Ultratges

Algunes consideracions de tipus pràctic sobre l’ultratge a la bandera espanyola castigat amb pena de presó en la persona de Francesc Argemí “Franki”:


Ú: Un ultratge a una bandera o altre artefacte simbòlic és una activitat pròpia de festa major. Hauria de tenir un eximent per l’alteració de consciència i alteració d’ànims que propicia l’ambient festiu, per l’efecte dionisíac de la música i de l’alcohol. Tot plegat, haurien de constituir evidents atenuants de pena per als acusats d’haver fet coses lletges amb tals artefactes simbòlics.
En el cas del bon Franki, però, es dóna la circumstància que no ha estat provada la seva participació en l’ultratge, ni amb testimonis ni amb fotografies, de manera que, tal vegada, el test d’alcohol i d’audició de músiques enfervoritzants l’haurien de fer al jutge encarregat del cas.

DOS: Al cap i a la fi, penso jo, l’ultratge no és al drap acolorit penjat a l’intempèrie, al qual no se li suposen sentiments ni sensibilitat, ni tan sols a la pàtria que simbolitza i sí als pàtriaferits que creuen que representa alguna cosa important en les seves vides. Diguem que a la mare concreta i també al pare concret de cadascú se’l pot ultratjar –insultar, faltar el respecte, escopir, ensenyar les parts nobles -sense que, pel que sabem, la falta comporti pena de reclusió, mentre que al “pare” insubstancial i abstracte de tots que anomenem Pàtria i als símbols que la fan visible i incinerable, no.
Això posa de manifest com d’imbècils podem arribar a ser, en tant que éssers humans, i el camí tan llarg que hem de recórrer per deixar de ser-ho.
Aleshores, als futurs ultratjadors de banderes els suggereixo que, si la música i l’alcohol els col.loca en un estat pertorbat en que se’ls faci molt difícil de reprimir l’impuls, en lloc d’enfilar-se a balconades municipals, posant en risc la seva persona i el lliure trànsit pel món durant dos anys d’un activista polític que NO passava per allí, facin el següent:
- Insultar greument la mare i el pare de cadascun dels que s’han alegrat de la condemna de’n Franki, altrament anomenats pàtriaferits o progres empenedits. Sabem que la justícia serà molt més laxa i tolerant .

TRES: Ens imaginem el que ens dirà un ultratjador vocacional de draps patriòtics: No és el mateix. I no li traurem la raó. Efectivament, no és el mateix. No és tan excitant ni és tan vistós ni té el mateix efecte de cara a atiar el conflicte d’alliberament nacional. Però jo penso en els pares, amics i parella de l’activista polític que NO passarà per allí en l’instant que cometin la malifeta.
Penso si no fóra possible ultratjar la bandera en intimitat, d’una manera més discreta que permetés estalviar-li angúnies a l’activista polític que NO passarà per allí. Se m’acut, a cop calent: Rotlles de paper higiènic patriòtics. Kleenexs patriòtics. Baietes patriòtiques. Salvapantalles amb ultratges animats.

QUATRE: I bé, exposades aquestes raons, arribem a la conclusió a la qual no volíem arribar. Veig inevitable, en nom de mantenir la tensió política i el conflicte entre independentisme i espanyolisme, que els partidaris més exacerbats de la pàtria catalana continuaran pensant en la conveniència d’ultratjar ensenyes de l’altra pàtria durant les festes patronals de les nostres viles i ciutats.
Per més que jo els he intentat dissuadir des d’aquest bloc.
És trist però és així.

