Senyor, et demano que el pobre... (la gran il·lusió neocon)

Que el pobre no tingui la vida fàcil.
Que el pobre visqui endeutat.
Que el pobre depengui de nosaltres, sempre.
Que el pobre no visqui gratis en un habitatge ocupat, punxant la llum i omplint garrafes d'aigua de la font pública.
Que res li surti gratis.
Que vingui a menjar de la nostra mà.
En un menjador social organitzat i dirigit per nosaltres.
Que el pobre visqui de la nostra generositat.
Que el pobre no s'organitzi amb altres pobres.
Que es baralli amb els altres pobres per remenar en un contenidor.
Que el pobre no agafi ferralla, vidre o cartró del carrer.
Són béns privats i oportunitat de negoci.
SI vol treballar en aquest sector, que treballi, però el benefici per a nosaltres.
O que es faci autònom i pagui impostos com un cabró, pobre.
Que el pobre pagui impostos per nosaltres.
Que el pobre sigui dòcil i bon pagador.
I, si no, que sigui tractat com un delinqüent.
Que el pobre no tingui herois ni paladins (de classe pobre, s'entén).
Els seus herois han de sortir a l'Hola, a la Gaceta Economica i al Mundo Deportivo.
Que el pobre abaixi el cap.
Que senti vergonya de ser pobre.
Que se senti culpable.
Que el pobre ens voti.
Que el pobre no es pugui presentar a les eleccions.
Quin contrasentit, votar un pobre!
I que ens saludi i ens faci reverències quan ens vegi passar.
Que besi les nostres mans quan li oferim la tifa de feina de pobre que li oferim.
Que el pobre cobri un salari de merda.
Que el pobre mengi menjar de pobre.
I vagi a llocs de pobres.
I vesteixi roba de pobre.
I que no es vegi saludable ni net ni esvelt.
I que tingui malalties de pobre.
Que sigui pobre i miserable perquè així és més fàcil prostituir-lo.
Dret de cuixa de les filles del pobre.
Així és més fàcil convertir-lo en carn de canó.
Que els fills del pobre lluitin pels nostres interessos a canvi d'un plat d'arrós amb salsitxa i ketchup.
Que el pobre sigui curt,
que no tingui estil ni cultura,
que aparegui en programes escombraria fent el mico
per divertir els altres pobres.
I, fins i tot, per divertir-nos a nosaltres.
Que, ni per un moment,
essent pobre, el desgraciat,
pugui donar-nos lliçons de res
passar-nos la mà per la cara en res
Perquè, si no, de què
serviria tenir diners?
Que el pobre, sobretot, sigui pobre.
Perquè, si no, com sabem nosaltres que som rics?
Que es mantingui el contrast perquè no arribi un dia que no ens adonem de com d'afortunats i beneïts pel dret natural som nosaltres, els no pobres.
Que el pobre tingui fills que també siguin pobres.
Que cadascú es mantingui en el lloc que li correspon,
pels segles dels segles amen.
Que les úniques aspiracions del pobre desgraciat
estiguin fixades en el més enllà,
pobre ingenu.

iPhone amb funda

“Els que van treballar colze amb colze amb Steve Jobs expliquen que al fundador d'Apple hi havia una cosa que el posava especialment nerviós i que de vegades el treia de polleguera. No es tractava dels productes que llançava la competència, ni dels vaivens de la borsa. El que no suportava era una cosa molt més nímia: veure una de les seves creacions protegida amb una funda hortera. Considerava que era una forma d'espatllar l'estètica acurada d'un iPhone, un aparell que, com tot el que va idear, destaca sobretot pel seu disseny.”
El guru no suportava les fundes horteres de mòbil i, en general, les fundes, com volent dir que:
- ¿És possible que algú que té prou poder adquisitiu per comprar-se una de les meves meravelloses creacions virtuosament dissenyades, no tingui, en canvi, prou sensibilitat estètica per lluir-les a carcassa descoberta i proclamar-se'n devot?
Òscar Pàmies, que no és sospitós de professar cap versió radical (o moderada) d’islamisme, té un mòbil d’acurat disseny i el porta emmascarat amb un xador de goma, negre, d’un negre d’una opacitat ideal, que no permet regalar la vista amb cap detall de l’acurat disseny del seu mòbil (que no és tampoc un iPhone).

