dijous, 27 de desembre de 2007

Vida en el mausoleu


Tinc ganes de dir el següent:
El mobiliari rústic funcional nòrdic ha revolucionat les nostres vides (i ha fet guanyar més adeptes a la causa republicana independentista que cap partit republicà independentista; però no tants com la Renfe, tot s'ha de dir). Sí, ha democratitzat, sobretot, l'obsessió maniàtica per la casa i l'hortet.
Algun dia, no gaire llunyà, Ingvar Kamprad, l'amo d'Ikea desbancarà Bill Microsoft Gates del primer lloc del rànking dels humans més farcits de vil metall. Perquè la RDRI (revolució democràtica i republicana interiorista) acabarà sent més rellevant per a les nostres patibulàries vides que la RDPI (revolució democràtica populista informàtica).
Ben aviat ens haurem atipat de la histèria de milions de dades circulant a la velocitat de la llum pel planeta, així com de l'horror de l'ofimàtica, mentre que els sofàs ultraconfortables romandran com un patrimoni. La necessitat de descansar i romancejar i muntar adminicles inútils s'imposarà sobre la necessitat de produir, recollir i processar dades.
Els mobles i, en concret, el sofà, triomfaran com a metàfores del merescut descans etern, del definitiu i literal final de la història.
D'aquí a milions d'anys, els arqueòlegs de la pròxima civilització trobaran els nostres esquelets dins dels esquelets dels sofàs suecs i arribaran a la conclusió que aquesta era la nostra forma de retre culte als morts. I no seran gaire lluny de la veritat.
La llibreria audiovisual, la tauleta de centre, la pantalla de plasma, el DVD i els cinc altaveus Home Cinema i el sofà amb els nostres ossos: equipament base de les sales funeràries dels nostres mausoleus apilats en blocs de pisos.

diumenge, 23 de desembre de 2007

Visió d'un ciutadà català del 2050

Sóc com un dibuix autoanimat.
Quan caic no em faig mal.
Quan m'amenacen, somric.
Quan m'insulten, acluco els ulls amb voluptuositat.
Sóc més xulo que Buda.
No conec l’entropia. No em gasto. No tinc arrugues permanents. Faig un amic i la nostra amistat és per sempre. No es gasta ni es fa malbé. És com un objecte d’oficina ideal: el moviment perpetu de confiança i amistat. Clic-clac-clic-clac.

No menjo per necessitat. Ho faig per vici. I també defeco i pixo quan vull, per allò de no perdre la tradició escatològica (i renego tothora per no perdre la tradició renegaire).
És que sóc etern, no em rovello, no se’m moren les cèl.lules ni m’he d’estar reconstruint tota l’estona, que seria una feina molt cansada. No faig feina. No vaig per feina. No faig país. No faig guardiola. No reciclo ni contamino. No voto. Tinc la temperatura constant. Les meves cèl.lules riuen i canten. Els meus electrons no s’agiten. Són estables i fiables i tenen òrbites declarades.
Sóc transparent com una medusa. No amago males intencions. Les porto a la vista.
Què és la vida? Néixer, enamorar-se, desenamorar-se, tenir fills amb qui vulgui, i quan vulgui. Però no en tinc. Sóc a temps. Tinc miríades de temps per endavant. Plantaré un roure i el talaré l'endemà. Em moriré un dia només per comprovar què tal és el desencarnament.
Sóc del Barça. El Barça sempre guanya al Madrid. La ratxa dura vint anys i no es preveu que acabi. No se'm fa avorrit el triomfalisme. L'alegria es renova cada temporada.
Tinc el signe de l’horòscop que em dóna la gana. Entre més de 2.000 puc triar. Me’l canvio quan me’n canso.
No sóc orgullós de ser català. M'hi complac com es complauen les mones saltant d'arbre en arbre.
Alguns cops sento admiració i enveja pel sofisticat i culte pesimisme dels meus avis.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Posar-se pedres al fetge

Què li passa al meu fetge, que no processa com és degut? Qui és el culpable?
Tinc una hipòtesi de treball mitològica.
Shiva, el déu transvestit i destroyer, especialista en encarnacions múltiples, s’encarna últimament en Bugs-Bunny, després de passar per Groucho Marx.
I Bugs-Bunny, rosegant una pastanaga, tot i tenir un canó d’escopeta apuntant-li al front, diu:
- ¿Qué hay de nuevo, viejo?
És una manera de dir:
- Solemne és Pecat.

La solemnitat precedeix l'estrés.
La solemnitat descontrolada ens posa malalts.
De vegades, m’oblido la diversió sota el coixí i començo el dia posseït per la solemnitat.
L'estrés de quedar bé.
Aleshores em prenc les coses massa a pit.
M’enfado en nom de les conseqüències de les nostres accions.
Em torno un monstre irritable. Un qualsevol dels enemics de Bugs Bunny.

Divertit no equival a frívol. Ben al contrari, és l’autèntica transcendència.
El riure és la connexió perfecta amb la transcendència.
Hi ha, naturalment, d’altres formes agermanades amb el riure: la passió, la música i d’altres que ara mateix,
que ara mateix
estic massa sobri per recordar-les.
Avorrir-se és un pecat.
Avorrir-se és la mare de totes les ansietats que són alleujades per l’alegria pura de tots els vicis.
Avorrir-se és l’àvia de tots els vicis, per tant.
Un treball avorrit sobretot.
Del treball que no avorreix sinó que apassiona, se’n diu, amb més propietat, afició remunerada.
El món catòlic ens ho va posar tot al revés durant segles.
El treball dignifica, només si és divertit.
Divertit = apassionant = ser en el centre de mi mateix (per si encara no havia quedat prou clar).
Si el treball no és divertit, aleshores el que pots fer és cantar, que els mals espanta, com feien els negres cotonaires, i inventar el blues.
Avorrir els altres, un crim nefand.
Autoobligar-nos a ser divertits per evitar el pecat d’avorrir, també és pecat.
Autoimposar-nos el riure perquè és sa i terapèutic és penós.
La risoteràpia és un dels signes de la decadència dels temps. És un passatemps per a oligofrènics.
Sóc injust, els oligofrènics saben divertir-se. Són àngels del rang més alt.
La risoteràpia és, senzillament, una aberració. L’última frontera de les teràpies prêt-a-porter. No cal humiliar-se per a obtenir els beneficis hepàtics del riure: Hi ha magnífics packs de sèries d’humor de la BBC que ens eximeixen d’anar a sessions de risoteràpia.
No avorrir per autoimposició també és avorrit.
Fer-ho i ja està. Em diverteixo, em diverteixen i diverteixo i la meva digestió funciona com una seda.
El menjar flueix com si no fos sòlid ni liquid. S’evapora dins meu com s’evaporen el riure i les bromes.
No hi ha res millor que estar com peix a l’aigua, ballant enmig d’un xàfec de riallades, perdre de vista la “gravetat de la situació”.

