dilluns, 14 de desembre de 2009

Democràcia paranormal extrasensorial

Alícia Sànchez-Camacho, dirigent del Partit Popular Català sap què vol el poble de Catalunya.
Ella ho sap. I no se n'amaga. Ho diu: Nosaltres, els homes i dones del Partit Popular sabem què vol el poble de Catalunya.
I no, en canvi, aquestes il.legals consultes independentistes que abocaran uns resultats, que sigui quina sigui la participació (testimonial, és clar) i el sentit del vot (poc representatiu, és clar), no aportaran cap llum sobre què vol el poble de Catalunya.
A les properes eleccions no cal prendre's la molèstia de votar perquè Alícia Sànchez-Camacho i els homes i dones del Partit Popular ja saben què vol el poble de Catalunya.
Només cal consultar l'oracle. Preguntar a la gran Alícia pel repartiment d'escons. Ella té totes les dades. Li són revelades a través d'un canó de llum de fibra òptica celestial.
I està connectada amb el cel i està connectada amb tots nosaltres també, en un nivell profund, està connectada amb el nostre inconscient on viuen els nostres desitjos reprimits. I el nostre principal i més gran desig reprimit és el de ser espanyols, amb tota l'ànima. Espanyols i masoquistes i exclamar:
- Més, més, més fort.
Això és el que vol el poble de Catalunya.
En canvi, oh! meravellosa paradoxa, el que vol el Partit Popular és
precisament
la Independència de Catalunya.
Verdad verdadera.
El Partit Popular està tip de la ingratitud de l'electorat català que mai no sap el que vol, que no escolta els dirigents del Partit Popular que li podrien dir el que vol, aquest poble ofuscat que no connecta amb els seus desitjos profunds ni amb els dels homes i dones del Partit Popular.
El Partit Popular sap que si Catalunya fos un estat independent dins de la Unió Europea, i, per tant, els electors catalans no poguessin participar a les eleccions generals de l'Estat Espanyol, les possibilitats de guanyar-les el Partit Popular serien quasi totals. Catalunya, pel Partit Popular és un obstacle en forma de quist empipador que cal extirpar.
El Partit Popular sap que el temps treballa a favor seu. Com més independentista sigui Catalunya, més popular serà la resta d'Espanya.
Per tot això, però sobretot per escarmentar-nos, als catalans (que desitgem, com queda dit, en el més profund del nostre ésser, ser espanyols de ple dret) el Partit Popular treballa secretament a favor de la independència de Catalunya.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Gran Poema dels Socialistes Catalans

(Compost per mi per ser recitat per Carme Chacon)

Catalunya no és ni independentista ni falangista (són paraules meves, de Carme Chacon s'entén, les assumeixo, jo, Carme Chacon).
I afegeixo:
Catalunya tampoc no és
insolidària,
ni revolucionària,
ni lliberal,

ni radical,
ni hippie,
ni grunge,
ni rapera,
ni gòtica,
ni cutre,
ni kitsch,
ni sadomassoquista.
Catalunya és progressista i social i una cucada, a imatge i semblança de mi mateixa, ministra del ministeri de la Pau i els Bons Sentiments.
Catalunya és i serà, per descomptat, el que la direcció del nostre partit tingui a bé determinar.
Catalunya és i serà una gran àrea de servei ajardinada per obra i gràcia dels mai no prou estimats dirigents del Partit.
I això perquè
els catalans som gent d'ordre (ho vaig dir jo, sí, Carme Chacon, i Falange Española se n'alegra de sentir-me, aquests anticonstitucionals extremistes que tot ho entenen al revés).
El Nou Estatut aplicat en tota o part de la seva extensió -semiretallat o extraretallat- és el millor remei contra els extremismes (el company José Montilla dixit).
Els extremismes es toquen.
Però, malauradament, es toquen més els no-extremismes.
M'agradaria no haver de tocar-me tant amb els companys d'hemicicle d'altres grups ideològics no tan progressistes com nosaltres, si bé tan d'ordre com nosaltres o menys i tot.
M'agradaria que no fóssim confosos i barrejats amb tots els que ens toquem a l'hemicicle.
M'agradaria que cap cas de corrupció ens esquitxés i ens acabés agermanant amb membres d'altres formacions no tant progressistes de l'hemicicle.
Un desig: M'hauria agradat poder ser extremadament demòcrata.
Extremadament conscient de la situació global i particular
del país i de les seves instàncies locals.

Sé que m'he d'acontentar amb ser moderadament demòcrata i moderadament conscient per poder sobreviure en un món de la política tan ple de contradiccions i raons d'estat i decisions ingrates
i tan ben compensat a final de mes -una cosa no treu l'altra-.
M'estimo i m'agrado.
Desitjo el millor per a tots vostès.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Donants d'idees


Visc a Barcelona. No és una ciutat. Abans potser ho era. Ni recordo com era, quan era una ciutat. Ara, gràcies als nostres competents administradors, Barcelona és una maqueta, que és la vocació secreta de totes les ciutats: Tornar al que van ser, abans d'existir. Rep molts visitants, Barcelona, de ciutats que encara són ciutats. Si Barcelona és una maqueta i no és una ciutat, jo tampoc sóc un ciutadà, sóc un figurant, un maniquí en moviment. El problema és que encara estic viu. M’agradaria ser un maniquí de veritat. 100% maniquí. Sense els problemes que comporta estar viu i haver de fer-me càrrec de la vida que hi ha en mi. Crec que el nostre ajuntament està fent grans passes per redimir-nos però encara no ha fet prou. Encara hi ha massa vida en nosaltres.
Estem, però, en el bon camí.
El problema és que no els surt a compte, econòmicament, mantenir una població de maniquins articulats. El cost de manteniment. És molt més rendable i sostenible que els maniquins es mantinguin per ells mateixos. Que es mantinguin autònoms. Només cal invertir en propaganda institucional. En mantenir les nostres ments ensinistrades en pro de la causa superior. Són milions d’euros, però surt a compte.
I els figurants reals fem més bon efecte. Resultem menys sinistres. Amb el temps, jo crec que trobaran la manera de fer-nos la vida encara més fàcil, als figurants de Barcelona.
Fa uns mesos vaig anar a saludar el pas del Tour de France. Alguns figurants mal ensinistrats enarboraven banderes nacionalistes i independentistes. Eren minoria. La majoria sosteníem la cartolina groga. I l’agitàvem quan convenia amb un convenciment força convincent. Se’ns va veure des de tres-cents cinquanta o més països. Molts ciutadans ens han vist i potser han sentit el desig de venir a Barcelona, la maqueta de ciutat a format real.