Després de conèixer aquesta animadversió d’Steve Jobs, el gurú idolatrat d’Apple, per les fundes que emmascaren els dissenys acurats de les seves fascinants creacions, a Òscar Pàmies encara li resulta més simpàtic el seu mini xador. I té clar que si tingués un iPhone (cosa que ha evitat fins a la data) encara se sentiria més moralment autoritzat per cobrir-lo amb un xador de goma.
Òscar Pàmies sent vergonya aliena quan contempla la romeria d’adoradors que s’estén Passeig de Gràcia amunt, per accedir al Portal de Betlem permanent que Apple Corporation ha instal·lat a la plaça Catalunya; cua que aquests infeliços pateixen amb l’únic objectiu de poder bavejar al damunt dels nous dissenys acurats de l’iPhone, de l’iPad, de l’iPod i de l’iPeterró-que-es-llança-SteveJobs-des-del-més-enllà-de-disseny-acurat.

De cop i volta entenc la revolució iconoclasta de segles enrere, la prohibició islàmica de les representacions figuratives de la divinitat. Els humans tenim aquesta tendència a l’embadocament, a la fascinació i a la ximpleria, amb les imatges. I el pitjor és que la ximpleria s’estén molt més enllà de l’adolescència, edat daurada en què la ximpleria té almenys la coartada de l'activitat hormonal descontrolada.
Quan diu “creacions” i quan diu “estètica acurada”, hem d’entendre que no estava parlant, Jobs, d’autèntic art. Ni de bellesa. Encara que ell mateix potser confonia els conceptes. Els gran artistes sempre han pintat o escolpit assumptes desagradables. Per fer-nos reaccionar. Per fer-nos despertar de l’ensopiment. La pintura decorativa i el disseny bufó van en una altra direcció molt diferent. I és clar, és evident, els artistes han volgut representar sobretot la bellesa. Però la bellesa pintada o esculpida, quan és genuïna, no és agradable exactament. No relaxa. Provoca calfreds. És crua, té un punt sinistre. És obscena. És fins i tot macabra perquè està anunciant que és un moment i que la mort ja està treballant per espatllar-la. És violenta perquè ens sacseja. Ens pertorba. Ens causa impotència i astorament quan ens sacseja de debò. Ens incita a l’impuls criminal de conservar-la i retenir-la per mitjans malaltissos. L'art és la forma més elaborada d'aquest instint malaltís de desafiar la degradació.
Els artefactes bonics de Mr. Jobs no contenen bellesa. Són decoració. Són succedani de bellesa. Domesticació. Són aquella barana que et protegeix del vertigen de la vida. Haurien de començar per fer-los orgànics, tous, com meduses, com budells perquè participessin de la bellesa terrible de la vida que no ens deixa ensopits sinó remoguts. Una medusa és bella i és sinistra, Mr. Jobs. Els teus aparells només comparteixen amb l'autèntica bellesa la condemna a la degradació. I el teu cadàver també és més bell que tots els teus dissenys.

El caràcter

"Ens trobem al davant de les generacions joves més ben preparades de la història..." "...absolutament desaprofitades, han d'emigrar i buscar fortuna fora del país..."

Poseu aquestes frases als buscadors i comprovareu quin ús i abús se n'ha fet.

Preparades per a què?

Desaprofitades per a què?

Preparades, potser, per a afrontar examens, apuntar-se a màsters, acumular crèdits variables i preparades per plantejar-se el seu futur professional.