Si no has creat aquest món i t'ho vas trobar tot molt ben muntat i organitzat i, ni tan sols, al teu gust, per què te’n fas tan responsable?
La mort és la pedra de toc: Això, el món, no et pertany.
Només t'hi deixen estar una temporada.
Fes callar aquella veueta repel.lent:
"Pagaré las conseqüències!"
Si no saps ni d'on vénen les causes.
Separa una mica la vista de la pantalla o del paper.
Agafa distància.
Desprèn-te.
La vida passa sense entrebancs, com una cançó. Et mors sense adonar-te. Perquè t’has rigut de la mort, digerint-la: té un sabor fort, com de chile con carne.

El riure i l'humor corrosionen el diable de la pesantor. Que no és el diable amb banyes i cua de l'estampa catòlica: Aquest és un àngel -tractat de rebel només perquè està de la nostra part- rialler, vermell de tan riure de la carn i del món. Tot al revés. El genuí Satanàs és pesat, solemne i avorrit. Intenta fer gràcia imitant la Gràcia, raonant-ho tot obsessivament i sense descans. El coneixem íntimament, per desgràcia. Intenta posseir-nos un mínim de vint vegades per setmana, imitant la nostra veu interior: "No hauries d'haver...", "ho hauries pogut fer millor", "el materialisme és penós", "l'espiritualitat és cursi", "la gent és idiota i té un mal gust impressionant". Potser no és una imitació, potser ÉS la nostra veu interior.
L’Anticrist, l'Antiverb fet home, habita entre nosaltres, des de fa segles, a la poltroneta del Vaticà. No hi ha animal més solemne sota la capa del cel. Solemne i ridícul amb les seves faldilletes brodades.

Inspirador del ridícul món de l’Alta Costura.
Inspirador del Fons Monetari Internacional i de qualsevol organisme que imparteixi receptes econòmiques com veritats revelades.
Inspirador de tots els integrismes.
De tots els inspirats carnissers que s’inspiren en causes desesperades.

Cal veure com han difamat el pobre Crist, que era un bergant ingenu, rialler i amic de la broma i de multiplicar el vi i de caminar ebri sobre les aigües. I els corruptes ens l’han pintat com un estaquirot barbut amant de les frases solemnes. A ningú no el crucifiquen per dir frases solemnes. Els bromistes tenen més números per acabar penjant d'una creu.

Rient abandonem la matèria, la pesantor, alliberem el fetge de fer hores extres i ens enlairem com àngels. Ser àngel és burlar-se del món, de la carn i del dimoni de la pompositat que viu dintre dels cardenals i els bisbes togats, dels aparells dels partits, dels festivals de poesia patrocinats per l’ajuntament i de les corporacions dermoestètiques.

Conversa amb Vítor Hugo al Brasil enmig d'una bebedeira de campeonato

I què, Oscár, has trobat molts canvis al Brasil entre aquest viatge i l'anterior?, em pregunta el Vítor Hugo.
Sempre hi ha molta diferència, responc amb un aire greu histriònic -que només s'aconsegueix amb una concentració d'alcohol en sang d'entre 0,5 g/l i 0,8 g/l.
Molta diferència, més de la que, fins i tot, percebim. Benvolgut Vítor Hugo, deixa’m que t’expliqui una cosa que trobo necessari d’explicar: Tots els problemes de percepció de les coses ens vénen de l’Orient... El problema de l’horitzó mental dels orientals és la idea de l’Etern Retorn. No és el meu problema perquè jo no hi crec, perquè jo em nego a creure-hi, que d’això es tracta al final, de voler o no, creure. No crec ni vull creure en cercles, Vítor Hugo. Els cercles són viciosos, tots, sense excepció. I, a més a més, intenta fer un cercle a mà alçada. Sempre et surt una patata.

- Ainda mais, se você leva uma bebedeira de campeonato.
Deixa’m continuar, col.lega... Tornar al Brasil no és haver tornat, Vítor Hugo. No és el mateix Brasil. Jo no sóc el mateix. Res a veure. Aquesta aigua no és la mateixa que ha passat fa un segon per aquest riu. Demòcrit dixit. Demòcrit? No, no era Demòcrit. Era l’altre que no era Parmènides. D’aquí una estona me’n recordo, segur. Tu no te’n recordes?
Anem expandint el nostre panorama, Vítor Hugo, obrint el camp de visió, tal com s’expandeix l’Univers. Fem surf sobre les onades d’expansió subtil, onades suaus que no trenquen mai en cap litoral. Déu és el nom que li vam posar al punt de concentració màxim, el Meeting Point d’on venim i d’on ens anem allunyant. L’esfera és la forma més perfecta. Pitàgores dixit. Era Pitàgores? I jo què sè! Déu devia ser aquella gran bola perfecta i satisfeta on hi érem tots nosaltres, en un conglomerat molt consistent. I es va cansar. Un bon dia. Ens vam cansar tots. Qui no es cansaria de ser una gran bola compacta i autosatisfeta? No hi ha res que cansi més que la satisfacció. Es va cansar i ens vam cansar. A la merda, l’ataràxia! Fèrtil malestar: La gran explossió disseminadora, Gran Castell de Focs Final de la Festa de la Complaença.
I ens vam posar en marxa per veure què tal. Cadascú en la seva direcció...

Você é do tamanho de seu sonho, diu el Vítor Hugo que diuen els Racionais. Li ha semblat que era una citació escaient.
Qui són els Racionais?, pregunto.
Un grup de rap. Però dels bons. No dels salsitxers.
Espera un moment, no ens perdem en digressions. Deixa’m que m’acabi d’explicar, Vítor Hugo... Vam oblidar quina era la direcció. Premeditadament. I ens vam posar pals a les rodes per fer-ho més entretingut. Així tampoc no ens cansaríem de seguir la direcció. Oblidar és el millor antídot per al tedi. Res de nou sota el sol... Però si oblides, tot és nou, fins i tot el sol.
Déu no ens espera enlloc. Això és producte de la confusió creada per la nostra tàctica inicial d’oblidar. Ningú no ens espera enlloc. Nosaltres arribem sempre els primers. Inaugurem totes les autopistes. Se hace camino al andar, Machado dixit.
- Machado de Assís?
No, Antonio Machado, el poeta de Soria...
Anem tirant ponts sobre l’abisme. Fundem estacions en el buit. El buit és immens i generós i no ens l’acabarem mai. No hi ha final de trajecte. No hi ha ni full de ruta. Benaurats els cristians, perquè d’ells serà la gran estupefacció. Confonen el punt de partida amb el final. Creuen que el Pare Celestial els espera a l’arribada, ajupit amb els braços oberts i un amorós: “Qui m’estima a miiiiii?”
- A bebida faz você viajar na maionese, cara (la beguda et fa al.lucinar per un tubo, tio).
Ja ho tinc, Vítor Hugo: Era Heràclit. Quin tio, hòstia, l’Heràclit aquest!

dijous, 13 de desembre de 2007

Intranscendència elevada

He tingut la impressió que l'obra estava a mig camí entre Entomologia, de Toni Sala, i els llibres d'Oscar Pàmies. Amb aquest últim, Sales comparteix el gust per la sorpresa i per l'elevació de motius intranscendentals a matèria literària.

