dilluns, 28 de juliol de 2008

Catolicisme reciclat

Swami Vivekananda, el mestre indi que a finals del segle dinou divulgava per Occident la filosofia hindú, a Vedanta la Via del Ioga, ens predica: «Cal refusar com un verí, tot el que ens fa ser febles, física, intel·lectual i espiritualment. No hi ha vida en això; no pot ser veritat. La veritat enforteix. La veritat és puresa; la veritat és tot coneixement...»; i també diu: «És això el que ensenya el Vedanta. No proposa cap panacea universal, cobrint ferides amb plaques d’or...»
Aquestes paraules serveixen de rèplica perfecta a una de les clàssiques divises de la Nova Era:
Tot mal té una part positiva. La malaltia no és la teva enemiga, és la teva aliada.

Etcètera.
Si el mal té una part bona, no és tan mal. Potser hauríem de tenir-li més consideració, al mal, en totes les seves formes. El feixisme té una part positiva (el problema és saber-l'hi veure, oi que sí?). Un tsunami té una part positiva (em costa, però ja l'hi trobaré). Trencar-se la cama té una part positiva (aquesta és més fàcil: Puc dedicar-me a ordenar fotografies. Altrament no hauria trobat mai el moment) Si em concentro en el que té de bo, se'm fa més suportable.

Aquest lenitiu estúpid de resignar-se. De decorar la merda i ruixar-la amb ambipur. Segons Vivekananda (que ho diu amb altres paraules) la merda és merda. Una tràgica mort és una tràgica mort i una merda. Un càncer és un càncer, una PUTADA en majúscules. Si te’n surts i en treus quelcom de positiu com, per exemple, que et sobrevingui una pressa molt comprensible d’acabar els vells projectes sempre ajornats, millor per a tu. Però a mi no em sentiran glorificant el càncer pels seus efectes beneficiosos de cara a entrenar l’esperit i el cos i proporcionar-te ales per no deixar coses per l’endemà. Superar un fet terrible et serveix, sobretot, per enfrontar els fets terribles que li seguiran. Com entrenar-se a córrer serveix per córrer i, potser, de passada, va bé per al cor. I si no has de dedicar-te a volar en helicòpter no perdis el temps fent un curset.
Mireu què s’hi pot llegir en un butlletí de l’”Asociación Pro-Quiropráctica de España”:
«(...) La doctora Brown proposa una innovadora teoria sobre la subluxació vertebral anomenada Teoria de l’Energia Potencial.

»Aquesta teoria subscriu que la subluxació apareix a causa de les limitacions de la consciència personal i col.lectiva dels éssers humans, i que és una part necessària de l’evolució humana (...)
»...la Intel.ligència Universal ha creat la subluxació [lleus dislocacions de les vèrtebres] per separar la consciència de la matèria, per tal de crear polaritat i perspectiva. Aquestes dues qualitats es consideren necessàries per a l’evolució de la consciència. La separació de la matèria i de la consciència, provocada per la subluxació, ens permet observar-nos en l’espai i el temps. L’ajust quiropràctic permet, d’aquesta manera, reunir matèria i esperit amb un nou dinamisme i potencial per evolucionar.”

En atenció a les persones que estem limitats a nivell de consciència i que tenim un accés restringit -en virtut del nostre atapeïment mental- a la Intel.ligència Universal, gosaria de demanar que aquestes teories no transcendissin l’àmbit privat i familiar de la doctora Brown, per tal que la resta no ens acabem sentint com xinxes amb aparença humana.
Per aquest camí de beneir els problemes que se'ns presenten, i entendre'ls tots com proves iniciàtiques, acabem caient en excessos com estimar els lleons que se’m menjaran. O besar els peus dels terroristes que em segresten i em tenen tancat en un zulo durant tres mesos i em permeten, així, ser una persona més evolucionada en acabat.
En concret, fixeu-vos el problema que ens planteja la Brown: Trobeu la manera d’obtenir subluxacions com més i més variades millor, per tal d'accelerar l'obtenció de l’evolució de la vostra consciència. (I, de passada, donar prosperitat a les clíniques quiropràctiques)

Un àngel l'haurem de descriure ara com un “ésser que assoleix una naturalesa immaterial després de patir subluxacions a dojo”?
I un tumor maligne, no serà encara més efectiu per assolir aquesta separació de la matèria i de la consciència? Lògicament sí. Com més separats, en aquest cas, matèria i consciència, menys patiment.

Em costa de recordar un cas en què el marquèting fos tan perniciós. Pobres pacients!
Els guareixen d'una ridícula subluxació i paguen l'altíssim preu d'empassar-se idees tòxiques.