I no preparades -és una evidència- per plantejar-se el futur col·lectiu. I, més concretament, per batallar per aquest futur col·lectiu, per lliurar una dura i sostinguda lluita pel manteniment de la justícia social, dels drets socials i dels serveis públics bàsics, per l'aprofondiment de la democràcia.
Molts joves (desconec en quin percentatge) no han estat preparats ni tan sols per mantenir un tou i breu combat.
Jo diria que les generacions no tan joves dels nascuts a partir dels 60, entre les que m'incloc, tampoc.
Hem estat ben alimentats.
Gràcies, pares.
No hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.
Gràcies, pares, per no tirar més del braç que de la màniga.
Com més cap aquí, més els joves han estat proveïts de tot el que necessitaven i desitjaven. No necessàriament per sobre de cap possibilitat, simplement han satisfet els seus desitjos i fins i tot el que no desitjaven.
Hem viscut acceptablement bé... Si hem tingut la sort de pertànyer a la classe mitjana (baixa o alta).
Molts no tenien treball ja des de fa molts anys.
Hem estat preparats per empassar-nos les més elaborades fal·làcies sobre la competitivitat, l'excel·lència, la sinergia i la iniciativa privada.
Les no tan elaborades no ens les hem cregut.
Hem estat preparats per anar a la nostra i competir. Alguns amb més fortuna que altres.
Hem estat preparats, sobretot, per a l'hedonisme i per a repetir coneixements com lloros i concursar a "Saber y Ganar" i per sostenir extenses converses sobre sèries de televisió i videojocs.
I, evidentment, no hem estat preparats, gens ni mica, per:
- Plantar cara a escamots de policia ensinistrats com dobermans i plens de pols blanca com ensaïmades.
- Increpar amb estil als polítics corruptes i autistes.
- Per fer desobediència civil.
- Per fer crítica amb coneixement de causa.
- Per debatre amb un mínim rigor de política i economia.
- Per passar per sobre dels egos i aconseguir consensos entre diferents maneres de concebre el futur.
- Per ocupar un parlament i posar el país potes amunt.
- Per convertir en indefinida una vaga.
- Per plantar barricades i agafar les armes.
- Per ser contundents.
Sí que ens sentim preparats per fer defensa passiva i no-violenta al davant dels cops i els abusos al carrer. Però, en realitat, no.
Aquest programa activista, alguns, l'hem hagut de fer a corre-cuita després de patir la fatal convicció que, si no féiem res, els delinqüents que ens governen ens robarien el que era nostre al davant dels nostres nassos i havíem de fer el que fos per impedir-ho.
I el robatori i l'estafa s'estan consumant perquè no acabem d'estar preparats per impedir-ho.

Però, sobretot, no hem mamat el caràcter necessari.
Collons i ovaris podrien ser sinònims.
No som miners asturians.
Ni guerrilers palestins.
Ni kurds.
No hem tingut condicions de vida prou dures que ens permetessin curtir-nos. No hem tingut mestres en la duresa per desenvolupar aquest caràcter indòmit. 
Som un batalló tovet.
Aquesta és la veritat.
I si no tenim caràcter, tampoc no tenim tàctica ni estratègia. Ni tan sols.
Tenim una acceptable capacitat intel·lectual i , fins i tot, artística, per debatre, per organitzar, per redactar manifestos, per crear consignes, per dissenyar accions.
Molts tenim una acceptable formació acadèmica. I informàtica. I internàutica. Podem deixar en evidència a la majoria dels polítics. Però ells tenen la posició guanyada a la zona. Tenen la Llei d'Hont al seu favor. I els mitjans de comunicació. I les principals empreses i bancs, esperant-los amb els braços oberts quan acabin les seves carreres polítiques. I una pseudodemocràcia feta a mida per a assegurar-los la persistència. Tenen molts trumfos a la mà.
Són una plaga molt difícil d'eradicar.

