dimarts, 21 d’abril de 2015

Brots psicòtics

BROTS PSICÒTICS

Poques hores després de succeir l’intent frustrat de massacre a l’Institut Joan Fuster, la Consellera d’Educació (que, segons consta a la seva biografia, és llicenciada en Psicologia), s’apressa a declarar que “tot apunta a un brot psicòtic com a causant de l’agressió”.
Recordem que, per “agressió”, la consellera es refereix a l’apunyalament d’un professor de l’institut i ferides de ballesta i punyal de dues professores i dos alumnes més, així com l’intent de llançar diversos còctels molotov dins de l’institut.
Ens crida l’atenció que abans que l’assassí adolescent hagi estat examinat per l’equip psiquiàtric de Sant Joan de Déu, la consellera ja ha llançat als mitjans de comunicació la seva hipòtesi de treball.
Sense comptar amb l'informe psiquiàtric i amb les quatre dades recollides ja els avança feina als psiquiatres i als periodistes i tertulians.
És el que en podríem dir un abús del títol de psicòloga. I unes bones dots per crear estats d’opinió.
Pel que sabem, l’assassí tenia una llista negra d’objectius. Va arribar armat a l’institut. I, excessiva coincidència, en el dia d’ahir es complia el 16 aniversari de la massacre de Columbine als EEUU. També ens ha arribat que col·leccionava armes i que, en més d’una ocasió, havia confidenciat als companys que tenia aquesta llista d’objectius i que un dia vindria a l’institut a fer neteja.
La suma de tots aquests detalls em fa dubtar, consellera, del seu pronòstic. Com a mínim, fins que tinguem l’informe dels psiquiatres.
Jo em permeto d’especular, no sobre l’estat mental de l’homicida, sinó sobre la seva intenció en llançar a l’aire un pronòstic.
I se m’acut, abans que l’examini a vostè un equip de politòlegs, que la seva intenció (delirant) en crear un estat d'opinió era evitar-nos el pànic col·lectiu. Perquè, és clar, si penséssim que aquesta acció la pot fer qualsevol alumne amb plenes facultats, qualsevol noi normal, només perquè ha jugat a videojocs violents com milers de joves des de fa anys, o només perquè està una mica frustrat amb el vetust i rígid sistema educatiu, potser voldríem entrar tots en pànic col·lectiu i començar a córrer i fugir espaordits en totes direccions.
El que em rebenta d’aquesta genteta que ens governa és que volen evitar a tota costa que prenguem mal, ens consideren immadurs i mancats de responsabilitat (no suporto el seu paternalisme ni les seves mirades condescendents). Els interessa creure que no estem preparats per sentir i admetre que hi poden haver malparits de tretze anys capaços de sortir de casa armats i disposats a matar per donar-se el gust i per un instant de fama com els de tants casos als EEUU.
Ens volen protegir de la maldat, emmascarant-la?
O ens volen protegir de la nostra pròpia maldat?
S'ha imaginat, la senyor Rigau, el cercle social de les víctimes anant a linxar l'"angelet" i els seus pares?
Pretenen fer-nos creure que la crueltat i la maldat es poden mantenir a ratlla a base de fàrmacs i d’un “seguiment curós”? I creant estats d'opinió tous?
Sabem que el “nen” es va posar a plorar en el moment que el professor d’educació física el va aconseguir reduir. 
Jo també llanço una hipòtesi: Quin gran actor! I també: Quin psicòpata més incompetent! Ja creixerà.
Aquesta és la meva hipòtesi. I estic disposat a retirar-la quan llegeixi l’informe dels psiquiatres.
Perdoni’m, senyora Rigau, però els humans som capaços del millor i del pitjor. Amb deu anys, amb tretze anys i amb noranta anys. Són les guerres, un brot psicòtic col.lectiu?
Es pot admetre que en la maldat hi ha com a mínim, inconsciència i carència d’empatia. La pertorbació mental i la psicosi són un percentatge molt mínim de les accions criminals.
Vostè ha estat massa ràpida, per al meu gust, consellera.

