Pàgines

dimecres, 2 de juliol del 2008

Rares emocions

A l'AVUI digital d'ahir, dimarts 2 de juliol, feien la següent consulta als lectors:

És compatible ser catalanista i emocionar-se amb la selecció espanyola?
• Sí, del tot.
• No gaire.
• Gens.

Les emocions són rares.
Canviem la pregunta:
És compatible ser un patriota espanyol i no emocionar-se amb la selecció espanyola?
Segons Juan Antonio Camacho, ex-seleccionador, no.
Les emocions, en aquest cas, han d'estar perfectament alineades.

Es pot ser una persona refinada i culta, amb títol universitari i entusiasmar-se amb una aventura de Mortadelo i Filemón?
No ho sé. No tinc títol i, segurament, no sóc ni refinat ni culte.

Es compatible emocionar-nos o excitar-nos sexualment amb una escena de violació en una pel.lícula i ser catalanistes? O progres? O cristians?

Quina emoció és més incòmoda, aquesta que acabo d'esmentar o la que proposava l'AVUI?
Ajuda pensar que, en tots dos casos, l'emoció és per una representació. La violació no és real. És una fantasia. Recrea una clàssica fantasia sexual de dominació. Ens podem permetre el luxe de tenir fantasies sàdiques, d'ençà que Freud va sentar càtedra.
I la selecció representa Espanya. La victòria d'Espanya sobre Alemanya a la final de l'Eurocopa,
quan ens parem a discernir les coses, sabem que no és l'exèrcit espanyol entrant a les portes de Berlín.

Que rares i salvatges són les emocions!
I algunes metàfores, també!

En l'equip nacional d'Espanya, proclamat campió d'Europa, jugava mig equip del Barça i mig equip de jugadors criats a la Masia i, a sobre, jugaven a l'estil de Can Barça.
Podem entendre-ho com una conspiració? Un maquiavèl.lic estratagema per completar el procés d'assimilació i eliminació del nostre fet diferencial?
Crec que la qüestió no és aquesta.
La qüestió seria:
Per què necessitem emocionar-nos amb una selecció i amb uns partits de futbol?
Si és una tendència o una necessitat, morbosa o no, d'una part de la humanitat, la d'emocionar-se amb una selecció de futbol, aleshores els catalans, com a part integrant de la humanitat, no tenim perquè ser més egregis i "desapegats" que ningú en el món.
A falta d'una selecció pròpia en competicions de debò, ens assisteix el dret legítim d'emocionar-nos amb la selecció que representa Espanya (és a dir, la selecció del país governat per l'administració que no ens deixa convocar referèndums, ni administrar els nostres impostos, ni recuperar els nostres papers històrics, ni decidir per on hem de foradar els nostres túnels), perquè la selecció només representa Espanya, no és còmplice directa de les injustícies esmentades, ni les justifica simbòlicament sobre el terreny de joc. Quan juga i guanya la selecció, no milloren ni empitjoren les nostres relacions amb aquest estat que ens governa
a l'estil colonial.
Hi ha una aspecte simbòlic en la història de la selecció espanyola de futbol i és el que més emocions ens promou als catalans.
L'etern desig de Catalunya i els catalans de derrotar algun dia aquests macarres i abusananos que fa segles que ens treuen la sang i ens dicten què hem de fer i com hem de viure, es correspon perfectament amb l'etern desig de la selecció espanyola, fa tres dies satisfet, de derrotar aquests italians alemanys brasilers, macarres, abusananos i vanitosos futbolístics.
- Quina bella paradoxa!
És en aquesta identificació que els catalans, mal que ens pesi, ens veiem arrossegats a emocionar-nos amb la selecció d'Espanya.
Ens vam emocionar i alegrar i alleujar quan la selecció va salvar el fatídic obstacle de quarts de final. En termes futbolístics, els quarts de final eren com una repetició ominosa i obsessiva del nostre onze de setembre.
Ens vam emocionar quan la selecció espanyola va enviar a casa la insidiosa, irritant
i bunkeriana, selecció italiana. Com una consumació de la derrota de tots els arxienemics mediàtics de Catalunya.
Ens vam emocionar quan va fer baixar el morro a la prepotent selecció alemanya. Com una victòria contra tot pronòstic, del SÍ en un referèndum d'autodeterminació.
La victòria de la selecció espanyola és una alegria per als il.lusos amants de la justícia poètica en tots els àmbits de la vida.
Un model per als catalans.
Un exemple a seguir per als polítics catalans.
Ara ve la proclama:
És així, amb bon joc, amb decisió, amb "descaro", amb convicció, sense manies, sense complexos, amb un grup unit, que se li pot fotre un gol per tota l'esquadra a la història i al contuberni espanyolista.
Ja és hora de deixar de recrear-nos en el fang d'un 11 de setembre de claudicació i derrota en la tanda dels penaltis.

Amb les dues últimes frases crec que he trobat el to just per reanimar i enardir les masses de catalanistes afligits per haver-se emocionat pecaminosament amb la selecció espanyola.

PS: No puc estar-me'n de dir-ho:
José
Montilla, i el seu partit PSC, traspuen l'esperit de la vella selecció espanyola, la que apallissava seleccions de segona fila en fases de classificació i que, després, sortia
al camp ja derrotada quan se les havia d'heure amb partits decisius i seleccions d'envergadura.
JM i el PSC dominen localment l'àmbit municipal, el cultural, l'associatiu, les televisions i mitjans d'aquí, amb un gran joc maquiavèl.lic, però queden humiliats a Madrid, a l'hora dels grans debats i les grans decisions. (Com a mostra: És a Madrid que es confegeix l'alineació que presenta el PSC, i si un tal Maragall, davanter molt incisiu, de joc vistós, ha de sortir de l'equip per fer entrar un tal Montilla, un migcampista d'estil picapedrer).

Bella paradoxa!
L'actuació de la selecció espanyola de futbol en la passada Eurocopa ens indica clarament el camí audaç per guanyar-nos el dret a emocionar-nos un dia amb la selecció catalana.