L'Amnèsia original

Una cosa horrible, com un xuclador vertiginós, greix abominable i columnes extraprimes i duríssimes que em travessen i m’esqueixen.

Sento corredisses que s’allunyen i després s’acosten. Obro els ulls i una fogonada de llum artificial em fereix les pupil.les. Estic envoltat de bates blanques.
La mare, amb el rostre tumefacte, em besa el front i em ruixa amb llàgrimes, una pluja calenta i salada que m’escalda el cutis tan delicat. El pare agafa la mà de la dona entre les seves. Els reconec: són les pares escollits.
“Quina alegria! Ho he aconseguit finalment. Prepara’t Món, ja sóc aquí. Vinc amb una missió transcendental sota el braç. Sóc el messies.”
Els pares d’ella, els meus avis, els que vindran a buscar-me a l’escola d’aquí en cinc anys, quan els meus pares estiguin ocupats realitzant-se professionalment tots dos, arriben a l’habitació i se’m passen, ara tu, ara jo. Em toquinegen amb fervor i m’omplen de petons. Visitants i metges reparteixen copes de plàstic i brinden. Una safata amb galetes salades passa de mà en mà.
Estan meravellats, perquè tinc els ulls oberts i llueixen, plens de vida, amb aquesta insolència i tossuderia tan típics del viure. Estic envoltat d’una aureola lluent. No sé si estan preparats per veure-la. Voldria dir unes paraules per solemnitzar el moment, però una andanada de febre a la panxa m’arrenca el plor. És una fam atroç.
- Mama, el teu fill plora, deu tenir gana -diu una infermera.
De seguida sento un mugró als llavis i m’hi abraono, capcinejo amb desesperació fins que atrapo el brollador entre els arcs esdentegats i em poso a xuclar.
Ja estic perdut. Com en el despertar d'un somni, el que era abans de néixer i el que venia a fer aquí s'ha convertit en unes escorrialles disperses que s'han dissolt amb la primera llet. El Món haurà de continuar esperant.