dilluns, 30 d’agost de 2010

B.S.P. (Banda Sonora Permanent)



Fruit d’una pacient investigació, endegada uns quants mesos enrere, he detectat que el metro i els autobusos, però també el carrer i els tramvies van plens de locutors de ràdio que s’han oblidat de treure’s els auriculars, o potser no és que s’hagin oblidat de treure’s els auriculars, sinó que s’emporten feina a casa (com s'observa a la fotografia). Aquesta proliferació de joves professionals, lliurats al noble ofici de la radiofonia, i que en fan exhibició en els espais públics, em satisfà d’allò més.
Altra cosa he de dir d’aquells altres que porten incrustats, als pavellons auditius, aquests auriculars més petits, mínima expressió d’un altaveu, com per dissimular, o per dissimular, curt i ras i clar. Aquests tenen motivacions menys lloables que els primers. Es dediquen a la melomania (com es pot observar a la segona imatge). La melomania -o mania d’escoltar música en tota ocasió possible-, és un dels problemes que afecta capes i estrats més fondos i extensos de la nostra societat actual. És una pandèmia no denunciada per l’OMS -i quina oportunitat perduda de posar-nos l’ai en els nostres cors! i fer-nos comprar vacunes-.
El problema no és que es puguin quedar sords de tant usar auriculars. Encara rai, si es queden sords. Quina sort, per a un afectat per melomania, quedar-se sord! Perquè el problema és la melomania mateixa.

Molts conciutadans necessiten una banda sonora permanent a les seves vides. En què es converteix la vida d’un melòman? En una pel.lícula (massa llarga) que només suporta el mateix protagonista.
A les pel.lícules industrials americanes sona ininterrompudament la música de la banda sonora com un ketxup emotiu que no deixa l’espectador ni un minut de respir. Les pel.lícules industrials americanes, especialment les d’època (les de qualsevol època que no sigui ben bé aquesta), duren només una hora i mitja i després ja et veus lliure d’aquest empatx musical.
Però molts conciutadans nostres -molts de vosaltres segur que teniu germans, fills, cosins, cunyats i animals de companyia afectats de melomania- necessiten que la seva vida es mogui al compàs i la melodia de la música guardada en els seus dispositius portàtils. Necessiten sentir sota els seus peus una catifa voladora de música que els porti lleugers i rabents cap a la jubilació després d’una vida d’alts i baixos que, gràcies a la música, acaba semblant una altra cosa (no gaire millor, però una altra cosa). Traieu-li el so a alguna d’aquestes pel.lícules commovedores. Substituïu-lo per so ambient (el que s'escola per les finestres del pis). Digueu-me què en resta, de la pel.lícula. Un Power Point absurd i massa llarg. Això en resta.
Feu un favor a aquests melòmans crònics: En un moment de distracció en què es desprenguin dels seus auriculars i del seu dispositiu -hi ha moments del dia que ho fan-, arrabasseu-los-hi, amagueu-los-hi. Introduïu el silenci i el so ambient a les seves vides. A veure què passa. A veure com reaccionen.

Feu-me un favor, a mi, també: En un moment de distracció mental, que badi amb el vol inquietant de la mosca negra, robeu-me el pensament. Deslliureu-me de la banda sonora mental que em porta cada dia com sobre dos rails dins d’un túnel, en velocitat constantment accelerada cap als topalls on he d’estavellar-me.
Robeu-me la cadena de pensaments, que és com un aparell de ràdio impertinent que un cirurgià es va deixar oblidat dins del meu crani, a veure què. A veure com reacciono.
Potser us quedareu sense aquest blog.

No passa res.
N’hi ha a milions en tot el món. I tots són la transcripció de bandes sonores mentals dels que podien haver estat excel.lents professionals de la radio.