dijous, 13 de desembre de 2007

Intranscendència elevada

He tingut la impressió que l'obra estava a mig camí entre Entomologia, de Toni Sala, i els llibres d'Oscar Pàmies. Amb aquest últim, Sales comparteix el gust per la sorpresa i per l'elevació de motius intranscendentals a matèria literària.

Jordi Llavina, crític transcendent


És un fragment de la critica que fa de Dies feliços a la presó de Martí Sales.


M'ha sumit en una fèrtil perplexitat.

Què vol dir exactament, Llavina, quan diu “elevació de motius intranscendentals a matèria literària?

Jo, que suposadament sóc l'implicat en la frase, hauria de sentir, o bé reconeixement -Llavina, m'has encertat de ple-, o bé rebuig -Llavina, pixes fora de test-.

I el que sento és perplexitat.

Elevació de motius a matèria?

O elevació de matèria a motius?

Un motiu pot ser realment intranscendental, des del moment que és un motiu?

No cauré en la temptació de perdre'm en l'anècdota terminològica. La pregunta important és:

Elevació d'intranscendència a literatura?

És res d'extraordinari o singular, elevar la intranscendència?

És a dir, transcendentalitzar el que sigui? La primera plantofa vella que ens trobem, per exemple?

No serà una operació que faig cada dia, com rentar-me les dents?

Em singularitza dintre de la subespècie “escriptors catalans” elevar la intranscendència?

No serà una operació que fem cada vegada?

Una rosa és transcendent per a qualsevol espècie del gènere Rosa -en l'accepció de transcendent: “és d'una gran importància per les conseqüències que se'n poden derivar”, en aquest cas: perpetuar l'espècie-, però intranscendent per a l'espècie humana fins que algú la va elevar a símbol d'alguna cosa -i va esdevenir transcendent en el sentit de: “es comunica o s'estén a d'altres coses”-. Fins que un segon va trobar-hi una altra gràcia simbòlica. Fins que un tercer es va sumar a la festa de la Rosa. El rosari de metàfores va créixer com una heura descontrolada.

Per podar la propagació polisèmica, algú va haver de dir: "Una rosa és una rosa és una rosa." I que es fotin els Rosacrucis.

Una posta de sol era intranscendent per a les bestioles del regne fins que un cromanyó va sentir pànic.

Elevar la intranscendència als altars del doble i el triple sentit, és un dels grans passatemps de la humanitat.

No puc sentir-me definit per allò que defineix per antonomàsia el treball de l'escriptor i el treball de l'artista en general i el treball de la humanitat en general. No hi ha com escapar-se d'elevar motius intranscendentals como tomates que se están tranquilos en su mata y viene un hijo de puta los mete en una lata y los manda pa' Caracas. Les magdalenes no podien ser més prosaiques fins que va arribar el fill de puta de Proust i les va elevar als altars sublims de la Gran Literatura -d'ençà aleshores, les magdalenes van "atènyer moralment o intel.lectualment una gran altura", en una tercera accepció de transcendent.

Quan parla de “motius intranscendents”, es refereix Llavina a coses com una versió que faig d'El Sulfat Atòmic de Mortadel.lo i Filemó?

Què era més intranscendent i banal: una magdalena o una aventura de Mortadel.lo i Filemó?

Una magdalena, per descomptat. Abans de caure en mans de Proust. Proust era més potent alquimista que jo.

En realitat ni per a Proust era intranscendent la magdalena, abans d'elevar-la a motiu literari, ni per a mi El Sulfat Atòmic era una matèria banal.

No elevem res, ja que els motius o les matèries s'eleven sols. Amb més o menys gràcia, intentem comunicar als congèneres la bona nova de l'Ascensió.

No elevem res, comuniquem la sorpresa que hem tingut de descobrir com llueix aquest món tan aparentment prosaic.

El gust per la sorpresa?

Tothom hauria de tenir gust per la sorpresa.

Tatxan! Visca Tamariz!

Tothom deu tenir gust per la sorpresa.

Hi ha moltes menes de sorpreses.

Si algú diu que no li agraden o li avorreixen les sorpreses és que pensa en certa mena de sorpreses. Aquelles gastades per un ús abusiu. Les sorpreses xiclet massa mastegat. El Sobre Sorpresa Sexy o la Novel.la Policíaca Dolenta o el conte que imita els contes de Calders o el que imita els contes de Monzó.

El que no sorprèn és previsible -Wittgenstein ho devia dir algun dia.

L'imprevisible és el que esperem i demanem.

És previsible que tinguem gust per la sorpresa. Només les mòmies o els fans de la Tuna universitària no esperen res de nou sota el sol.

D'altra banda, li puc retreure res a Llavina? Puc retreure-li que sigui tan ambigu i poc precís en la definició que fa dels meus textos?

No. Segurament no hauria disposat d'un motiu intranscendental per a elevar-lo a matèria de bloc.

Gràcies Llavina per donar-me un motiu i una matèria. I -oli en un llum- també una etiqueta: “Intranscendència elevada”. Preciosa i coqueta com una rosa.


1 comentari:

Carles ha dit...

Que el tal Llavina no et posi un comentari és intranscendent.