dijous, 17 de gener de 2008

Subliminalment contents

Tota la publicitat és subliminal. En això es basa el seu èxit. Bevem coca-cola i usem el mòbil per l’efecte subliminal de milers d’imatges de coca-cola i de multituds saltant d’alegria amb un mòbil a la mà que rebem cada setmana. No podem parar-nos a captar conscientment cadascuna d’elles. Això està molt ben calculat.
La publicitat subliminal pròpiament dita (uns escassos fotogrames, incitant-nos a comprar un producte, inserits en una pel.lícula de manera que sigui impossible que puguem percebre’ls de manera conscient i sí, en canvi, de manera inconscient) no va passar d’experiment i està prohibida –perquè va ser un èxit esverador-. Però a cap gran empresa li dol haver perdut aquest mecanisme tan eficaç de persuasió.
La publicitat convencional ja és un mecanisme meravellós de persuasió perquè acaba sent també subliminal. Ens arriba per sota dels llindars.
Els anuncis no els mirem i veiem, la majoria. Encara menys ens parem a estudiar-los, doncs. No dóna temps. Els anuncis de televisió no tenen el ritme lent que té, posem per cas, un film de Tarkovski. Només els films que són com els de Tarkovski no violen –amb el nostre consentiment tàcit- la nostra intimitat intel.lectual amb imatges subliminals. Tarkovski ens concedeix temps per mirar, copsar, analitzar, deduir i fer l’esquema per a un simposi sobre cada escena.
Però, tornant a la publicitat, poca oportunitat tenim amb els anuncis de televisió perquè no ens entrin a un nivell subliminal. Hauríem de gravar-los, i passar-nos-els almenys dues vegades, a càmera lenta, dues vegades passar-los sense imatge, després sense veu. Fotograma a fotograma. Així sabríem què ens diuen. Què volen què fem i pensem i sentim, a banda, és clar, d’adquirir el producte.
Només per als creatius de cada anunci, aquell no és subliminal. Saben el gènere de metzina, porqueria ideològica, estímul-resposta bàsic que hi han posat allí, per inocular-nos-el per via ocular i auditiva. Són els il.lusionistes imprescindibles. Si haguéssim de comprar només el necessari i el bo, en quin món de coherent desolació viuríem?
Els grafiters són l’antídot. La brigada superliminar. Els anuncis grafitejats molesten. Hi ha qui fins i tot s’indigna quan veu gargots sobre un plafó publicitari. Com si fos brutícia o desgavell en una habitació. És que l’afegit, quan té certa consistència i mala idea, ens obliga a prestar atenció als plafons. Ens obliga a abandonar el somieig que presideix els nostres trànsits pels carrers. Ens molesten els grafiters. Embruten i escriuen obscenitats. Una polla esquemàtica sobresortint d’uns mòrbids slips de moda. Un moc penjant del nas d’un eteri candidat. Al contrari que els publicistes, els grafiters volen captar la nostra atenció conscient. I això no ho aconsegueixen si no és a base de missatges mínimament desagradables i bàsics. Si no, no hi prestem atenció. Si es poguessin porquejar també els solemnes i repel.lents anuncis televisius de colònies o de cotxes no ens adormiríem tant en el sofà després de sopar.
Els grafiters que esmenen els plafons ens fan un servei sanitari, treballen en pro de la salut mental de la població. La salut mental, el problema que té és que demana un ardu esforç de manteniment que, sovint, esquivem perquè resulta més sostenible el somieig digital.