Confort i seguretat

D’alguna manera tampoc no havíem acabat de sortir de l’úter. Hem viscut com a consumidors feliços, consumint gràcies als diners guanyats treballant en el si de grans empreses (que ja no resulten tan segures), emparats pels nostres agents sindicals o emparats per la nostra plaça de funcionaris.
Hem omplert els nostres pisos amb mobles confortables i amb sensacions agradables.
Hem construït una acollidora gàbia molt suau on no entri qui no ha d’entrar, i d’on cada dia costa més sortir. Al final, hem aconseguit perllongar la vida intrauterina amb un simulacre bastant bo. Seguretat i confort, i el perill sempre queda allà fora.
És perfecte. Estem preparats per a la crisi.
Millor que no surtis. Si has de sortir, fes-ho des del garatge, conduint el teu vehicle blindat. Allà on vas, que t’acompanyi la seguretat i el confort. No cal que toquis la intempèrie directament.
Suposo que hores d’ara ja has blindat la teva porta, el teu jardinet i el teu cotxe, no?
Suposo que hores d’ara ja has assegurat la teva casa, la teva vida, els teus. Suposo que assegures totes les passes que fas, no?
Suposo que hores d’ara només compres bonus de l’Estat, només fas inversions segures, no?
Suposo que hores d’ara només confies la teva seguretat i el teu confort a una entitat superior, la més poderosa de totes, que t’acull en el seu si.
Estem en crisi. Si encara tens alguna cosa a perdre, protegeix-te dels que ja no tenen res a perdre.
No surtis. No deixis entrar. Tanca-ho tot. Assegura les finestres i les portes. Omple el teu rebost. Amaga’t a l’habitació del pànic. On no et trobin.
No estàs preparat per a lluitar. Però sí que has après a refugiar-te i amagar-te. És el que millor saps fer. Saps viure a la foscor. Et van criar feble i dependent com un petit rosegador. La teva mare. Feia el millor per a tu.
Queda’t al cau. Tens una gran varietat de drogues per passar l'estona i per no haver de fer preguntes. Tens la nevera, tens la tele, tens el Facebook, tens la Play, tens la Wii, tens la masturbació a duo, tens joguines que vibren, tens ansiolítics.
Només et falta el comprimit de cianur, per si, malgrat tot, aconsegueixen saltar el blindatge i entrar.

Sessió de teràpia col.lectiva

Dedicat al Grup sota la Haima

M’avorreixo.
M’avorreixes.
Divagues i m’avorreixes.
Dónes voltes, tornes al mateix punt i et repeteixes i m’avorreixes.
No tinc ganes de pensar què hi ha d’interessant al darrere del teu trist divagar de frases ambigües i abstractes.
Solemnement avorrides.
Vull que m’ensenyis la teva concreció dolorosa o apassionada o sorprenent o obscena.
Especialment si és obscena.
Posa-m’ho fàcil.
Vull que m’ensenyis i em diverteixis.
Per què creus que vinc aquí, a les sessions? Per aguantar-te?
Per sentir algú divagar i avorrir-me, ja tinc els debats televisius.
I creus que perdo el temps, mirant-los, tio plasta?!
Vull aprendre i divertir-me gràcies a tu.
És més, t’ho exigeixo!
Utilitza les paraules per ensenyar-te, no per tapar-te.
Per tapar-te ja es va inventar tenir la boca callada.
Vull que m’ensenyis lo teu.
i així, potser, m’animaré a ensenyar lo meu.
Deixa de divagar, hòsties!
Tinc coses millors a fer, ara mateix.
Para ja! Que no em sents?!
Qui, jo?
Sí, tu! El que no para de queixar-se que s'avorreix i que vol diversió, i que no para d'avorrir a la concurrència. Calla d’una vegada!
Ja callo.
Ja callo.
Doncs calla!
Ja callo... Havia arribat a pensar que avui sí que tindria el valor d’exhibir les meves... fascinants misèries.
Són fascinants, ho prometo.
Sí, segur que sí, però calla d'una vegada.
Però no puc mostrar-les. Tinc pànic. Hi ha massa gent aquí al davant. De fet, no tinc ni idea de si hi ha molta gent o no mirant-me o veient les meves paraules, jutjant-les. Però potencialment podria haver un públic multitudinari, creant milers de judicis severs, inflexibles, generant i propagant imatges pejoratives de mi basades en arguments convincents. Una marea terrible de males opinions sobre mi escampant-se sense fre.
Sento calfreds.
Haurà de ser un altre dia.
Calla, doncs!
Ja callo.