CINC: Mentre el senyor Puigcercós està ocupat suplicant el tercer grau per a l’activista que NO va passar per allí, tots els catalans ens oblidem durant uns dies que el nostre símbol més preuat, el que representa la nostra nació i la sustenta ja que no és símbol sinó bé material palpable, és a dir: els diners, que són el nostre principal valor i ídol, ja que som una gent pràctica i de sentit comú, i no adorem estúpids ídols simbòlics (I el cas del Barça ens ve com anell al dit: Si no fan gols, els nostres ídols, deixem d’adorar-los i els enviem a pastar fang). Doncs bé, els nostres sagrats diners, és a dir, els objectes sagramentals de la nostra religió més pròpia, ens són usurpats any rere any pel govern central i els seus sequaços, ens els malbaraten convertint-los en estúpides obres públiques de dubtosa utilitat i dubtós bon gust, comprant fragates i tubs per portar l’aigua d’aquí cap allà i d’allà cap aquí (quan, si no ens prenguessin els diners en forma d’impostos, ens podríem permetre de comprar aigua mineral i regar el jardí amb ella, si ens abellís), escampant aquest diners per la geografia espanyola segons peculiars simpaties entre gents que no respecten i adoren els diners com nosaltres (i que prefereixo no imaginar a quina mena d’usos blasfems ens els destinen).
Els espanyols pàtriaferits estimen la seva bandera i els dol que els la desplantem d’allà on tenen a bé plantar-la i els la cremem o estripem. Ja és hora que els catalans pàtriaferits ens organitzem d’alguna manera per perseguir, capturar, jutjar sumàriament i engarjolar tots aquests funcionaris de l’estat que participen en aquesta obscena incautació de béns materials i, sobretot, espirituals, del nostre poble.

Maria Favà no es rendeix

Maria Favà, insigne col.laboradora de l'AVUI, continua la seva campanya singular per denunciar l'absència de penis de les estàtues catalanes. És molt de lloar que, en el lapse indiscutiblement breu de dues setmanes, hagi aconseguit de colar, dins del simpàtic primer rotatiu en català, una altra notícia amb honors de pàgina completa sobre aquesta -al.legòricament transcendent per al país- qüestió. I crec, a més, que en aquesta ocasió s'ha superat pel que fa a redacció de titulars sublims: "La llei de la memòria pot tornar el penis als voluntaris catalans" (AVUI, 3 de maig de 2008). Des d'aquest bloc, l'animem a prosseguir en la seva lluita -patriòtica com poques- i ens oferim gustosos a participar en una eventual Plataforma per a la Virilització dels Monuments Nostrats.
Així mateix, gosem de fer a la Favà, un suggeriment:
- Per tal de donar exemple, podria, admirable Maria, manllevar l'accent sobre la darrera "a" del seu cognom que, al nostre modest entendre, fa la mateixa funció dissimuladora que els tapalls sobre les parts nobles de les estàtues, i ens escatima la gràcia del nom del seu llinatge patern.

T'adorem, Maria.

Donem pas a la publicitat 4

Què hi ha en el pou?
- Res
Continua pouant.
Què hi ha ara?
- Encara res.
Acabem d'una vegada.
Llança't al pou!
- Però...
Llança't al pou,
fica't a la galleda i,
amb una sola mà,
estirant de la corda,
arria't.
Ja tenim alguna cosa.

El geni català sense penis

Foto: Miquel Anglarill

"El Geni Català, sense penis" (AVUI, dijous 17 d'abril 2008).

