Funcionament comercial d'una empresa

Una empresa comercial funciona així:

S’ha de vendre uns productes, en realitat traspassar-los d’un magatzem a un altre magatzem, anomenat client.

Els productes tenen cadascun, o cada família, un nom universal. Per exemple: Brida. Per exemple: Manovella. Per exemple: Placa de metacril.lat.

Això no ho determina cada empresa. Això s’ho troba ja fet l‘empresari quan decideix convertir els seus diners en un negoci pròsper que prospera a base de fer transaccions comercials avantatjoses, després de descomptar totes les despeses habituals i la contribució als paràsits inevitables (gestories, Hisenda de l'Estat, serveis informàtics,...).

Però l’empresari o el gerent en qui delegui, o el director tècnic en qui deleguin tots dos, tenen la potestat de posar-li nom i cognoms a cadascuna de les varietats de cosetes que ven. És una de les prerrogatives de l’empresa. La referència comercial. Per exemple: GR05072. El Greixum 05072. Ell ha batejat l’artefacte. Ell ha decidit el perquè del nom de pila. GR seria l’abreujament del nom genèric o cognom, però no és obligatori que hi figuri explícitament. Es pot fer referència a la família Greixums per mitjà d’un número, per exemple: 5, 7 o una lletra arbitrària.

Per al batejador, l’acte de batejar el fa estar en una relació substanciosa amb la cosa batejada. De possessió, de pertinença mútua, d’admiració.

Per als empleats -o treballadors per compte d'altre- no hi ha res d’això. Reben la cosa amb el nom posat. El nom els és tan sòrdid i banal com l’objecte per a la majoria d’ells, tant si són administratius, comercials o encarregats de magatzem. Els empleats han d’aprendre a dir: GR05072 sense parpallejar, potser sabent perquè se'n diu així (si el batejador ha tingut la indiscreció o la plasenteria d’explicar-ho), però sense gosar mai ni tan sols pensar que es podrien perfectament dir d’una altra manera, ni que, en el seu origen, el batejador va dubtar entre aquesta referència i quatre alternatives més. L’empleat rep el nom ja consolidat, dur com una roca, inqüestionable. A l’empleat li pertoca usar amb naturalitat aquell nom:

“Queden GR05072?”

“S’han de servir quatre caixes de la GR05072.”

És pràctic que no es parin a pensar sobre el nom de les coses. Que no se’l facin seu l’objecte. Que hi mantinguin una distància saludable. Automatisme hipnòtic. Això és el que permet treballar en una empresa amb fluïdesa.

De la mateixa manera, empleats (i també empresaris) es veuen impel.lits a taral.lejar una música que se’ls ha tramès insistentment des del fil musical, sense haver de parar-se a pensar d’on ha sortit aquella melodia, en quin moment ximplet o venturós el compositor va fer aquella combinació de notes amb cert ritme. La pornografia de tècniques barates de composició. Millor no saber-ne res.

Això és la vida sota hipnosi, la vida anestesiada.

Només el primer dia que ens presenten els artefactes que aquella empresa ven i els seus noms, podem tenir una visió privilegiada de tot allò amb la seva cara grollera i arbitrària. És el primer dia que ens podem preguntar què signifiquen aquells noms i si no en podien haver triat altres de més esvelts. I per què els dirigents d’aquella empresa pensen que vendre artefactes del ram de la transmissió mecànica era millor que introduir-se en el ram dels plàstics motllurats. Després l’autohipnosi ens allibera de les preguntes, ens situa en la perspectiva suportable, ens injectem morfina natural per conviure entremig de les més sòrdidament banals realitats.

Després de dos mesos de treballar a MATRICEL jo no m’havia injectat una dosi suficient. Encara em sobresaltava que vinguessin els altres dorments i em preguntessin:

«Ha sortit ja aquest material? Les CA21496?»

«Les què?»

«Les cascàrries»

«Ah, sí, les cascàrries...»

Encara havia de fer un esforç per semblar natural. Encara mantenia l’estranyesa del foraster en un país exòtic.

I encara mantinc.

Encara mantinc en certs moments l'estranyesa de viure en un planeta alienígena.

Necessito teràpia perquè em tornin a ensenyar l’autohipnosi.