dimarts, 18 de desembre de 2007

Conversa amb Vítor Hugo al Brasil enmig d'una bebedeira de campeonato

I què, Oscár, has trobat molts canvis al Brasil entre aquest viatge i l'anterior?, em pregunta el Vítor Hugo.
Sempre hi ha molta diferència, responc amb un aire greu histriònic -que només s'aconsegueix amb una concentració d'alcohol en sang d'entre 0,5 g/l i 0,8 g/l.
Molta diferència, més de la que, fins i tot, percebim. Benvolgut Vítor Hugo, deixa’m que t’expliqui una cosa que trobo necessari d’explicar: Tots els problemes de percepció de les coses ens vénen de l’Orient... El problema de l’horitzó mental dels orientals és la idea de l’Etern Retorn. No és el meu problema perquè jo no hi crec, perquè jo em nego a creure-hi, que d’això es tracta al final, de voler o no, creure. No crec ni vull creure en cercles, Vítor Hugo. Els cercles són viciosos, tots, sense excepció. I, a més a més, intenta fer un cercle a mà alçada. Sempre et surt una patata.

- Ainda mais, se você leva uma bebedeira de campeonato.
Deixa’m continuar, col.lega... Tornar al Brasil no és haver tornat, Vítor Hugo. No és el mateix Brasil. Jo no sóc el mateix. Res a veure. Aquesta aigua no és la mateixa que ha passat fa un segon per aquest riu. Demòcrit dixit. Demòcrit? No, no era Demòcrit. Era l’altre que no era Parmènides. D’aquí una estona me’n recordo, segur. Tu no te’n recordes?
Anem expandint el nostre panorama, Vítor Hugo, obrint el camp de visió, tal com s’expandeix l’Univers. Fem surf sobre les onades d’expansió subtil, onades suaus que no trenquen mai en cap litoral. Déu és el nom que li vam posar al punt de concentració màxim, el Meeting Point d’on venim i d’on ens anem allunyant. L’esfera és la forma més perfecta. Pitàgores dixit. Era Pitàgores? I jo què sè! Déu devia ser aquella gran bola perfecta i satisfeta on hi érem tots nosaltres, en un conglomerat molt consistent. I es va cansar. Un bon dia. Ens vam cansar tots. Qui no es cansaria de ser una gran bola compacta i autosatisfeta? No hi ha res que cansi més que la satisfacció. Es va cansar i ens vam cansar. A la merda, l’ataràxia! Fèrtil malestar: La gran explossió disseminadora, Gran Castell de Focs Final de la Festa de la Complaença.
I ens vam posar en marxa per veure què tal. Cadascú en la seva direcció...

Você é do tamanho de seu sonho, diu el Vítor Hugo que diuen els Racionais. Li ha semblat que era una citació escaient.
Qui són els Racionais?, pregunto.
Un grup de rap. Però dels bons. No dels salsitxers.
Espera un moment, no ens perdem en digressions. Deixa’m que m’acabi d’explicar, Vítor Hugo... Vam oblidar quina era la direcció. Premeditadament. I ens vam posar pals a les rodes per fer-ho més entretingut. Així tampoc no ens cansaríem de seguir la direcció. Oblidar és el millor antídot per al tedi. Res de nou sota el sol... Però si oblides, tot és nou, fins i tot el sol.
Déu no ens espera enlloc. Això és producte de la confusió creada per la nostra tàctica inicial d’oblidar. Ningú no ens espera enlloc. Nosaltres arribem sempre els primers. Inaugurem totes les autopistes. Se hace camino al andar, Machado dixit.
- Machado de Assís?
No, Antonio Machado, el poeta de Soria...
Anem tirant ponts sobre l’abisme. Fundem estacions en el buit. El buit és immens i generós i no ens l’acabarem mai. No hi ha final de trajecte. No hi ha ni full de ruta. Benaurats els cristians, perquè d’ells serà la gran estupefacció. Confonen el punt de partida amb el final. Creuen que el Pare Celestial els espera a l’arribada, ajupit amb els braços oberts i un amorós: “Qui m’estima a miiiiii?”
- A bebida faz você viajar na maionese, cara (la beguda et fa al.lucinar per un tubo, tio).
Ja ho tinc, Vítor Hugo: Era Heràclit. Quin tio, hòstia, l’Heràclit aquest!