L'estàtua va ser inaugurada el 1856, al barcelonès pla de Palau, amb atributs complets, i el mateix any un bisbe pervertit va fer capar l'àngel a cops de martell i, tot seguit, va fer-li posar un taparrabos. Durant la dècada anterior se li va treure el taparrabos i se li va afegir un penis de silicona. Per a la restauració tot just estrenada, s'ha decidit deixar-lo capat perquè no han trobat cap document que il.lustrés com la tenia exactament, l'àngel, abans de ser atacat pel bisbe. (Infeliços restauradors! No han esbrinat si l'àngel carregava a la dreta o a l'esquerra).
Per tant:
El Geni Català no té Penis.
Encara que soni petulant, ho diré: M’ho temia.
Algun dia havíem de ser sorpresos per una notícia així.
Catalunya arrossega un dèficit fiscal històric i tremebund amb Espanya. L’Estat Espanyol és la màquina escurabutxaques de Catalunya, per dir-ho més clar.
El vot sobiranista ha declinat en les últimes eleccions.
El govern central decideix com treure la set de Barcelona, i amb quins diners. I també decideix quines infraestructures es construiran i com, amb els diners que quedin i que tingui a bé concedir-nos.
I el govern català acata.
I Zapatero va decretar que Maragall havia de plegar i que Montilla el succeiria en el càrrec. I Esquerra Republicana, empassant-se la fel d’haver estat expulsats de l’anterior govern, va beneir la martingala.
I el govern de Madrid va decidir per on havia de passar el proverbial túnel de l’AVE.
I Magdalena Àlvarez, reprovada pel Parlament de Catalunya, continua de ministra de Foment.
I el Barça deixa escapar el Madrid a la Lliga, i Ronaldinho, a Itàlia.
I, a sobre:
El Geni Català no té penis.
No “a sobre”, perdó, sinó “en definitiva”... I, en definitiva, el Geni Català no té penis.
Quina gran mestra de la semiòtica, com qui no vol, Maria Favà, la redactora de l’AVUI! Quina traça per "captar nivells de significació manifests i latents". I així també, quin gran encert el del Consell de redacció del diari, que han vist o intuït o sentit que el Geni Català Sense Penis mereixia un titular i tota una plana sencera!
En un altre moment, posem per cas, enmig dels Jocs Olímpics del 92, o després que Esquerra Republicana passés d’un a vuit diputats al Congrés Espanyol, o que el Barça acabés de guanyar la Champions, una notícia així seria impensable, és a dir, impublicable amb aquest titular i extensió. Hauria fet riure.
Ara resulta inquietant.
Només en un moment com l’actual, la proposició “El Geni Català no té penis”, pot agafar una tal potent càrrega subliminar, aquest elevat simbolisme, i pot sumir-nos en un paroxisme de decepció i congoixa.
Ara, gràcies a l’AVUI i la seva intrèpida redactora, Maria Favà, podem fer una nova lectura de l'actualitat:
Catalunya arrossega un dèficit històric de virilitat amb Espanya.
El sobiranisme ha estat capat en les últimes eleccions.
El govern català produeix idees i projectes per al país, potser té pebrots, però no ho demostra i, per tant, com si no en tingués. El Govern espanyol, a més de pebrots, la té més grossa.
L’AVE ens el fotran per on ells vulguin.
El Barça, incapacitat per ficar-la dintre. Perd punts a cabassos per manca de vigor.
Barça 0 - Espanyol 0: demostració suprema d'impotència.
El Geni Català i el mal geni català no tenen sortida. Ens hem d’empassar les idees i ens hem d'empassar la ràbia.
Quina al.legoria més brutal –en el sentit de terrible-, la de la Maria Favà! El meu reconeixement sincer a qui, tal vegada, acaba d’inaugurar un nou gènere periodístic: la notícia subliminar freudiana.
P.S.: Carme Chacón passant revista a les tropes, amb preciós bombo, i dient: "Capitán mande firmes", és i serà la imatge repulsiva de l'any. No expressa un canvi de look de l'exèrcit espanyol, expressa una rendició mental disfressada de "simpàtic desacomplexament post-progre". I confirma que "el geni català no té penis".

Donem pas a la publicitat 3

El món em té a la seva disposició.
Em vaig gastant com una
pastilla efervescent.
M'agito només perquè em
reparteixi bé per tot el got.
Mireu com ballo.
Com desprenc paraules que
s'enfilen en remolins.
Les paraules em gasten.
Diposito una mica de mi
en cadascuna.
Però no em gasto ben bé
ni acabo de desaparèixer.
Em faig lleuger.
Dispers.
Gas.

