Conspiració

(Continuació de "La causa de les conseqüències" i "Acupuntura en el desert", respectivament localitzables als mesos d'abril i maig)

A Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, on vaig estar-m’hi cosa d’un any i mig, vaig conèixer un brasiler amb pinta d’alemany que es deia Càssius Àngelus. Càssius Àngelus no era un pseudònim artístic, els pares de la criatura van tenir l’estranya humorada -tot i que no tan estranya en el context del Brasil-, d’etzibar-li aquest nom.
El Càssius tenia el mateix problema a la pell que jo. Érem germans de clapetes pruriginoses.
El Càssius era -i deu continuar sent- gran bevedor de cervesa i amant de la bona taula com jo. Quan dic “bona taula” em refereixo concretament al menjar de fonda de tota la vida, aquest que es distingeix no per l’eclecticisme ni per les combinacions sorprenents de gustos sorprenents ni pels emplataments escultòrics ni pels noms ampul.losos, sinó per la quantitat, la qualitat de la matèria primera i el sentit comú en la preparació.
Una nit, després d’un sopar memorable al seu apartament (a l’estat de Minas Gerais és on més i millor es menja de tot Brasil i la cuina casolana del Càssius n'era digna representant), vam ocupar la sobretaula amb un debat calorós sobre la nostra producció de clapetes vermelles, excoriacions i èczemes. El seu dermatòleg sostenia que el nostre problema era la conseqüència d’una al.lèrgia a uns fongs paràsits que viuen a la nostra pell. Excedir-se amb les begudes alcohòliques i amb certs aliments pesats -especialment porc, en totes les seves presentacions-, però sobretot l’abús de l’alcohol, faria proliferar aquests fongs oportunistes. Segons el dermatòleg brasiler, la hipòtesi de treball del meu dermatòleg: la reacció al.lèrgica a la grassa de la pell, no era correcta.Vaig replicar amb arguments de pes: “Com pot ser tan ruc el teu dermatòleg?!” o “el meu dermatòleg li dóna vint voltes al teu!”, etcètera. Vam organitzar una polèmica de nivell de pati d’escola on es va posar en joc l’honor de la dermatologia nacional respectiva.
El que en veritat em treia de polleguera no era veure qüestionada la competència dels dermatòlegs catalans, sinó imaginar-me el meu rostre envaït de moixernons microscòpics addictes a l’alcohol i als greixos saturats dels embotits que arribaven per via sanguínia als capil.lars de la meva cara.
Fos la reacció al.lèrgica contra aquests invasors minúsculs, o fos contra l’excés de grassa, el que sí quedava establert (i he pogut confirmar al llarg dels anys) és que hi ha una relació directíssima entre la ingestió excessiva d’alcohol i d’aliments carregats de toxines i greixos, i les crisis d’èczemes a la cara.
I en refredar-se la qüestió, aquell mateix dia, vaig començar a admetre la possibilitat de tenir pròsperes colònies de moixernons, afortunadament microscòpics, acampats a la meva pell sense pagar drets de càmping.
A partir d’aquí podia formular la meva primera sospita. Era fàcil establir una relació entre alcohol i greixos, el fetge i els problemes a la pell. Elemental, estimat Watson: Aquest inepte del meu fetge no processa l’alcohol i altres elements perjudicials, deixa que passin a la sang que els transporta i abandona allà on pot. No processa com a mi em convé, sinó com convé als presumptes paràsits. O sigui que d’inepte, res. És un traïdor sabotejador en tota regla. És un òrgan malvat. Prefereix fer feliços als fongs que a mi. Ho fa de manera deliberada. Per castigar-me els excessos. Què té aquest fetge repel.lent contra els excessos? Sóc de vida. I ser de vida, comporta excessos. L’excés és sinònim d’alegria. Com el colesterol dolent, que és el que acompanya algunes de les millors coses d’aquest món: el pernil, la cansalada, els xoriços picants, la mantega, l’ou fregit amb patates fregides...
Aquest fetge meu resulta que és un fonamentalista vegetarià repel.lent. O tal vegada és simple rancúnia: el mortifica treballar quan jo estic de festa.
En qualsevol cas, culpable. O, fins que no aporti proves, presumpte culpable. El primer sospitós del joc del Cluedo de la meva salut. Sospitós d’engreixar moixernons minúsculs.
Un culpable, una arma, un lloc del crim:
Acuso aquest fetge malparit de processar malament les begudes espirituoses i els gustosos greixos saturats de la meva dieta carnívora.
L’arma és el seu passotisme.
El malparit exerceix la seva carrera criminal a sota de les meves costelles.
I aquest fetge, qui el feia i el fa ser com és? Gandul o rebel o malvat? He de donar-li boldo i carxofa tota la vida per estimular-lo -o per fer-lo passar per l’adreçador-? Quin és el mòbil de la seva conducta delictiva? En el Cluedo, joc de taula clàssic i entranyable, curiosament no hi ha mòbil. El senyor Blanco (o el Professor Mora o la Senyora Rubí) maten l’amo de la casa amb un canelobre a la sala de Billar sense cap interès personal, potser perquè els assassins del Cluedo van néixer amb un cromosoma assassí. Assassins de naixença. El meu fetge potser no processa com és degut perquè és defectuós de sèrie. Això vaig concloure.
Tanmateix, d’ençà aleshores (i ho he d’agrair al Càssius Àngelus), quan em pregunten què tinc a la cara, ja no he de dir: Al.lèrgia a l’excés de seborrea, sinó: Al.lèrgia als Micromoixernons Alcohòlics. I no em sento tan malament.