Podria també ficar-me amb el lamentable ministre d’Interior Jorge Fernàndez Diaz que relaciona el crim de l’institut amb els valors de la societat. Els arguments d’aquest senyor em semblen d’una tal deficiència intel·lectual i moral que penso que no paga la pena perdre-hi el temps. Però, una cosa sí que es pot dir: Té la gràcia de contradir sense voler la consellera: La societat, segons ell, produeix aquests monstres i, per tant, no seria un cas insòlit i desgraciat, sinó que, ja ens podem preparar. M’imagino el Consell de Ministres del PP fregant-se les mans davant la possibilitat que es creï un nou front de distracció per a la població si es posen de moda els rambos d'institut.
Amb la inoperant "violència" anarquista i amb el jihadisme esporàdic, no en fan prou.

divendres, 27 de febrer de 2015

El fracassat pronòstic del final de la televisió a mans de les plataformes de videos i les xarxes socials

(o la Síndrome de l'"Havaneres & Rom cremat")

Fa un any vaig tenir una revelació:
Passava pel davant d'un d'aquests actes festius inevitables (segurament obligats per lleis consuetudinàries que es perden en la memòria) de les Festes Populars, aquests actes que en el cas de no programar-se provocaria caigudes fulminants de responsables i organitzadors,
em refereixo, és clar, a l'entranyabilíssim
Recital d'Havaneres amb rom cremat
(servit en gots de plàstic molt precaris)
que apareix programat sempre-sempre a mitja setmana de festes.
Cal veure la felicitat serena i lleugerament etílica que desprenen els assistents, tots ells asseguts en incòmodes cadires plegables de lloguer (cosa que no impedeix que es moguin déu-n'hi-dó amb quin garbo d'un costat a l'altre imitant els vaivens de la mar que suggereix el ritme de l'havanera).
Però la revelació no ha estat explicada encara. Ve tot seguit.
Per primer cop vaig perdre un temps observant aquella humanitat lliurada a la música i a la dolçor de l'alcohol  i així va ser com vaig caure de cop en el fet espaterrant que aquelles dones i homes (agrupats per matrimonis per regla general) formaven una estampa exacta i igual a la de qualsevol altre públic d'Havaneres & Rom cremat d'altres festes populars al llarg del país català, i, pitjor encara, exacta i igual a la de qualsevol època anterior. El mateix aspecte, estil de vestir, edat (entre 50 i 90 anys) i manera de bellugar-se al so de l'orquestra. Eren els mateixos éssers estovats per la música havanera i el rom de fa vint i trenta anys.
EL primer pensament va ser molt inquietant. Seria el mateix públic, un grup humà conservat d'alguna manera al llarg dels anys per mantenir aquest aspecte de feliç Tercera Edat filohavanèric? Uns nosferatus especialitzats que només surten del seu dipòsit en ocasió de les festes?
Vaig descartar la hipòtesi paranormal i em vaig centrar en una  nova teoria.
No sé si resulta menys inquietant.
En algun moment de la nostra vida hi ha un relleu generacional. D'una manera bastant imperceptible ens transformem en els nostres pares, oncles o avis. Adoptem els seus gustos, vestuari, opinions. I ens desprenem dels hàbits juvenils com de l'acné. No sé si és gradual o són canvis quàntics. Ens descuidem un moment i, de cop i volta, estem aturats al davant d'un recital d'havaneres, ens deixem caure a la cadira i ja estem atrapats en una terrible metamorfosi.

I bé, no cal gaire imaginació per estendre aquesta teoria a altres àmbits. Què trigaran molts a complir quaranta o cinquanta anys i abandonar les xarxes socials i la càrrega i descarrega de continguts audiovisuals a internet, deixar-se caure en el sofà, o millor encara, en l'antiga butaca amb orelles de l'avi, i deixar-se abduir per programes de nens cantors, reforma i venda de cases al Canadà o reallitys de virtuosisme bricollatger?
Com si formés part d'un mecanisme de l'espècie. D'unes instruccions a l'ADN que es disparen en algun moment de la nostra vida.

És terrible, els juke-box, els discos de vinil, les havaneres, els mobles de fòrmica, els pokémon, ens acompanyaran fins al final de la nostra espècie sobre la terra.