Posar-se pedres al fetge

Què li passa al meu fetge, que no processa com és degut? Qui és el culpable?
Tinc una hipòtesi de treball mitològica.
Shiva, el déu transvestit i destroyer, especialista en encarnacions múltiples, s’encarna últimament en Bugs-Bunny, després de passar per Groucho Marx.
I Bugs-Bunny, rosegant una pastanaga, tot i tenir un canó d’escopeta apuntant-li al front, diu:
- ¿Qué hay de nuevo, viejo?
És una manera de dir:
- Solemne és Pecat.

La solemnitat precedeix l'estrés.
La solemnitat descontrolada ens posa malalts.
De vegades, m’oblido la diversió sota el coixí i començo el dia posseït per la solemnitat.
L'estrés de quedar bé.
Aleshores em prenc les coses massa a pit.
M’enfado en nom de les conseqüències de les nostres accions.
Em torno un monstre irritable. Un qualsevol dels enemics de Bugs Bunny.

Divertit no equival a frívol. Ben al contrari, és l’autèntica transcendència.
El riure és la connexió perfecta amb la transcendència.
Hi ha, naturalment, d’altres formes agermanades amb el riure: la passió, la música i d’altres que ara mateix,
que ara mateix
estic massa sobri per recordar-les.
Avorrir-se és un pecat.
Avorrir-se és la mare de totes les ansietats que són alleujades per l’alegria pura de tots els vicis.
Avorrir-se és l’àvia de tots els vicis, per tant.
Un treball avorrit sobretot.
Del treball que no avorreix sinó que apassiona, se’n diu, amb més propietat, afició remunerada.
El món catòlic ens ho va posar tot al revés durant segles.
El treball dignifica, només si és divertit.
Divertit = apassionant = ser en el centre de mi mateix (per si encara no havia quedat prou clar).
Si el treball no és divertit, aleshores el que pots fer és cantar, que els mals espanta, com feien els negres cotonaires, i inventar el blues.
Avorrir els altres, un crim nefand.
Autoobligar-nos a ser divertits per evitar el pecat d’avorrir, també és pecat.
Autoimposar-nos el riure perquè és sa i terapèutic és penós.
La risoteràpia és un dels signes de la decadència dels temps. És un passatemps per a oligofrènics.
Sóc injust, els oligofrènics saben divertir-se. Són àngels del rang més alt.
La risoteràpia és, senzillament, una aberració. L’última frontera de les teràpies prêt-a-porter. No cal humiliar-se per a obtenir els beneficis hepàtics del riure: Hi ha magnífics packs de sèries d’humor de la BBC que ens eximeixen d’anar a sessions de risoteràpia.
No avorrir per autoimposició també és avorrit.
Fer-ho i ja està. Em diverteixo, em diverteixen i diverteixo i la meva digestió funciona com una seda.
El menjar flueix com si no fos sòlid ni liquid. S’evapora dins meu com s’evaporen el riure i les bromes.
No hi ha res millor que estar com peix a l’aigua, ballant enmig d’un xàfec de riallades, perdre de vista la “gravetat de la situació”.

Si no has creat aquest món i t'ho vas trobar tot molt ben muntat i organitzat i, ni tan sols, al teu gust, per què te’n fas tan responsable?
La mort és la pedra de toc: Això, el món, no et pertany.
Només t'hi deixen estar una temporada.
Fes callar aquella veueta repel.lent:
"Pagaré las conseqüències!"
Si no saps ni d'on vénen les causes.
Separa una mica la vista de la pantalla o del paper.
Agafa distància.
Desprèn-te.
La vida passa sense entrebancs, com una cançó. Et mors sense adonar-te. Perquè t’has rigut de la mort, digerint-la: té un sabor fort, com de chile con carne.

El riure i l'humor corrosionen el diable de la pesantor. Que no és el diable amb banyes i cua de l'estampa catòlica: Aquest és un àngel -tractat de rebel només perquè està de la nostra part- rialler, vermell de tan riure de la carn i del món. Tot al revés. El genuí Satanàs és pesat, solemne i avorrit. Intenta fer gràcia imitant la Gràcia, raonant-ho tot obsessivament i sense descans. El coneixem íntimament, per desgràcia. Intenta posseir-nos un mínim de vint vegades per setmana, imitant la nostra veu interior: "No hauries d'haver...", "ho hauries pogut fer millor", "el materialisme és penós", "l'espiritualitat és cursi", "la gent és idiota i té un mal gust impressionant". Potser no és una imitació, potser ÉS la nostra veu interior.
L’Anticrist, l'Antiverb fet home, habita entre nosaltres, des de fa segles, a la poltroneta del Vaticà. No hi ha animal més solemne sota la capa del cel. Solemne i ridícul amb les seves faldilletes brodades.
Inspirador del ridícul món de l’Alta Costura.
Inspirador del Fons Monetari Internacional i de qualsevol organisme que imparteixi receptes econòmiques com veritats revelades.
Inspirador de tots els integrismes.
De tots els inspirats carnissers que s’inspiren en causes desesperades.

Cal veure com han difamat el pobre Crist, que era un bergant ingenu, rialler i amic de la broma i de multiplicar el vi i de caminar ebri sobre les aigües. I els corruptes ens l’han pintat com un estaquirot barbut amant de les frases solemnes. A ningú no el crucifiquen per dir frases solemnes. Els bromistes tenen més números per acabar penjant d'una creu.

Rient abandonem la matèria, la pesantor, alliberem el fetge de fer hores extres i ens enlairem com àngels. Ser àngel és burlar-se del món, de la carn i del dimoni de la pompositat que viu dintre dels cardenals i els bisbes togats, dels aparells dels partits, dels festivals de poesia patrocinats per l’ajuntament i de les corporacions dermoestètiques.