dilluns, 12 de novembre de 2007

El pacient babilònic


el pacient babilònic

Expliquen que els metges de l’antiga Babilònia quan, després d’aplicar tots els seus coneixements, no podien guarir un malalt, l’exhibien en una plaça pública amb l’esperança que passés algú -metge o no- que sabés com fer-ho.
Avui dia, al pacient babilònic no li cal estar-se a l’intempèrie, patint fred, xafogor o calamarsades. Només que agafi les Pàgines Grogues i busqui a “Metges: Medicina Alternativa” o a “Salut Natural” o a “Teràpies orientals” pot triar entre una varietat extraordinària de solucions.


conillet d’Índies

Passo al front. M’enfilo a la tarima. M’escuro la gola. Resituo la grenya del davant. M’ajusto les ulleres. Sacsejo les espatlles. Bufo. Sospiro. M’acosto al micròfon:
- Hola, el meu nom és Òscar P. Pateixo des de fa temps un problema de salut. Hores d’ara no sé encara si mereix la categoria de Malaltia Crònica. En diré, modestament, el meu problema. Desconec, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, el nom i la naturalesa exacta del meu problema -o malaltia-. No sé tampoc si és vulgar, exòtic o pura hipocondria. Més tard o més d’hora es dilucidarà. O no. El que m’han dit és que té alguna relació amb el fetge, que té un enigmàtic rerefons emocional i que no es cura d’un dia per l’altre. Patir aquest problema sense nom no m’importa fins al punt de... O, millor dit, sí que m’importa. M’importa perquè m’ha permès descobrir el prodigiós univers de les medicines i teràpies alternatives, amb totes les seves bondats i també amb totes les seves martingales.
»De vegades em plantejo si els meus problemes de salut no seran només una coartada per poder continuar experimentant tractaments nous i sorprenents. Sóc un teràpioaddicte?
»O només un insensat?
»Abandonar la medicina convencional per abraçar l’alternativa té uns riscos. Ens pot portar a conductes insensates. D’adoptar un paper més actiu en el manteniment de la nostra salut a practicar la hipocondria, autodiagnosticar-nos, automedicar-nos, adorar divinitats exòtiques i ficar-nos en sectes estrambòtiques només hi ha una passa ben curta. Per prevenir això, molts metges han saltat a la palestra per predicar sentit comú. Defensen que de les teràpies alternatives se’n digui teràpies naturals, perquè alternatiu suggereix “tria blanc o negre, uns són els bons, els de confiança, els altres, l’enemic”. Alternatives, per exemple, són la mena d’activitats agosarades i lliures d’impostos que proposen els okupes i els antisistema. Alternatiu implica un poder i un contrapoder. I del que es tractaria és que una medicina i l’altra no siguin faccions irreconciliables sinó complementàries. Que hi hagi una bonica sinèrgia entre elles. Que treballin colze amb colze en benefici dels pacients. Que mai, per exemple, un curandero o un acupuntor li digui al seu pacient que no s’ha de prendre la fastigosament tòxica i inhumana medicació que li ha prescrit el metge oficial per tractar-se un càncer. O que un metge oficial esbronqui el seu pacient perquè, en lloc de prendre les pastilles que li ha receptat, s'ha fet tirar olis calents pel cap. Que hi hagi comprensió i respecte. I que sonin les campanes anunciant una nova era.
»Aquest ecumenisme idílic no és el que jo vaig adoptar. Jo vaig triar la via radical. Jo vaig ser un intrèpid hooligan de la medicina alternativa. ¿Que es beneficien els pacients quan col.laboren els dos bàndols? Segur que sí. Però el debat s’aigualeix. ¿Que es beneficien els professionals quan col.laboren els dos bàndols? Indubtablement. A més de les raons filantròpiques, hi ha també raons de sentit comú comercial: aquí hi ha negoci per a tothom. Per a tothom, tret per al pacient.
