dissabte, 10 de novembre de 2007

La Naturalesa és sàvia?


La Naturalesa és sàvia.

La Naturalesa és sàvia?

1) Si et mossegues les parets internes de la boca, se t’inflarà, se't farà una protuberància, la nafra protuberant tindrà una tendència morbosa a introduir-se entremig de les dents, la qual cosa augmentarà el problema, fins que no adoptis la disciplina fèrria de mastegar amb molta cura els aliments. Hauràs de convertir-te en un savi en la matèria en poc temps perquè la Naturalesa t'empeny a mossegar-te cada vegada més.

2) L’apèndix no serveix per a res, si no és per a provocar molestos i, en ocasions, mortals, atacs d’apendicitis. Com volent dir: no em deixen fer res, m'ignoren, doncs ara m’inflamo, amenaço, colpejo i surto a les notícies com un brètol racista qualsevol.

3) Els queixals del seny són un luxe molest. Tinc problemes de gingivitis perquè, després d’extret el superflu segon queixal del seny, que havia sortit tort per manca d'espai bucal (gràcies a la naturalesa sàvia), no ha quedat prou bé l'esvoranc i no s'acaba de posar tot a lloc.

4) Els ullals també són una reminiscència d’altres èpoques més carnívores. I continuen transmetent-se de pares a fills com un graciós detall que li dóna tridimensionalitat a la dentadura.

5) Desafio la classe científica a trobar una justificació biològica per als pèls que creixen al voltant de l’anus.

6) El meu fetge s’entesta a donar-me males digestions degut -sembla ser- a un procés psicosomàtic. He aconseguit -crec- identificar la font del problema, he corregit la meva dieta -la quantitat i el tipus d’aliments que em convenen, però, de tant en tant tinc recaigudes: bec vi o cervesa i em senta malament, em poso nerviós, perquè la naturalesa té una sàvia tendència a la inèrcia i a la perseverança.

Alguns postulen que la naturalesa és sàvia i ho celebren. Creuen, posem per cas, que el meu fetge em dóna problemes per avisar-me del problema emocional que psicosomàticament repercuteix en el fetge. Això em sona a sil.logisme retòric.
Si la naturalesa fes això premeditadament seria d’una saviesa retorçada. Per què fer-nos patir dues vegades pel mateix problema?

Potser la naturalesa és sàvia per compensar que la matèria és profundament totxa. Aleshores: De què diantre parlem quan parlem de NATURALESA?

He estat més de quinze anys perseguint la causa per posar-hi remei. De les males digestions, del fetge i del motiu emocional. La causa se m’escapava com un fantasma esmunyedís. La naturalesa és sàvia. Si no el resolc, si no l’arribo a resoldre, el meu fetge petarà sàviament, jo petaré a continuació -si no m’ho resol un no del tot fiable trasplant de fetge que supleix les mancances de la sàvia naturalesa-, i el meu lloc de treball, el meu ordenador, la meva col.lecció de llibres, dvds i cds, la meva roba aprofitable serà transferida a un altre exemplar de l’espècie humana o a un contenidor de reciclatge. La naturalesa és sàvia. Només que té els seus moments de tonteria.

La naturalesa té un aire savi i ordenat només en relació als grans números. Els físics quàntics proclamen que les lleis físiques que regeixen el món físic són estadístiques. Ho diu Schröndinger: "Totes les lleis físiques i químiques que exerceixen un paper important a la vida dels organismes [nosaltres] són de tipus estadístic (...) Un organisme ha de tenir una estructura comparativament gran per poder beneficiar-se de lleis relativament exactes, tant pel seu funcionament intern com per a les relacions amb el món extern. En cas contrari, el nombre de partícules que intervé seria excessivament petit, i la llei massa inexacta."

Dit d'una altra manera: Si en lloc d'estar fets de milions de cèl.lules que, al seu torn estan fetes de milions d'àtoms, estiguéssim fets directament d'àtoms, i pocs -per fer estalvi-, correríem el perill de, sortint al carrer, ensopegar amb una rajola i desfer-nos i escampar-nos com les peces d'un collar. La complexitat i la ingent quantitat d'elements que ens composen ens asseguren consistència.

Els electrons -agafats un per un- són imprevisibles. Els àtoms són una mica més previsibles. Les molècules, més. Les cèl.lules, una mica més encara. Els éssers vius, més encara. Els infants d'una escola-bressol constitueixen l'excepció. Retenen alguna cosa de l'alegre anarquia dels electrons. Als pàrvuls no els deixen votar en sufragi universal. La massa electoral, en canvi, és previsible i manejable. La democràcia, com la vida, pot defensar-se del caos gràcies a les tendències generals.
Per això no sé jo quina saviesa rau en una naturalesa que viu de la ganga de l'estadística dels grans números. La trobaria jo més sàvia si s’ocupés amb més sensibilitat de cadascuna de les seves criatures. Però les criatures no compten. Són prescindibles. Són exemplars o exemples d'una forma anomenada espècie. No afecta als resultats globals si viuen dos dies o cent anys. Si pateixen molt o viuen en la glòria. Poden patir o morir a dojo i la vida continua. Les espècies també poden extingir-se i tot continua. La naturalesa no és compassiva.

Els ossos del nostre esquelet tenen una arquitectura prodigiosa que els fa duríssims. Són una meravella, sí. La Sagrada Família és una obra matussera al seu costat. Pel camí, fa milions d'anys, es van anar quedant les espècies que tenien esquelets amb ossos no tan ben construïts. També portaven imprès el Made in Nature.

En realitat, no sé jo què vol dir això que la naturalesa és sàvia. La naturalesa és, a tot estirar, una cursa de relleus cap a no se sap ben bé quin precipici o destí final. I mentrestant més val que anem aprofitant els avantatges del compte Taronja.