Els que ens resistim a llençar la tovallola, en canvi, som una espècie a protegir.
Perquè la plaga recalcitrant viu en simbiosi amb els que sí que l'han tirada.
L'han tirada sense haver-se ni tan sols plantejat de pujar al ring.
Aquests han desenvolupat un talent formidable per elaborar pretextos per a no moure ni un dit. Es van presentar un dia o dos a la plaça Catalunya, a veure què era això del 15-M i a les primeres de canvi se'n van tornar cap a casa, a criar arrels al sofà, per seguir el moviment de protesta des de la televisió o, en el millor dels casos, des del Twitter i per remugar: "Així no anem enlloc."
I els que s'hi van quedar els contestaven: "Sembla que no anem enlloc perquè anem molt a poc a poc. I anem a poc a poc perquè anem lluny."
És que no hi ha altre remei.
Si no estem preparats, ens podem preparar. I això demana molt de temps.
Un lloro ensinistrat per a la repetició i l'admiració dels "líders de la societat" no es converteix de la nit al dia en un iconoclasta.
Si no tenim caràcter, a base de cops i ràbia, el podem fer brotar.
Espera que ens acabin de deixar amb el cul a l'aire. Aleshores ho tindrem més fàcil. Tindrem menys a perdre.
El que milers de joves estiguin desaprofitats per ser explotats per a la roda de despropòsits del capitalisme, és un avantatge.
L'atur de llarga durada proporciona molt de temps. I un saludable escepticisme davant dels cants de sirena dels poetes lírics del capitalisme criats a Esade.
L'atur el pots usar per deprimir-te i fer-te palles i anhelar el venturós dia que un emprenedor t'acollirà en la seva moderna senzala per treure't la sang durant els pròxims trenta anys, o el pots usar per preparar-te per una altra cosa completament diferent.
Pots triar entre l'esclavitud o el sabotatge que et fa bullir la sang.
Entre xuclar-los la polla o el clítoris als perdonavides o buscar-los la ruïna.
Tenim una immensitat de temps per davant per anar desballestant el sistema.
Estem preparats per a aixecar-nos quan ens donin per caiguts.
Si no sabem enfrontar-nos a l'horda policial, potser no cal que ho fem.
Potser no cal que sortim a manifestar-nos a la Via Laietana.
Potser no ens surt a compte l'exhibicionisme.
Si no tenim el control dels mitjans de comunicació, no surt a compte convertir-nos en màrtirs.
Potser estem més preparats per moure'ns entre les ombres.
Que no sàpiguen ben bé què estem fent.
Potser resultem més perillosos com a corcs.
Podem aprendre de les rates i dels tèrmits. Dels tèrmits, sobretot.
Els tèrmits enderroquen edificis sencers perquè persisteixen i perquè són molts i perquè són discrets.
Estem preparats per convertir-nos en fantasmes.
Estem preparats per transformar-nos en llum.
Som la generació més ben preparada per convertir-nos en riuada.
Per fer-ho, haurem de ser més líquids.

 

