diumenge, 27 de gener de 2008

Potser em faré xenòfob


Aquest cap de setmana passat.
O si no era aquest, es tractava d’una possibilitat imminent.
O potser sí que hauria estat aquest cap de setmana passat.
Vol dir amb això, senyor Conde Pumpido dels Diantres, que jo, la meva família, o els meus estimats conciutadans, vam ser a punt de convertir-nos en víctimes anònimes de la causa gihadista?
Vaig agafar el metro el dissabte?
O algun transport públic en general de Barcelona?
O vaig ser en un centre comercial concorregut?
No puc recordar-me'n.
Merda, sí que me'n recordo. Vaig agafar el metro i vaig ser al Carrefour.
En quin metro haurien atemptat? En quin tren? En quin centre comercial?
Pito-pito-colorito...
Si eren tres, els suïcides, un al metro Plaça Catalunya, un a Rodalies Renfe estació de Sants i l’altre al Corte Inglés.
I a fer mal.
Però això no han tingut el detall de detallar-ho, el jutge i els periodistes carallots, perquè així el més gran nombre de barcelonins i visitants ocasionals de la ciutat poguéssim sentir l'inigualable i pessigollejant emoció de pensar que ens podia haver tocat la infausta loteria aquesta de la massacre gihadista.
Però el tal Conde Cándido o Cándido Conde dels Diantres va i diu que amb el material trobat no es podia fer un atemptat amb garanties de fer molt de mal. Els malvats tenien detonadors i nitrocel.lulosa, però resulta que la nitrocel.lulosa no explota gaire. Però potser posant-hi convicció i mala intenció, qui sap? Perquè potser, han dit, no preparaven l’atemptat en si, sinó que feien classes per aprendre a fer-ne.
O un mini-atemptat, no per provocar una tragèdia sinó per fer la guitza una mica?
O potser el material de fer molt de mal el tenien guardat en una furgoneta?
Això també ho han dit. Perquè no ens penséssim que podíem relaxar-nos i dedicar-nos al cent per cent a les nostres obsessions personals i als nostres maldecaps domèstics.
I jo us dic una cosa, senyor Conde Pumpido, senyor Saura, senyor Hereu i senyors periodistes amants de la veritat i de la professió, no us podíeu haver quedat calladets com bons minyons?
No se us ha acudit pensar que després de crear tanta alarma social amb la vostra sopa barrejada de dades, als aficionats del Barça ens ha deixat indiferents l'empat del nostre club i que el Madrid el tinguem a nou punts? I que l'Ave no arribi mai? I que la Sagrada Família pugui ensorrar-se per causes naturals? I que pugi l'IPC? I que hi hagi sequera? Ja no ens preocupen els problemes domèstics. I aquesta apatia aboca la nostra ciutat i el nostre país i els nostres clubs de futbol al descens de categoria.

I, en canvi, tanta incontinència verbal i tal devessall d'informació, senyors C.C.Pumpido, Saura, Hereu i Premsa C i MP (Canallesca i Molt Professional), i us heu deixat d'informar-nos d'una cosa molt important:
Què li diuen els suïcides gihadistes a les seves mares i a les seves dones abans d'anar a fer mal?
Pot ser que els diguin?:
- Aprofiteu per anar aquesta setmana a fer les compres perquè la setmana que ve s’acabaran les rebaixes de cop ja que aquell lloc és un niu d’infidels que mereixen la mort.
I si, malgrat l'advertiment, el suïcida gihadista, es troba la seva imprudent mare comprant a les Rebaixes del Centre Comercial on en aquell moment anava a immolar-se i fer una massacre de modestes dimensions,