Però, aleshores, tot d’una, em va sorgir una idea. Vaig sentir una gran incomoditat. Era una idea pròpia. Era estranya, gairebé subversiva. Subversiva, no. Vull dir que em provocava vertigen disposar d’una idea meva, que havia emergit de dins meu, del meu cap. Era una cosa completament nova i, en certa manera, terrible. Tenia por.

"Donants d’idees." "Dóna la teva idea." Era la meva salvació. La campanya municipal per alliberar-nos de les idees pròpies. Els barcelonins podem donar les nostres idees. Treure’ns aquest pes. És dur per a un figurant haver de viure amb el pes d’idees pròpies al cap. Jo en tenia només una i ja se’m feia dur. Em faig càrrec de com ha de ser per a figurants que en tinguin més d'una. En la nostra nova i perfeccionada condició de figurants, que supera la de ciutadans, estem excusats d'haver de tenir idees pròpies en el cap.
He anat a donar la idea per a la causa superior. Un cop donada, l’he esborrada de la memòria -fins el punt que ara no la puc exposar aquí-. L’he donada completament. Ja no era meva. Només recordo que era una bona idea. Potser massa bona com perquè la puguin implementar. Em sembla recordar que
, per poder-la implementar, calia desmuntar la ciutat peça per peça, desmuntar l’administració municipal, desplaçar els barcelonins a camps de refugiats. Però potser valia la pena.
Tenir idees pròpies i posar-les en pràctica sense la intervenció dels nostres administradors té un preu. El preu de la vanitat. Per exemple: Omplir l’aire de música no apropiada fora dels llocs assignats per l’Ajuntament. Practicar esports fora dels pavellons i dels campionats organitzats per la federació.
Hi ha multes per aquestes ovelles esgarriades. La part de poble insubordinada que es resisteix a fer de figurant sap que el preu a pagar són les multes. La resistència a pagar les multes per desobediència o, simplement, per falta de mitjans, acaba amb treballs per a la comunitat o presó.
Els canvis sempre han trobat resistència al llarg de la història i ha calgut l'ús de mesures poc agradables.
Si tens UNA idea pròpia, no et resisteixis a donar-la. Encara que creguis que col.lisiona amb el sentir general de la ciutadania (de la figurància, volia dir), dóna-la. Ells sabran què fer amb la teva idea.

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Rodalies 4: Conills blancs

Quina experiència és comparable a la de baixar a l’estació de Renfe de plaça Catalunya, amb la intenció d’agafar un tren que ja ha estat anunciat per la megafonia, que ja saps que és aturat a l’andana, baixar corrent les escales mecàniques i haver d’enfrontar una tropa compacta de conills blancs, que surten tots ells del tren que tu vols agafar, i que tots ells consulten els seus rellotges de butxaca i proclamen “tinc pressa, tinc pressa, arribo tard, arribo tard”, i sempre, sempre, es desvien de la trajectòria que suposaves que seguirien per llançar-se’t al damunt com si pretenguessin passar a través teu, perquè és que no et veuen, és que no et veuen en absolut, només veuen la maneta del temps avançant inexorable cap a la mort, i acaben obligant-te a fer ús d’una dosi raonable de violència per no perdre aquell maleït tren de rodalia que és el teu?

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Que tremendA és la Grip A!

Resulta molt curiós: Ara que, segons la consellerA MarinA Geli, s'ha convertit en epidèmia, la Grip A ocupa menys portades i menys espai interior en els diaris i menys minuts als telenotícies, que quan "estava venint". La grip Porcina, ara Grip A, tenia més bona pinta, més entitat com a plaga i com a matèria informativa suculenta, quan era un embrió de notícia.
Ha canviat el concepte de notícia. És notícia el succés abans que es produeixi, abans que es converteixi en un fet sòlid. La notícia és la predicció. Com la fi del món, la catàstrofe mil vegades anunciada que mai no cristal.litza i, malgrat això, és notícia. El panorama informatiu que ens espera: No és el tsunami sinó la seva predicció, el que vindrà en els grans titulars: "Arriba un tsunami a les platges de Benidorm!!!" El pas del tsunami, amb els seus morts i les seves destrosses
, el còmput final, serà un a peu de pàgina breu i discret. Ni tan sols hi haurà morts, alguns contusionats a tot estirar. La consumació de la notícia, segons el nou model, implica decepció i rebaixa.
Una altra novetat: Les neonotícies vénen amb el seu marxandatge. "Arriba la grip A!!! Ja pot adquirir el kit complet: tapaboques, guants, kleenex especials, gel d'alcohol, tamiflu i vacuna." Inclou una figureta del virus -sèrie limitada i numerada-. El negoci es fa abans. Com els pisos, que es vénen sota plànol. Els governs (és a dir, tots nosaltres) han pagat vacunes sota plànol d'un virus poc clar. Les vacunes, naturalment, també són poc clares.
Jo estic alteradíssim. Tenia previst adoptar totes les conductes de risc per augmentar les possibilitats de contagi. Durant dies he tocat amb les mans nues totes les superfícies possibles: vidres, recolzabraços, barres, seients, dels mitjans de transport públic i, tot seguit, em posava els dits als ulls, a la boca, dins del nas, per augmentar les possibilitats d'adquirir la temible malaltia. I ara ens adonem que el risc real de mort és ridículament baix. I que la humanitat s'enfronta a una malaltia penosament vulgar. Una Grip tan vulgar com l'altra.
"L'amenaça fantasma". Sempre en les típiques produccions de Hollywood, el més espectacular és el tràiler, la promoció i el marxandatge. I el millor, en el cas de la preqüela d'Star Wars, era el títol. Oportuníssim:
"Bin Laden, el Terror de la Humanitat!"
"Armes de destrucció Massiva a l'Irak de Sadam!"
"InfluenzA Attacks!!!"
"Agora! d'Amenábar!"
Vivim en una època sense història. Els fets es produeixen amb guió previ, de pel.lícula de sèrie B.
Fàbrica d'il.lusions i decepcions.
Banda d'ineptes!!!
On s'amaga el terrible flagell de la barbàrie que havia de posar
la civilització a la vora del precipici? On s'amaguen les terrorífiques armes de destrucció massiva que ens apuntaven a tots?
On s'amaga l'increïble talent i genialitat del director hispànic més talentós i genial de tots els temps?
En el moment de la història que hi ha més sequera d'idees a Hollywood, se'ls acut de posar-se a fabricar notícies amb el dubtós pretext de reactivar l'economia.
Naturalment, són incapaços de generar successos tremebunds de debò.
Confio que les forces de la naturalesa ho sabran fer millor.
Espero l'arribada del meteorit amb un cucurutxo de crispetes.