La inquietud dels membres del club

Situem-nos a una de les reunions del Club més selecte de tots els clubs, d'aquest Club Súper 3 dels Super poderosos, d'aquest club que és com una erupció de grans al cul del planeta (i que el planeta encara no ha trobat la manera selectiva d'eliminar-los).
Imaginem-los allà dintre de la seu que els alberga, rodejats de servei d'assistents i cambrers seleccionadíssims (als quals hauran tallat la llengua o calcinat les orelles) servint-los te i cafè i pastetes i vins dolços i algun whisky. En còmodes butaques. Trepitjant una sedosa catifa desinfectada.
Val.
¿Us imagineu que aquestes reunions són alegres i relaxades, el que s'esperaria de la confluència d'éssers privilegiats, bonvivants, sense cap problema de subsistència bàsica?
Jo no me les imagino així.
Jo m'imagino a aquesta trepa, irritats, fastiguejats i, com a mínim, inquiets. Des de fa dècades.
I en una d'aquestes reunions tan selectes, tan de bon gust internacional Ferrero Rocher, posem que fa alguns anys, van abocar tot el seu descontent sobre el panorama mundial i van resoldre's a posar fil a l'agulla ja que, vés per on, ells són els individus amb més poder del planeta:
Però escoltem què van dir aquests exquisits fantotxes globals:
" No crèieu, estimats socis, que ha arribat l'hora de canviar el signe dels temps? No sé vosaltres, però jo no suporto més haver de compartir el planeta amb éssers (diguem-ne humans, per la semblança més que res) que usen mòbils gairebé tan avançats tecnològicament com els nostres (però que només poden aconseguir després d'aprofitar una promoció o obtenir un crèdit), que es traslladen amb automòbils que no són de gamma súper alta com els nostres però que fan la mateixa deliciosa ferum de goma i silicona quan els estrenen, que vesteixen roba i complements bastant més barats, tot i que, en molts casos, de marques com les nostres, malparits!, naturalment perquè són articles robats o falsificats comprats en basars o en el top manta, però que no hi ha com distingir-los dels productes originals legals. Merda!, com ho permeten? Com ho permetem, volia dir?
Com permetem que aquests miserables, en alguns casos, posseeixin coneixements científics i culturals superiors als nostres, i una capacitat de despreniment material i generositat que ja voldríem però que, naturalment, no ens la podem permetre perquè no ens convidarien a les reunions d'aquest estimat Club (una cosa és pagar una fundació benèfica o una ONG per quedar bé, i una altra és avergonyir-se de ser ric i començar a desprendre's... està clar, no?),
I aquests pollosos no mengen en els nostres restaurants caríssims, però es permeten de comprar delicatessen de tant en tant i productes ecològics i gràcies a això i que, a més a més, aquests plebeus miserables presumptament humans,
disposen d'una sanitat pública universal (en alguns països de molt bona qualitat), frueixen d'una esperança de vida si fa no fa com la nostra.
De què serveix la puta pasta gansa i la puta posició guanyada amb aquesta puta pasta gansa? De què, pregunto?
De què serveix haver trepat, especulat, corromput amb la nostra astúcia admirable (de la que tota aquesta xusma inferior n'està privada)?
De què serveix posseir una immoralitat hipòcrita elaboradíssima que ens ha permès explotar quasi esclaus en fàbriques deslocalitzades, subornar prevaricar usar informació privilegiada amb finor i discreció?
De què serveix tota aquesta feinada per evitar treballar com han de fer els plebeus, si, al capdavall, aquests desgraciats sense iniciativa viuen gairebé tan bé com nosaltres, només que endeutats fins a les celles?
Aleshores, és clar, cal fer alguna cosa.
I aquesta cosa ja té nom, senyores i senyors. Serà una opereta mundial a la que anomenarem Crisi.
Convertirem l'Economia en un pur Mercat de Venda de Fum.
Amb el Fum ens farem d'or.
Quan el Fum s'esvaeixi, només quedarà un gran forat meravellós anomenat Deute.
I amb el Deute, gran prodigi, també ens farem d'Or.
No és meravellós?
Inflarem el Deute fins elevar-lo a la categoria de monstre Godzilla de l'economia. Posarem a primer pla la idea delirant del Risc. I elevarem als altars, un concepte simple de la comptabilitat anomenat Dèficit.
Déu passa a dir-se Deute. I el seu Fill, al qual també retrem adoració, el Dèficit.
I farem que l'abonament dels Interessos que genera el Déute, sigui com l'anti-Manà que ens llança aquest nou ídol, que sigui l'assumpte prioritari en el repartiment del benestar, el benestar dels adoradors del Déute, nosaltres, amics, que passarem a dir-nos Mercats Inquiets, i en l'altar d'aquest Déu Déute, sacrificarem el benestar de la resta d'impietosos mortals.
Retallarem privilegis als pobres desgraciats perquè tornin a viure com el que són. Els retallarem el sou, també. Perdran capacitat adquisitiva, perdran el Manà dels Serveis Públics.
Perquè primer tocarà reduir el Déficit (cosa que no farem, és clar) i abonar els interessos del Déute (això sí, perquè seran nostres els bons del Deute). I com que no podrem (ni voldrem) reduir el Dèficit perquè cada cop estarà més escurada la població contribuent, llançarem més Déute Públic per fer content el Dèficit. I generarem més interessos, més Manà per als Mercats Inquiets, que, recordem-ho, som nosaltres, els del Selecte Club . I farem cada cop la bola més gran.
I ja ho tenim
I així, per fi, tenim la manera de tornar a posar les coses al seu lloc. Pobres desgraciats, per una banda, i Ciutadans afortunats, per l'altra.
Encara durant temps ens preguntarem: Com han gosat imitar-nos aquests perdularis?! Què s'havien pensat?! Els pobres han d'exercir de pobres. Si no, els rics no podem saber com n'és de satisfactori ser rics.
No s'enganyi ningú. La que anomenen Estafa Global no persegueix enriquir-nos (això ho aconseguim com un avantatge afegit. Persegueix empobrir-los.
I ara, que s'indignin, si volen.
Que surtin al carrer, si volen. A queixar, a protestar, a amenaçar-nos.
Els aixafarem. No s'imaginen les ganes que en tenim.
I sabeu qui pagarà el bonic i nou material antiavalots que usarem? Ho endevineu? No és poètic?
Que passin el dia al carrer. No ens importa. Però, sobretot, que no deixin de pagar l'IVA, l'IRPF, el compte del Llum i l'Aigua. I les multes per desordre públic. I que renovin els artefactes electrònics cada tres mesos. I que continuin consumint articles de pacotilla mentre els quedi algun euro al compte.
Sabran imaginar-se on aniran a parar aquests recursos econòmics?
El nostre més gran reconeixement als qui protestin. I sobretot a la majoria silenciosa que encara ens ho posarà més fàcil."

