diumenge, 23 de desembre de 2007

Visió d'un ciutadà català del 2050

Sóc com un dibuix autoanimat.
Quan caic no em faig mal.
Quan m'amenacen, somric.
Quan m'insulten, acluco els ulls amb voluptuositat.
Sóc més xulo que Buda.
No conec l’entropia. No em gasto. No tinc arrugues permanents. Faig un amic i la nostra amistat és per sempre. No es gasta ni es fa malbé. És com un objecte d’oficina ideal: el moviment perpetu de confiança i amistat. Clic-clac-clic-clac.

No menjo per necessitat. Ho faig per vici. I també defeco i pixo quan vull, per allò de no perdre la tradició escatològica (i renego tothora per no perdre la tradició renegaire).
És que sóc etern, no em rovello, no se’m moren les cèl.lules ni m’he d’estar reconstruint tota l’estona, que seria una feina molt cansada. No faig feina. No vaig per feina. No faig país. No faig guardiola. No reciclo ni contamino. No voto. Tinc la temperatura constant. Les meves cèl.lules riuen i canten. Els meus electrons no s’agiten. Són estables i fiables i tenen òrbites declarades.
Sóc transparent com una medusa. No amago males intencions. Les porto a la vista.
Què és la vida? Néixer, enamorar-se, desenamorar-se, tenir fills amb qui vulgui, i quan vulgui. Però no en tinc. Sóc a temps. Tinc miríades de temps per endavant. Plantaré un roure i el talaré l'endemà. Em moriré un dia només per comprovar què tal és el desencarnament.
Sóc del Barça. El Barça sempre guanya al Madrid. La ratxa dura vint anys i no es preveu que acabi. No se'm fa avorrit el triomfalisme. L'alegria es renova cada temporada.
Tinc el signe de l’horòscop que em dóna la gana. Entre més de 2.000 puc triar. Me’l canvio quan me’n canso.
No sóc orgullós de ser català. M'hi complac com es complauen les mones saltant d'arbre en arbre.
Alguns cops sento admiració i enveja pel sofisticat i culte pesimisme dels meus avis.