divendres, 28 d’agost de 2009

Lao-Tse

Diu la llegenda de Lao Tse, que Lao Tse va meditar durant vuitanta anys dins del ventre de la seva mare abans de decidir-se a néixer.
No és estrany que després fos capaç de fer afirmacions com: "Del Tao que es pot parlar, no és el Tao Etern." Lao Tse va disposar de molts moments de tranquil.litat per obtenir grans conclusions sobre tot.
A mi no se'm va acudir de donar tanta feina a la mare.
Vaig estar-m'hi els nou mesos reglamentaris i vaig desallotjar, perquè més tard, pogués tenir acollida la meva germana.
Vaig ser més considerat que Lao Tse i el món va perdre un nou gran pensador.
No serà perquè no ho he intentat.
He meditat dintre d'armaris robers amb una placa solar a dins.
He meditat dintre de càpsules de flotació.
Finalment, he fet la més gran aproximació a les condicions en que es crea un gran pensador xinès: He fet una regressió, per mitjà d'auto-hipnosi, al ventre matern. En una hora he imaginat que en vivia 700.800, és a dir els 80 anys del Lao Tse fetal. He mirat cara a cara al Tao.
Quan he emergit de la regressió m'he trobat molt, però que molt relaxat. Vital. Flotava. Em sentia alegre.
Però he continuat sense entendre el Tao del que no es pot parlar. L'Etern. I tampoc entenc l'altre, aquell del que se'n pot parlar. Que creia entendre a mitges abans de regredir.
Estic en el bon camí, doncs.
Quan arribi al punt de no entendre res de res, ni tan sols els comentaris de Josep Cuní a Els Matins de Josep Cuní, hauré arribat a la meta.




dimecres, 19 d’agost de 2009

Seguint el mestre

Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).

Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.

dijous, 6 d’agost de 2009

Donem pas a la publicitat 6


La veritat és allà fora...
ben lluny del nostre abast.

(Contrapublicitat:)

La veritat és dins nostre...
ben endins,
ben lluny del nostre abast.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Oda a l'autònom


Acte festiu d'autònoms

La dificultat d’escapar quan em construeixo la presó amb les meves pròpies mans.

És molt més gran.
Programa número 68 de Bricomania: Construeixi la seva pròpia masmorra on passarà estones de captiveri inoblidables.
La formiga cau en el seu propi formiguer. Per ser formiga, creo el meu propi formiguer i treballo fort i dur per fer un habitacle de treball on quedar ben atrapat i no poder sinó continuar treballant fort i cada vegada més dur perquè cada vegada la masmorra sigui més consistent, i en pugui estar orgullós, i els rics cada vegada més rics i jo, més exhaust i més satisfet que els patètics rics.
Sóc un esclau evolucionat. Vol dir que sóc el meu propi amo. Autònom. No hi ha esclavatge més evolucionat que la condició d’autònom, sense dret a atur i pagant les meves pròpies quotes a la Seguretat Social. Tot és obligació. Tinc dret a passeig i a suïcidi. La resta, tot és obligació. I no ho canvio per res. A la llarga, l’alleujament després de complir l’obligació és un plaer més viciós, més recalcitrant, que els plaers comuns dels relaxats.
Quan no rendeixo prou, jo mateix m’autoflagel.lo. Jo mateix em tanco en la senzala per mortificar-me. Sóc la meva pròpia Maîtresse despietada.
Com escapar de l’auto esclavitud autònoma?
Qui vol escapar de l’esclavitud autònoma?
Qui vol vacances? Qui vol la jubilació? Qui vol cobrar l’atur, després de tot?
Doneu-me una dosi més alta de tensió i mortificació. És una manera de parlar: Jo sóc el meu propi camell.
Moro al peu del canó després d'una llarga vida rica i plena.

dilluns, 20 de juliol de 2009

La Caiguda de l'Imperi Neuròtic

Preservem l’Imperi Neuròtic que ens proporciona necessitats impossibles de satisfer, temors infundats, ansietats contundents, simulacres d'èxtasis.
Preservem la Banca Internacional, pilastra fonamental de TOTES les nostres esperances dipositades.
Preservem les Companyies Energètiques, Telefònica, Zara i Florentino.
Preservem els multimilionaris de la insana enveja dels pobres.
Sostinguem els privilegis i les males accions quotidianes i, també, l'espès teixit de conceptes resistents al fred i a la calor que justifiquen els privilegis i les males accions. Sostinguem la sostinguda campanya de pànic col.lectiu que sosté l'Imperi.
Preservem-lo i sostinguem-lo tot el temps que poguem perquè com més sostinguem i aguantem i resistim, més preciosa i espectacular serà la caiguda.
La caiguda de l’Imperi Romà tindrà el seu remake en La caiguda de l’Imperi Neuròtic.
En aquest cas, el remake superarà l'original.
Ens ho diuen els precedents.
La crema de Roma i l’acusació i posterior persecució dels cristians, ja ha quedat com un
destraler assaig de
la portentosa destrucció de les Torres Bessones
i de totes les rèpliques posteriors en forma de massacres escampades per tot el planeta
I Guantànamo, sublimació refinada del Circ Romà.
Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes.
I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament.
Vida del fill rebel d'una família podridament rica d'Aràbia. Una meravella de sèrie que admet una segona, una tercera i una quarta temporades.
L’Imperi Neuròtic s’autoimmola en la cinquena temporada.
La serp es menjarà la seva pròpia cua. A falta d'un enemic digne, l'hem hagut de crear i finançar. Per mantenir la tensió eròtica de l'enfrontament.
Per evitar l'inevitable.
La tremenda potència sexual de tot un Imperi patirà una espectacular pitopàusia que sacsejarà el món.
Ens acostem a passes agegantades cap a una nova Edat Mitjana. Més obscura i més mística que l’original.

Els nous castells ja existeixen. Zones residencials amb tanques electrificades.
La por és nutritiva.