Epidèmia de benestar/epidèmia de malestar

Buscar permanentment l’expressió de l’agudesa i de la intel·ligència en tot el que faig, escric, penso i parlo. Amb un punt d’ansietat.
Desfici adquirit a l’adol·lescència.
Després te’n pots curar o no.
Jo no m'he curat del tot.
Quan baixo el llistó, em conformo amb evitar l’estupidesa i el sentimentalisme barat.
Facebook va aparèixer a la meva vida per redimir-me de tanta autoexigència. Per retornar, de manera efímerat, al dolç "tot val" de la infantesa.
Per deixar-me arrossegar per un tsunami de bon rotllo indulgent.
Barra lliure per al sentimentalisme instantani.
Per al transcendentalisme i l’espiritualitat outlet de consum ràpid.
Fem córrer idees i imatges impactants (intensament tendres, intensament belles, intensament intenses), imatges contagioses, al segon.
Els missatges virals, els PDFs New Age, circulen en un torrent sanguini accelerat, indeturable, capaç d'arribar en minuts a l'últim confí del planeta on hi ha un nàufrag connectat a la resta de món que, d'aquesta manera, ja no és nàufrag, sinó una cèl·lula connectada amb milions de cèl·lules d'un teixit vaporós i palpitant.
Qui pot ser tan
aixafaguitarres, per pertorbar aquesta vida amorosa de les xarxes socials amb cinisme i reflexió lúcida?
He arribat a enviar missatges contradictoris entre ells i amb mi. El coherent, a la xarxa, és el dolent de la pel·lícula. Sóc contradictori i, per tant, ser incoherent resulta del tot oportú. I molt amable.
En la meva incoherència lleugera em sento lliure. És el que m permet estimar els meus incomptables amics no-físics, sense fer preguntes incòmodes. No els tinc en compte les incoherències.
La incoherència és la targeta de presentació de la frivolitat facebookera.
I una gruixuda capa de bones intencions.
Els murs de Facebook estan abarrotats d’optimisme i de voluntat de regeneració humana.

Però ara arriba l'aixafaguitarres. Males notícies:
Em veig en la trista obligació d’informar-vos que l'explicat fins ara pertany al passat.
(Aquí sona aquell efecte especial de l’agulla d’un tocadiscos estripant i ratllant un disc).
L’edat d’Or de Facebook s’ha acabat.
El Facebook ja no és la carrossa que reparteix caramels de bon rotllo i benestar.
Ara mateix ja està contaminat per elements subversius, antisistema, vells marxistes, anarquistes, que hi han obert perfils, com quintacolumnistes de la Crua Realitat.
Acaben d'informar al nàufrag que està més sol que la una.
No són gens amables.
Han arribat amb la seva Mala Ombra per acabar amb la festa del
Happyflowerisme i del bon rotllo.
L’agitació i el pamflet incendiari recorren com la pólvora les xarxes socials.
Una epidèmia ha substituït l’altra.
Una onada negra de mala llet, de ràbia, inunda i empastifa les immenses praderies florides i idíl·liques.
Les floretes i les papallones cauen fulminades per l'efecte tòxic
Els bambis i els ponys fugen espaordits.
Hem estat expulsats del paradís un cop més, per la
impertinent Realitat.
Ara entrar al Facebook és rebre una bufetada de mal rotllo.
Una bafarada fètida d'escàndols, de mentides criminals, d'abusos de poder.
Caps oberts per cops de porra i sang (real) a dojo.
Miners llançant coets.
Barricades de foc i fum negre.
Pobres i miserables rebuscant a les escombraries dels nostres barris.
Rostres cridant.
Famílies llançades al carrer com gossos empestats.
Pancartes.
Més escàndols.
Dades estadístiques que denuncien les infàmies.
Corrupcions ventil·lades.
Guillotines, forques, fusells, banderes negres
substituint les postals de vacances.
La serp ha guanyat un cop més.
Els encantadors poden anar afaitant-se el clatell.
Jo, per la meva banda, estic agraït.

