Pàgines

dijous, 24 de juliol del 2008

Quins malvats volem per als nostres fills?


(Article publicat al Butlletí 11è de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia)

Una tarda, fa poc, el meu fill petit m'agafa i se m'endú al videoclub. Segons ell li havia fet una promesa tres dies enrere. Com que no se m'ha acudit cap bona excusa a temps, doncs això, hi anem.

Tria Descobrint els Robinson.

Podria haver estat pitjor.

Descobrint els Robinson: L'enèsima producció Disney. Garantia d'uns mínims d'acció i d'espectacularitat i una depurada animació. L'únic que demano és que no abusin amb les cançonetes. Lewis, un orfe abandonat en un orfenat. Tothom sent empatia amb un orfe. Encara que tinguem o hàgim tingut pare i mare, ens sentim o ens hem sentit orfes en un moment o altre, o sempre: Els pares no ens entenen, o els pares no tenien tot el temps del món per a nosaltres, o els pares deixen de cop de ser aquells éssers supermeravellosos i esdevenen éssers reals. Aquest de la pel·lícula, a més, és un orfe superdotat que ningú no entén i quasi ni suporta. Cap família no el vol adoptar. Només obrir la boca, els pares candidats s'adonen que no és el nen dolç, tendre, inferior intel·lectualment, que podran modelar al seu gust.

Aleshores arriben del futur, Wilbur Robinson i Bowler Hat Guy. Respectivament: un amic aliat i un enemic. Com a Terminator. L'amic arriba per preservar la història i el futur. L'enemic, naturalment, per canviar-la a favor seu -el molt egoista! El malvat roba la màquina que pot alterar el futur. Lewis i Wilbur es veuen obligats a viatjar al futur, que és el present d'en Wilbur, per intentar arreglar les coses des d'allà. Com a Retorn al futur (la 1 o la 2, no ho recordo). Lewis, l'orfe, fa coneixença de la família de l'amic. És una concentració única de bojos encantadors sortits directament de Viu com vulguis de Frank Capra.

La pel·lícula està clar que és un patchwork fet de déjà vus cinematogràfics tot ben cosit i manufacturat amb la garantia de la factoria Disney.

Aquesta família d'eixelebrats sí que comprèn i sí que vol adoptar l'orfe impossible. Però, ves per on, hi ha una incompatibilitat radical que impedeix la felicitat d'en Lewis -i, per deferència amb els que no han vist la pel·li, no la revelaré, perquè avui em sento bona persona-.

Tot seguit, una altra sorpresa: el malvat és algú que Lewis ja coneixia, un que ha acumulat tones de rancor contra ell, a més de lleganyes i hores de no dormir en una edat especialment delicada.

De manera que la seva maldat parteix d'un desig de venjança comprensible.

La factoria Disney es posa al dia: Els malvats purs, els malvats perquè sí, per amor a la maldat, per pur geni de la maldat, per pura crueltat juganera, ja no es porten. Ara els malvats vénen amb una oportuna genealogia sota el braç, que els justifica. La idea és que els malvats ja no són els altres, sinó que qualsevol de nosaltres, col·locat en la mateixa situació, també es decantaria cap al costat obscur.

I, a més a més, el malvat contemporani gaudeix d'opció a redempció. Són així: Reversibles com alguns anoracs.

La raó de ser de les tres preqüeles de La guerra de les galàxies, és, a banda de vendre més figuretes de marxandatge, mostrar-nos exhaustivament com la filantropia es va convertint en rancúnia i maldat, en la persona de Darth Vader i, com novament, es transforma en bondat.Una bondat ja no ingènua i de més mèrit. Ara bé, en contrast amb Descobrint els Robinson, els guionistes tenen cura de mantenir l'Emperador dins del Costat Obscur de la Força, i així queda un enemic -decent com a tal enemic- amb qui lliurar el darrer gran combat. Gran previsió.

De les cendres del mal destruït sempre reneix el mal, amb la qual cosa assegurem la pervivència del cinema d'aventures i de l'OTAN.

A la sèrie "Farscape" també ho tenen clar. Quan un rufià pateix la conversió a la bondat i, per tant, s'alia amb els bons i, per tant, queda inservible com a tal rufià, de seguida ocupa la plaça deixada lliure un nou rufià, confirmant un principi de necessitat: la bondat necessita un punt de referència perquè sapiguem de què parlem, quan parlem de bondat. La bondat és la negació de la maldat. La maldat és una afirmació. I la innocència és una altra cosa, que no necessita afirmar ni negar res.

A "Bola de Drac" -gràcies Toriyama! per existir- després que queda anul·lat un enemic (per reinserció, o per exterminació pura i dura), se'ns presenta un de més invencible i cruel, fins a arribar al monstre Boo, que és el millor malvat dels últims vint o trenta anys, ja que es basa en la idea del xiclet, la substància artificial més malvada i resistent.

Resulta un contrasentit, una cagada postmoderna, justificar i reinsertar els malvats; el malvat "bombó de licor": un cor tendre recobert amb una crosta negra. En el terreny de la fantasia, el malvat de crosta i cor negres té més glamour.

Per a un psicoanalista potser sí que és el gran repte, la màxima fascinació, escodrinyar en les arrels familiars de Hitler, Pol Pot, Idi Amin i imaginar que troba les raons de ser de les seves maldats respectives, i imaginar una tanda de sessions que hauria pogut estalviar calamitats als jueus, gitanos, cambotjans, etcètera.

Ara bé, en una aventura fantàstica, un malvat amb un trauma justificador i una opció a reinserció sol resultar tan decebedor com el cafè amb llet descafeïnat, descremat amb sacarina.

Tot i que Kirikú i la Bruixa és una gran història i gairebé em fa dubtar del que acabo de dir.

Vegeu el gran encert i la visió comercial de l'església catòlica, que aboleix els llimbs, per insípids i innocus, però manté en plantilla el malvat per antonomàsia, que és dolent no per trauma infantil, sinó per lliure elecció, ja que aquesta és la dolenteria amb pedigrí de debò.

Si alguna cosa podem valorar d'un malvat és que sigui tenaç en la seva maldat, constant i creatiu. Els malvats, si han de morir, que ho facin amb tanta dignitat com moren els herois, sense renúncies ni conversions ni penediments de darrera hora.

Aleshores, per exemple, trobo estupenda Michelle Pfeiffer en el paper de bruixa a la recomanable Stardust. Llogueu-la i sabreu de què parlo. Ole per la bruixa Pirula! Constatem alleujats que continuarà lluitant per la seva causa.

Als dolents els reconeixem la seva causa. I no volem que es rendeixin mai. Perquè, a l'heroi, no ens agrada que li donin peixet.

Un dolent que es fa perdonar fóra com un Reial Madrid tovet que se'ns fes simpàtic. Per la mateixa raó, aplicada a la inversa, quan algun candidat polític és netament impopular o té un aire sinistre, es procura difondre la seva història familiar, fer-nos-el més humà, perquè pugui semblar menys enemic nostre.

Un dels més terrorífics i sòlids malvats dels últims temps: El "bon noi" de Funny Games de Michel Haneke, refilmat aquest any.

Perquè és coherentment malvat fins al final.