Jordi Llavina, crític transcendent


És un fragment de la critica que fa de Dies feliços a la presó de Martí Sales.


M'ha sumit en una fèrtil perplexitat.

Què vol dir exactament, Llavina, quan diu “elevació de motius intranscendentals a matèria literària?

Jo, que suposadament sóc l'implicat en la frase, hauria de sentir, o bé reconeixement -Llavina, m'has encertat de ple-, o bé rebuig -Llavina, pixes fora de test-.

I el que sento és perplexitat.

Elevació de motius a matèria?

O elevació de matèria a motius?

Un motiu pot ser realment intranscendental, des del moment que és un motiu?

No cauré en la temptació de perdre'm en l'anècdota terminològica. La pregunta important és:

Elevació d'intranscendència a literatura?

És res d'extraordinari o singular, elevar la intranscendència?

És a dir, transcendentalitzar el que sigui? La primera plantofa vella que ens trobem, per exemple?

No serà una operació que faig cada dia, com rentar-me les dents?

Em singularitza dintre de la subespècie “escriptors catalans” elevar la intranscendència?

No serà una operació que fem cada vegada?

Una rosa és transcendent per a qualsevol espècie del gènere Rosa -en l'accepció de transcendent: “és d'una gran importància per les conseqüències que se'n poden derivar”, en aquest cas: perpetuar l'espècie-, però intranscendent per a l'espècie humana fins que algú la va elevar a símbol d'alguna cosa -i va esdevenir transcendent en el sentit de: “es comunica o s'estén a d'altres coses”-. Fins que un segon va trobar-hi una altra gràcia simbòlica. Fins que un tercer es va sumar a la festa de la Rosa. El rosari de metàfores va créixer com una heura descontrolada.

Per podar la propagació polisèmica, algú va haver de dir: "Una rosa és una rosa és una rosa." I que es fotin els Rosacrucis.

Una posta de sol era intranscendent per a les bestioles del regne fins que un cromanyó va sentir pànic.

Elevar la intranscendència als altars del doble i el triple sentit, és un dels grans passatemps de la humanitat.

No puc sentir-me definit per allò que defineix per antonomàsia el treball de l'escriptor i el treball de l'artista en general i el treball de la humanitat en general. No hi ha com escapar-se d'elevar motius intranscendentals como tomates que se están tranquilos en su mata y viene un hijo de puta los mete en una lata y los manda pa' Caracas. Les magdalenes no podien ser més prosaiques fins que va arribar el fill de puta de Proust i les va elevar als altars sublims de la Gran Literatura -d'ençà aleshores, les magdalenes van "atènyer moralment o intel.lectualment una gran altura", en una tercera accepció de transcendent.

Quan parla de “motius intranscendents”, es refereix Llavina a coses com una versió que faig d'El Sulfat Atòmic de Mortadel.lo i Filemó?

Què era més intranscendent i banal: una magdalena o una aventura de Mortadel.lo i Filemó?

Una magdalena, per descomptat. Abans de caure en mans de Proust. Proust era més potent alquimista que jo.

En realitat ni per a Proust era intranscendent la magdalena, abans d'elevar-la a motiu literari, ni per a mi El Sulfat Atòmic era una matèria banal.

No elevem res, ja que els motius o les matèries s'eleven sols. Amb més o menys gràcia, intentem comunicar als congèneres la bona nova de l'Ascensió.

No elevem res, comuniquem la sorpresa que hem tingut de descobrir com llueix aquest món tan aparentment prosaic.

El gust per la sorpresa?

Tothom hauria de tenir gust per la sorpresa.

Tatxan! Visca Tamariz!

Tothom deu tenir gust per la sorpresa.

Hi ha moltes menes de sorpreses.

Si algú diu que no li agraden o li avorreixen les sorpreses és que pensa en certa mena de sorpreses. Aquelles gastades per un ús abusiu. Les sorpreses xiclet massa mastegat. El Sobre Sorpresa Sexy o la Novel.la Policíaca Dolenta o el conte que imita els contes de Calders o el que imita els contes de Monzó.

El que no sorprèn és previsible -Wittgenstein ho devia dir algun dia.

L'imprevisible és el que esperem i demanem.

És previsible que tinguem gust per la sorpresa. Només les mòmies o els fans de la Tuna universitària no esperen res de nou sota el sol.

D'altra banda, li puc retreure res a Llavina? Puc retreure-li que sigui tan ambigu i poc precís en la definició que fa dels meus textos?

No. Segurament no hauria disposat d'un motiu intranscendental per a elevar-lo a matèria de bloc.

Gràcies Llavina per donar-me un motiu i una matèria. I -oli en un llum- també una etiqueta: “Intranscendència elevada”. Preciosa i coqueta com una rosa.


dissabte, 8 de desembre de 2007

1-D

Per poder tenir una perfecta vida digital i virtual, sempre connectats a la blogosfera i a la xarxa, necessitem un doble que ens representi a la vida civil. Per exemple, a la manifestació pel Dret a Decidir sobre les Nostres Infraestructures i per la Independència Sobiranista de Pas.

Si no arribo a estar tan perdudament enganxat a Internet les tardes dels dissabtes, i a la mandra i la desídia de sortir de casa que provoca l'addicció, hauria pogut fer acte de presència a la manifestació més multitudinària dels últims anys segons els organitzadors i la més manipul.ladora i abjecta segons El País i la Blogosfera Socialista.

D'aquesta manera, s'hauria elevat a 200.001 la participació segons la Guàrdia Urbana, a 700.001 segons els organitzadors i només 6.899.999 catalans no haurien anat a la manifestació segons el socialdemòcrata radical Joan Ferran.

Ara em sento compungit per haver estat desidiós i mal català i haver jugat a favor dels antinacionalistes del PSC (i del PP i de C's).

Com em consolo?

Pensant que el govern de Zapatero presidit per Zapatero, que és un tio molt llest, acabarà prestant oïdes a les nostres justes reclamacions i ens consultarà una mica més sobre les infraestructures, i aleshores a molts dels manifestants (penso en concret en aquells que desentonaven entre tanta senyera estelada) se'ls passarà la febrada sobiranista.

Pensant que quan l'estat traspassi l'aeroport i la Renfe a la Generalitat, segons el sil.logisme implícit en el lema de la manifestació ja no caldrà que siguem independentistes ni que refundem el catalanisme. I si acaben tolerant-nos les seleccions esportives, i si, a més, deixen d'insultar-nos i de fer-nos boicots al cava i ens fan unes quantes moixaines, aleshores ja ens preguntarem com és possible que alguna vegada haguéssim desitjat ser independents.

Si ens tracten com cal, els catalans renunciarem fins i tot a la mania de parlar català i parlarem castellà per facilitar la relació amorosa amb la resta d'Espanya.

