dijous, 3 de gener de 2008

Dona grossa en bikini versus Àngel Sostenible

(Imatge cortesia del taller d'artesania MOS2 http://www.mos.cl)


I ara és quan m’acabo d’adonar que la Dona Grossa en Bikini no és merament una icona costumista del paisatge humà (que jo tinc molt associada amb la platja de Castelldefels temporada estival).

La Dona Grossa en Bikini és la representació vivent del que ha estat dogma de fe més important de la nostra fèrtil i agitada civilització:
el Creixement,
que va ser llançat des de la Bíblia amb la convocació: “Creixeu i multipliqueu-vos”.

Poc podien imaginar-se els convocants on arribaríem en el nostre afany d'obediència.
Així com la Llibertat es representa amb una damisel.la estupenda amb una mamella a l’aire,
i la Justícia, amb una senyora d’agradables proporcions amb els ulls embenats sostenint unes balancetes
i així com la Ben Plantada va ser l’emblema d’un progrés assenyat, contingut com si diguéssim,

el Creixement, el creixement a l’estil “Exín-crecimiento-sin-fín”,
la il.lusió badoca de l’expansió sense límits, la fantasia d’empassar-se els tresors de la terra sense parar d’endrapar ja que figurava que no ens els podríem acabar mai, la delícia de tenir-ho tot a disposició com en un buffet lliure,
té la seva representació en la Senyora Grossa en Bikini
(de lycra, per cert, que dóna més de si).
I, ves per on, això de Créixer amb alegria i congratular-se per uns bons índexs de creixement encara ho sentim en boca d’algun polític despistat o d’algun economista antiquat. Són els darrers espeternecs d’una fe moribunda.
La Dona Grossa en Bikini, monument colossal del litoral (que no ha trobat encara el merescut homenatge dels nostres pintors de marines, i ja han fet tard), entonarà de cant del cigne d’aquesta il.lusió del Créixer sense fi ni aturador.
Perquè, des de l’última dècada, s’ha ensenyorit de cantants, actors, intel.lectuals, gent sensible en general, i també de ses senyories, els nostres mandataris, tant els ecosocialistes com els vagament progressistes (i acabarà també fent-ho amb els no gens progressistes),
l’excelsa idea de la
SOSTENIBILITAT.
La Sostenibilitat que expressa la idea del Creixement Sostenible,

que és el créixer sense créixer
(el “vivo sin vivir en mí” de Santa Teresa en versió macroeconòmica),
perquè no és Créixer sinó Mantenir-se

perquè és l’equilibri entre el que es crea i el que es destrueix,
entre l’entropia negativa i la positiva, el mateix credo que professen aquests pares que tenen la parelleta (nen i nena, nen i nen o nena i nena), i es planten,
que se’n diu Creixement Sostenible i no Manteniment Sostenible per tal de no ofendre les oïdes dels qui encara avui dia són devots pietosos del Creixement Infinit al qual Déu Nostre Senyor ens va convocar.

¿I què és, en la meva opinió, el Creixement o Manteniment Sostenible?

Un projecte insostenible.
No hi haurà creixement sostenible que valgui.
La humanitat avança a còpia de vaivens i andanades exagerades.
L’equilibri que predica la Sostenibilitat és un estat insostenible per a la majoria d’humans; tan sols a l’abast d’esforços individuals: professionals de la meditació i persones de poca vida.
És a dir, que no passarem del Creixement Exín al Creixement Sostenible, sinó que passarem de llarg i arribarem
al Decreixement, a la Regressió, ens instal.larem en l’Economia Anorèxica, la Recessió i la Deflació.

Ens desinflarem.

Ja hem començat a fer-ho.
De la Macroenomia passarem a la magraeconomia.

Els primers senyals anunciadors d’aquesta nova època fa molts anys que els tenim entre nosaltres:
La moda de les talles impossibles, l’adolescència fervorosa que es posa els dits a la boca per vomitar i no créixer, perseguint l’expansió al revés, el neuliment sublim, el retraïment de la matèria que els dugui a la lleugeresa dels àngels.
L'angelical, ingènua, adolescent demacrada, que no esgota els recursos de la Terra, és la nova estampa de devoció.