Grans Males Notícies

La primera gran mala notícia de la història ens la va donar Copèrnic: El planeta Terra i els ufans habitants racionals que l’ocupem no estem ubicats en el centre de l’Univers com créiem, sinó més aviat bastant lluny del centre, girant al voltant d’un sol, una estrella més aviat vulgar.
La segona gran mala notícia de la història ens la va donar Darwin: L’home és una espècie animal més i prové per evolució d’una línia dinàstica de simis. Som uns animals una mica exòtics, però tampoc no tant. Ah, però a aquestes altures de la història, encara ens quedava un orgull: La consciència! La suprema diferència entre nosaltres i la resta de tot.
La tercera gran mala notícia ens la va donar Freud: La nostra consciència només controla, administra i coneix una part realment minça de tot el que ens passa.
La quarta gran mala notícia és, precisament, l'absència de grans males notícies genuïnes, les que podrien amenitzar i sacsejar les nostres, pel general, patracolàries vides. Davant la manca de grans males notícies de generació espontània, les hem d'acabar fabricant a partir de guions escrits. I tampoc, pel vist fins ara, no han estat grans guions. S’haurien hagut de polir molt per no quedar com Grans Males Notícies de sèrie B.
Fins i tot, la Gran Mala Notícia més recent, l’atemptat de les Torres, va ser obra d'un enemic fantasma que és més fantasma cada dia que passa, i en qui hores d'ara només creuen quatre desesperats de la vida. Qualsevol que es prengui la molèstia de documentar-se, veurà que els errors i les incongruències d’aquesta Gran Mala Notícia amb guió previ són impropis d’una gran producció.
Uns virus de grip aviar i, últimament, uns virus de grip porcina que deceben perquè maten menys que una grip vulgar i, fins i tot, que una pel.lícula qualsevol de la sèrie Rambo. No han servit per reactivar l’economia mundial, en el seu sector farmacèutic (les mascaretes no han tingut l’èxit que s’esperava), i tampoc han reactivat el nostre ànim. I tampoc no acaba d’arribar la tercera part de la pel.lícula (vist el poc èxit de les dues primeres parts, jo m’ho pensaria): La grip del pollastre i la grip del porc s’ajunten i creen la grip del Pollporc. El problema és que no es troba un titular decent per llançar la nova calamitat temible. Sense un titular que acolloni, una Gran Mala Notícia està condemnada al fracàs.
L’escalfament global també peca per defecte. No acaba de produir desastres amb regularitat ni espectacle suficient com perquè continuï interessant-nos.
És trist haver d’acceptar que l’Apocalipsi passa de nosaltres. Ens l’hem de fabricar els mateixos humans, perquè Déu i la seva cort d’àngels no sembla que cooperin gaire a la causa. És probable que ara mateix estiguin ocupats organitzant la fi del món en un altre dels moltíssims mons que hi ha, en una galàxia ben llunyana. I nosaltres estem a la llista d’espera amb un número no més baix del 42.000.000. És el problema de viure en un arrabalito de l’Univers.

Rodalies 3: Diari de navegació del Superhome

JO, que em considero especial, escollit, dotat d’una aguda sensibilitat, d’una intel.ligència divergent i efervescent, d’importants recursos per a procurar-me una vida rica en experiències i un entrenat olfacte per destriar l’important del superflu,
Contemplo aquest ésser humà assegut al meu davant,
Molt respectable i tal,
Però clarament per sota meu en tots els aspectes que acabo d’esmentar.
És evident que la seva vida és menys interessant, menys rellevant que la meva.
És evident que jo sóc amo i mestre del meu destí, mentre que aquest beneit és esclau de les passions habituals.
La seva expressió de somnambulisme vital així m’ho revela.

En canvi, no ho entenc: Ell ha aconseguit un exemplar del diari gratuït 20 Minutos, i el llegeix amb delit, s’hi complau, frueix plàcidament, sí.
Mentre que jo, per molt que busco, per molt que acluco les parpelles per escorcollar visualment aquest ranci vagó de tren, no n'albiro cap i me n’he d’aguantar les ganes.
I, ara que m’hi fixo, pel cap baix tots els que m’acompanyen en aquesta particular singladura ferroviària, tots ells clarament inferiors a mi en els aspectes esmentats, tots ells sense excepció disposen d’un exemplar d’un o altre diari gratuït i el llegeixen amb fruïció.
La qual cosa em deixa en la tribulació d’haver d’esperar que un d’aquests samaritans tingui la delicadesa de deixar –com desacuradament- el seu exemplar en el seient o en el portaequipatges quan abandoni el tren, perquè jo, tot seguit, em llevi i m’humiliï arrossegant-me com un ésser abjecte, per anar a collir-lo, com un indigent caçant restes de cigarreta i, d’aquesta manera, no haver de privar-me d’aquest plaer de baix standing i no haver de ser menys feliç que els altres. Per Zaratustra, nostre senyor!