M’he deslliurat del narcisisme intel·lectual i m’ofego en la ràbia i crido i m’exalto com tots els altres.

Localitzant el problema en el sofà

Milers de culs, en aquests últims anys i, amb especial intensitat, en aquest darrer any, s’han alçat dels sofàs i han sortit al carrer.
Alguns d’aquests culs s’han assegut junts en places i altres espais públics perque els seus propietaris poguessin descobrir que el món va ple d'altres humans que pensen, que elaboren i poleixen idees per si mateixos i que estan diposats a compartir-les. I que, a més, tenen la voluntat d'imaginar i dissenyar mons on els culs tinguin una major dinamisme juntament amb la resta d'extremitats.
Si hores d’ara encara tota aquesta banda de culs delinqüents que pertanyen a polítics professionals, sindicalistes venuts, dirigents de bancs, jutges i fiscals conxorxats amb els anteriors, continuen incrustats en les seves poltrones, la raó l'hem de buscar-la en la seva potent capacitat d'adherència. Però també en aquella altra gran massa de culs quiets i ufans que encara crien arrels en els sofàs facilitant que els seus propietaris empassin dosis elevades de desinformació tòxica i es vagin consumint dia a dia en un lent i banal apagar-se vital. I que amb aquesta activitat sedentària propicien que aquells sàtrapes mantinguin el cul calent.
I hem de dir alguna cosa al respecte: Aquests culs amos i senyors dels seus sofàs i butaques s'estan fent malbé per a la pràctica de l'erotisme, ja que l'ús abusiu del sofà i la seva ergonomia produeixen un enfofament i aplatament poc desitjables. I aquests culs en lloc de servir a la causa de l'erotisme, estan apoderant-se de les voluntats dels seus propietaris, cosa per a la qual no van ser dissenyats ja que no estan dotats d'una gran xarxa neuronal. I amb raó es diu: Pensa amb el cul.
Els culs s'han fet els amos del control i no permeten que aquests humans sofaaddictes usin amb la freqüència desitjable l'òrgan natural del pensar, que és, recordem-ho un cop més, el cervell.
Tot això constituïria un problema greu per al conjunt de l'espècie humana, és a dir, aquesta complicitat dels culs empoltronats més els culs ensofats, si no fos perquè, de mica en mica, de manera inexorable, tots aquells propietaris de culs que no recuperin el control de la situació i els moguin, els culs, per treure'ls a passejar al carrer, a compartir seients durs i nobles, seran desallotjats a la força dels seus sofàs per la corresponent comissió judicial de desnonament, per impagament d'hipoteca o de lloguer. De manera que, per una via o altra, els sofàs i els culs perdran el seu status actual, però guanyant a canvi la seva funció eròtica (tant el moble com la protuberància carnal), i els cerbells recuperaran la seva època daurada.

