dissabte, 1 de desembre de 2007

Adulteris inviables

No puc tenir un rotllo amb tu que, a més del fet ineluctable d’estar bona, ets bona.

Bona, generosa i tendra com el pa de Viena.

Amb tu -ho sé per experiència- no se m’encomanaria la bondat i generositat que desprens. Això no va així.

Ben al contrari, amb el tracte amb tu, se’m despertaria la bèstia cràpula i miserable que porto a dins (que tots portem a dins més o menys sota control).

Per compensar.

Perquè les relacions funcionen en base a un equilibri de contraris.

Perquè, per les lleis de la naturalesa, ens veiem impel.lits sense remei a aprofitar-nos de la generositat absoluta quan ens la posen al davant.

Per això, per moltes ganes que tingui i per molt que el teu atractiu innegable es faci mereixedor d'una dedicació i un afany, me n’estic.

Així preservo el meu equilibri ecològic moral.

Així mantinc el meu estatus ètic, que considero acceptable.

Per això convisc amb una equilibrada com jo, bona i cràpula a proporcions saludables.

Tu, en canvi, no ets saludable, noia. Ets, moralment parlant, un risc ambulant.

No és viable una relació adúltera que té un guió tan previsible i tan poc estimulant:

A causa de la teva tendència hipertrofiada a la bondat, t'acabaries sentint tan malament, tan culpable, de fer-li això a la meva dona, que per fer viable l'adulteri t’hauria de mentir, fer-te creure que la relació amb ella s’havia acabat.

Tu acabaries sent l’enganyada.

1 comentari:

jo ha dit...

Home, gràcies per dedicarme un post! :)))))))))))