Jo, per la meva banda, tot i que vaig cometre la ignomínia de quedar-me a casa l'1-D, per moltes festetes que ens facin i per molts honors que ens concedeixin i molts obsequis que ens enviïn des del govern central de Madrid, i encara que el Constitucional no toqui el preciós articulat del nou Estatut, i encara que el túnel de l'AVE no ensorri la Sagrada Família, i encara que Rodalies Renfe superi en puntualitat els trens suïssos, i encara que publiquin les balances fiscals i ens compensin tots els greuges històrics, i encara que el Rei Joan Carles i tota la parentela abdiquin i es posin a treballar vuit hores al dia per guanyar-se el sustent.

I encara que seleccions catalanes de hoquei patins, críquet, natació sincronitzada i petanca puguin participar en competicions oficials

Només per tocar els collons, no penso renunciar a la vana, ufana, retrògrada, anacrònica il.lusió de la independència (la nacional, però també la personal).

Al cap i a la fi, el contrari d'independència no és solidaritat interregional, ni igualtat, ni cosmopolitisme, ni món globalitzat, ni sentit de la realitat.

El contrari exacte d'independència és dependència.


dissabte, 1 de desembre de 2007

Adulteris inviables

No puc tenir un rotllo amb tu que, a més del fet ineluctable d’estar bona, ets bona.

Bona, generosa i tendra com el pa de Viena.

Amb tu -ho sé per experiència- no se m’encomanaria la bondat i generositat que desprens. Això no va així.

Ben al contrari, amb el tracte amb tu, se’m despertaria la bèstia cràpula i miserable que porto a dins (que tots portem a dins més o menys sota control).

Per compensar.

Perquè les relacions funcionen en base a un equilibri de contraris.

Perquè, per les lleis de la naturalesa, ens veiem impel.lits sense remei a aprofitar-nos de la generositat absoluta quan ens la posen al davant.

Per això, per moltes ganes que tingui i per molt que el teu atractiu innegable es faci mereixedor d'una dedicació i un afany, me n’estic.

Així preservo el meu equilibri ecològic moral.

Així mantinc el meu estatus ètic, que considero acceptable.

Per això convisc amb una equilibrada com jo, bona i cràpula a proporcions saludables.

Tu, en canvi, no ets saludable, noia. Ets, moralment parlant, un risc ambulant.

No és viable una relació adúltera que té un guió tan previsible i tan poc estimulant:

A causa de la teva tendència hipertrofiada a la bondat, t'acabaries sentint tan malament, tan culpable, de fer-li això a la meva dona, que per fer viable l'adulteri t’hauria de mentir, fer-te creure que la relació amb ella s’havia acabat.

Tu acabaries sent l’enganyada.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Rodalies 2

L'informador de la Renfe, amb jaqueta vermell Xina, deambula comboi amunt, comboi avall, comboi amunt, comboi avall. Triga cinc minuts a cobrir cada trajecte. Cada cinc minuts li puc tornar a veure aquest aire malenconiós del pallasso clàssic, que és el mateix del pidolaire professional. L'informador pidola una pregunta, anhela sentir-se útil.

Em ve l'impuls de consultar-li qualsevol bagatel.la, per què pugui exercir i perquè pugui fer una pausa kit-kat en el seu deambular patètic. Per fer-lo existir com a informador. Una consulta fàcil per no canviar-li l'ansietat de no ser preguntat per l'ansietat de no poder respondre.

Aire de pallasso? No exactament. La impressió més justa és la de director de circ. Les ments preclares que dirigeixen els destins de la companyia han uniformat els seus informadors amb una nota estrident perquè no costi gens, als usuaris, de localitzar-los. Què hi ha de més estrident i llampant que un circ? Què hi ha de més simpàtic per als infants (els d'aleshores, els que usem ara el tren), que el circ? Què hi ha de més semblant a l'estat actual de la Xarxa Rodalies Renfe que un circ amb espectacles simultanis a moltes pistes?

És a dir, els informadors no busquen usuaris desinformats. El que busquen pels vagons són els seus lleons, els seus trapezistes i els seus pallassos perduts.

I nosaltres, els usuaris, esperem sincerament que els trobin perquè, amb franquesa, no volem que Renfe ens informi -no sé d'on han tret aquesta idea-. Quan els trens paren i ens deixen tirats en una estació o en un túnel, volem que ens entretinguin. Volem espectacle.

I més encara que un circ ambul.lant, exigim la bruixa del tren de la bruixa. Preferim la bruixa passant pels vagons, amb la seva màscara de goma, la seva bata negra, les seves cames peludes i les seves vambes, esbatussant-nos amb la seva escombra, acabant de fer-nos perdre la paciència. Els informadors tenen un aire desvalgut que inspira compassió. Volem la bruixa per tenir un objectiu on concentrar la nostra ira.

Cacera de bruixes. Organitzaríem escamots d'usuaris per perseguir-la pel vagó. La podríem llançar del tren en marxa. La podríem lligar a les vies. La podríem penjar d'una catenària. Així assaciaríem la nostra set de venjança. I qui se'n recordaria aleshores de la ministra de Foment?

Actualització: Els informadors de Renfe ja no vesteixen la jaqueta vermella. Els l'han canviada per una armilla verd fosforescent. La mateixa que porten els segurates, els escombraires o els conductors que es queden tirats a la carretera. Un cop més, la companyia vol confondre'ns. I, en el meu cas, no en tenia prou amb sabotejar la meva vida laboral, també pretén desprestigiar-me com a bloguer.

Un motiu més per anar dissabte 1-D a la manifestació: Volem que tornin els directors de circ! Volem la bruixa en els trens de rodalies!

diumenge, 18 de novembre de 2007

Divines Penques


Vull escriure com canta la Björk: Amb aquestes divines penques seves. No que sigui la fita llunyana a aconseguir després d'una llarga ascensió des del zero. Ja he tingut aquesta experiència -la de sentir-me en possessió d’unes gratificants divines penques-, i vull recuperar-la. Si no, a sant de què, en base a què, invocaria ara aquest desig? El desig sempre sorgeix a posteriori, quan has registrat una experiència. El desig sempre és ànsia de repetir. Després de provar la mostra gratuïta d’escriure en estat de gràcia, ara vull repetir.

Vull retrobar aquest estat alfa de pur fluir simpàtic, estrident, aclaparador, llavassada desbordant, llum, energia, frescor, agudesa, amoralitat, despreocupació, incomodar la Patuleia Catedralícia.

Que se m'entengui: Això no és garantia de res, d'obra mestra o d'aiguarràs genial que acaba amb la pintura vella. L'únic que et garanteix aquest estat és que gaudiràs escrivint com una bèstia irracional perpetuant l'espècie.

A Catalunya estem escrivint -tret de lluminoses excepcions- com si anéssim molt restrets, parim amb dolor i unes dificultats tremendes, patim cada paraula i cada sintagma com si teméssim que ens estomaquessin i violessin en un passatge obscur sense sortida, per haver dit una paraula de més.