La lleugeresa

Déu ha de ser tan lleuger i tan intangible que no el sentim. Que quasi no existeix. Mai ningú no n'ha sentit la veu. Sentim, sempre, la del diable. Ens xiuxiueja un missatge i ens xiuxiueja el missatge contrari també. A cada moment, el que ens convé escoltar. El dimoni pelut i rabassut és el portaveu de tots els missatges:

Arma’t de valor.
Rendeix-te.
Sigues virtuós.
Sigues viciós.
Sacrifica’t.
Tu i les teves necessitats, primer que tot.
Excel.leix.
Deixa-ho córrer, no val la pena.
Aprofita-te’n, si no ho fas tu, ho farà un altre.
Que es foti.
No li pots fer això.

És, sempre, la mateixa veu diabòlica.
Parla a través dels clergues i dels gurus, a través de les ones hertzianes, a través dels plafons publicitaris i a través nostre. Disposa d'una inacabable xarxa d'altaveus.
Jo vull ser sord i formar part del club selecte de la lleugeresa i la intangibilitat. És aquesta la meva vocació ara mateix. Vull ser tan lleuger que no em detecti ni el meu propi pensament.
Poder voleiar com una fulla.

Referèndum conjugal

«Cada matí, quan em llevo al costat de l’estimada, me la miro, amb la mirada neta i pura que proporciona el descans de la nit, i em plantejo:
- Vull continuar amb ella?
»Així renovo cada dia la decisió, el contracte entre els dos. Si el vaig signar lliurement en el seu dia, si ningú no em va posar la pistola al pit, he de continuar podent plantejar-me si vull continuar amb ella, lliurement.
»Ella -crec- també es fa el mateix qüestionament.»

M’ha arribat el relat d’aquest exercici per dues bandes diferents. He de suposar que hi ha més d’un ciutadà (o parella de ciutadans) modèlic i evolucionat que practica aquest exercici d’higiene conjugal. Me’n puc imaginar uns milers amb els que potser em creuo pel carrer o, fins i tot, amb els quals he mantingut una conversa, sense sospitar que són d’aquests que cada matí renoven el seu compromís i el seu retaule de sentiments amb la parella.
Jo no goso d’apuntar-me a aquesta moda.
No tinc tan clara la bondat de l'exercici.
No la tinc gens clara!
Em desprèn un tuf d’autotrampa de les més esveltes.
Quan hom es planteja aquesta consulta matinal, hom sap -o hauria de saber- que ha d’acabar passant com en les consultes populars. Sempre ha de guanyar l’opció oficial. El SÍ.
En el referèndum conjugal, el NO és impensable, perquè, si et despertes amb l’humor canviat -amb les sentiments canviats, volia dir-, el més probable és que aquell matí passis per alt la consulta i te’n vagis directament a la dutxa, després a l’esmorzar, després a treballar i, a la nit, els teus sentiments tornen a ser els de la setmana anterior -oh, quin descans!- i qui dies passa, dies empeny.
Però suposem que algun d’aquests éssers evolucionats, va un matí i es desperta i es diu, clar i rotund: “No, no vull continuar amb ella -o amb ell-.” Hem de suposar, per una lògica natural, que en el referèndum del matí anterior al d’aquest NO, va dir SÍ, però un SÍ ja amb matisos i reticències, i la cosa del deteriorament de la relació va anar cosificant-se al llarg d’aquell dia. I va esperar a passar el son reparador de la nit per constatar si la cosa evolucionava cap al NO consolidat. Tanmateix, es pot dormir en aquestes condicions? Es pot tenir el cap clar l’endemà després d’una nit així?
En un altre supòsit, pots dir-te SÍ, cada matí, traint el desig legítim de dir NO, perquè entren en joc altres variables (fills, hipoteques, recursos econòmics, amics comuns, electrodomèstics comuns). Vista així, la traïció dels teus desitjos i voluntats, la teva renúncia conscient, la trobo d’una gran dignitat.
El resultat de centenars de consultes matinals d’aquesta parella modèlica és -sospito- anar estrenyent el llaç que els uneix i que aquest sigui com més va més agradable, més sedós cada dia, més irrompible. L’exercici responsable de la democràcia, practicat cada dia, amb constància, et fa cada dia menys lliure. O, per ser més exactes, restringeix progressivament la teva llibertat de moviments i la teva llibertat de sentiments.
No recordo un exercici d’autoengany tan sublim com aquest.
Els autoenganys es consoliden i reemplacen la veritat. I després costa molt trobar la veritat en el quarto dels mals endreços.
No hi ha cap disciplina en la que ens en sortim millor que en l’art subtil de l’autoengany. Si el resultat ha de ser NO, jo no convoco el referèndum. M'oblido de convocar-lo.
Qui arriscaria tota una relació d’anys per un “avui m’he aixecat amb el peu canviat”?
No, no ho tinc clar.
No puc creure’m el romanço que estic dormint al costat del meu amor perquè sóc un ésser lliure que estima lliurement i viu lliurement amb qui ha escollit lliurement fer-ho, i lliurement renovo cada matí aquesta tria.
La llibertat conjugal i la llibertat política no acabo de veure que s’exerceixin en l’elecció serena i molt civilitzada del SÍ o el NO.
Més aviat, ubico l'exercici d'aquestes llibertats esmentades en el drama i en la lluita, i en el mantenir-se dret i despert, per estar preparat per a l'arribada constant d'hordes d'idees romanceres.