Ja hem estat envaïts pels bàrbars de Sud.
Atrets per cants de sirena a la gran ensarronada.
Arriba la misèria més descomunal i una nova aristocràcia brutal que està retenint fortunes inimaginables en el més gran restrenyiment econòmic que es recorda. Retenció de líquids i sòlids: Pura neurosi en la seva fase més refinada i torturada. Serà el reducte que es mantindrà. Els més grans Neuròtics continuaran dominant el món.
Quin altre requisit ens queda per completar la repetició del cicle?
Només
ens resta acabar de saturar-nos de l’orgia-bacanal de Vida Romana. Vomitar l’excés d’inutilitats, de gadgets esportius, de gadgets sexuals, de gadgets culturals, de meravelles ingerides en el buffet lliure d’Internet, de dades, de souvenirs televisius, de souvenirs cinematogràfics, de souvenirs pròpiament dits, de llibres electrònics, de comentaris de llibres, de blogs recomanats, d’e-correus encadenats, de convits d’amics del facebook i del twiter, de fotos penjades, de comentaris de fotos penjades, de jocs descarregats, de músiques descarregades, de tons polifònics descarregats, de vídeos graciosos descarregats, de PowerPoints filantròpics que ens submergeixen en el lirisme durant trenta segons, tota la parafernàlia televisiva i digital.
Només ens resta declarar-nos incapaços de continuar sostenint la còsmica acumulació de sensacions.

Només ens resta reconèixer que ja estem farts.
Assumir que els nostres ulls volen tancar-se i no els deixem fer-ho. Som els nostres mateixos manipul.ladors de conducta .
Veure que els nostres cervells volen vacances.
Comprendre que estem tips de jugar a jocs anti-ansietat.
Que tremenda és la cosa lúdica!
Vomitem i encenem la pira.
D’aquí a poc ens submergim en el deliri de la purga.
A la foguera, els teclats i pantalles.

Nova crisi iconoclasta.

A la foguera, els cables que ens connecten a un estil de vida hologràmic.
A la foguera, la resta d'objectes personals.
A la foguera, la identitat personal.
Descobrim les parets mestres, el sostre i el terra.
Enderroquem els envans interiors.
Descobrim els corrents d'aire.
Aprenguem a Viure de l’aire amb un curs accelerat impartit per prestigiosos rodamóns.
Game Over.

dimarts, 16 de juny de 2009

Confort i seguretat

D’alguna manera tampoc no havíem acabat de sortir de l’úter. Hem viscut com a consumidors feliços, consumint gràcies als diners guanyats treballant en el si de grans empreses (que ja no resulten tan segures), emparats pels nostres agents sindicals o emparats per la nostra plaça de funcionaris.
Hem omplert els nostres pisos amb mobles confortables i amb sensacions agradables.
Hem construït una acollidora gàbia molt suau on no entri qui no ha d’entrar, i d’on cada dia costa més sortir. Al final, hem aconseguit perllongar la vida intrauterina amb un simulacre bastant bo. Seguretat i confort, i el perill sempre queda allà fora.
És perfecte. Estem preparats per a la crisi.
Millor que no surtis. Si has de sortir, fes-ho des del garatge, conduint el teu vehicle blindat. Allà on vas, que t’acompanyi la seguretat i el confort. No cal que toquis la intempèrie directament.
Suposo que hores d’ara ja has blindat la teva porta, el teu jardinet i el teu cotxe, no?
Suposo que hores d’ara ja has assegurat la teva casa, la teva vida, els teus. Suposo que assegures totes les passes que fas, no?
Suposo que hores d’ara només compres bonus de l’Estat, només fas inversions segures, no?
Suposo que hores d’ara només confies la teva seguretat i el teu confort a una entitat superior, la més poderosa de totes, que t’acull en el seu si.
Estem en crisi. Si encara tens alguna cosa a perdre, protegeix-te dels que ja no tenen res a perdre.
No surtis. No deixis entrar. Tanca-ho tot. Assegura les finestres i les portes. Omple el teu rebost. Amaga’t a l’habitació del pànic. On no et trobin.
No estàs preparat per a lluitar. Però sí que has après a refugiar-te i amagar-te. És el que millor saps fer. Saps viure a la foscor. Et van criar feble i dependent com un petit rosegador. La teva mare. Feia el millor per a tu.
Queda’t al cau. Tens una gran varietat de drogues per passar l'estona i per no haver de fer preguntes. Tens la nevera, tens la tele, tens el Facebook, tens la Play, tens la Wii, tens la masturbació a duo, tens joguines que vibren, tens ansiolítics.
Només et falta el comprimit de cianur, per si, malgrat tot, aconsegueixen saltar el blindatge i entrar.

dilluns, 8 de juny de 2009

Sessió de teràpia col.lectiva


Dedicat al Grup sota la Haima

M’avorreixo.
M’avorreixes.
Divagues i m’avorreixes.
Dónes voltes, tornes al mateix punt i et repeteixes i m’avorreixes.
No tinc ganes de pensar què hi ha d’interessant al darrere del teu trist divagar de frases ambigües i abstractes.
Solemnement avorrides.
Vull que m’ensenyis la teva concreció dolorosa o apassionada o sorprenent o obscena.
Especialment si és obscena.
Posa-m’ho fàcil.
Vull que m’ensenyis i em diverteixis.
Per què creus que vinc aquí, a les sessions? Per aguantar-te?
Per sentir algú divagar i avorrir-me, ja tinc els debats televisius.
I creus que perdo el temps, mirant-los, tio plasta?!
Vull aprendre i divertir-me gràcies a tu.
És més, t’ho exigeixo!
Utilitza les paraules per ensenyar-te, no per tapar-te.
Per tapar-te ja es va inventar tenir la boca callada.
Vull que m’ensenyis lo teu.
i així, potser, m’animaré a ensenyar lo meu.
Deixa de divagar, hòsties!
Tinc coses millors a fer, ara mateix.
Para ja! Que no em sents?!
Qui, jo?
Sí, tu! El que no para de queixar-se que s'avorreix i que vol diversió, i que no para d'avorrir a la concurrència. Calla d’una vegada!
Ja callo.
Ja callo.
Doncs calla!
Ja callo... Havia arribat a pensar que avui sí que tindria el valor d’exhibir les meves... fascinants misèries.
Són fascinants, ho prometo.
Sí, segur que sí, però calla d'una vegada.
Però no puc mostrar-les. Tinc pànic. Hi ha massa gent aquí al davant. De fet, no tinc ni idea de si hi ha molta gent o no mirant-me o veient les meves paraules, jutjant-les. Però potencialment podria haver un públic multitudinari, creant milers de judicis severs, inflexibles, generant i propagant imatges pejoratives de mi basades en arguments convincents. Una marea terrible de males opinions sobre mi escampant-se sense fre.
Sento calfreds.
Haurà de ser un altre dia.