La meva estimada terapeuta gestalt, després de sentir-me dir això, em proposa:

- Ara digues aquesta frase substituint Catalunya per “jo” i passant-la al singular.

Tinc molta confiança en la meva terapeuta gestalt. Li faig cas:

-Jo estic escrivint, tret de lluminoses ocasions, com si anés restret, pareixo amb dolor i unes dificultats tremendes, pateixo cada frase i cada paraula, com si temés que m'estomaquessin i violessin en un passatge obscur sense sortida, per haver dit una paraula de més o haver patinat en un sintagma.

- Com et sents, després de dir la frase canviada? -em pregunta.

- Bé.

- “Bé” no fa per a un escriptor que treballa amb les paraules. Sigues més precís, escriptor.

- Em sento... esperançat, esperançat de recuperar aquell instant sublim quan escrivia com canta Björk, amb aquelles divines penques seves. I, a més a més, em sento realitzat i feliç perquè la primera versió de la frase també ha quedat escrita (i publicada a Internet), amb la qual cosa he involucrat el gremi i algun dels meus col.legues haurà sentit impulsos de replicar-me. No tot era buscar complicitats, també hi havia ganes de provocar.

És més:

Quim Monzó, en el seu lloat discurs inaugural de la Fira de Frankfurt 2007, va dir: “Cap literatura sense Estat d'aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada [com la catalana].”

Jo em pregunto: Ha estat també lluminosa, ha estat inspirada, ha estat reveladora, ha estat divertida, ha estat apassionada i apassionant, ha estat trasbalsadora, en algun moment de la seva història? Sens dubte. Cadascú que trobi els seus exemples, jo tinc Pujols, Calders, Bertrana, Casellas, Víctor Català, Rodoreda, etc, etc, etc.

Però Monzó tria tres qualitats (solidesa, ductilitat i continuïtat) de les quals, casualment, no anem tan descaradament mancats en la literatura catalana actual.

Per a mi “sòlida”, “dúctil” i “continuada” són qualitats que estan bé per a coses com la investigació mèdica, o per a la manufactura de fil de coure (que ha de ser sòlid, dúctil i continuat), o, si voleu, per a la indústria editorial, però no resulten tan específiques o suficients per a la literatura.

“Sòlida”, “dúctil” i continuada” potser remeten a la imatge tòpica que tenim d'una literatura nacional com la germànica. Emprant aquests epítets a Frankfurt sembla que es vulgui suggerir que la literatura catalana segueix les passes de la literatura germànica, com una alumna aplicada i modèlica. Com volent dir: Nosaltres també hem tingut i tenim els nostres Goethes i Günter Grassos. Com volent dir: Alemanya potser és la més sòlida, dúctil i continuada de les literatures amb Estat; Catalunya, la més s., d. i c. de les sense Estat. Com volent dir: Som els primers de l'Europeu B de literatura nacional.

I no és això.

A mi, si més no, m'incomoda aquesta actitud.

Jo crec que hem d'anar pel món sense demanar permís per sortir sols. I exhibint unes divines penques. Dient: "Catalunya ha tingut, té i tindrà la literatura més catalana del món, tant si es vol com si no es vol. I els tenim ben posats."

Això és el que ens convé.

Això és el que em convé.

I per si no ha quedat prou clar, Martí Sales ho explica més clar, més alt i més prolixament que jo.


dimarts, 13 de novembre de 2007

Ésser un número 2

Simpatitzo més amb els orangutans, que són vermells i malgirbats, que amb els goril.les, que són més goril.les en genèric.

També em remouen més simpaties els dromedaris que els camells, pel nom més digne, i la gepa única, més airosa.

Amb els lleopards que amb els lleons.

Prefereixo els números dos als números ú.

Estar a l’ombra d’un número ú gasta menys. Et manté més en forma. Els lleons semblen arnats i polsegosos. Els lleopards, no tant.

Les balenes semblen més feixugues que els catxalots.

Dintre de l’espècie humana, la medalla de plata sembla menys rància que la medalla d’or.

Els negres a l’ombra de l’home blanc.

Les dones a l’ombra de l’home de qualsevol color.

Els visirs a l’ombra del Califa.

El qui dóna la cara i presideix acostuma a ser un rostre sense matisos, una banalitat transportable d’aquí cap allà. Com el Papa en papamòbil. A canvi d’ésser número ú i presidir i figurar, el líder consent a deixar-se robar l’essència i la substància.

L’home blanc és tan genèric que està obligat a ser un fill de puta per obtenir certa intensitat i caràcter i definició.

Jo sóc home i blanc i em tocava buscar alguna especialitat per no haver de ser lleó, camell o tirà.

Ser homosexual no ho acabava de veure.

Mutilar-me o discapacitar-me seria exagerar les coses.

Sort que vaig caure a temps:

Ets català.”

Sóc català i això és quasi com ser jueu fa mig segle, o quasi com ser kurd ara. No per perseguit, sinó perquè al català no el deixen ser a primera fila. Com a molt el conviden un any a una Fira del Llibre i encara havent de demanar disculpes. Per haver de romandre a l’ombra de les cultures i nacions dites normals. I a l’ombra conservar la substància que et manté no diluït, que et manté tibat i viu i emprenyat i despert en la marginació.


dilluns, 12 de novembre de 2007

El pacient babilònic


el pacient babilònic

Expliquen que els metges de l’antiga Babilònia quan, després d’aplicar tots els seus coneixements, no podien guarir un malalt, l’exhibien en una plaça pública amb l’esperança que passés algú -metge o no- que sabés com fer-ho.
Avui dia, al pacient babilònic no li cal estar-se a l’intempèrie, patint fred, xafogor o calamarsades. Només que agafi les Pàgines Grogues i busqui a “Metges: Medicina Alternativa” o a “Salut Natural” o a “Teràpies orientals” pot triar entre una varietat extraordinària de solucions.


