divendres, 13 d’agost de 2010

El turisme ens salva


Agost: En absència de la meitat de la població autòctona habitual, ramats de turistes baixen dels autocars i recorren el meu barri, victoriosos, reis i senyors, atrets pel reclam irresistible de la Sagrada Família, aquest gran homenatge a la virilitat espiritual que va concebre Gaudí amb catorze magnífics fal.lus amb corona apuntant al cel, com volent dir: "Va per tu, Senyor, tota aquesta magnífica erecció. A tu et devem, que se'ns posin dures i esplèndides!"
S'adonen d'això, els visitants del temple?
D'alguna manera sí.
La contemplació del monument els deixa contents i un punt exaltats.
Que altes són les torres, que magnífiques, que eixerides!
D'alguna manera, contemplant la Sagrada Família connectem la potència sexual amb la potència espiritual i això no té preu. Portentós Gaudí.
I tot gràcies a l'absència de reflexió que tallaria les ales d'aquesta magnífica experiència.
En el turisme posem en pràctica el lema "ser feliç és no pensar".
Sabem que el pensar mata la potència i l'erecció. Posar-se a pensar enmig de l'acte sexual comporta una desviació important de flux sanguini al cervell. Si penses, arruïnes la festa.
Els més grans pensadors acostumen a ser també grans impotents. I no sabria dir si el pensar dur a la impotència o la impotència deixa moltes hores lliures per pensar.
"Ser feliç és no pensar" és un manual mític, de 100 pàgines o més, exhaurit, desclassificat i impossible de trobar. Però disposem de moltes agències de turisme, físiques i virtuals.
Durant les 100 pàgines o més, aquest text llegendari dóna voltes a la idea que la felicitat rau en el no pensar. El no pensar que no és la ment buida de la meditació oriental. En el no pensar del manual no hi ha cap pretensió d'il.luminació, saviesa o compassió. Ser feliç sense més.
El turisme té la base de l'èxit en aquest principi.
Cada cop hi ha més practicants de la meditació. Però mai no seran tants com turistes.
El turisme és una solució més radical que la meditació al problema de l'excés de reflexió.
El turisme és la versió humana de la migració de les tortugues per a la posta d'ous. Però sense que tingui una importància tan cabdal per a l'espècie.
O potser sí.
Podem plantejar la tesi que l'espècie humana s'hauria extingit durant el segle XX sense la invenció del turisme (la qual cosa, l'extinció, no entraré a dilucidar si és en si bona o dolenta).
El turisme ens va salvar probablement de caure en l'existencialisme.
Què hauria estat de nosaltres si, per superar el trauma profund de la segona Guerra Mundial, ens haguéssim abonat a cercar desesperadament un sentit a la nostra existència, en lloc d'agafar el sentit contrari, abocar-nos a la feliç banalitat del consum i a la il.lusió, renovada cada any, d'escollir el nostre destí vacacional.
D'aquesta manera vam poder esquivar la trampa que ens va parar aquest gran enemic de l'espècie humana que va ser Jean Paul Sartre, déu nostre senyor l'hagi perdonat, que amb l'esquer de fer-nos amos i senyors del nostre destí, pretenia llançar-nos a l'abisme de la responsabilitat total sobre els nostres actes.
El turisme ens salva de l'angoixa i el suïcidi. Com a turistes esperem amb ànsia el mes que ens lliurarem a la inconsciència absoluta i al ramat. I el mur de Facebook és el nou altar on donar compte dels nostres progressos en aquesta matèria.
Altres formes no tan clàssiques de turisme, que compleixen la mateixa funció:
Cursos de Creixement Interior o Espiritual, Teràpies diverses: Psicoanàlisi, Altres Psicoteràpies, Risoteràpia, Musicoteràpia, Experimentació amb Psicotròpics, Balnearis, Ioga, Pilates, Culturisme.
Molts practicants de meditació no tenen intenció d'arribar al nirvana o satori. Són turistes d'interior.
Tant si el Turisme és exterior o interior (coneixe's), el que es persegueix al final és evitar l'excés de debat mental que acaba desembocant en la necessitat de medicar-se, el suïcidi o en la barricada a la Via Laietana.
L'homo sapiens es va extingir durant els anys 60 per deixar pas a una nova espècie molt més ben adaptada i resistent, l'homo turista.

2 comentaris:

jomateixa ha dit...

Tens tota la raó. Quan la meva avia va deixar de pensar, de sobte també va deixar de fer-li mal res, van desaparèixer els patiments psíquics i amb ells també els físics. Ja és ben trist que per ser feliços haguem de deixar de ser persones...

jomateixa ha dit...

Em pots escriure un correu, que et volia comentar una cosa?
tumateix.llibres@gmail.com
gràcies.