2012. El món s’acaba i ja se sap com s'acaba.

La profecia d'Hermano Lobo de fa unes quantes dècades

I no s’acaba per aigua, ni per foc ni per tenebres. S’acaba per la força corrosiva del ridícul.
Volen una evidència que aquest món, tal com el coneixem, té els dies comptats? (Qui diu dies, diu mesos i, si em colleu, potser anys. Tindrem la paciència dels corcs, perquè com els corcs hem de ser per fer bona la profecia).
L’evidència del que dic és la pèrdua absoluta i definitiva de credibilitat dels qui ens governen i dels qui tenen el poder econòmic.
Els sotmesos (també anomenats desheretats), de la pèrdua de fe, després de passar per una fase d’indignació, estem arribant a la falta de respecte més inevitable.
No ens surt de respectar els sometedors ni com a éssers humans, perquè ja no els veiem com a éssers humans. Es comporten com espantalls.
La irritació d’un Felip Puig, exponent més pròxim de l’histerisme repressiu dels governs, no respon a un augment de la “violència dels anti-sistema”, respon a una violència, per al poder, molt més gran: La de ser posats en evidència pels ciutadans. De ser desafiats per una multitud de gent asseguda pacíficament, que no mostrem por ni quan ens esbatussen. Que els assenyalem i fulminem amb frases que els seus assessors no tenen prou talent per replicar.
Quan els meus fills adolescents em posen en evidència, quan fan trontollar la meva autoritat paterna, la família es reforça. M'obliguen a ser flexible, llest, ferm, a replantejar els meus quatre conceptes, a ser millor pare i millor gent.
L'espectacle patètic d'una classe política corrupta, destarotada, que s'omple la boca amb els "valors democràtics" mentre va enderrocant la democràcia, politiquets lligats de peus i mans per un poder econòmic ominós. I, al seu davant, una multitud connectada globalment que els assenyala amb el dit, i riu majoritàriament els acudits que circulen sense poder ser aturats. Amb la ridiculització i l'humor també s'està reconstituint i reforçant, de mica en mica, aquella gran família humana desestructurada pel sistema, mentre el sistema es va descomposant (necessàriament).
Perquè ells (dirigents, mandataris, presidents de corporacions, esbirros) mai no han estat els nostres pares, sempre han estat els usurpadors, els impostors, els mourinhos de la història, que només a base de mentides, trampes i verí podien mantenir la seva impostura.
Estem en el punt crucial del. O nosaltres o ells.
El símptomes són per tot arreu.
El rei fent el ridícul. La família reial espanyola fent el ridícul. El poble divertint-se amb els acudits que el poble pareix (i invocant la república en veu alta).
Els governants adoptant les ridícules mesures “contra la crisi” de cada setmana. I no sols obtenent el rebuig, sinó el menyspreu i, finalment, la burla.
L'espectacle patètic dels grans prebostos de les corporacions i dels bancs, i els grans multimilionaris, fent gala dels seus beneficis i de les seves possessions, com si exhibissin alguna cosa millor que el botí de lladronicis consentits.
Els polítics presumint de valentia en aplicar mesures temeràriament estúpides.
Fan ostentació del que qualsevol de nosaltres amagaria com la pitjor de les relliscades. 
I com els veiem? Com odiosos genocides? Com estafadors infames? En termes pràctics ho són. Tenen un poder de destrucció que escapa a qualsevol lògica. Gasten una ceguesa moral inconcebible.
Però els tractem amb indulgència sorneguera:
Els trobem penosos.
Estan histèrics.
Menteixen com lloros.
- Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets. Els mercats estan inquiets...
- Hem de pagar el deute. Hem de baixar el dèficit. Hem de contenir la despesa...
- Sacrifici, sacrifici, sacrifici...
A base de repetir l'estratègia de repetir milers de vegades les mentides perquè semblin veritats, ens estem adonant que només menteixen i, sobretot, que es repeteixen molt.
Cada dia, cada cop més, els veiem com el que són, patètics fantotxes, malalts insaciables. Amb massa poder. Com micos amb una pistola carregada a la mà.
Ludòpates que no reparen en les conseqüències per a la resta de la família humana.
Resultarien francament còmics si les seves decisions no comportessin sacrificis humans. Estan sacrificant conciutadans nostres per calmar els déus que ara es diuen “mercats”, ídols de fang, una colla de degenerats mentals i morals. Estem com quatre mil anys enrere, quan tot allò de Moisès i el boc d'or, però tot té un tuf molt més lamentable.
El món s’acaba. El txollo se’ls acaba. Encara que pugui semblar el contrari.
Continuem fent córrer els acudits per les xarxes. L'humor i la sàtira són més poderosos i corrosius que cent manifestacions de protesta i mil sentades. La ridiculització treballa com una plaga de corcs. De manera lenta i segura i sense defallir, els petits corcs van rosegant fins que s'ensorra la biga i amb ella tot l'edifici.
Moran, ministre de defensa del primer gabinet socialista, va caure després d'una intensa i persistent campanya de ridiculització a base d'acudits. En aquell cas, una campanya maliciosa per desempallegar-se d'un detractor de l'OTAN.
Els sàtrapes d'ara, els d'aquí i els d'allà i els de tot arreu, cauran per la nostra campanya benèfica de supervivència.
O ells o nosaltres.
La informació i l'humor virals estan duent la bona nova a totes les llars mundials:
Les profecies es compleixen a base de constància i dedicació. La nostra constància de rosegador, i també la de la trepa de psicòpates ridículs que ens governen. Més tard o més d’hora, cauran. Només que anem deixant d’adorar-los i votar-los. Només que no parem de rosegar dia rere dia.
RRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR