dimecres, 22 de desembre de 2010

Tobermory Assange


Tobermory és un gat creat per l'escriptor Saki, en un conte molt celebrat. Alguns potser no l'han llegit. Ho haurien de fer.
Us n'avanço l'essencial perquè s'entengui la relació que hi ha entre el gat Tobermory i un tal Jules Assange i la seva parella, una tal Wiki Leaks.
Tobermory, essent un gat, té la facultat de parlar un anglès molt fluid. Un prodigi.
Pobre desgraciat...
Tobermory, fent honor al tòpic dels gats, és franc i directe, gens pilota ni fiable, qualitats que corresponen a un altre tòpic com és el de gos.
Els dies anteriors a una trobada d'amics en una honorable i distingida casa anglesa, Tobermory els passa serpentejant entre les cames dels moradors, roncant i, sense que ningú ho pugui sospitar, recollint informació delicada, captant l'opinió poc caritativa d'aquests habitants de la casa respecte dels convidats.
I arriba el dia de la reunió. Un dels convidats, el senyor Appin, els comunica el descobriment sensacional: Ha ensenyat a parlar un perfecte anglès al gat de la casa. Tobermory, és convocat al saló perquè mostri el seu increïble talent i es llueix. No com imaginava el senyor Appin. Obre la boca per posar en evidència els humans en tot allò que els humans odien ser posats en evidència. Com li fas entendre a un gat la importància vital de la hipocresia i de la diplomàcia?
Els humans solen viure vides més complicades que les dels felins domèstics. Els humans han creat un codi d'honor honorable que els permet entrar en contradicció amb els seus instints tantes vegades com cal, però això sí, sempre mantenint aquestes contradiccions en secret. Qualsevol dia se'ns pot presentar un inspector del Tribunal de Comptes de Contradiccions i posar-nos en un compromís.
I aquí entra l'antipàtic gat Tobermory per desmuntar l'opereta humana. I ventilar totes les boniqueses que diuen els uns dels altres quan aquests altres no estan presents.

I heus aquí Jules Assange, l'apòstol de la veritat, el ventilador de la latrina mundial, comportant-se com un gat xerraire, oblidant que ell també és humà, i posant les relacions internacionals potes amunt. Les dels Estats Units amb la resta però, per fàcil inducció, també les de la resta amb la resta. I les de la humanitat sencera entre si.
Quin filó de petroli informatiu!
I quina ferum més insuportable i excitant!
Què fem amb el gat Assange?
Al gat de Saki proposen de liquidar-lo amb estricnina barrejada en la llet. Al final, la fortuna vol que un altre gat mascle els faci la feina bruta i acabi amb la mascota ingrata i impertinent.
A Assange el volen fer callar amb una acusació de violació.
Pffffffff!
El problema és que aquesta acusació de violació és de sèrie Z.
És una conspiració tan cutre que tothom dóna per descomptat que és una conspiració. I ningú s'ha de sentir paranoic per pensar-ho. Això és el pitjor que li pot passar a una conspiració.
Realment, el volen fer callar a Assange?
O tot és una gran comèdia -dolenta-?
Aquí és on el conte de Saki i la història de Wikileaks ja no s'assemblen.

No estem, de cop i volta, al davant de la simulació d'una conspiració? És a dir, en la pura recreació i amplificació de la notícia?
No és l'acusació de violació, més carnassa per a la meganotícia Wikileaks?

Jo m'imagino una reunió de Consells d'Administració dels principals grups de comunicació mundials. Un conseller en cap s'alça i diu, declamant en to tràgic:

- Senyors meus! Feu-me la bondat de dir-me, perquè a mi no se m'acut, com podem augmentar la quota o volum de negoci a Internet i als mitjans convencionals? A Internet tenim portals com Yahoo, i a la Televisió, programes banals, que difonen el nostre pinso informatiu, les notícies paparrutxa, les happymeal-notícies. Del tipus: A Britney Spears se li afluixa el vestit i quasi mostra un mugró, i tota aquesta merda per passar l'estona. Hi ha tot un preuat públic que baveja amb aquest producte.
Ara bé, ¿com aconseguim que tot aquell altre públic no tan dòcil, no tan ingenu, més sibarita en quant a gustos informatius, consumeixi un producte informatiu irrellevant però que no sembli irrellevant? No se si m'explico.
Intervé un altre delegat:
- Jo crec que amb una cosa així com un paio independent pseudoàcrata a qui li filtrem escombraries informatives, com si fos una fuita d'informació, com per una campanya per la llibertat i la democràcia, i ben amanit com un guió de thriller, amb una conspiració i falses acusacions de violació, doncs amb un material així tindríem l'oportunitat d'ampliar el nostre mercat objectiu.
- Tot això se li ha acudit a vostè sol?
- No, a mi i al meu equip (i els meus fills hi han posat cullerada).
- Chapeau! Em trec el barret.

Algú potser s'haurà tret el barret. Amb mi que no comptin.
Però, per l'amor de Déu! Que no s'adonen de quin guió més mal acabat ens han servit! ¿A quantes pel.lícules no hem vist ja el pobre heroi solitari enfrontat a la poderosa màquina corrupta i al qual li paren una trampa en forma de falses acusacions?! Per què no contracten millors guionistes?!!
És que ni tan sols el públic del quasi mugró de la Britney Spears haurà picat!
El quasi mugró de la Spears és tangible. Aquestes violacions fan riure.
És que ja no queda talent a Hollywood per fer una bona conspiració?!
Fins i tot, la cutre campanya difamatòria del grup Godó contra Joan Laporta va ser més digna (més ben elaborada i més creïble). Visca els guionistes i difamadors nacionals! Que n'aprenguin els de fora!

Doncs sí, volem culebrons informatius, sisplau! Però més ben elaborats! Més imaginatius! Ja n'hi ha prou de fer remakes de notícies i de pel.lícules! Volem carnassa informativa apta per als nostres paladars.
Tomàquets amb gust de tomàquet.
Per dir-ho així.

Gràcies.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Laberints. Eternitat



M'atrauen els laberints, però no tots.
Tinc una tia a la que li plau explicar històries viscudes amb estructura laberíntica. Es perd en contínues digressions que porten a culs de sac argumentals.
Hi ha un moment del relat que pregunta: "I això per què t'ho deia?" Ella s'acaba d'adonar que s'ha perdut. I recupera, amb l'ajut de l'audiència, el camí principal, l'audiència pensant, ingènuament, que així, retornant-la al camí principal, aquest serà més curt, quan mai no és així, ja que mai no s'arriba a la sortida, ni tan sols a una placeta central on poder descansar. És un perdre's cada vegada més intens, en un laberint cada vegada més sumptuós, inacabable. Perquè quan sembla talment que s'arriba al final de la història, a la sortida del laberint, quan al públic ens sembla veure l'eixida, la romancera ens enganxa amb una nova bifurcació.
Hi ha diverses menes de laberint:
El monocursal, que no té bifurcacions, un únic camí serpentejant que més tard o més d'hora desemboca a un centre del laberint i, després a una sortida, sense exigir-te de prendre decisions.
El que es bifurca, el clàssic, el que et porta a un cert nombre de carrerons sense sortida que t'obliguen a recular fins trobar el camí cert.
I hi hauria un tercer tipus: El laberint que creix més de pressa que ràpid van les nostres cames i l'objectiu del qual seria atrapar-te per sempre més.
I un exemple d'aquest tercer tipus de laberint serien les històries de la meva tia que busquen retenir-te definitivament en la seva companyia, com l'instint de supervivència li suggeria històries a la Xahrazad de les Mil i una Nits per retenir-la en aquest món i evitar-li de trobar-se amb la sortida. I un altre exemple seria la vida eterna, sense l'auxili desagradable però generós de la mort, que consistiria en un enfilall d'històries sense sortida que hauríem d'acabar explicant als nostres nebots i néts i besnéts i rebesnéts i rerebesnéts i re...rebesnéts per omplir-los les hores d'una vida d'incomptables decisions i d'inacabables plans d'estudi.

Glups! Quina excusa ens serviria per interrompre una contadora d'històries si el temps fos infinit?

dimarts, 7 de setembre de 2010

Égloga del Vell Verd


Recita el Vell Verd des de la balconada de casa seva:

"Les repasso totes

sense excepció.
La meva mirada entrenada no en deixa escapar ni una.
Us ho juro.
No em costa ser exhaustiu en això.
Totes s'ho valen.
Porque lo vales.
Totes sou ovelles del meu ramat.
Totes teniu un detall
que us fa adorables.
Que activa la meva imaginació.
La meva imaginació, ja us ho diré:
Produeix escenes d'una gran riquesa visual
de disbauxa pura
amb l'última porca adorable que hagi passat pel davant
de la meva balconada.
Com més corre ella, més de pressa vaig jo
Com menys, més suau, més profund
més dedicació
La vesteixo d'època
Li regalo llenceria
Complements
Perfums

Una escenografia portentosa de creació personal en el teatret del meu cap
operant des de la balconada
A cadascuna, allò que li va
Les acabo de fer divines
Golfes adorables
Golfes dominatrix
que ompliu la meva vida.
Golafre, al final sempre sóc golafre i precipitat.

Destrosso el teatre, destrosso els vestits. Les escenes tenen el mateix Happy End-Happy Meal:
Un grandiós clau
Una memorable cardada
quasi real
en la qual triomfo
inevitablement
com el semental de l'any.

Per què em mires així?
Jo què t'he fet, nena!?
Em miren amb angúnia
quan em descobreixen
quan ja me les estic menjant des de la distància.
Quan ja llegeixen el meu pensament
Quan els envio petons i els trec la llengua.
Això va bé
Més gran, el repte.
Més li exigeixo a la meva imaginació.
No és menyspreu, segur que no.
Ha de ser un somriure disfressat.
Segur que sí.
Ella em desitja també.
Es lligaria, a tall d'arnés, la soga feta de llençols
que jo l'hi llancés
perquè la pogués hissar fins la balconada
però la mama li ha dit que desconfïi
dels desconeguts.
Si sabés de quines dimensions estem parlant,
de quina categoria, l'explosió,
voldria coneixe'm.
No em miraria així.
Però el meu codi m'impedeix exhibir-me per vendre el producte.

Després arriba la caiguda.
Caic sense moure'm
de la butaca de lona.
Inevitable.
El fred.
La decepció.
Em fa fàstic.
No elles.
Jo, em faig fàstic.
Voldria llençar-me al contenidor més pròxim juntament amb els kleenex.
Que estrany és aquest negoci:
Elles no guanyen res.
I jo perdo alguna cosa en cada palla.

Suïcidi en massa d'esperma.
Quin malbaratament de vida!
Realitat, il.lusió, convicció, vitamines i minerals, vaig gastant-me com un ambientador.
On és aquell àngel redemptor que em deslliuri d'aquesta tristesa?
Allà n'hi ve una.
Déu meu, quina manera de caminar!!!
Quin conjunt i quins detalls!
Torno a sentir la vida.
Torno a aixecar el teatret.
Recomença la funció."



dilluns, 30 d’agost de 2010

B.S.P. (Banda Sonora Permanent)



Fruit d’una pacient investigació, endegada uns quants mesos enrere, he detectat que el metro i els autobusos, però també el carrer i els tramvies van plens de locutors de ràdio que s’han oblidat de treure’s els auriculars, o potser no és que s’hagin oblidat de treure’s els auriculars, sinó que s’emporten feina a casa (com s'observa a la fotografia). Aquesta proliferació de joves professionals, lliurats al noble ofici de la radiofonia, i que en fan exhibició en els espais públics, em satisfà d’allò més.
Altra cosa he de dir d’aquells altres que porten incrustats, als pavellons auditius, aquests auriculars més petits, mínima expressió d’un altaveu, com per dissimular, o per dissimular, curt i ras i clar. Aquests tenen motivacions menys lloables que els primers. Es dediquen a la melomania (com es pot observar a la segona imatge). La melomania -o mania d’escoltar música en tota ocasió possible-, és un dels problemes que afecta capes i estrats més fondos i extensos de la nostra societat actual. És una pandèmia no denunciada per l’OMS -i quina oportunitat perduda de posar-nos l’ai en els nostres cors! i fer-nos comprar vacunes-.
El problema no és que es puguin quedar sords de tant usar auriculars. Encara rai, si es queden sords. Quina sort, per a un afectat per melomania, quedar-se sord! Perquè el problema és la melomania mateixa.