Calla, doncs!
Ja callo.

divendres, 22 de maig de 2009

Grans Males Notícies


La primera gran mala notícia de la història ens la va donar Copèrnic: El planeta Terra i els ufans habitants racionals que l’ocupem no estem ubicats en el centre de l’Univers com créiem, sinó més aviat bastant lluny del centre, girant al voltant d’un sol, una estrella més aviat vulgar.
La segona gran mala notícia de la història ens la va donar Darwin: L’home és una espècie animal més i prové per evolució d’una línia dinàstica de simis. Som uns animals una mica exòtics, però tampoc no tant. Ah, però a aquestes altures de la història, encara ens quedava un orgull: La consciència! La suprema diferència entre nosaltres i la resta de tot.
La tercera gran mala notícia ens la va donar Freud: La nostra consciència només controla, administra i coneix una part realment minça de tot el que ens passa.
La quarta gran mala notícia és, precisament, l'absència de grans males notícies genuïnes, les que podrien amenitzar i sacsejar les nostres, pel general, patracolàries vides. Davant la manca de grans males notícies de generació espontània, les hem d'acabar fabricant a partir de guions escrits. I tampoc, pel vist fins ara, no han estat grans guions. S’haurien hagut de polir molt per no quedar com Grans Males Notícies de sèrie B.
Fins i tot, la Gran Mala Notícia més recent, l’atemptat de les Torres, va ser obra d'un enemic fantasma que és més fantasma cada dia que passa, i en qui hores d'ara només creuen quatre despistats i quatre desesperats de la vida. Qualsevol que es prengui la molèstia de documentar-se, veurà que els errors i les incongruències d’aquesta Gran Mala Notícia amb guió previ són impropis d’una gran producció.
Uns virus de grip aviar i, últimament, uns virus de grip porcina que deceben perquè maten menys que una grip vulgar i, fins i tot, que una pel.lícula qualsevol de la sèrie Rambo. No han servit per reactivar l’economia mundial, en el seu sector farmacèutic (les mascaretes no han tingut l’èxit que s’esperava), i tampoc han reactivat el nostre ànim. I tampoc no acaba d’arribar la tercera part de la pel.lícula (vist el poc èxit de les dues primeres parts, jo m’ho pensaria): La grip del pollastre i la grip del porc s’ajunten i creen la grip del Pollporc. El problema és que no es troba un titular decent per llançar la nova calamitat temible. Sense un titular que acolloni, una Gran Mala Notícia està condemnada al fracàs.
L’escalfament global també peca per defecte. No acaba de produir desastres amb regularitat ni espectacle suficient com perquè continuï interessant-nos.
És trist haver d’acceptar que l’Apocalipsi passa de nosaltres. Ens l’hem de fabricar els mateixos humans, perquè Déu i la seva cort d’àngels no sembla que cooperin gaire a la causa. És probable que ara mateix estiguin ocupats organitzant la fi del món en un altre dels moltíssims mons que hi ha, en una galàxia ben llunyana. I nosaltres estem a la llista d’espera amb un número no més baix del 42.000.000. És el problema de viure en un arrabalito de l’Univers.

divendres, 17 d’abril de 2009

Rodalies 3: Diari de navegació del Superhome

JO, que em considero especial, escollit, dotat d’una aguda sensibilitat, d’una intel.ligència divergent i efervescent, d’importants recursos per a procurar-me una vida rica en experiències i un entrenat olfacte per destriar l’important del superflu,
Contemplo aquest ésser humà assegut al meu davant,
Molt respectable i tal,
Però clarament per sota meu en tots els aspectes que acabo d’esmentar.
És evident que la seva vida és menys interessant, menys rellevant que la meva.
És evident que jo sóc amo i mestre del meu destí, mentre que aquest beneit és esclau de les passions habituals.
La seva expressió de somnambulisme vital així m’ho revela.

En canvi, no ho entenc: Ell ha aconseguit un exemplar del diari gratuït 20 Minutos, i el llegeix amb delit, s’hi complau, frueix plàcidament, sí.
Mentre que jo, per molt que busco, per molt que acluco les parpelles per escorcollar visualment aquest ranci vagó de tren, no n'albiro cap i me n’he d’aguantar les ganes.
I, ara que m’hi fixo, pel cap baix tots els que m’acompanyen en aquesta particular singladura ferroviària, tots ells clarament inferiors a mi en els aspectes esmentats, tots ells sense excepció disposen d’un exemplar d’un o altre diari gratuït i el llegeixen amb fruïció.
La qual cosa em deixa en la tribulació d’haver d’esperar que un d’aquests samaritans tingui la delicadesa de deixar –com desacuradament- el seu exemplar en el seient o en el portaequipatges quan abandoni el tren, perquè jo, tot seguit, em llevi i m’humiliï arrossegant-me com un ésser abjecte, per anar a collir-lo, com un indigent caçant restes de cigarreta i, d’aquesta manera, no haver de privar-me d’aquest plaer de baix standing i no haver de ser menys feliç que els altres. Per Zaratustra, nostre senyor!

dimecres, 8 d’abril de 2009

La lleugeresa

Déu ha de ser tan lleuger i tan intangible que no el sentim. Que quasi no existeix. Mai ningú no n'ha sentit la veu. Sentim, sempre, la del diable. Ens xiuxiueja un missatge i ens xiuxiueja el missatge contrari també. A cada moment, el que ens convé escoltar. El dimoni pelut i rabassut és el portaveu de tots els missatges:

Arma’t de valor.
Rendeix-te.
Sigues virtuós.
Sigues viciós.

Sacrifica’t.
Tu i les teves necessitats, primer que tot.

Excel.leix.
Deixa-ho córrer, no val la pena.
Aprofita-te’n, si no ho fas tu, ho farà un altre.
Que es foti.
No li pots fer això.