És obvi que de qualsevol experiència -per desagradable, crua, brutal que sigui- en podem extreure alguna cosa positiva, si som prou imaginatius, calçasses o afortunats. D'això tota la vida se n'ha dit consolar-se. És una de les grans habilitats de l'homo sapiens. I el cristianisme en va fer un art. Gran part del doctrinari new-age és la posada al dia de la resignació i el consol cristians.
Vivekananda i Nietszche, per descomptat, viatgen en una altra direcció. Ser forts per acceptar-ho. Practicar l’enfortiment per no deixar-nos ensorrar. Aguantar el xàfec. Usar l’astúcia per sortir d’una situació. Pur sentit comú. El sentit comú és blasfem i heretge.
Rebre els lleons (o la lepra) que se’ns menjaran com un regal celestial és practicar una altra cosa.

El nostre cos, de fet, sap de què va la història. Millor que nosaltres. Ho té claríssim. I sort en tenim d’això. Fabrica constantment material de defensa per a la guerra diària contra els microscòpics agressors. Bacteris, virus, fongs, ens envaeixen diàriament, per milions. Vénen per feina. Poden ser els nostres aliats, per conveniència, o els més ferms fills de puta. La resta és literatura barata. I nosaltres, de vegades, cometem deslleialtats terribles amb el nostre cos. Ens aliem amb l’enemic. Per exemple, quan diem:
Tot mal té una part positiva.
La lluita contra la malaltia, la convicció de superar-la és l’única cosa positiva. Els enemics no els necessitem per a res, necessitem vacunes, potser, per entrenar-nos, per mantenir-nos en forma i no abaixar la guàrdia, perquè els enemics vindran irremeiablement a buscar-nos les pessigolles, perquè som en un món regit per una llei no contemplativa: menjar o ser menjat. De benediccions només se’n poden repartir en els moments de treva o de digestió.

Una nova citació de Vivekananda:
«Aquesta vida és dura. Obre-t’hi pas agosaradament, encara que et resulti duríssima. ¡No importa, l’ànima és més forta! El Vedanta no carrega cap responsabilitat en els petits déus, perquè tu ets el forjador de la teva pròpia sort. Tu et fas sofrir a tu mateix, tu et fas el bé i el mal, i ets tu qui es tapa els ulls amb les mans i diu que és de nit. Aparta les mans i mira la llum. Tu ets refulgent, ja eres perfecte des del principi.»

De les paraules de Vivekanada no s’infereix que ens donem la malaltia per obtenir l'estatus celestial, sinó que, en determinades circumstàncies, ens en fem miserables còmplices. Establim una relació simbiòtica amb la malaltia de llarga durada. Torno a la meva benvolguda Lanctôt, ex metge canadenca, i a la seva frase: "la malaltia és la teva aliada, no la teva enemiga”. Si li fes cas, m’hauria d'encantar narcisístament amb els meus èczemes. La pastilla que no cura, i de la qual tan abomina la Lanctot, però alleuja els efectes desagradables, també la podria veure com la meva perfecta aliada. Treballa a favor de la malaltia, ens la fa tolerable, ens la fa amiga nostra. Les pastilles són les làmines d’or que cobreixen ferides, a les que al.ludia Vivekananda. Ens fem amics i còmplices del nostre estat de declivi. Adorem la Torre Torta de Pisa. Gràcies a la pastilleta no ens ensorrem de cop, anem declinant com la Torre de Pisa. Una malaltia crònica, si no és causa d’unes condicions ambientals insalubres o deficiències alimentàries, és psicosomàtica. Això no vol dir que fabriquem la malaltia, sinó que propiciem que sigui crònica en abaixar les defenses. Autogenerada? No, no és autogenerada. El que fem, exactament, és abaixar les defenses al davant de certa mena d’invasors. Els que més ens convenen. Tenim un savi instint que ens guia per triar quins malparits microscòpics deixem entrar i quins no.
De les primeres coses que aprenem és que quan estem malalts obtenim el doble d’atenció; a partir d’aquí, obtenim un eficaç recurs per obtenir atenció quan ens fallen els altres recursos més saludables. La malaltia crònica és la mort domesticada. Una mascota adoptada, un monstre de companyia que es va engreixant a costa nostra. Convertim el cos en ostatge nostre quan les coses no van com volem que vagin i no trobem una manera menys desesperada i arriscada d’aconseguir-ho. Woody Allen, a Toma el dinero y corre, és un delinqüent desastrós. Quan tot li falla, enmig d'un assalt de banc, es pren a si mateix d’ostatge posant-se la pistola al cap, i els policies abaixen les armes i el deixen passar. Ens diu la Lancstôt que la nostra malaltia és la nostra aliada i no la nostra enemiga i quasi ens vénen ganes de posar-nos malalts, apuntar-nos al cap, per sortir amb la nostra. Què ha de ser aliada nostra una merda de la qual, en els instants de franca lucidesa, sabem que ens n'hem de desempallegar per estar bé!
"Malaltia, la nostra aliada." "Els pobres entraran en el Regne del Senyor." "Els sofriments ens aproximen a Déu." La mateixa retòrica catòlica de tota la vida, la gran fàbrica de xais dòcils, reciclada per la new-age.