dissabte, 8 de desembre de 2007

1-D

Per poder tenir una perfecta vida digital i virtual, sempre connectats a la blogosfera i a la xarxa, necessitem un doble que ens representi a la vida civil. Per exemple, a la manifestació pel Dret a Decidir sobre les Nostres Infraestructures i per la Independència Sobiranista de Pas.

Si no arribo a estar tan perdudament enganxat a Internet les tardes dels dissabtes, i a la mandra i la desídia de sortir de casa que provoca l'addicció, hauria pogut fer acte de presència a la manifestació més multitudinària dels últims anys segons els organitzadors i la més manipul.ladora i abjecta segons El País i la Blogosfera Socialista.

D'aquesta manera, s'hauria elevat a 200.001 la participació segons la Guàrdia Urbana, a 700.001 segons els organitzadors i només 6.899.999 catalans no haurien anat a la manifestació segons el socialdemòcrata radical Joan Ferran.

Ara em sento compungit per haver estat desidiós i mal català i haver jugat a favor dels antinacionalistes del PSC (i del PP i de C's).

Com em consolo?

Pensant que el govern de Zapatero presidit per Zapatero, que és un tio molt llest, acabarà prestant oïdes a les nostres justes reclamacions i ens consultarà una mica més sobre les infraestructures, i aleshores a molts dels manifestants (penso en concret en aquells que desentonaven entre tanta senyera estelada) se'ls passarà la febrada sobiranista.

Pensant que quan l'estat traspassi l'aeroport i la Renfe a la Generalitat, segons el sil.logisme implícit en el lema de la manifestació ja no caldrà que siguem independentistes ni que refundem el catalanisme. I si acaben tolerant-nos les seleccions esportives, i si, a més, deixen d'insultar-nos i de fer-nos boicots al cava i ens fan unes quantes moixaines, aleshores ja ens preguntarem com és possible que alguna vegada haguéssim desitjat ser independents.

Si ens tracten com cal, els catalans renunciarem fins i tot a la mania de parlar català i parlarem castellà per facilitar la relació amorosa amb la resta d'Espanya.

Jo, per la meva banda, tot i que vaig cometre la ignomínia de quedar-me a casa l'1-D, per moltes festetes que ens facin i per molts honors que ens concedeixin i molts obsequis que ens enviïn des del govern central de Madrid, i encara que el Constitucional no toqui el preciós articulat del nou Estatut, i encara que el túnel de l'AVE no ensorri la Sagrada Família, i encara que Rodalies Renfe superi en puntualitat els trens suïssos, i encara que publiquin les balances fiscals i ens compensin tots els greuges històrics, i encara que el Rei Joan Carles i tota la parentela abdiquin i es posin a treballar vuit hores al dia per guanyar-se el sustent.

I encara que seleccions catalanes de hoquei patins, críquet, natació sincronitzada i petanca puguin participar en competicions oficials

Només per tocar els collons, no penso renunciar a la vana, ufana, retrògrada, anacrònica il.lusió de la independència (la nacional, però també la personal).

Al cap i a la fi, el contrari d'independència no és solidaritat interregional, ni igualtat, ni cosmopolitisme, ni món globalitzat, ni sentit de la realitat.

El contrari exacte d'independència és dependència.