»El cert és que la meva addicció tampoc no és del tot sòlida. He tingut temptacions d’abandonar. He enyorat els vells optalidons, els piramidons i els frenadols d’eficàcia provada i aquell Àngel del Senyor que es presentava a casa amb el somriure bondadós i el maletí. Un dia vaig sorprendre’m paladejant aquest pensament pecaminós: “Qui pogués fer com aquests pensionistes que s’apleguen als ambulatoris, que conviuen en pau amb els seus problemes de salut, amb l’única i modesta aspiració d’uns fàrmacs que els mitiguin els dolors i les molèsties!”
»Vanes il·lusions! Abandonar el viatge, hores d’ara m’és de tot punt impossible. És pel meu tarannà. Sóc una mula recalcitrant. I, a més, sóc incapaç de conviure pacíficament amb cap situació. Tinc la complicació com a divisa. No em conformo amb una existència senzilla i pacífica feta de moments i plaers senzills i pacífics. Quedi això per als colibrís i els abellots i per als cadells de l’espècie humana. Si una cosa es pot complicar, deixo que es compliqui i m’hi complac. Si tenia un trastorn lleu i disposava d’un remei simple a l’abast, en lloc d’anar al gra he fet tota la marrada possible. El diable de la confussió li ha guanyat tots els debats a l’àngel de la coherència. D’aquesta manera el trastorn es feia crònic i, de mica en mica, anava agafant consistència de malaltia. Sóc amic de les complicacions i de no buscar-me enemics fàcils. Crec sincerament que, en general, la naturalesa de les coses d’aquest món és complicar-se tot com més va més. I jo nedo a favor de corrent.
»Si per ventura fundo una Associació de Malalts Crònics tindrà una placa a l’entrada on s’hi podrà llegir:
“La malaltia crònica és una rica experiència dolenta.”
»Ghislaine Lanctôt, autora de La màfia mèdica, diu que la malaltia no és la nostra enemiga sinó la nostra aliada. Hi estic d’acord. Jo ja no sé si vull curar-me. Curar vol dir despatxar la malaltia. És lleig fer-li això, després de tot el que ha fet per mi. Si des de sempre hagués gaudit sense cap esforç d’una Salut de Ferro, la meva vida no hauria tingut la mateixa intensitat. La meva vida seria menys humana.
»En una cosa no concordo amb la Lanctôt: la malaltia no és la meva aliada perquè m’hagi de permetre “conèixer la meva desharmonia interior” (no sé si m’alegraré de conèixer-la), sinó perquè m’omple barallar-m’hi. Li tinc un amor fraternal. De tant que l’estimo m’hi barallo o de tant que m’hi barallo l’acabo estimant. El problema de salut em té captiu i captivat. Pura Síndrome d’Estocolm? Em neguiteja pensar en la meva vida en el dia després. Què faré quan em jubili del meu problema? Què faré quan ja no tingui cap problema digestiu, cap problema d’ansietat, cap migranya, cap tendinitis? ¿Què faré quan ja no tingui cap excusa per practicar la hipocondria, autodiagnosticar-me, automedicar-me, adorar divinitats exòtiques i ficar-me en mons estrambòtics?
»M’encanta pertànyer a l’espècie humana perquè em permet ser insensat. La insensatesa és una qualitat i una experiència vedades a les altres espècies. Estan lligades de peus i mans per la sensatesa de l’instint. La pràctica de la insensatesa té certs avantatges: obre portes que el sentit comú no gosaria mai d’obrir. L’aventura a la recerca de les Fonts del Problema, que és al mateix temps la recerca del Dorado de la Salut Perfecta, presenta moments de bella insensatesa.
»Sóc un Tot Insensat i Optimista.
»Sóc un home de la meva època.
»Estic orgullós de pertànyer-hi i dels meus atacs d’esnobisme. He provat totes les noves teràpies que se m’han posat per davant perquè vaig heretar l’esnobisme de la meva mare i l’optimisme del meu pare: ”Què em pot passar si ho provo? Res de greu.” Sóc un Conillet d’Índies vocacional i feliçment insensat.
»Visc en aquest paroxisme joiós.»