què fa, el suïcida, què li diu?
Li diu a la seva mare que s’apunti a la causa de morir per la causa, o la fa sortir discretament de l’establiment?
Podíeu haver-nos dit alguna cosa al respecte i així que sabríem si els gihadistes tenen una mica d'entranyes o no en els queden ni una mica.
És important saber-ho. Ens hi pot anar la vida.
El dissabte passat vaig ser al Carrefour. Podria haver-me trobat un gihadista de cara, farcit d'explosius. Invocar el disgust que, amb la seva acció miserable, li hauria provocat a la seva mare, m'hauria servit d'alguna cosa?
On és la guia amb consells útils en cas de trobar-nos en una situació com aquesta?
O és que senyors Saura i Hereu l'únic que se'ls acudeix de receptar-nos és tranquil.litat i resignació com volent dir, si et toca et toca?
Tranquil.litat, resignació i agraïment?
¿Hem d’estar agraïts per sempre més als mossos d’esquadra, al conseller Saura i al confident de París, perquè potser la meva família i jo érem a l’hora i al lloc just on havien d’interpretar la seva opereta sinistra i terrible, els gihadistes?
Perquè si no fos pels àngels salvadors l'única opció era deixar-nos massacrar?
Sento una incomoditat tremenda.
L’alcalde Hereu ha dit que ens mantinguem tranquils, barcelonins i barcelonines, que
ho tenim tot sota el control del conseller Saura.
Sí, com se m’acudeix de posar-me nerviós?
És que sembla mentida que uns rústics pakistanesos ofuscats pretenguessin fer una petita o una gran mortaldat entre els habitants de la ciutat més cosmopolita, oberta, acollidora, pacifista i botiguera del món.

En aquella pastisseria del carrer Hospital, tancada després que detinguessin el propietari i el fill per implicació en el cas, jo havia comprat pastissets pakistanesos en tres ocasions.
I recordo haver preguntat al dependent què portava cada pastisset: si ametlla, si dàtil, si pistatxo. I recordo haver rebut un tracte tirant a amable.
Però ara no puc evitar de pensar una altra cosa (senyors Saura i Hereu, arranqueu-vos els ulls si el que escric a continuació us ha d'escandalitzar). Ara el que penso i imagino és que pel darrere del somriure esforçat del dependent hi havia aquest pensament maligne:
“Si sabessis que els beneficis d’aquests pastissets que estàs comprant són per finançar reunions clandestines i comprar material per fabricar bombes que enganxarem amb cinta aïllant en el cos d’algun dels nostres pallussos ofuscats que, qualsevol dia, faran volar pels aires un vagó de metro on, potser, viatjaràs tu, gos infidel... No sé si te'ls menjaries tan a gust com te'ls menjaràs. Ha, ha, ha! -riure malvat-.“

De manera que amb la meva afició als pastissets pakistanesos, sense saber-ho, estava augmentant les probabilitats de convertir-me en víctima d’una carnisseria gihadista. Sense saber-ho, per golafre i llaminer, potser estava finançant el meu assassinat i el dels meus conciutadans.
I penso una altra cosa terrible també:
Aquests pakistanesos que vénen a casa a deixar-me el butà i que es queixen sempre que la meva propina és garrepa i que la meva gasiveria impedeix que la seva família prosperi, potser, en realitat, el que no permet és que prosperi la causa gihadista. Potser com més propina dono, per tal de no sentir-me com un podrit occidental explotador, més contribueixo a la demencial causa gihadista i, en conseqüència, augmento les possibilitats de sucumbir en una massacre. I tot per no posar-me gas natural a casa. Passant-me de butà a gas natural potser disminuiria les possibilitats estadístiques de sucumbir.
I tot potser és també per no haver-me comprat un cotxe i per la meva mania de fer servir els mitjans públics i sostenibles de transport. Els usuaris de mitjans públics com el tren o el metro, segons la causa gihadista, mereixen infinitament més la mort que els usuaris de vehicles privats. El tractat de Kioto potser és una conspiració sionista que vol incrementar el sofriment dels pobles oprimits, ja que quan es retallen els beneficis petroliers dels xeics àrabs, d’alguna manera es deuen posar de molt mala llet i aleshores se la carreguen els seus súbdits. I els amos de les companyies petrolieres i de la indústria automobilística també estan molt d’acord amb tot això.
I tot això és perquè he fet massa cas dels seus socis ecosocialistes, senyor Hereu.
Per acabar, els diré una cosa, si no em donen cap altra consigna al respecte, senyors Pumpido, Saura i Hereu, a partir d'avui deixaré de simpatitzar en la mesura que ho feia amb els enemics de la cristiandat, deixaré de comprar pastissets blasfems en pastisseries sota sospita i deixaré de donar propines als enemics de la fe i de l’esperit. I, com no siguin una mica més explícits i coherents en les seves comunicacions (ara és, de fet, quan us hauríeu d'arrencar els ulls, estimats conseller i alcalde), em temo que acabaré sent una mica xenòfob, i potser no seré l'únic, amb la qual cosa empastifarem el prestigi de Barcelona com a ciutat oberta, cosmopolita i acollidora i respectuosa de les diferències.