La causa de les conseqüències

De tant en tant, posem que un cop cada mes o cada mes i mig, la meva cara queda guarnida amb unes clapetes vermelles, principalment sobre les celles i a banda i banda del nas. Les clapes no es limiten a decorar-me la cara, són també pruriginoses; perquè tothom ho entengui: couen, piquen i -abans que trobés una fórmula magistral per evitar-ho-, m’obligaven a gratar-me com un condemnat. La molèstia, en aquells temps, em mortificava durant sis o set dies. La pell s’anava tornant escamosa, s’excoriava i queia, i així es renovava i s’acabava la picor. Fins a la pròxima crisi.
Els doctors Piñol, el pare i després el fill, van ser dermatòlegs de la família Pàmies des d’èpoques immemorials. El doctor Piñol fill em va examinar un dia i em va dir que això de les clapetes de la pell era una reacció al.lèrgica a l’excés de seborrea, és a dir, de grassa.
L’expressió “excés de seborrea” no em va fer feliç. “Seborrea” seria l’última paraula que faria servir un poeta català -Excés de seborrea seria un títol realment trencador per a un poemari: inauguraria una nova època-. “Seborrea” forma part d’una família de paraules acabades en -rrea molt malsonants i que designen realitats molt desagradables: diarrea, piorrea, gonorrea... Varicel.la, escarlatina i feridura també designen realitats desagradables, però amb el consol que tenen noms que sonen millor.
El doctor Piñol em va fer una fórmula magistral per contrarestar l’al.lèrgia a l’excés de dallonses. La fórmula era i és veritablement magistral i eficient. Liquida les taquetes vermelles i la picor, i restableix la finor i la blancor del cutis en un, dos, màxim tres dies.
Han passat trenta anys i no he tornat a veure el doctor Pinyol. No sé si exerceix encara o si ni tan sols si viu. Si per ventura ell mateix –o algú que el coneix que li pot passar l’avís-, llegeix aquest bloc, que sàpiga que continuo usant la seva recepta per proveir-me de pomada salvadora a la farmàcia. Tres dècades després d’usar-la no he patit cap efecte secundari indesitjable.
L’altra cara de la moneda és que la pomada no cura, només resol la part problemàtica: treu la picor i accelera el procés d’excoriació perquè la meva cara presenti bon aspecte més aviat.
El doctor Piñol em va llançar un pronòstic que va sonar com una maledicció gitana:
- De moment ho tens localitzat a la cara. D’aquí uns anys, se t’acabarà escampant per les espatlles i els braços -i dit això em va passar la mà per una vasta regió corporal que comprenia les espatlles, els braços i la part de dalt del pit perquè em fes càrrec de la magnitud de la futura tragèdia.
Disculpi'm, doctor Pinyol. Acabo de recordar que no va ser vostè. L’autor del vaticini va ser una mala persona amb llicència per exercir de mala persona i continuar semblant bona persona, que es dedicava a fer revisions mèdiques escolars i que no podia cenyir-se a informar sobre l’estat de salut dels revisats i prou. Aquell miserable exercia la medicina perquè en el seu moment no va tenir el valor de dedicar-se a la cartomància per tal de no disgustar a la família.
Han passat més de vint anys. Els meus braços i les meves espatlles continuen lliures de la maledicció. Afortunadament, aquell doctor de les revisions va ser un pèssim pitonisso.
El doctor Pinyol sí que va ser en canvi qui em va respondre la pregunta:
- I per què es produeix aquest excés de grassa?
- Perquè et ve de família, de la part materna -em va explicar.
És a dir: “És genètic.” És a dir: “No en tinc ni idea.”
No li ho retrec. Els pacients necessitem, exigim una resposta, una llumeta en la foscor que ens permeti dormir tranquils. La genètica és un recurs aprofitadíssim en aquests casos.
