dijous, 17 de gener de 2008

Noia Torre Inclinada


Una companya del curset de Meditació Espiritual es remou inquieta al meu costat. Fa una estona que observo la seva inquietud. Quinze minuts abans ha avisat a l’Entrenador d’espiritualitat o Guru que tenia una cosa important a comunicar -i ha recalcat “important”.
Està alterant les ones del grup amb la seva inquietud.
El Mestre fa un gest cansat (i un xic impacient), que vol dir: “Va, parla. És el teu torn.”
L’alumna repeteix que té una cosa a comunicar.
- Què és? -l’apressa el mestre, i li detecto una subtil i pecaminosa irritació, impròpia d'un guru.
- Aquest cap de setmana he tingut una experiència important...
Explica que ha viatjat a Itàlia per participar en un curset de Psicomàgia impartit per un fill de Jodorowsky. I això ja li hem vist d’una hora lluny, perquè mostra l’inconfusible aire al.lucinat, entusiàstic, que mostren al principi tots els que entren en l’òrbita Jodorowsky algun cop -i no oposen resistència.
- Vull donar les gràcies a tu, mestre... -ha continuat- i a totes... i a tots -recordant-se de mi, que sóc l’únic alumne masculí-. Costa donar les gràcies. Crec que fins ara no ho havia fet. Venia aquí i m’emportava “coses” a casa, amb mi. I ara, de cop i volta, sento una gran gratitud.
El mestre somriu, però continua incòmode. No sé si és pel fet que Jodorowsky és clarament un rival, un personatge ingrat per a qualsevol tradició espiritual, un intrús, un espavilat, i també ho és per al gremi mèdic i per al de salut mental. Un gra al cul que els ha sortit, a tots.
-He portat un petit detall -diu la noia.
Desembolica lentament una Torre de Pisa. Un souvenir comprat a la mateixa Pisa. Amb delicadesa, com si sostingués una copa de cristall, la posa al davant seu, sobre la catifa, al costat de l’espelma i l’encenser. La contempla embadocada, autofascinada pel moment que ha creat. Tots, encomanats de la màgia del moment, contemplem la Torre inclinada de Pisa embadocats. Un souvenir típic, sense cap valor artístic ni material, tot d’una ha esdevingut un objecte preciós. És com si contempléssim l’autèntica Torre de Pisa per primer cop.
- L’he comprada perquè hi he vist un símbol de mi. La Torre representa la meva ment en la qual visc fortificada, tancada -Jodorowsky, definitivament, s’ha colat dintre de la classe de meditació.
La noia s’inclina cap a ella. Li fa una reverència a la torre, que acaba sent una postració. Tot seguit també s’inclina cap al mestre, i després cap a tots i cadascun. Fa de Torre de Pisa humana.
El mestre observa perplex la torre-souvenir i la noia-torre inclinada. Es veu obligat a examinar el capritxós objecte amb molta intensitat.
- Què passa? -pregunta per fi- Què li passa a aquesta torre? Està mal col.locada? Mal feta?
- No, és que és així -aclareix el cor d’alumnes, i, per respecte al mestre, reprimint les ganes de riure.
Resulta, doncs, que el guru no havia vist ni havia sentit parlar de la Torre de Pisa. A l’Índia no deu ser un monument tant popular com aquí. Allà tenen el Taj Mahal. No recordo ara mateix cap altre monument indi. L'Índia té una extensió de tres milions de quilòmetres quadrats, el continent europeu en fa deu. Proporcionalment deuen tenir el mateix nombre de monuments importants. Excepció feta dels que hi han viatjat o dels que s'empassen el National Geografic a dojo, el normal deu ser: Haver sentit parlar d'un monument per cada tres milions de kilòmetres quadrats de territori. Per als indis i per al mestre, Europa és la torre Eiffel, el Big Ben, el Partenó d'Atenes i, a tot estirar, la Sagrada Família.
En surten tres i escaig, un per cada tres milions de quilòmetres quadrats. La mateixa proporció que jo amb l'Índia. Jo no li puc exigir al mestre que conegui la Torre de Pisa, que, a més, és un edifici tort.
A banda de no haver sentit parlar de la Torre de Pisa, fa tota la impressió que el guru no ha entès res del que ha dit la noia.
Potser estava absort llegint-li les energies i s’esverava;
d’altra banda, prou interessants per a un lector d’energies: Deuen estar desbocades. La noia deu ser com una flama molt inquieta i molt intensa, com la flama de l’espelma que fa la dansa del ventre enmig de la rotllana.
- Ja està? -pregunta el mestre. Ara sí que es mostra clarament impacient i amb ansietat per recuperar l’ordre del dia de la classe.
No, no està. Això de la torre i les seves implicacions metafòriques només era el preàmbul. La noia, de cop, s’introdueix en el seu més gran problema personal que és el més universal dels problemes: l’amor, sentir-se estimada, el sexe. Vol solucions. Vol el que volem tots.
El mestre aquí recupera el control. La noia ha tingut el bon gust de reconduir la conversa cap a una de les especialitats del guru. De manera que tot aquest rotllo era per fer cap al Gran Assumpte: Necessita amor, afecte, sexe. I, ves per on, no hi ha res de més senzill en aquest món, que no vol dir fàcil. I, aleshores, recuperant la majestat perduda, li diu: Trobar un amor es regeix per unes lleis semblants a les que imperen al petit i al gran comerç. Si vols vendre alguna cosa, que el client tingui clar què vens, sigues clara i directa, presenta-ho d’una manera atractiva i agradable (abans de dedicar-se a impartir meditació, el guru tenia una botiga i no li anava malament). Per al guru, el sentit comú del comerç material es pot aplicar perfectament i sense manies a comerços de tipus menys material. I, sobretot, li aconsella, estigués receptiu a l’altre. I, sobretot, medita o serveix-te de qualsevol tècnica que t’ajudi a pujar la teva energia, la teva vitalitat, que això atrau infinitament més que les més cares cosmètiques.
El mestre, un cop més, ha triomfat. Ha mantingut intacta la seva autoritat, la seva infal.libilitat. És dura i exigent la tasca. El ridícul el sotja i l’amenaça, agotnat rere les mates com qualsevol fera voraç.
Ara bé, no se’l veu completament satisfet. S’ha produït un transvassament d’inquietuds de la noia cap a ell.
Crec endevinar la font del seu malestar. Ara que redacto aquestes línies, no aleshores durant la classe. Goso llegir els seus pensaments: En quina mena de civilització malalta i degenerada m’he ficat que és capaç de venerar una torre torta? Tindré prou armes i arguments i coratge per contrarestar una tan generalitzada i tan sofisticada i insanitat?