Culpa i sincericidi*

* Dec aquest terme al meu terapeuta ocasional Miguel Herrador, a qui saludo des d’aquestes línies.

La sinceritat i la solidaritat són valors patrocinats pel Ministeri d’Hisenda.

El meu terapeuta ocasional postul.la que la sinceritat s’ha de saber administrar amb moderació i seny. L’excés de franquesa pot ser tòxic i fins i tot mortal. Es cometen molts sincericidis en nom d’una ètica en les relacions mal entesa.
Expressar-se amb molta sinceritat és una forma de desprendre’s de la culpa i la responsabilitat quan has comès un excés extramatrimonial (per posar un exemple d’excés).
Traspasses la responsabilitat sobre què cal fer a l’altre membre de la parella (castiga’m com més et plagui). I, a més, et quedes amb el regust d’haver fet el correcte.
El qui confessa descansa (i les represàlies de l'agreujat acostumen a ser més suportables que la culpa soferta en silenci).
El qui (o la qui) rep una tal mena de confessió, ja no descansa. Enyorada ignorància!

El qui declara a Hisenda també descansa.
I no causa cap mal en la persona que rep la declaració.
No obstant, jo t’aconsello, defraudador, que, com en el cas de l’excés extramatrimonial, no siguis covard i tampoc no et deixis arrossegar per un rampell de sinceritat. Si vols defraudar a Hisenda, no et desprenguis de la culpa fàcilment, confessant-ho tot seguit i fent acte de contrició.
Passaràs a ser oficialment un defraudador, tot i que amb l’atenuant d’haver-ho confessat.
Si no confesses el teu pecat a l’administració, continuaràs sent, als ulls de la societat, un ciutadà modèlic. Això sí, hauràs de gestionar tu mateix el sentiment de culpa. Endurar els remordiments com un sant baró meditant en el desert.
Hi ha unes dades que et poden servir per fer-t’ho més passador: L’any passat, l’Estat va tenir superàvit. Vol dir que no els ve d’uns milers d’euros. No els fa un gran mal, la teva insolidaritat.
Hi ha unes gestions que et poden servir per continuar existint com a defraudador d'incògnit i rebaixar els teus nivells de remordiment: Gastar-te aquests ingressos no declarats. Donaràs riquesa al teu país en temps de crisi. I potenciaràs alguna d’aquestes indústries i sectors que pateixen.
Si ets català, la rebaixa en remordiments és doble. Aquests diners que inverteixes aquí en, posem per cas, abrics de pell, artefactes electrònics o vehicles de gamma alta, cas que els haguessis lliurat a Hisenda, no haurien retornat a Catalunya. Haurien fet un viatge sense retorn per anar a cobrir alguna necessitat supèrflua, a centenars de quilòmetres d’aquí.
Hi ha una acció que no t’està permesa: Vanagloriar-te davant dels teus amics de la teva mala acció. Això és enganyar-te. Això és convertir els amics en còmplices. Això és incitar-los a ells també, a delinquir, perquè així no et sentis tan sol i tan malvat. És covardia pura.

De la mateixa manera, si comets un excés matrimonial no et donis el gust de detallar-lo als amics, tot i que maleïda la gràcia de fer una tal malifeta i no concedir-se el gust de presumir-ne!
Sense culpa, un excés o una malifeta, perden una part important del seu encís i de la seva força, i acaben convertits en una addició esclava qualsevol com el tabac o la televisió.
Ben mirat també, més de la meitat de l’encant d’estar enganxat al tabac és el remordiment d’estar-li fent una cosa molt lletja al teu cos i a la teva vida i de faltar-te el coratge de deixar de fer-ho.