dissabte, 12 de gener de 2008

Flors



És el moment de parlar de l'autor d’aquesta frase antològica dels nostres temps:
«Tota malaltia té un rerefons emocional.»

La va dir en el seu moment el doctor Edward Bach, d’ofici metge naturista. La frase li va quedar tan convincent que la mateixa Organització Mundial de la Salut es va rendir als seus encants i va declarar que l’assumia. El cas és que el doctor Bach no es va conformar amb passar a la posteritat com autor d’una frase memorable. Va investigar, va perseverar en la investigació i va inventar una medicina poètica i ultralleugera que porta el seu nom: Les Flors de Bach.
I l’Organització Mundial de la Salut també es va rendir als encants i va declarar que funcionava.
El procés d’elaboració de les essències florals difereix del dels medicaments convencionals. A grans trets: Quan el doctor Bach passejava, posem per cas per un passeig de la seva Anglaterra, no es distreia amb obres públiques o amb anglesetes afavorides per la naturalesa, ell tendia al bucolisme i prestava la màxima atenció a l’arbrat i als jardins, tot el que forma part del món vegetal. Podia ser que li cridés l’atenció un massís floral. Era perquè, d’improvís, les flors d’aquell massís li havien inspirat una emoció o una qualitat de les considerades positives: alegria, confiança, constància, i altres de la mateixa casta. El doctor Bach havia tingut la intuïció que si de les flors que li inspiraven tals coses se n’extragués l’essència i d’aquesta, se’n fes un elixir, es podria obtenir un potenciador d’aquella emoció o qualitat per a una persona que n’anés mancada. I així, per servir-me d’un exemple fàcil, si es tractava d’unes flors d’aspecte alegre que li promovien alegria, l’essència d’aquestes flors tindria una potent càrrega exultadora i, en conseqüència, podrien contrarestrar una tristesa de tipus intolerable. Si en una Assemblea de la Junta d’Accionistes del Banc de Sabadell, sotmesa a l’imperi de l’avorriment, hom hi introdueix una banda de mariachis, és segur que es produïrà algun canvi. Així actuarien els florals, si bé d’una manera més subtil.
I això és factible perquè, segons el doctor Bach, tot en aquest món estaria relacionat. És més, les persones tindríem un rerefons zodiacal que ens posaria en relació amb l’Univers i, en particular, amb la Terra i altres planetes adjacents. I també les flors i totes les coses tindrien implicacions zodiacals amb l’Univers. I, per tant, gràcies a la propietat transitiva, les persones tindríem alguna cosa a veure amb les flors i totes les coses.
El doctor Bach, doncs, arreplegava flors, en feia un extracte concentrat i diluïa aquest extracte en aigua pura de font o de pluja; com es fa amb els nèctars de fruita industrials però força més diluït. També hi afegia una mica de conyac o de vi a tall de conservant (i de passada per fer-ne més interessant el gust). A base d’arreplegar flors diverses i preparar elixirs, va acabar disposant d’un remei floral per a cadascun dels problemes emocionals classificats en una taula de problemes emocionals que ell mateix havia elaborat. En concret va trobar-ne 38 que va classificar segons el mal que contrapesaven. En un primer grup, va col.locar les essències que tracten els temors. En el segon grup, els que tracten la incertesa. En el tercer, els del desinterès pel moment present. I fins a set grups. Així, per exemple, l’essència del boix grèvol nadalenc pertany al grup cinquè, que sembla ser que tracta la susceptibilitat a influències i opinions dels altres, i, més en concret, resulta ideal per a “aquells que es veuen sovint atacats per pensaments com l’enveja, la gelosia, la venjança i la sospita”.
Tot això pot sonar a bagatel.la floral als escèptics, però el cas és que les essències florals i el mateix doctor Bach van prosperar.
A mi mateix em sonava a bagatel.la floral abans de viatjar al Brasil. Portava uns mesos vivint a Belo Horizonte, capital de Minas Gerais, estat del Brasil, quan una amiga em va presentar el doctor H.J.. I vam entaular una amistat. I ja va ser casualitat que aquell home, que exercia el noble ofici de psicòleg, no es limitava a fer garlar els pacients i a guiar-los cap a la llum o cap a les tenebres segons convingués, sinó que els prescrivia essències florals com les del doctor Edward Bach.
Dic “com les del doctor E.B.” ben a propòsit. L’H.J., més que usar les flors del catàleg del Doctor Bach, el que usava era el mètode del Doctor Bach. Vaig poder comprovar personalment que també passejava, també es deixava fascinar per arbres i arbustos florits, també establia associacions entre flors i emocions, també arreplegava les flors, també en feia extractes i, en definitiva, creava els seus propis remeis florals. L’H.J. era el Doctor Bach 2.
Des del principi de la nostra amistat, l’H. es va entestar a aplicar les essències florals a la millora de la meva salut i de la meva presència personal.
Primer que tot, calia establir un Diagnòstic Floral, és a dir: trobar la causa, l’origen, la deu emboscada d’on brollaven els meus problemes aparents. Era el primer cop que sentia parlar de problemes interns que es manifestaven amb problemes externs i, com es pot comprendre, em provocava una certa inquietud i em costava d’assimilar el concepte. Els meus problemes externs, segons el doctor H.J., va resultar que eren, a saber:

MIOPIA
i
ESTRETOR DE PIT

La miopia i l’estretor de pit eren desperfectes causats, segons el doctor H.J., pel mateix culpable, i aquest era una emoció perjudicial. Només era qüestió de trobar-la. I, a partir d’aquí, posar-hi remei. Floral, per descomptat.
Els següents dies vam anar quedant i vam fer diverses passejades plegats. Belo Horizonte és un paradís per als passejadors i, encara més, per als “consellers florals” -que així és com es feia dir el doctor Bach-; els seus carrers, avingudes i places ofereixen un permanent festival floral de colors i aromes que, a la manera d’un enorme calidoscopi urbà, va canviant d’aspecte al llarg dels mesos de l’any gràcies a la varietat d’espècies que el govern municipal ha tingut el bon gust i la intel.ligència de plantar-hi. De tant en tant, l’amic H. es parava al davant d’un arbre florit, amb l’aire reconcentrat d’un poeta, i declarava:
- Aquest arbre em suggereix certs aspectes florals: seguretat, protecció maternal... Se’n podria fer una essència per tractar un pacient que senti inseguretat per falta de protecció, d’escalf maternal, en el seu moment.
Jo examinava amb molta atenció l’arbre i, per més que forçava la vista, distingia amb prou feines un arbre vistosament carregat de flors.
Segons el doctor Bach cal crear “un corrent de comunicació entre el consultant i el conseller floral”. Era així mateix. L’H. parlava i jo li seguia la veta.
L’H.J. no perdia ni un minut. M’estudiava i m’escodrinyava mentre passejàvem i això, i parlàvem d’altres assumptes. Els seus ulls no paraven quiets. Tenia la mirada tan penetrant com el làser d’un cirurgià: veia gent pel carrer i els practicava una incisió en viu amb els seus ulls i després comentava:
- Quins problemes de vesícula té aquest!
- Quina mala relació amb el pare té aquesta altra!
- Quin homosexual reprimit, aquest altre!
Ho treia de la forma del cul o de la caiguda d’espatlles o dels andamis de la persona.
Cap belohorizontí podia passejar tranquil, confiant a mantenir a bon resguard les seves coses íntimes, si l’H. corria per allà a prop. Si volien escapar a la seva mirada escanejadora, els hauria calgut una burka afganesa.
Als cinc dies de tenir-ne tracte, jo mateix havia estat víctima de la mirada més penetrant del Brasil. El doctor H.J. em va agafar de les espatlles, em va mirar als ulls i va declarar, en to solemne, que la meva miopia i la meva estretor de pit provenien d’un problema emocional titulat:

CULPA SEXUAL

(És perdre el temps buscar culpa sexual entre les 38 emocions perjudicials catalogades pel doctor Bach; és de collita pròpia del doctor H.J.).
Confesso que vaig quedar estabornit durant una bona estona, i perplex, i admirat, i impressionat i amb un creixent desig de tornar-li aquell cop baix.
De seguida, és clar, vaig fer el que qualsevol persona de bona fe hauria fet: Vaig repassar la meva vida per si hi havia hagut Violacions o Corrupció de Menors o Violència Sexista o Ejaculació Precoç amb resultat d’insatisfacció de la Parella o altres Aberracions de Tipus Sexual de les quals me n’hagués restat un pòsit de culpa. I no vaig trobar res. El Retaule Històric de la meva Vida Sexual era moralment impecable: Trist i decebedor. L’única excepció, tal vegada, la devoció que de petit li tenia als cargols, als quals tocava les banyes i aquell cos bavós, amb gran delit per la meva part; ara bé, de res d’això no m’avergonyia. En conseqüència, em vaig sentir prou armat de raons per replicar:
- Perdona que et contradigui. amic H. No em reconec cap Culpa Sexual per enlloc. Si de cas, culpa -sense el “sexual”-, una Culpa que comparteixo amb milers de compatriotes que hem tingut el privilegi de rebre una educació d’arrels catòliques basada en la tradició judeucristiana del culte al treball i al sacrifici i on la Culpa juga un paper destacat.
Ell no es deixà somoure de la seva posició tan ben agafada. El fet que jo no ho reconegués, sembla ser que era d’allò més típic de la Culpa Sexual. Si una cosa té la Culpa Sexual és que ningú que la pateixi ho reconeix obertament, de bones a primeres; la reticència a acceptar-ho n’és un símptoma. Jo, com que no tenia com refutar aquell argument irrefutable del gran mestre de la sofística, em vaig rendir i vaig confiar l’eradicació de la Culpa Sexual a la teràpia floral.
El següent pas consistia a escollir les essències florals adequades. L’H.J. em va presentar un estoig, com una caixa de bombons, que en lloc de bombons guardava flasconets amb essències. Cada flasconet contenia l’extracte concentrat d’una flor. Me’n va separar tres que segons sembla eren apropiades per al meu cas. Tot seguit em va demanar que jo mateix n’escollís cinc.
- ?!!!!!
Allò era com si tens la grip i et ve el metge a casa, t’obre un mostrari de medicaments amb aspirines, paracetamols, etc. i et diu que triïs al teu gust. Vaig vacil.lar, com és natural. Ell veia la meva reticència i m’encoratjava. Em va suggerir que em concentrés per triar, que usés la meva intuïció. Figura que aquestes essències emeten unes vibracions que són captades per una part de nosaltres que és molt sàvia i sap què li convé. Segons sembla, de les cinc essències que vaig assenyalar a la bona de Déu (o guiat pel savi Inconscient) tres tractaven de forma explícita la Culpa.
Va posar una mica de cadascuna de les vuit essències en un flasconet amb aigua, va afegir unes gotes de conyac i em va lliurar aquell còctel aigualit.
Tot plegat resultava molt màgic i meravellós, i jo ja sospirava per començar a curar la meva miopia i el meu pit angost, i la pèrfida Culpa Sexual que les produïa.
Vaig seguir de manera escrupolosa la Posologia i el Modo de Empleo prescrits pel doctor H.J. que eren prendre’s quatre gotes cada unes quantes hores.
Als pocs dies, sentia com les vibracions florals feien el seu efecte: em sentia més airós, amb una més estupenda “relació entre el meu esperit i la meva ment i d’ambdós amb el meu medi ambient”, d’acord amb la noció zodiacal del doctor Bach. També he de dir que de tant en tant pensava que tot plegat no era més que suggestió (que és una manera elegant per no haver de dir una altra cosa). Em resistia a acceptar que un extracte de flors molt diluït en aigua amb un rajolí de conyac pogués fer cap mena d’efecte efectiu (és clar que, en compensació, tampoc cap mal). El truc, al meu entendre, podia ser el següent:
Cada cop que prenia les quatre gotes de remei floral, jo no podia evitar de pensar en la famosa Culpa Sexual, i això em feia rescatar de l’oblit situacions en les quals m’havia sentit culpable, com una vegada, a l’edat de set anys, que li vaig confessar al titular de la parròquia que jo sotmetia el meu osset de peluix a pràctiques sadomassoquistes i tal, i el titular de la parròquia va rebre la meva confessió sense fer broma i em va prescriure una col.lecció de parenostres de penitència, perquè el capellà confessor devia intuir que amb aquell meu comportament sublimava uns impulsos insans que hauria pogut dirigir cap a algú que no fos de peluix. O sigui que aquesta medicina floral funcionaria a través de l’associació d’idees i de la suggestió. Vaig pensar, amb tot, que el millor era aparcar els dubtes, oblidar les objeccions i continuar suggestionant-me per treure’m tota la Culpa Sexual del damunt. I també és que em sabia greu contrariar el doctor i amic H. que tant d’interès posava en la meva curació. Quan ell em preguntava com em sentia, jo li responia que millor, com volent dir que notava certes millores, i eludia entrar en detalls.
Hem d’anar acabant. Podia ser descregut, però no malagraït. Li vaig donar les gràcies a l’amic H. per les essències florals i l’atenció que em va regalar sense ànim de lucre, que potser em van curar, per efecte floral-zodiacal, per suggestió, per remissió espontània o pel que sigui, la Culpa Sexual; encara que, malauradament, vaig continuar miop i estret de pit. Per a l’H. això indicava, clar i net, que no m’havia alliberat de tota absolutament tota la Culpa Sexual, cosa que hauria aconseguit si hagués continuat prenent Florals i, tal vegada, si no m’hagués faltat fe i sobrat racionalisme.

1 comentari:

Salvador Macip ha dit...

Genial. N'hi ha per escriure un llibre...