És, sempre, la mateixa veu diabòlica.
Parla a través dels clergues i dels gurus, a través de les ones hertzianes, a través dels plafons publicitaris i a través nostre. Disposa d'una inacabable xarxa d'altaveus.
Jo vull ser sord i formar part del club selecte de la lleugeresa i la intangibilitat. És aquesta la meva vocació ara mateix. Vull ser tan lleuger que no em detecti ni el meu propi pensament.
Poder voleiar com una fulla.

dimecres, 18 de març de 2009

Referèndum conjugal


«Cada matí, quan em llevo al costat de l’estimada, me la miro, amb la mirada neta i pura que proporciona el descans de la nit, i em plantejo:
- Vull continuar amb ella?
»Així renovo cada dia la decisió, el contracte entre els dos. Si el vaig signar lliurement en el seu dia, si ningú no em va posar la pistola al pit, he de continuar podent plantejar-me si vull continuar amb ella, lliurement.
»Ella -crec- també es fa el mateix qüestionament.»

M’ha arribat el relat d’aquest exercici per dues bandes diferents. He de suposar que hi ha més d’un ciutadà (o parella de ciutadans) modèlic i evolucionat que practica aquest exercici d’higiene conjugal. Me’n puc imaginar uns milers amb els que potser em creuo pel carrer o, fins i tot, amb els quals he mantingut una conversa, sense sospitar que són d’aquests que cada matí renoven el seu compromís i el seu retaule de sentiments amb la parella.
Jo no goso d’apuntar-me a aquesta moda.
No tinc tan clara la bondat de l'exercici.
No la tinc gens clara!
Em desprèn un tuf d’autotrampa de les més esveltes.
Quan hom es planteja aquesta consulta matinal, hom sap -o hauria de saber- que ha d’acabar passant com en les consultes populars. Sempre ha de guanyar l’opció oficial. El SÍ.
En el referèndum conjugal, el NO és impensable, perquè, si et despertes amb l’humor canviat -amb les sentiments canviats, volia dir-, el més probable és que aquell matí desconvoquis la consulta i te’n vagis directament a la dutxa, després a l’esmorzar, després a treballar i, a la nit, els teus sentiments tornen a ser els de la setmana anterior -oh, quin descans!- i qui dies passa, dies empeny.
Però suposem que algun d’aquests éssers evolucionats, va un matí i es desperta i es diu, clar i rotund: “No, no vull continuar amb ella -o amb ell-.” Hem de suposar, per una lògica natural, que en el referèndum del matí anterior al d’aquest NO, va dir SÍ, però un SÍ ja amb matisos i reticències, i la cosa del deteriorament de la relació va anar cosificant-se al llarg d’aquell dia. I va esperar a passar el son reparador de la nit per constatar si la cosa evolucionava cap al NO consolidat. Tanmateix, es pot dormir en aquestes condicions? Es pot tenir el cap clar l’endemà després d’una nit així?
En un altre supòsit, pots dir-te SÍ, cada matí, traint el desig legítim de dir NO, perquè entren en joc altres variables (fills, hipoteques, recursos econòmics, amics comuns, electrodomèstics comuns). Vista així, la traïció dels teus desitjos i voluntats, la teva renúncia conscient, la trobo d’una gran dignitat.
El resultat de centenars de consultes matinals d’aquesta parella modèlica és -sospito- anar estrenyent el llaç que els uneix i que aquest sigui com més va més agradable, més sedós cada dia, més irrompible. L’exercici responsable de la democràcia, practicat cada dia, amb constància, et fa cada dia menys lliure. O, per ser més exactes, restringeix progressivament la teva llibertat de moviments i la teva llibertat de sentiments.
No recordo un exercici d’autoengany tan sublim com aquest.
Els autoenganys es consoliden i reemplacen la veritat. I després costa molt trobar la veritat en el quarto dels mals endreços.
No hi ha cap disciplina en la que ens en sortim millor que en l’art subtil de l’autoengany. Si el resultat ha de ser NO, jo no convoco el referèndum. M'oblido de convocar-lo.
Qui arriscaria tota una relació d’anys per un “avui m’he aixecat amb el peu canviat”?
No, no ho tinc clar.
No puc creure’m el romanço que estic dormint al costat del meu amor perquè sóc un ésser lliure que estima lliurement i viu lliurement amb qui ha escollit lliurement fer-ho, i lliurement renovo cada matí aquesta tria.
La llibertat conjugal i la llibertat política no acabo de veure que s’exerceixin en l’elecció serena i molt civilitzada del SÍ o el NO.
Més aviat, ubico l'exercici d'aquestes llibertats esmentades en el drama i en la lluita, i en el mantenir-se dret i despert, per estar preparat per a l'arribada constant d'hordes d'idees romanceres.

dijous, 12 de març de 2009

Culpa i sincericidi*

* Dec aquest terme al meu terapeuta ocasional Miguel Herrador, a qui saludo des d’aquestes línies.

La sinceritat i la solidaritat són valors patrocinats pel Ministeri d’Hisenda.

El meu terapeuta ocasional postul.la que la sinceritat s’ha de saber administrar amb moderació i seny. L’excés de franquesa pot ser tòxic i fins i tot mortal. Es cometen molts sincericidis en nom d’una ètica en les relacions mal entesa.
Expressar-se amb molta sinceritat és una forma de desprendre’s de la culpa i la responsabilitat quan has comès un excés extramatrimonial (per posar un exemple d’excés).
Traspasses la responsabilitat sobre què cal fer a l’altre membre de la parella (castiga’m com més et plagui). I, a més, et quedes amb el regust d’haver fet el correcte.
El qui confessa descansa (i les represàlies de l'agreujat acostumen a ser més suportables que la culpa soferta en silenci).
El qui (o la qui) rep una tal mena de confessió, ja no descansa. Enyorada ignorància!

El qui declara a Hisenda també descansa.
I no causa cap mal en la persona que rep la declaració.
No obstant, jo t’aconsello, defraudador, que, com en el cas de l’excés extramatrimonial, no siguis covard i tampoc no et deixis arrossegar per un rampell de sinceritat. Si vols defraudar a Hisenda, no et desprenguis de la culpa fàcilment, confessant-ho tot seguit i fent acte de contrició.
Passaràs a ser oficialment un defraudador, tot i que amb l’atenuant d’haver-ho confessat.
Si no confesses el teu pecat a l’administració, continuaràs sent, als ulls de la societat, un ciutadà modèlic. Això sí, hauràs de gestionar tu mateix el sentiment de culpa. Endurar els remordiments com un sant baró meditant en el desert.
Hi ha unes dades que et poden servir per fer-t’ho més passador: L’any passat, l’Estat va tenir superàvit. Vol dir que no els ve d’uns milers d’euros. No els fa un gran mal, la teva insolidaritat.
Hi ha unes gestions que et poden servir per continuar existint com a defraudador d'incògnit i rebaixar els teus nivells de remordiment: Gastar-te aquests ingressos no declarats. Donaràs riquesa al teu país en temps de crisi. I potenciaràs alguna d’aquestes indústries i sectors que pateixen.
Si ets català, la rebaixa en remordiments és doble. Aquests diners que inverteixes aquí en, posem per cas, abrics de pell, artefactes electrònics o vehicles de gamma alta, cas que els haguessis lliurat a Hisenda, no haurien retornat a Catalunya. Haurien fet un viatge sense retorn per anar a cobrir alguna necessitat supèrflua, a centenars de quilòmetres d’aquí.
Hi ha una acció que no t’està permesa: Vanagloriar-te davant dels teus amics de la teva mala acció. Això és enganyar-te. Això és convertir els amics en còmplices. Això és incitar-los a ells també, a delinquir, perquè així no et sentis tan sol i tan malvat. És covardia pura.