Entre uns i altres, es tractava de fer-me acceptar que això que li passava a la meva pell era crònic i genètic. Crònic perquè és genètic. I genètic perquè un mal funcionament amb insidiosa tendència a durar ha de ser per força una maledicció familiar. Vol dir que heretem de la nissaga un color d’ulls, uns cabells d’una certa qualitat i un repertori de problemes de salut. Resignació cristiana, fill meu. La genètica forma part dels designis inescrutables del Senyor que, per descomptat, no és de bon catòlic voler modificar.
Uns anys més tard, gràcies a certes lectures, vaig començar a albergar sospites que la cosa no era tan simple ni tan fatídica ni tan catòlica. Cas que realment fos per transmissió hereditària, tal vegada el que havia heretat no era l’al.lèrgia sinó la causa de l’al.lèrgia. És a dir que potser hi havia una causa. Una causa que potser era interna. Potser l’origen dels problemes de pell caldria buscar-lo en les profunditats d’aquest immens i insondable cos humà ple de sorpreses i racons i mecanismes ocults -i raons inescrutables que només ell entén-, en alguna regió misteriosa fora de la jurisdicció d’un dermatòleg. Perquè les regions misterioses són la jurisdicció dels metges alternatius o naturals. Un metge alternatiu no es conforma a esborrar la manifestació externa d’un problema intern. Es fa camí endins com qui cerca el tresor perdut en el laberint de la piràmide. Busca les fonts del problema. Ho diu el Gran Paradigma de la Cosa Holística. Tot en nosaltres està interconnectat com ho està Internet. “Holístic... l’estudi de tot, relacionant-lo amb les seves parts però sense separar-lo del tot. És la filosofia de la totalitat”. És una definició penjada al web Definición.org. N’hi deuen haver de millors, però a mi aquesta m’arravata perquè la podia haver signat perfectament Faemino del duo còmic Faemino y Cansado.
Un especialista dermatòleg diagnostica una al.lèrgia sense relacionar-la amb cap part i deixant tranquil el Tot. I amb aquesta tranquil.litat et recepta una pomada esborradora de símptomes. Ni el dermatòleg ni jo estàvem aleshores en l’ona holística. A un dermatòleg, si no és que ha caigut en la fascinació de la medicina alternativa, només se li reconeix una saviesa epidèrmica. A un dermatòleg se li demana si el xampú HS és eficaç contra la teva caspa. I set de cada deu el recomanen per acabar amb la teva caspa, mentre que els altres tres mai més no tornaran a rebre un euro de l’empresa que fabrica HS. El doctor Pinyol hauria estat un d’aquests tres que no, perquè, a més de la fórmula de la pomada, me’n va prescriure una per a un xampú personalitzat que em va anar molt bé per a la caspa, mentre que la majoria de xampús anticaspa del supermercat són un fracàs.
Les lectures pecaminoses que suggerien relacions holístiques del Tot amb les parts i de les parts amb el Tot, em van portar de dret a l’acupuntura. L’acupuntura no tindria gaire sentit, només es podria presentar com una versió benintencionada del vudú, si no existís aquesta oportuna teoria de la relació de les parts amb el Tot i viceversa. Com podria treure un dolor reumàtic a les cames una agulla clavada al clatell, posem per cas, si no hi hagués una oportuna relació de les parts amb un Tot que es torna a relacionar amb altres parts?
L’acupuntura comptava amb el prestigi de ser una tècnica mil.lenària, i amb el prestigi afegit de venir de la Xina. Porcel.lana, taoisme, tortura, productes prestigiosos de la Xina mil.lenària. I en alguna mesura, també me l’havia feta simpàtica, la pel.lícula Emmanuelle II la Antivirgen, en una escena de la qual recobrien d’agulles la suggestiva pell nua de la Sylvia Kristel.
En un pròxim lliurament explicaré com NO vaig resoldre el problema de dermatosi, gràcies a l’acupuntura.

(Continuarà)

Donem pas a la publicitat 2

L'angoixa et situa
molt millor
que la calma
que t'esfuma i et dilueix.
No concebo anar
a una cita
sense aquell punt d'ansietat.
Altrament, semblaria que faig un menyspreu.
Deixin-me desitjar una mica,
Senyors de la Calma.
Cants de sirena.
La vida em crida.
Vull llançar-me des del trampolí.