conillet d’Índies

Passo al front. M’enfilo a la tarima. M’escuro la gola. Resituo la grenya del davant. M’ajusto les ulleres. Sacsejo les espatlles. Bufo. Sospiro. M’acosto al micròfon:
- Hola, el meu nom és Òscar P. Pateixo des de fa temps un problema de salut. Hores d’ara no sé encara si mereix la categoria de Malaltia Crònica. En diré, modestament, el meu problema. Desconec, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, el nom i la naturalesa exacta del meu problema -o malaltia-. No sé tampoc si és vulgar, exòtic o pura hipocondria. Més tard o més d’hora es dilucidarà. O no. El que m’han dit és que té alguna relació amb el fetge, que té un enigmàtic rerefons emocional i que no es cura d’un dia per l’altre. Patir aquest problema sense nom no m’importa fins al punt de... O, millor dit, sí que m’importa. M’importa perquè m’ha permès descobrir el prodigiós univers de les medicines i teràpies alternatives, amb totes les seves bondats i també amb totes les seves martingales.
»De vegades em plantejo si els meus problemes de salut no seran només una coartada per poder continuar experimentant tractaments nous i sorprenents. Sóc un teràpioaddicte?
»O només un insensat?
»Abandonar la medicina convencional per abraçar l’alternativa té uns riscos. Ens pot portar a conductes insensates. D’adoptar un paper més actiu en el manteniment de la nostra salut a practicar la hipocondria, autodiagnosticar-nos, automedicar-nos, adorar divinitats exòtiques i ficar-nos en sectes estrambòtiques només hi ha una passa ben curta. Per prevenir això, molts metges han saltat a la palestra per predicar sentit comú. Defensen que de les teràpies alternatives se’n digui teràpies naturals, perquè alternatiu suggereix “tria blanc o negre, uns són els bons, els de confiança, els altres, l’enemic”. Alternatives, per exemple, són la mena d’activitats agosarades i lliures d’impostos que proposen els okupes i els antisistema. Alternatiu implica un poder i un contrapoder. I del que es tractaria és que una medicina i l’altra no siguin faccions irreconciliables sinó complementàries. Que hi hagi una bonica sinèrgia entre elles. Que treballin colze amb colze en benefici dels pacients. Que mai, per exemple, un curandero o un acupuntor li digui al seu pacient que no s’ha de prendre la fastigosament tòxica i inhumana medicació que li ha prescrit el metge oficial per tractar-se un càncer. O que un metge oficial esbronqui el seu pacient perquè, en lloc de prendre les pastilles que li ha receptat, s'ha fet tirar olis calents pel cap. Que hi hagi comprensió i respecte. I que sonin les campanes anunciant una nova era.
»Aquest ecumenisme idílic no és el que jo vaig adoptar. Jo vaig triar la via radical. Jo vaig ser un intrèpid hooligan de la medicina alternativa. ¿Que es beneficien els pacients quan col.laboren els dos bàndols? Segur que sí. Però el debat s’aigualeix. ¿Que es beneficien els professionals quan col.laboren els dos bàndols? Indubtablement. A més de les raons filantròpiques, hi ha també raons de sentit comú comercial: aquí hi ha negoci per a tothom. Per a tothom, tret per al pacient.
»El cert és que la meva addicció tampoc no és del tot sòlida. He tingut temptacions d’abandonar. He enyorat els vells optalidons, els piramidons i els frenadols d’eficàcia provada i aquell Àngel del Senyor que es presentava a casa amb el somriure bondadós i el maletí. Un dia vaig sorprendre’m paladejant aquest pensament pecaminós: “Qui pogués fer com aquests pensionistes que s’apleguen als ambulatoris, que conviuen en pau amb els seus problemes de salut, amb l’única i modesta aspiració d’uns fàrmacs que els mitiguin els dolors i les molèsties!”
»Vanes il·lusions! Abandonar el viatge, hores d’ara m’és de tot punt impossible. És pel meu tarannà. Sóc una mula recalcitrant. I, a més, sóc incapaç de conviure pacíficament amb cap situació. Tinc la complicació com a divisa. No em conformo amb una existència senzilla i pacífica feta de moments i plaers senzills i pacífics. Quedi això per als colibrís i els abellots i per als cadells de l’espècie humana. Si una cosa es pot complicar, deixo que es compliqui i m’hi complac. Si tenia un trastorn lleu i disposava d’un remei simple a l’abast, en lloc d’anar al gra he fet tota la marrada possible. El diable de la confussió li ha guanyat tots els debats a l’àngel de la coherència. D’aquesta manera el trastorn es feia crònic i, de mica en mica, anava agafant consistència de malaltia. Sóc amic de les complicacions i de no buscar-me enemics fàcils. Crec sincerament que, en general, la naturalesa de les coses d’aquest món és complicar-se tot com més va més. I jo nedo a favor de corrent.
»Si per ventura fundo una Associació de Malalts Crònics tindrà una placa a l’entrada on s’hi podrà llegir:
“La malaltia crònica és una rica experiència dolenta.”
»Ghislaine Lanctôt, autora de La màfia mèdica, diu que la malaltia no és la nostra enemiga sinó la nostra aliada. Hi estic d’acord. Jo ja no sé si vull curar-me. Curar vol dir despatxar la malaltia. És lleig fer-li això, després de tot el que ha fet per mi. Si des de sempre hagués gaudit sense cap esforç d’una Salut de Ferro, la meva vida no hauria tingut la mateixa intensitat. La meva vida seria menys humana.
»En una cosa no concordo amb la Lanctôt: la malaltia no és la meva aliada perquè m’hagi de permetre “conèixer la meva desharmonia interior” (no sé si m’alegraré de conèixer-la), sinó perquè m’omple barallar-m’hi. Li tinc un amor fraternal. De tant que l’estimo m’hi barallo o de tant que m’hi barallo l’acabo estimant. El problema de salut em té captiu i captivat. Pura Síndrome d’Estocolm? Em neguiteja pensar en la meva vida en el dia després. Què faré quan em jubili del meu problema? Què faré quan ja no tingui cap problema digestiu, cap problema d’ansietat, cap migranya, cap tendinitis? ¿Què faré quan ja no tingui cap excusa per practicar la hipocondria, autodiagnosticar-me, automedicar-me, adorar divinitats exòtiques i ficar-me en mons estrambòtics?
»M’encanta pertànyer a l’espècie humana perquè em permet ser insensat. La insensatesa és una qualitat i una experiència vedades a les altres espècies. Estan lligades de peus i mans per la sensatesa de l’instint. La pràctica de la insensatesa té certs avantatges: obre portes que el sentit comú no gosaria mai d’obrir. L’aventura a la recerca de les Fonts del Problema, que és al mateix temps la recerca del Dorado de la Salut Perfecta, presenta moments de bella insensatesa.
»Sóc un Tot Insensat i Optimista.
»Sóc un home de la meva època.
»Estic orgullós de pertànyer-hi i dels meus atacs d’esnobisme. He provat totes les noves teràpies que se m’han posat per davant perquè vaig heretar l’esnobisme de la meva mare i l’optimisme del meu pare: ”Què em pot passar si ho provo? Res de greu.” Sóc un Conillet d’Índies vocacional i feliçment insensat.
»Visc en aquest paroxisme joiós.»

diumenge, 11 de novembre de 2007

Rodalies 1

Persegueixo una conversa.

Primer n'hi va entrar una, al vagó. Va seure al seient de davant meu. Treu el llibre i es posa a llegir. A la següent estació puja l’altra. Es veuen i es reconeixen de seguida. Se li asseu al costat. La segona comprova què llegeix la primera. Obre la bossa i treu el mateix llibre. Tenen un exemplar cadascuna. El llegeixen les dues aquesta temporada. No poden ser més amigues. Quina enveja! Els meus amics, difícilment els convenceré per comprar-se i llegir el llibre que m’estigui entusiasmant en una determinada època.

Quina amistat més bonica i envejable!

A partir d’avui em miraré les dones pijes amb uns altres ulls.