De la mateixa manera, si comets un excés matrimonial no et donis el gust de detallar-lo als amics, tot i que maleïda la gràcia de fer una tal malifeta i no concedir-se el gust de presumir-ne!
Sense culpa, un excés o una malifeta, perden una part important del seu encís i de la seva força, i acaben convertits en una addició esclava qualsevol com el tabac o la televisió.
Ben mirat també, més de la meitat de l’encant d’estar enganxat al tabac és el remordiment d’estar-li fent una cosa molt lletja al teu cos i a la teva vida i de faltar-te el coratge de deixar de fer-ho.

dijous, 12 de febrer de 2009

Volem patir, volem seleccions catalanes

M'adhereixo a aquesta promoció increïble del patiment esportiu de les seleccions catalanes.
VOLEM PATIR.
Quin lema!
Quin missatge subliminar més potent!
Els seus promotors hauran pensat: A veure si així...
Volem tenir seleccions catalanes per competir al costat de les altres nacions. Per què Espanya (per obra i gràcia del seu govern) no ens ho permet i saboteja tots els nostres intents?
Perquè ens tenen por, potser.
Aleshores, dient "Volem patir" estem fent la tàctica del goril.la jove que acata l'autoritat del mascle dominant de la família, oferint el darrere dòcilment. Som febles i no aspirem a guanyar ni a desafiar ningú. Volem competir només per competir i per perdre. No se'ns passa pel cap de guanyar. I, encara menys, fer ombra, amb les nostres seleccions, a les seleccions d'Espanya.
Ens conformem de competir i perdre.
Som molt petits. Els petits sempre perden i es deixen abusar.
I ells, els estats forts, sempre seran els grans.
Espanya, vuitena potència mundial.
Catalunya, primera impotència regional.
No ens han de tenir por.
Patir compleix totes les nostres expectatives com a poble.
Que no veuen com de realitzats ens sentim amb tot aquest assumpte del finançament?
No hi ha a Catalunya qui s'hagi alçat amb veu clara i potent per denunciar el tracte sàdic del govern espanyol en aquesta qüestió (amb veu clara sí que s'han sentit veus, però sense la necessària potència que donen els mitjans potents) . A tot estirar, per part dels que sí que tenen mitjans potents al seu abast, hem sentit protestes molt tèbies, perquè tocava, perquè no es digués.
No és estrany.
Perquè som un poble masoquista, en general.
I tenim un govern de coalició masoquista, el de la Generalitat.
Zapatero ho sap.
Ens fa patir perquè sap que és el que més ens plau.
Com més allarguin la concessió del finançament, amb més gust ens correrem quan rebem la punyalada final.
Que ens deixin tenir seleccions esportives oficials i encara els ho mostrarem més clar.
Quin altre poble hi ha en el món que declari obertament el seu masoquisme i el seu recrear-se en la derrota? No se me n'acut cap més.
Perdonin-nos. No tornarem a dir mai més: Una nació, una selecció.
Ens havíem explicat malament.
No sé què ens havia agafat.
Patir és el plat fort del nostre tarannà.
I demanar les coses tot acompanyant la petició d'un "si a vostès no els sembla malament, és clar".
Espanya té un xollo amb nosaltres.

Ciència-ficció tremendista

Veient aquests vells rockers (vells en tots els sentits) vestint les mateixes jaquetes de cuir i els mateixos pantalons negres de cuir, i les mateixes grenyes airoses ja descolorides, mantenint-se fidels i orgullosos al seu look de fa mig segle, com marits amantíssims, penso, per associació, en aquests altres ciutadans del nostre país, d'edat més tendra, abonats a una certa estètica hip-hop/skateboard, amb gorres posades al revés i pantalons folgats despenjats a mig cul (com si estiguessin de dol), mostrant la major quantitat de calçotet que mai no s'havia vist a la via pública, i alguns, racions generoses de galta de cul. I no puc evitar de pensar que d'aquests, n'hi haurà que s'hi mantindran fidels (o atrapats) fins quaranta anys més tard, i això em presenta, amb una esgarrifança, una tremenda visió del futur: Vellets al carrer vestint els mateixos pantalons molt sobrats i molt caiguts mostrant calçotets no gens gloriosos (també, per fetitxisme, els mateixos calçotets panoràmics ja convertits en purs parracs) i ensenyant, alguns, els més militants, culs pansits, i, en la culminació de l'horror: exhibint amb impudor dodotis XXL per a les pèrdues d'orina, en la que serà la manifestació més pura d'aquesta tendència; i veig, també, en aquest futur de malson, fills i nets avergonyits, renegant dels seus antecessors, abandonant-los en àrees de servei i residències per no poder sofrir la vergonya.