Molts conciutadans necessiten una banda sonora permanent a les seves vides. En què es converteix la vida d’un melòman? En una pel.lícula (massa llarga) que només suporta el mateix protagonista.
A les pel.lícules industrials americanes sona ininterrompudament la música de la banda sonora com un ketxup emotiu que no deixa l’espectador ni un minut de respir. Les pel.lícules industrials americanes, especialment les d’època (les de qualsevol època que no sigui ben bé aquesta), duren només una hora i mitja i després ja et veus lliure d’aquest empatx musical.
Però molts conciutadans nostres -molts de vosaltres segur que teniu germans, fills, cosins, cunyats i animals de companyia afectats de melomania- necessiten que la seva vida es mogui al compàs i la melodia de la música guardada en els seus dispositius portàtils. Necessiten sentir sota els seus peus una catifa voladora de música que els porti lleugers i rabents cap a la jubilació després d’una vida d’alts i baixos que, gràcies a la música, acaba semblant una altra cosa (no gaire millor, però una altra cosa). Traieu-li el so a alguna d’aquestes pel.lícules commovedores. Substituïu-lo per so ambient (el que s'escola per les finestres del pis). Digueu-me què en resta, de la pel.lícula. Un Power Point absurd i massa llarg. Això en resta.
Feu un favor a aquests melòmans crònics: En un moment de distracció en què es desprenguin dels seus auriculars i del seu dispositiu -hi ha moments del dia que ho fan-, arrabasseu-los-hi, amagueu-los-hi. Introduïu el silenci i el so ambient a les seves vides. A veure què passa. A veure com reaccionen.

Feu-me un favor, a mi, també: En un moment de distracció mental, que badi amb el vol inquietant de la mosca negra, robeu-me el pensament. Deslliureu-me de la banda sonora mental que em porta cada dia com sobre dos rails dins d’un túnel, en velocitat constantment accelerada cap als topalls on he d’estavellar-me.
Robeu-me la cadena de pensaments, que és com un aparell de ràdio impertinent que un cirurgià es va deixar oblidat dins del meu crani, a veure què. A veure com reacciono.
Potser us quedareu sense aquest blog.

No passa res.
N’hi ha a milions en tot el món. I tots són la transcripció de bandes sonores mentals dels que podien haver estat excel.lents professionals de la radio.

divendres, 13 d’agost de 2010

El turisme ens salva


Agost: En absència de la meitat de la població autòctona habitual, ramats de turistes baixen dels autocars i recorren el meu barri, victoriosos, reis i senyors, atrets pel reclam irresistible de la Sagrada Família, aquest gran homenatge a la virilitat espiritual que va concebre Gaudí amb catorze magnífics fal.lus amb corona apuntant al cel, com volent dir: "Va per tu, Senyor, tota aquesta magnífica erecció. A tu et devem, que se'ns posin dures i esplèndides!"
S'adonen d'això, els visitants del temple?
D'alguna manera sí.
La contemplació del monument els deixa contents i un punt exaltats.
Que altes són les torres, que magnífiques, que eixerides!
D'alguna manera, contemplant la Sagrada Família connectem la potència sexual amb la potència espiritual i això no té preu. Portentós Gaudí.
I tot gràcies a l'absència de reflexió que tallaria les ales d'aquesta magnífica experiència.
En el turisme posem en pràctica el lema "ser feliç és no pensar".
Sabem que el pensar mata la potència i l'erecció. Posar-se a pensar enmig de l'acte sexual comporta una desviació important de flux sanguini al cervell. Si penses, arruïnes la festa.
Els més grans pensadors acostumen a ser també grans impotents. I no sabria dir si el pensar dur a la impotència o la impotència deixa moltes hores lliures per pensar.
"Ser feliç és no pensar" és un manual mític, de 100 pàgines o més, exhaurit, desclassificat i impossible de trobar. Però disposem de moltes agències de turisme, físiques i virtuals.
Durant les 100 pàgines o més, aquest text llegendari dóna voltes a la idea que la felicitat rau en el no pensar. El no pensar que no és la ment buida de la meditació oriental. En el no pensar del manual no hi ha cap pretensió d'il.luminació, saviesa o compassió. Ser feliç sense més.
El turisme té la base de l'èxit en aquest principi.
Cada cop hi ha més practicants de la meditació. Però mai no seran tants com turistes.
El turisme és una solució més radical que la meditació al problema de l'excés de reflexió.
El turisme és la versió humana de la migració de les tortugues per a la posta d'ous. Però sense que tingui una importància tan cabdal per a l'espècie.
O potser sí.
Podem plantejar la tesi que l'espècie humana s'hauria extingit durant el segle XX sense la invenció del turisme (la qual cosa, l'extinció, no entraré a dilucidar si és en si bona o dolenta).
El turisme ens va salvar probablement de caure en l'existencialisme.
Què hauria estat de nosaltres si, per superar el trauma profund de la segona Guerra Mundial, ens haguéssim abonat a cercar desesperadament un sentit a la nostra existència, en lloc d'agafar el sentit contrari, abocar-nos a la feliç banalitat del consum i a la il.lusió, renovada cada any, d'escollir el nostre destí vacacional.
D'aquesta manera vam poder esquivar la trampa que ens va parar aquest gran enemic de l'espècie humana que va ser Jean Paul Sartre, déu nostre senyor l'hagi perdonat, que amb l'esquer de fer-nos amos i senyors del nostre destí, pretenia llançar-nos a l'abisme de la responsabilitat total sobre els nostres actes.
El turisme ens salva de l'angoixa i el suïcidi. Com a turistes esperem amb ànsia el mes que ens lliurarem a la inconsciència absoluta i al ramat. I el mur de Facebook és el nou altar on donar compte dels nostres progressos en aquesta matèria.
Altres formes no tan clàssiques de turisme, que compleixen la mateixa funció:
Cursos de Creixement Interior o Espiritual, Teràpies diverses: Psicoanàlisi, Altres Psicoteràpies, Risoteràpia, Musicoteràpia, Experimentació amb Psicotròpics, Balnearis, Ioga, Pilates, Culturisme.
Molts practicants de meditació no tenen intenció d'arribar al nirvana o satori. Són turistes d'interior.
Tant si el Turisme és exterior o interior (coneixe's), el que es persegueix al final és evitar l'excés de debat mental que acaba desembocant en la necessitat de medicar-se, el suïcidi o en la barricada a la Via Laietana.
L'homo sapiens es va extingir durant els anys 60 per deixar pas a una nova espècie molt més ben adaptada i resistent, l'homo turista.

divendres, 6 d’agost de 2010

L'Amnèsia original



Una cosa horrible, com un xuclador vertiginós, greix abominable i columnes extraprimes i duríssimes que em travessen i m’esqueixen.

Sento corredisses que s’allunyen i després s’acosten. Obro els ulls i una fogonada de llum artificial em fereix les pupil.les. Estic envoltat de bates blanques.
La mare, amb el rostre tumefacte, em besa el front i em ruixa amb llàgrimes, una pluja calenta i salada que m’escalda el cutis tan delicat. El pare agafa la mà de la dona entre les seves. Els reconec: són les pares escollits.
“Quina alegria! Ho he aconseguit finalment. Prepara’t Món, ja sóc aquí. Vinc amb una missió transcendental sota el braç. Sóc el messies.”
Els pares d’ella, els meus avis, els que vindran a buscar-me a l’escola d’aquí en cinc anys, quan els meus pares estiguin ocupats realitzant-se professionalment tots dos, arriben a l’habitació i se’m passen, ara tu, ara jo. Em toquinegen amb fervor i m’omplen de petons. Visitants i metges reparteixen copes de plàstic i brinden. Una safata amb galetes salades passa de mà en mà.
Estan meravellats, perquè tinc els ulls oberts i llueixen, plens de vida, amb aquesta insolència i tossuderia tan típics del viure. Estic envoltat d’una aureola lluent. No sé si estan preparats per veure-la. Voldria dir unes paraules per solemnitzar el moment, però una andanada de febre a la panxa m’arrenca el plor. És una fam atroç.
- Mama, el teu fill plora, deu tenir gana -diu una infermera.
De seguida sento un mugró als llavis i m’hi abraono, capcinejo amb desesperació fins que atrapo el brollador entre els arcs esdentegats i em poso a xuclar.
Ja estic perdut. Com en el despertar d'un somni, el que era abans de néixer i el que venia a fer aquí s'ha convertit en unes escorrialles disperses que s'han dissolt amb la primera llet. El Món haurà de continuar esperant.

dilluns, 2 d’agost de 2010

L'art del toreig


L’any 2012, si el Tribunal Constitucional no ho impedeix, estarà prohibit practicar l’art del toreig a Catalunya.
I cal que se sàpiga que serà un desastre econòmic per a unes quantes famílies que viuen de l’art del toreig a Catalunya.
Durant els pròxims dos anys hauran de buscar altres recursos econòmics o veure’s en la trista obligació d’emigrar cap a terres més tolerants amb l’art del toreig.
I també és un desastre per a la subespècie B. Taurus, preciós animal que neix i es cria a fi que uns professionals, anomenats toreros, que vesteixen d’una manera certament peculiar, practiquin l’art del toreig, que, per entendre’ns, vindria a ser una forma d’acupuntura amb pretensions recreatives i artístiques. Acupuntura recreativa que, tot s’ha de dir, no persegueix la curació de l’animal, sinó tot el contrari, persegueix, sorprenentment, el seu perjudici i sol acabar en defunció.
Aquesta aparent contradicció entre voler protegir una espècie, i, alhora, destinar els seus membres a la perforació amb tota mena d’estris aguts, s’explica en funció d’un embolcall cultural anomenat tauromàquia o art del toreig.
L’art del toreig consisteix, en essència, en marejar el toro, considerat un animal noble -i, soto voce- babau, i prendre-li el pèl una bona estona amb l’ajut d’un drap vermell de les dimensions d’unes estovalles de taula, mentre se li va travessant la carn amb, com queda dit, tot un ampli ventall d’estris perforants.
Això, tal com ho acabem de descriure, constitueix una tradició cultural espanyola que s’extingirà a Catalunya a causa d’un acord del Parlament Català, essent com és una tradició tant o més mil.lenària com ho va ser l’esclavatge en el seu moment o, encara avui, l’explotació de dones en règim de comerç sexual o l’extorsió i el xantatge, que també són tradicions antiquíssimes.
També aquesta prohibició de l’art del toreig posa en perill l'ubèrrim negoci dels souvenirs que exerceixen honestos i astuts comerciants d’Àsia Central ubicats en carrers i places de les nostres ciutats turístiques, i que té en les figures dels toros atravessats amb banderoles i espases, i en els mateixos toreros, un dels seus productes estrella.
També és un desconsol terrible per a la nombrosa afició (tot i que diuen que en franca regressió, cosa de la qual ignorem el perquè, tractant-se d’un espectacle tan edificant i tan mil.lenari), la qual afició té en l’art del toreig una il.lusió i un motiu de viure setmanals.
I també és cert que es tracta d’un art reconegut per intel.lectuals i artistes de prestigi com Picasso i Hemingway, així com hi ha hagut altres artistes de prestigi que han reconegut l’art de la guerra, l’art del genocidi i l’art de la drogaddicció amb opiacis. Perquè en la vida de molts artistes i altres criatures semblants hi ha fases en què aquests es deixen fascinar i meravellar per l’espectacle tan humà de la crueltat, el sadisme i la degeneració física i moral (la qual, en si, també és un espectacle, sense entrar en si és bonic o lleig).
La part bona de la notícia, en canvi, és que pot acabar de consolidar un conflicte identitari o entre nacions que faci d’aquesta, una època més violenta, conflictiva i apassionant.
Després de l’espectacle de la retallada del nostre estatut votat sobiranament, i després d'aquesta -segons alguns- represàlia o resposta democràtica de negar la llibertat espanyola (Hble. Montilla dixit) de cometre accions violentes i sàdiques amb animals nobles, els nostres ulls privilegiats contemplaran, potser, la prohibició, en contrarepresàlia justa i saludable, d’algunes de les tradicions més nostrades del costumari català, com el ball de bastons que, si no és violent en si, pot dur a males interpretacions, o les típiques calçotades que es poden considerar poc elegants, o de les bandes de grallers que, per una raó o altra, també són una provocació a l’enemic identitari, i, serà l'hora, per part de les nostres forces polítiques, de donar una bona resposta a aquesta nova provocació, aprofitant per prohibir la Tuna Universitària i els passos de Setmana Santa en tot el nostre territori, donant ales a una guerra d’extermini dels costumaris respectius, que ens fa inquietud i alhora frisança.


dimecres, 30 de juny de 2010

Succedani de Revolta Popular



Jo, M.H. José Montilla, succedani de líder de masses que presideixo la Generalitat de Catalunya i, nogensmenys, el Partit dels Succedanis de Catalunya, us convoco a vosaltres, benvolguts conciutadans, a una manifestació de protesta (perdó, he dit "protesta"? Doncs no volia dir "protesta", volia dir "mobilització"), us convoco a una manifestació de mobilització per expressar d’una manera serena i compungida el nostre disgust pels retalls que el Tribunal Constitucional de Madrid ha practicat en el nostre succedani de Nou Estatut d’Autonomia, retalls que acatem, amb tot i que aquests retalls els ha fet un succedani de tribunal deslegitimat compost per membres caducats, morts i repudiats.
Acato, però no em conformo i faig morros per tal que el govern d’Espanya vegi que, quan m’ho proposo, també sé fer morros i expressar el meu disgust.
Això no m’impedeix de declarar també que el PP, aquest succedani de partit democràtic, ha sortit derrotat per la sentència del Constitucional en la seva pretensió d’esmenar el Nou Estatut, i em congratulo amb els meus companys socialistes a nivell estatal i amb la meva companya Pajín quan diu que la sentència és "una bona notícia per a la democràcia” perquè s’ha ratificat quasi el 95% del text estatutari.
I, alhora, com a català, dic que això també és una mala notícia per a la democràcia perquè no s’ha ratificat el 5% restant.
I, en concret, m’adreço a vosaltres per proclamar ben alt i ben fort que Catalunya és una Nació en el preàmbul i una Nacionalitat i una Comunitat Autònoma en el Capítol Preliminar del Nou Estatut retallat. (I ara se m'acut que en algun punt del articulat podíem haver dit que Catalunya també és una Regió i així hauríem acontentat totes les sensibilitats del nostre pluripaís).
I, en concret també, no m’ha agradat sentir dir, per boca dels membres de l'alt tribunal, que el terme “nació” aplicat a Catalunya no té cap “eficàcia jurídica”, la qual cosa és veritat, certament, ja que tot el que consta en el preàmbul d’un text és per fer bonic i amb la finalitat de predisposar l’ànim del lector, però no calia que ens ho diguessin d’aquesta manera tan franca i barroera.
Això no exclou que defensaré amb totes les meves energies la nostra nació en el preàmbul i nacionalitat en el preliminar. I aviso, i que no s’entengui com una amenaça sinó com el que és, un avís, que si molt em burxen, sóc capaç de plantejar-me d’emprar algunes paraules gruixudes per reivindicar el que és de dret i justícia per al poble de Catalunya.
M’agradaria que tots, petits i grans, dones i homes, estiguéssiu amb mi en aquest succedani d’hores amargues.
Gràcies per l’esforç de llegir-me. I recordeu que em fareu molt feliç si em ratifiqueu la vostra confiança i em voteu d’aquí uns mesos.

dilluns, 21 de juny de 2010

Rodalies 5

Tren de retorn a casa. Dues dones, companyes de treball, als seients del davant del meu. Estan atrapades en una conversa sobre la quantitat de temps que necessiten per anar en tren de la feina a casa i viceversa, i les combinacions possibles i que encara no estan segures d'haver triat la millor. S'han conegut avui, més que probablement. Encara no es tenen prou confiança per abordar comentaris sobre els companys homes: un assumpte molt més suculent -si se sap portar- en que la conversa podria volar lleugera com les plomes d'un coixí rebentat. Tot d'una es queden callades. Hi ha un breu violent moment de tensió in crescendo. En el context de les relacions humanes, es tracta d'una microtragèdia. Centenars de milers (o potser menys) de cèl.lules morint d'estrés.

Bravo! La que se sentia més culpable i més estressada ha aconseguit trobar-li un nou matís al tema transports diaris i l'ha ofert a l'altra com mannà en el desert. Totes dues agafen aire i obren el diafragma i es lliuren al nou fil de comunicació per contribuir a la causa comú de decorar l'infinit perquè no tingui aquest aspecte amenaçador.
Ara, comparar el que es triga a arribar a Barcelona-Sants venint de la línia C3 o de la línia C4 no sembla que hagi de donar molt més de si. Si no arriba aviat l'estació on hagi de baixar una de les dues, la situació tornarà a l'asfíxia compartida. Si almenys poguessin trobar una baula, per feble que fos, per derivar-se cap a un intercanvi d'experiències i programes de vacances...

Per fi, arriba l'estació promesa. I se senten afortunades. S'acomiaden amb dos petons càlids. La companya que ha restat afluixa tota la musculatura del rostre. Ara fins i tot sembla bonica. Amb un gest ràpid, quasi dramàtic, remena a la bossa i treu uns auriculars. Se'ls posa a les orelles i encara relaxa més l'expressió i la posició al seient.
Si portés un llibre, jo el trauria també. Tota barrera és poca quan es tracta d'evitar el perill que el veí del seient del davant (en aquest cas jo) tingui l'impuls poca-solta de buscar conversa.

dijous, 10 de juny de 2010

La guerra a la sala d'estar

Primera part: Batalla a camp obert

No et dono la raó.
Podries tenir-la.
I això seria intolerable.
Veure't aquell somriure triomfal il.luminant-te la cara.
Veure't ama i senyora del camp de batalla.
No suporto perdre.
No et concediré la raó.
Com que no et concedeixo la raó
(i no perdo el temps analitzant si la tens o no: això seria perdre un temps preciós
i donar-te massa avantatge)
ara has passat a una segona fase que és:
Cridar-me-la.
Proclamar-me la teva raó a plens pulmons.
Atacar-me amb la teva veritat clamorosa
per tots els flancs.
Això només pot ser contestat de dues maneres:
Rendició incondicional per la meva part o
Cridar més fort que tu.
Òbviament crido més fort que tu
ja que la meva capacitat pulmonar m'ho permet.
Els meus gens no estan preparats per a rendir-se.
Els meus avantpassats línia paterna no es
van rendir mai. Ni tan sols quan els va caure una bomba
que va fer desaparèixer el pis on vivien.
Els meus avantpassats materns tampoc.
Ni tan sols quan l'avi patern va caure al front de l'Ebre.
Amb aquests antecedents, com vols que em rendeixi?
Totes les meves cèl.lules estan ensinistrades per plantar
batalla, per vendre cara la pell.
Aquí ja no es tracta de qui tenia raó.
Ara que ho esmento, no recordo quin era l'assumpte de la querella.
Ja no es tracta d'això.
Ara es tracta de veure qui suporta millor el cos a cos.
Més ben dit, ara és l'hora de fer un primer balanç per recollir nous arguments per a
una segona andanada.
Això vol dir: Exposar qui té, hores d'ara, les ferides més greus. Qui ha estat més agredit.
I qui més agressor.
Qui ha fet més mal. Qui ha violat més convencions de Ginebra en la baralla.
I jo crec que sóc jo el més agredit, per molt que tu sostinguis el contrari.
I tampoc no penso concedir-te que vaig començar jo les hostilitats.
Això mai!
No tinc cap dubte que tu vas tirar els primers coets i els vas tirar amb més mala idea que jo.
Els meus coets eren defensius.
No, els teus no eren defensius.
Eren els meus.
I tampoc no he estat jo qui ha despenjat el mirall del lavabo perquè veiessis que quan t'enfades no estàs més guapa, sinó tot el contrari.
Si un no vol, dos no discuteixen.
En el teu cas això no es compleix.
Encara que jo no vulgui, tu continues discutint.
Treus el teu putxinel.li i continues.
No em necessites
per continuar discutint. Tu continues.
Jo ara mateix no estic discutint.
Evidentment que no.
Això no és discutir.
Perquè tu ho diguis...
Evidentment que no.
Evidentment.

dimecres, 21 d’abril de 2010

Esdevén figura de les lletres en deu lliçons

INSTITUT VERBIGRÀCIA
MÀSTER: “ESDEVÉN FIGURA LITERÀRIA EN DEU CÒMODES LLIÇONS”

Noia, noi, vols ser una figura rutilant en el procel.lós i escumós mar de les lletres?
T’agradaria ser un signador o signadora top ten durant la Diada de Sant Jordi?
I no t’importa un rave l’estil, el ritme narratiu, experimentar i treballar el llenguatge, una línia coherent de producció, una proposta literària pròpia i altres galindaines ni tampoc t’importa el que hagin fet altres autors avantpassats morts-de-gana i creus que el plagi no és més que legítima intertextualitat?
Ets la persona que busquem.
Inscriu-te en el nostre curs amb els següents objectius:
- Engreixar el teu Ego fins a nivells que no podies ni somiar.
- Desaprendre tot el que puguis haver après en tallers literaris o pel teu compte sobre l’ofici d’escriure i que només et crea falses expectatives en relació a quina és l’autèntica naturalesa del negoci literari.
- Proporcionar-te eines suficients per crear-te una imatge personal, agradable i convincent. Així com un modelatge de la teva biografia per fer-la més atractiva i comercial.
- Saber paonejar i gallejar, sense fer l’ànec, en les aparicions públiques. Mostrar-te superb d’una manera simpàtica i suprimir tota temptació de fer auto ironia.
- Seduir l’audiència amb un llenguatge corporal petulant, amb una barreja estudiada de timidesa i gosadia, de rigor i informalitat.
- Aprendre una tècnica memorística per deixar anar frases brillants de celebritats en els moments oportuns.
- Aprendre a pontificar sobre tot assumpte que se’t plantegi en una entrevista o tertúlia sense que ningú no s’adoni de la teva profunda ignorància.
- Aprendre a no seguir mai el corrent del teu entrevistador i contradir-lo sistemàticament, demostrant el caràcter que no tens.
- Aprendre la tècnica de parlar del teu llibre (i del qual només n’has escrit una versió que poc té a veure amb la versió final, prodigiosament millorada pels anònims correctors i negres de l’editorial), com si fos una criatura que has parit tu amb molt de sacrifici i dedicació.
No et confonguis: NO SOM UN TALLER LITERARI. A L’INSTITUT VERBIGRÀCIA NO T’ENSENYAREM L’ANACRÒNIC OFICI D’ESCRIPTOR. AQUÍ NO T’ENSENYAREM A SER UN TRIST APASSIONAT PER LES LLETRES AMB NUL.LA PRESÈNCIA. AQUÍ T’ENSENYAREM A BELLUGAR-TE COM PEIX A L’AIGUA A ENTREVISTES, TERTÚLIES I ACTES PÚBLICS, TOT EL QUE ET CAL PER EXERCIR DE FIGURA DE LES LLETRES I VIURE DEL “CUENTO” SENSE HAVER D’ESCRIURE’N CAP.
- I, sobretot, aprendre que ningú no neix ensenyat. I que si el talent és innat, mala sort per als que en tenen, ja que el talent més aviat fa nosa. Per conquerir l'estrellat, només cal aplicar-se a aprendre les tècniques que et proporciona el nostre Màster "ESDEVÉN FIGURA LITERÀRIA EN DEU CÒMODES LLIÇONS".

Consell del dia: Si tens una obra de joventut en un calaix, de quan escrivies per convicció, deixa-la en el calaix. A la pròxima entrevista, declara la seva existència i manifesta que, quan moris, si no l’has poguda dignificar, ha de ser cremada. No escatimis detalls sobre les deficiències de l’obra i on la tens guardada. Estàs treballant per la teva immortalitat. L’endemà del teu enterrament, un amic o familiar, el primer que farà serà anar a buscar aquest text i portar-lo a l’editorial. Un cop publicat, la crítica contradirà el teu judici negatiu sobre el llibre i en cantarà unes excel·lències que, ni en somnis, podies sospitar que tenia.

dimecres, 3 de març de 2010

Eso (Allò)

L’exercici de rebel.lia més saludable i més discret (i, tal vegada, més audaç) que cometem durant part de la nostra infantesa i gran part de la nostra joventut és oblidar. Oblidar el 85% -per posar una xifra- de tota la informació amb que ens vacunen contra la ignorància al llarg d’anys i anys, i guardar-nos el restant 15% -crec que estic sent molt generós-, l’únic que té una aplicació pràctica. Agradablement pràctica.
Un 85% que enviem als magatzems de rebuig del cervell, i que mai no trobarem a faltar, com els objectes perduts que s’amunteguen a les dependències municipals i que ningú no reclama.
Aleshores, quina és la utilitat de les quasi 15.000 hores lectives (sense comptar els estudis superiors) de consum de coneixement? A més d’aprendre a escriure, llegir, parlar i fer comptes, hi ha una utilitat tant o més evident:
Ensenyar els alumnes a passar moltes hores asseguts al davant d’un pupitre.
Això és. Domesticar les feres.
Civilitzar és convèncer el bon salvatge que és millor per a ell renunciar a bosc, a la praderia, al mar i al riu i a la natura salvatge dels videojocs, i restar assegut en una cadira al davant d’una taula tot realitzant unes tasques mentals.
Amansir la fera.
Ensenyar-li que no es guanyarà la vida caçant, tot usant l'olfacte, la vista i la intuïció. Sinó que el camí cap al sustent és molt més tortuós.
Limitar la seva versatilitat. Un ésser versàtil és incòmode. Deixa en evidència els que s’han autolimitat. Persuadir-lo que ha d’especialitzar-se. I que haurà de dependre d’altres humans que s’especialitzin en altres especialitats de la cultura.
Convertir-lo en un ésser dependent.
Limitar la seva creativitat. Hi ha una única manera de realitzar la majoria dels deures i d’entendre el món. O potser hi ha més de dues maneres, però totes elles perfectament catalogades.
És fascinantment trist el que fan algunes (o moltes) institucions educatives amb els seus clients, anomenats alumnes. Els pengen un cucurutxo amb un cartell on indica de quin peu van coixos:
Repetidors.
Vagos y Maleantes.
Inadaptats.
I després hi ha els selectes:
Alumnes brillants amb una capacitat prodigiosa per retenir informació i perbocar-la en el moment adequat, i que saben redactar discursos perfectament homologats.
Una de les funcions més importants, sinó la més important, de l’educació pública és establir una classificació dels éssers humans, dissenyada des del Ministeri d’Educació, seguint un guió perfectament kafkià, per a la posterior utilització d’aquests humans pel Mercat Laboral.
Més tard o més d'hora, els alumnes aprenen que la seva vida no és seva, per bé que la filosofia new-age i la psicologia humanista proclamin el contrari en el desert de les bones intencions.
Què faig jo amb l’anàlisi sintàctica, insidiosament inoculada en el meu cervell durant molts anys?
Com podria ara escriure ni dues frases seguides si hagués comès l’error de no oblidar-me meticulosament del contingut de la sintaxi?
Imagineu-vos intentar fer una composició lírica o humorística, sent conscient de l’esquelet de la frase. Imagineu-vos intentar viure sent conscients de cadascuna de les passes que fem en direcció a la mort.
A l’escola aprenem, doncs, a matar les nostres sortides de to, les nostres extravagàncies mentals i espirituals, i a morir una mica cada dia, i a congelar els instants i a dissecar la vida que ens obliguen a matar. Treballem amb cadàvers. Les aules són sales de dissecció. Autòpsia de la vida amb el Grissom de torn.
Algú va dir: L’educació és la base imprescindible per a l’alliberament dels pobles, de les ments dels ciutadans que integren aquests pobles -per ser més exactes. El Pla d’Estudis oficial poc té a veure amb aquest objectiu primordial que un sant baró o una santa fèmina van declarar. L’educació està segrestada pels talibans de la religió oficial del Creixement Sens Fi i l’adoració de l’Excel.lència... En pro de què, l'Excel.lència? De l’Acumulació Màxima de Béns Materials i Immaterials, naturalment. El Ministeri d’Educació treballa abnegadament perquè els ciutadans adquireixin la Síndrome de Diògenes en versió: Si estudio molt, tindré un càrrec millor que em permetrà uns emoluments millors que em permetran acumular molts més experiències, coneixement, objectes bells i inútils i, així, fruir d’una vida rica i plena, sense cap buit a l’agenda ni a les habitacions de la casa ni al meu cervell, per després acabar encabit en un angost nínxol on, per sort, no hi cap res més que les meves despulles (i així puc descansar i deixar d'acumular).

I ara, després de tot el que acabo de predicar, imagineu-me comminat pel sistema educatiu a perseguir, colze a colze amb la institució educativa, els objectius esmentats i implementar-los en la persona dels meus dos fills, perquè ells també, el dia de demà, siguin uns compulsius acumuladors, frenètics perseguidors del màxim benestar.

Sí, he estat nomenat -en societat amb la meva parella o esposa- com la baula de transmissió imprescindible del catecisme ministerial per persuadir els meus fills de la importància que es converteixin en uns profitosos acumuladors benestants.

La pena per no contradir els meus principis i no col.laborar a favor del corrent imperant és rebre, de mans dels agents de la institució, el cucurutxo amb l’etiqueta: Pare irresponsable.