En castellà, el títol és una cosa així com “Mujeres que aman demasiado.” Dones que estimen massa.

- És superfort -deixa anar una, sense pensar que jo o altres viatgers puguin sentir-la. Tal és l'ofuscació de l'entusiasme.

Espontàniament inicien una sessió de club de lectura.

- Alguns moments són superforts -corrobora i puntualitza l’altra.

- T’identifiques...

- Sí, sí.

S'identifiquen? Entenc jo i dedueixo que no és que s’identifiquin perquè ho hagin viscut, no. Perquè, naturalment, les situacions són superfortes, massa superfortes per a elles. Jo dedueixo que els sorprenen. Els fets relatats en el llibre els vénen de nou. Altra cosa és si, en el fons del seu petit cor, hi ha una vocació salvatge. Segurament voldrien viure alguna cosa semblant, amb les reserves de prudència corresponents.

- Molta gent no ho deu poder entendre, no -això acaben de dir-. Perquè els casos són tan forts...

No és que vulguin dir que elles també estimin massa. Però estan en disposició de dir que els falta poc. Això m’ha semblat entendre, corroborant les meves impressions inicials.

Baixen del tren a Molins de Rei. Quina sort que baixin a la mateixa estació que jo! Jo al darrere. Elles amb el llibre com a tema central i passional, encara. Les persegueixo. Persegueixo el fil de la seva conversa. Una desena de viatgers se m’interposen, dificultant-me la tasca. M'infiltro, aparto amb suavitat i fermesa la gent que em barra el pas. Algú, des de fora, podria pensar que persegueixo dues esveltes pijes. Però l’exacte i el cert és que no persegueixo sinó la seva conversa. La conversa sobre un llibre. Una conversa arravatadora. Estan vivint la seva experiència culminant gràcies al benaurat llibre. I jo vull compartir i robar uners engrunes del seu instant de glòria i del seu entusiasme primigeni.

Dones que estimen massa.

Sí, sisplau!

(Gràcies Anònim per l'enllaç: Mujeres que aman demasiado)


dissabte, 10 de novembre de 2007

Matar l'ego


El meu entrenador de Meditació o Mestre Espiritual s’ha proposat d’inculcar-me com d’important és

MATAR L’EGO

En concret, pretén que jo, personalment, mati el meu Ego.

Un dels exercicis que m'ha recomanat per a tal fi és la prostració. Estirar-se bocaterrosa, tot el llarg, al davant d’un pòster de Shiva o de Krishna. Lliurar-se a la devoció. El seu parer és que això Mata l’Ego que dóna gust.

Si no el mata, és possible que el deixi almenys molt aplatanat.

Jo em resisteixo. O és el meu Ego que clama pels seus furs.

O el meu sentit del ridícul, que és una de les qualitats bones que crec jo que té l’Ego.

El problema de l’Ego, de Matar l’Ego és que fa tota la impressió que és tècnicament impossible. Si més no, d’ençà que Freud va deixar sentat que l’Ego, juntament amb el SuperEgo i el Id o Si-Mateix, són tres persones en una com la Santíssima Trinitat. I tinc la intuïció que no podem matar una de les “parts psíquiques components de la personalitat”. I encara que fos possible, caldria veure si fóra convenient. Seria tan com dir: per acabar amb el meu problema de golafreria em faig extirpar l’estómac. Mort el gos, morta la ràbia.

Ara bé, l’Ego del qual parla Freud potser no és exactament l’Ego del qual parlen els gurus espirituals que tenen a bé visitar les nostres terres. Ens aclarirem millor si per Ego entenem egocentrisme i egoisme. Ara bé, matar l’egoisme i l’egocentrisme per transcendir-nos a unes més altes cotes de consciència, tampoc no em sembla tècnicament viable o, si més no, sanitàriament aconsellable. L’egoisme és a l’Ego com la llum a la bombeta. És la seva màxima, més genuïna i més feliç expressió. O sigui que tampoc no veig jo com se'l pugui matar. “Ego, tu no et moguis!, No facis res! que si no et maten”. En general, amb un esforç titànic de contenció i autocontrol, podem callar-li la boca, posar-li un morrió, mantenir-lo a ratlla.

En el context de la classe de Meditació Espiritual, el que realment succeeix és el que passa amb els diners, que, com sabem per boca del mestre espiritual, són bruts i molt, molt materials: els dipositem a la Caixa perquè ens els guardin i així no tenir aquesta brutícia a casa (no ens enganyéssim, no ho fem només per seguretat: de petits aprenem que els diners són caca i no ens els hem de posar a la boca, i no només perquè hagin passat per moltes mans, són caca d'ençà que surten de la Fábrica de Moneda y Timbre). L’ego té la mateixa mala fama que els diners i en algunes faules i contes morals van de bracet.

Amb la prostració i l’exercici de la meditació, amb la recitació de mantres, i lliurant-nos a una vida austera menjant vegetals i de tant en tant algunes postres làcties, renunciant en la mesura del possible als apegos materials, doncs bé, l’ego, amb tot això, no el matem literalment o el baixem de pes, sinó que el transferim a La Caixa, paper que, en el cas que ens ocupa, representa el mestre o guru.

El guru s’infla d’ego, com el Paó Real de tots els Egos, després de rebre totes les transferències d’ego dels deixebles. L’ego, com l'energia, no es crea ni es destrueix, es transfereix. Aquesta és la Gran Llei sobre l’Ego d'aplicació en cursets de meditació espiritual. El guru sacrifica el seu dret a l’anonimat i a la senzillesa i deixa que el converteixin en una figureta divina superinflada i lluent. Així fa feliços i alliberats els seus deixebles, mentre ell s’encadena a la seva estampeta una mica més cada dia.

Per aquest gran servei que ens fa el guru encara em sembla que la quota del curset surt molt econòmica.

Jodorowsky, neogurú xilè, explica que també Osho, clàssic gurú del sexe, ajuda a “matar l’ego” dels seus clients venent-los samarretes on hi ha estampada la il.luminada faç d'Osho. A més de l'ego, se'ls queda els diners. No puc imaginar-me ningú més generós.

Jodorowsky mateix no pot evitar la temptació de transferir-se ego al compte corrent, tot venent llibres a punta pala que exhibeixen a les portades les seves simpàtiques galtes i la seva egrègia barba. La seva obra, d'aquesta manera, esdevé estampeta santa.

La segona llei de l’Ego no és tan evident: La quantitat d’ego que atresores comporta una quantitat equivalent de violència i de turment, just la que estàs disposat a suportar i a infringir. Vull dir amb això que, en realitat, ser MOLT egoista o MOLT egocèntric et predisposa a topar amb els altres egos veïns, com en una gran pista d’autos de xoc. O sigui que no és fàcil tampoc i té un cert mèrit mantenir unes dosis elevades d’ego-isme i d'ego-centrisme. Tret que tinguis les prerrogatives de l’Emperador Calígula, la teva vida serà àrdua com una Guerra Civil, a petita escala. Hauràs de patir per mantenir el teu compte corrent d'ego. Cosa que està molt mal vista pel budisme: En diuen ignorància. I en diuen així amb tota la mala idea perquè tots sentim un pecaminós pessigolleig quan ens tracten d'egoistes o de pèrfids o d'insolidaris, però ens rebenta que ens tractin d’ignorants.