dissabte, 31 de gener de 2009

Voluptuositats del crític literari

Com treballa i com se sent el crític literari? En quins paràmetres sexuals es mou?
Donem-li la veu:
"Quan un autor (posem per cas, d'un aplec de contes, d'una novel.la) (posem per cas, un autor modest tirant a inepte) em demana, in situ, tenint-me al davant, veient jo la seva estampa il.luminada, que expressa l'orgull i la ufanitat d'haver parit el seu engendre artístic, em demana la opinió, a mi, presumint que jo he tingut el presumible plaer de llegir la seva cosa, em posa en el més gran dels compromisos.
»Què he de fer? El seu text és horrible, però el tinc allà al davant. Puc dir-li:
- Ja llegiràs la crítica. Ara no tinc present la teva cosa.
»No serveix. Ell insistirà, segur, endut per l'entusiasme i la ceguesa del creador narcisista, i pot ser que em pari una trampa insalvable:
- Tan irrellevant era el text que no el recordes?
- No, no és que fos irrellevant...
- Aleshores te'n recordes d'alguna cosa...
»I si responc:
- Una mica sí. Sí que era irrellevant.
- Aleshores sí que te'n recordes d'alguna cosa...
»L'autor és plasta, és inepte, però no del tot babau.
Millor començar amb un:
- No està malament.
»Que és quasi sinònim d’estar bé. I quasi sembla més sincer. Insinuo tàcitament la possibilitat que hi hagi errors de bulto. No em mullo.
»O bé li dic:
- S’ha de treballar molt.
»Li estic dient que està malament i, alhora, que ell pot, subtilment li estic dient que on no s'arriba amb el talent es pot arribar amb l'esforç.
»O bé li dic:
- No val una merda -sóc sincer i cru i no m’importa, perquè aquell insecte amb pretensions no significa res en el context de la meva vida.
»Queda una opció més singular. Donar-li l’alternativa a ell. Que ell esculli el tractament:
- Què prefereixes? Una mamada o que et doni pel sac, al.legòricament parlant? -amb alguns és millor afinar.
» Sodomia o mamada: La tasca de crític sempre oscil.la entre aquests extrems. De l'autor, encarnat en el text que tinc a les meves mans, em poden venir ganes de sodomia o de fel.lació. La decisió serà en funció del que pesi més en la meva balança. Si el que abunda en el text és l'ambrosia i el nèctar, ànsia de menjar. De xuclar. Si, pel contrari, abunden les cagades, desig de sodomia. Desperta la meva coprofília. Regredeixo a la fase anal. Només que burxo en l’anus d’un altre. Llegir una merda literària fins al final, recreant-s'hi, no és molt diferent de remenar merda literal.
»L’autor s’exposa publicant. Un llibre llançat, exposat a les taules i prestatgeries de les llibreries, equival a l’autor posat en pilotes en el centre d’una plaça concorreguda, sense cap possibilitat de protegir les seves parts.
»Aquest és el salconduit del meu ofici:
»L’autor que publica ho sap. O ho hauria de saber, carai! Ha de saber a què s'exposa.
- No haguessis editat, neci, si només esperaves mamades a tort i a dret. Per a això ja tenies els teus amics.
»La cosa només pot acabar de tres maneres:
Llagotejat,
Enculat
o
Ignorat,
que és l'opció més humiliant i dolorosa de totes.
»Això no vol dir que la meva decisió sigui fàcil. Fins i tot l'autor més limitat comet encerts notables. Reconeixe’ls és la tasca més aspra. És un treball de salmó remuntant rius d’aigües braves. Perquè contraria la voluptuositat de recol.lectar cagades.
»Que difícil és mamar-la a aquell a qui vols donar pel sac. Que complicat és donar pel sac i alhora mamar-la. Demana una gran flexibilitat, una capacitat de contorsionisme molt considerable.
»És un mèrit a l'abast de pocs entre nosaltres.
»Altra cosa és: ¿Hi ha cap necessitat de privar-me de la voluptuositat del donar pel sac, quan
la resta del gremi ja ha elevat als altars un determinat text d'un determinat autor, ja hi ha trobat virtuts fins i tot de sota les cobertes del llibre? No m'he de permetre aleshores, deixar un doloret persistent a la rereguarda d'aquest paó inflat? Per què m’hauria de dedicar jo a la crítica si m’hagués de privar del més excel.lent dels plaers de l'ofici?
»

dilluns, 26 de gener de 2009

Turisme alternatiu


Aquest bloc ha estat de vacances durant vint-i-cinc dies. El seu mantenidor ha estat fora, al Brasil.
- Brasil...! Platges, música, caipirinhes, mulates, tribus indígenes, narcotraficants! Quina emoció...
- No, sisplau, jo no he anat al Brasil per a això.
Jo he anat a fer cues.
Aquella manera particularment absurda d’organitzar-se que tenim els humans quan, en un determinat moment, molts –sis, deu, trenta- volem la mateixa cosa i aquesta cosa només ens la pot proporcionar una única font o persona, una forma que vulnera absolutament la llei del més fort que regeix el ben organitzat món animal.
Havia de fer unes gestions per vendre una casa. Les gestions han estat moltes i, en conseqüència, les cues han estat moltes. En el meu record del viatge, bàsicament hi apareixen cues.
Des de la primera cua de facturació d’equipatge a Barcelona i la següent cua a la duana de Brasil, s’han encadenat les cues: Per canviar moneda a l’aeroport. Per a agafar autobusos i baixar al centre de la ciutat. Cua de dues hores a l’Ajuntament. Cua de dues hores i mitja a Hisenda. Cua de tres quarts d’hora a la companyia d’aigües i a la companyia de llum. Cues breus però intenses per entrar als lavabos públics. Als bancs (moltes cues als bancs, incomptables hores perdudes), fins i tot per agafar tanda. Cua d’una hora i mitja el diumenge per entrar al zoològic. Cua per sortir del zoològic. Cua de mitja hora un altre diumenge per entrar al cinema. Cua d’una hora i mitja per posar segells en quatre postals. Cues als restaurants self-service. Cua de mitja hora per pagar unes xancletes en una sabateria. Cua per preguntar quina era la meva cua de les cinc que hi havia a la delegació de regional de l’ajuntament.
En l’equador de la meva experiència ja no estava exasperat, ni irritat, ni furiós, després d’haver estat a punt d’explotar , cremar i girar a tota velocitat com el dimoni de Tasmània. De sobte, havia sobrevingut la calma. El nirvana. M’havia rendit. M’havia lliurat a l’experiència.
Era una tortuga. Sàvia. Amb tota la saviesa d’una tortuga que es compendia en:
1) No esperis res.
2) Que ningú no t’esperi enlloc.
Aquesta, en resum, és la meva vida. La vida d’una tortuga.
Si no esperes res i no pateixes perquè algú t’espera, viuràs eternament.
La pràctica de l’espera en cua m’ha redimit de la meva condició de criatura estressada. M’ha sumit en l’estat contemplatiu perfecte.
Els esquiadors –és un savi consell- no hauríeu de pujar als remuntadors per poder deixar-vos caure pels pendents amb aquella alegria insensata. Hauríeu de fer la cua una i altra vegada, renunciant al remuntador. Aleshores entendríeu.
En la cua hi ha la calma, que és una joia espaterrada.