Em queda, doncs, l’únic recurs d’actuar de quintacolumnista de la sensatesa i proclamar, des d’aquí, la guerra subterrània al sistema educatiu. I, per fer-ho, cal proposar alguna cosa més que la pràctica de l’oblit, que és una resistència que només fa pessigolles a l’enemic.
Cal una pràctica encara més saludable i és inocular vida a aquests cadàvers (que anomenen matèries del curs), inocular diversió i innocència, error, disbarat, ximpleria, distorsió. Cal començar per reconèixer que el disbarat acadèmic, recollit en antologies del disbarat amb la intenció d’escarnir-lo, és l’arma revolucionària de la qual disposa el tendre alumne per sabotejar la usurpada institució i recuperar-la per als seus interessos.
Una epidèmia de disbarats, això necessita el sistema per florir de nou.
I aquí van algunes mostres d’alguns elements revolucionaris especialment dotats per a donar un preciós exemple per als nostres fills (extrets d'un document que circula per Internet com a Examens Verídics recollits en aules d'Eso)

dimecres, 17 de febrer de 2010

Atenció tipa

Diu Palahniuk, l'autor de joies com El Club de lluita o Asfíxia, que tenir l'atenció tipa és pitjor que tenir-la vigilada. Amb el món omplint-te contínuament de notícies, de novetats telecomunicatives, de noves plataformes addictives de joc, de propostes d'amistat virtual, de nous paradigmes d'omplir banalment el buit, cap poder establert s'hauria de preocupar del que tinguis al cap. Si tothom té la imaginació atrofiada, ningú no serà un perill per al món (per al sistema econòmic que el governa, s'entén).
Jo faig una altra cosa, reciclo la massa ingent d'informació que els mitjans m'aboquen perquè m'entretingui i en faig una altra cosa: macramé intel.lectual, de vegades, sarcasme sòlid i visceral, d'altres, artefactes com gotes d'aigua que han d'acabar de fer vessar el got de la paciència.
En realitat, es tracta de contribuir tots a rebentar el gran magatzem universal de dades i píxels.
D'estar tip es passa a estar embafat. A la necessitat de fer una severa dieta i desconnectar-se de la vida digital.
O, si no, aviat ens desconnectaran als que fem descàrregues il.legals d'Internet. Ens pagaran la Clínica de Desintoxicació de Consumidors Compulsius de Productes Culturals?
Ens serà regalat un any sabàtic d'Internet, redescobrirem la vida a l'aire lliure, el contacte físic, la textura i els porus de la realitat.
I anirem a buscar el cibercafè més pròxim, a procurar-nos el "xute" de connexió fins quedar ben tips altra vegada.

dimecres, 20 de gener de 2010

Tauromàquia renovada

Tinc l’esperança dipositada en què no prohibeixin les curses de braus a Barcelona. Però, això sí, que canviïn algunes normes. El que repugna de l’espectacle taurí no és la sang vessada ni la crueltat. Ja ha quedat establert que hi ha més crueltat en la vida sencera de les gallines ponedores (*) que en la curta estona que el toro pateix les ànsies de matar i punxar del torero. Les gallines mereixen molt més l’atenció dels nostres representants municipals.
Aleshores està clar que el problema rau en el plantejament de l’espectacle. No està compensat. Quantes víctimes hi ha hagut en el bàndol dels toreros i quantes en el dels braus? Les estadístiques són aclaparadores en contra dels braus. Alguna cosa està mal plantejada en la Fiesta Nacional.
Vegeu com canvia la cosa: El brau no disposa de drap vermell o capote. Doncs que el torero tampoc. El brau no té espasa, doncs que el torero tampoc no en tingui. El brau té banyes, i poderoses. Que el torero també les porti (en lloc d’aquest estrafolari i poc estimulant barret amb bonys que em porta). El toro pesa centenars de quilos. Que el torero també s’alimenti com cal i iguali el pes de la bèstia. Estem buscant, en definitiva, un lluitador de sumo, l’esport nacional del Japó, passat de pes, cofat amb unes precioses banyes. Ja ho tenim. Bèstia contra bèstia. L’espectacle compensat. L’espectacle salvat.


Il.lustració: Marc Vicens


(*) R
ecordo als qui, amb feliç amnèsia, es mengen els ous marcats amb codi que comença per 3, que aquestes gallines viuen en gàbies de 20 per 30 centímetres, els tallen el bec perquè no puguin ferir a les companyes quan, per causa de les seves condicions de vida, es posen histèriques. Tenen sempre nafrades les potes ja que el terra que trepitgen és la mateixa gàbia de fil ferro. I, per descomptat, mai no surten de la gàbia ni veuen la llum del sol.

dijous, 7 de gener de 2010

Espai Publicitari

Déu no existia.
Ara, ja sí.
Déu existeix per fi.
I pots ser tu.
Per fi, gràcies al nostre nou programa espia, caríssim,
només a l’abast de pocs, molt pocs, super-exclusius clients, un dels quals pots ser tu
(ho dubtem),
gràcies a la nova aplicació espia
“L’ull que tot ho veu”,
indetectable per cap antivirus actualment en el mercat,
podràs entrar, sense ser detectat, amb absoluta i divina impunitat,
a totes les xarxes socials d’Internet,
a tots els comptes de correu personal, como Pedro entra por su casa,
sense necessitat de complicades operacions de desencriptació.
Podràs conèixer qui estima qui, qui odia qui, quines pel.lícules horribles recomana aquell altre als seus pitjors amics, quantes campanyes benèfiques subscriu aquell de més enllà, en quins rivals polítics es caga aquest altre,
què faria si el deixessin aquell altre
de quin peu calça,
de quin peu va coix,
quins pecats practica el de més enllà.
I, el millor de tot:
Pots crear el teu propi sistema de càstigs i recompenses.
Pots premiar les actituds nobles (o les innobles, si et plau) amb descàrregues gratuïtes de continguts en els ordenadors dels afortunats: programes, jocs, músiques, pel.lícules, material pornogràfic, claus per guanyar apostes sense gastar ni un euro.
O bé, premis en metàl.lic en els comptes corrents.
Pots castigar els ludòpates i els addictes a les descàrregues il.legals, amb la sub-aplicació Invasió Troiana Exterminadora que desconnectarà els interfectes de la xarxa, que és la vida per antonomàsia, i els precipitaràs a l'abisme de l'infern d'una depressió profunda.
Tindràs el món sencer a la teva disposició.
Només cal que facis una gens modesta aportació a la nostra companyia:
DIVINALIA GESTORS.
La Divinitat al Teu Abast.