Per tant, no resulta tan desagraït i difícil desprendre’t d’una mica d’aquest egoisme que tant ens enlletgeix. Però sense abusar. Sense cremar-ho tot en una nit boja d'exaltació espiritual. Deixar una mica d'ego al rebost. Els deixebles d’un curset de Meditació Espiritual no poden tapar-se els ulls al davant del fet que l’Ego Personal del qual es desprenen cau al damunt del pobre guru i aquest ha de gestionar un volum abassegador d’ego. Si t’hi pares a pensar, això és tan mesquí com quan vénen amics a casa i els encolomem un d'aquests objectes de decoració ignominiosos, els pongos que ens fan nosa, disfressant-ho de generositat i despreniment, i tan sols és despreniment en el sentit més cràpula de la paraula.

La tercera llei és: Quan poses fi a la teva relació amb el mestre, recuperes tot l’ego delegat i, possiblement, amb interessos.


La Naturalesa és sàvia?


La Naturalesa és sàvia.

La Naturalesa és sàvia?

1) Si et mossegues les parets internes de la boca, se t’inflarà, se't farà una protuberància, la nafra protuberant tindrà una tendència morbosa a introduir-se entremig de les dents, la qual cosa augmentarà el problema, fins que no adoptis la disciplina fèrria de mastegar amb molta cura els aliments. Hauràs de convertir-te en un savi en la matèria en poc temps perquè la Naturalesa t'empeny a mossegar-te cada vegada més.

2) L’apèndix no serveix per a res, si no és per a provocar molestos i, en ocasions, mortals, atacs d’apendicitis. Com volent dir: no em deixen fer res, m'ignoren, doncs ara m’inflamo, amenaço, colpejo i surto a les notícies com un brètol racista qualsevol.

3) Els queixals del seny són un luxe molest. Tinc problemes de gingivitis perquè, després d’extret el superflu segon queixal del seny, que havia sortit tort per manca d'espai bucal (gràcies a la naturalesa sàvia), no ha quedat prou bé l'esvoranc i no s'acaba de posar tot a lloc.

4) Els ullals també són una reminiscència d’altres èpoques més carnívores. I continuen transmetent-se de pares a fills com un graciós detall que li dóna tridimensionalitat a la dentadura.

5) Desafio la classe científica a trobar una justificació biològica per als pèls que creixen al voltant de l’anus.

6) El meu fetge s’entesta a donar-me males digestions degut -sembla ser- a un procés psicosomàtic. He aconseguit -crec- identificar la font del problema, he corregit la meva dieta -la quantitat i el tipus d’aliments que em convenen, però, de tant en tant tinc recaigudes: bec vi o cervesa i em senta malament, em poso nerviós, perquè la naturalesa té una sàvia tendència a la inèrcia i a la perseverança.

Alguns postulen que la naturalesa és sàvia i ho celebren. Creuen, posem per cas, que el meu fetge em dóna problemes per avisar-me del problema emocional que psicosomàticament repercuteix en el fetge. Això em sona a sil.logisme retòric.
Si la naturalesa fes això premeditadament seria d’una saviesa retorçada. Per què fer-nos patir dues vegades pel mateix problema?

Potser la naturalesa és sàvia per compensar que la matèria és profundament totxa. Aleshores: De què diantre parlem quan parlem de NATURALESA?

He estat més de quinze anys perseguint la causa per posar-hi remei. De les males digestions, del fetge i del motiu emocional. La causa se m’escapava com un fantasma esmunyedís. La naturalesa és sàvia. Si no el resolc, si no l’arribo a resoldre, el meu fetge petarà sàviament, jo petaré a continuació -si no m’ho resol un no del tot fiable trasplant de fetge que supleix les mancances de la sàvia naturalesa-, i el meu lloc de treball, el meu ordenador, la meva col.lecció de llibres, dvds i cds, la meva roba aprofitable serà transferida a un altre exemplar de l’espècie humana o a un contenidor de reciclatge. La naturalesa és sàvia. Només que té els seus moments de tonteria.

La naturalesa té un aire savi i ordenat només en relació als grans números. Els físics quàntics proclamen que les lleis físiques que regeixen el món físic són estadístiques. Ho diu Schröndinger: "Totes les lleis físiques i químiques que exerceixen un paper important a la vida dels organismes [nosaltres] són de tipus estadístic (...) Un organisme ha de tenir una estructura comparativament gran per poder beneficiar-se de lleis relativament exactes, tant pel seu funcionament intern com per a les relacions amb el món extern. En cas contrari, el nombre de partícules que intervé seria excessivament petit, i la llei massa inexacta."

Dit d'una altra manera: Si en lloc d'estar fets de milions de cèl.lules que, al seu torn estan fetes de milions d'àtoms, estiguéssim fets directament d'àtoms, i pocs -per fer estalvi-, correríem el perill de, sortint al carrer, ensopegar amb una rajola i desfer-nos i escampar-nos com les peces d'un collar. La complexitat i la ingent quantitat d'elements que ens composen ens asseguren consistència.

Els electrons -agafats un per un- són imprevisibles. Els àtoms són una mica més previsibles. Les molècules, més. Les cèl.lules, una mica més encara. Els éssers vius, més encara. Els infants d'una escola-bressol constitueixen l'excepció. Retenen alguna cosa de l'alegre anarquia dels electrons. Als pàrvuls no els deixen votar en sufragi universal. La massa electoral, en canvi, és previsible i manejable. La democràcia, com la vida, pot defensar-se del caos gràcies a les tendències generals.
Per això no sé jo quina saviesa rau en una naturalesa que viu de la ganga de l'estadística dels grans números. La trobaria jo més sàvia si s’ocupés amb més sensibilitat de cadascuna de les seves criatures. Però les criatures no compten. Són prescindibles. Són exemplars o exemples d'una forma anomenada espècie. No afecta als resultats globals si viuen dos dies o cent anys. Si pateixen molt o viuen en la glòria. Poden patir o morir a dojo i la vida continua. Les espècies també poden extingir-se i tot continua. La naturalesa no és compassiva.

Els ossos del nostre esquelet tenen una arquitectura prodigiosa que els fa duríssims. Són una meravella, sí. La Sagrada Família és una obra matussera al seu costat. Pel camí, fa milions d'anys, es van anar quedant les espècies que tenien esquelets amb ossos no tan ben construïts. També portaven imprès el Made in Nature.

En realitat, no sé jo què vol dir això que la naturalesa és sàvia. La naturalesa és, a tot estirar, una cursa de relleus cap a no se sap ben bé quin precipici o destí final. I mentrestant més val que anem aprofitant els avantatges del compte Taronja.