dilluns, 12 de maig de 2008

Ultratges

(imatge gentilesa de b.p.)

Algunes consideracions de tipus pràctic sobre l’ultratge a la bandera espanyola castigat amb pena de presó en la persona de Francesc ArgemíFranki”:


Ú: Un ultratge a una bandera o altre artefacte simbòlic és una activitat pròpia de festa major. Hauria de tenir un eximent per l’alteració de consciència i alteració d’ànims que propicia l’ambient festiu, per l’efecte dionisíac de la música i de l’alcohol. Tot plegat, haurien de constituir atenuants
de pena evidents per als acusats d’haver fet coses lletges amb tals artefactes simbòlics.
En el cas del bon Franki, però, es dóna la circumstància que no ha estat provada la seva participació en l’ultratge, ni amb testimonis ni amb fotografies, de manera que, tal vegada, el test d’alcohol i d’audició de músiques enfervoritzants l’haurien de fer al jutge encarregat del cas.

DOS: Al cap i a la fi, penso jo, l’ultratge no és al drap acolorit penjat a l’intempèrie, al qual no se li suposen sentiments ni sensibilitat, ni tan sols a la pàtria que simbolitza i sí als pàtriaferits que creuen que representa alguna cosa important en les seves vides. Diguem que a la mare concreta i també al pare concret de cadascú se’l pot ultratjar –insultar, faltar el respecte, escopir, ensenyar les parts nobles -sense que, pel que sabem, la falta comporti pena de reclusió, mentre que al “pare” insubstancial i abstracte de tots que anomenem Pàtria i als símbols que la fan visible i incinerable, no.
Això posa de manifest com d’imbècils podem arribar a ser, en tant que éssers humans, i el camí tan llarg que hem de recórrer per deixar de ser-ho.
Aleshores, als futurs ultratjadors de banderes els suggereixo que, si la música i l’alcohol els col.loca en un estat pertorbat en que se’ls faci molt difícil de reprimir l’impuls, en lloc d’enfilar-se a balconades municipals, posant en risc la seva persona i el lliure trànsit pel món durant dos anys d’un activista polític que NO passava per allí, facin el següent:
- Insultar greument la mare i el pare de cadascun dels que s’han alegrat de la condemna de’n Franki, altrament anomenats pàtriaferits o progres empenedits. Sabem que la justícia serà molt més laxa i tolerant .

TRES: Ens imaginem què ens dirà un ultratjador vocacional de draps patriòtics: No és el mateix. I no li traurem la raó. Efectivament, no és el mateix. No és tan excitant ni és tan vistós ni té el mateix efecte de cara a atiar el conflicte d’alliberament nacional. Però jo penso en els pares, amics i parella de l’activista polític que NO passarà per allí en l’instant que cometin la malifeta.
Penso si no fóra possible ultratjar la bandera en intimitat, d’una manera més discreta que permetés estalviar-li angúnies a l’activista polític que NO passarà per allí. Se m’acut, a cop calent: Rotlles de paper higiènic patriòtics. Kleenexs patriòtics. Baietes patriòtiques. Salvapantalles amb ultratges animats.

QUATRE: I bé, exposades aquestes raons, arribem a la conclusió a la qual no volíem arribar. Veig inevitable, en nom de mantenir la tensió política i el conflicte entre independentisme i espanyolisme, que els partidaris més exacerbats de la pàtria catalana continuaran pensant en la conveniència d’ultratjar ensenyes de l’altra pàtria durant les festes patronals de les nostres viles i ciutats.
Per més que jo els he intentat dissuadir des d’aquest bloc.
És trist però és així.

CINC: Mentre el senyor Puigcercós està ocupat suplicant el tercer grau per a l’activista que NO va passar per allí, tots els catalans ens oblidem durant uns dies que el nostre símbol més preuat, el que representa la nostra nació i la sustenta ja que no és símbol sinó bé material palpable, és a dir: els diners, que són el nostre principal valor i ídol, ja que som una gent pràctica i de sentit comú, i no adorem estúpids ídols simbòlics (I el cas del Barça ens ve com anell al dit: Si no fan gols, els nostres ídols, deixem d’adorar-los i els enviem a pastar fang). Doncs bé, els nostres sagrats diners, és a dir, els objectes sagramentals de la nostra religió més pròpia, ens són usurpats any rere any pel govern central i els seus sequaços, ens els malbaraten convertint-los en estúpides obres públiques de dubtosa utilitat i dubtós bon gust, comprant fragates i tubs per portar l’aigua d’aquí cap allà i d’allà cap aquí (quan, si no ens prenguessin els diners en forma d’impostos, ens podríem permetre de comprar aigua mineral i regar el jardí amb ella, si ens abellís), escampant aquest diners per la geografia espanyola segons peculiars simpaties entre gents que no respecten i adoren els diners com nosaltres (i que prefereixo no imaginar a quina mena d’usos blasfems ens els destinen).
Els espanyols pàtriaferits estimen la seva bandera i els dol que els la desplantem d’allà on tenen a bé plantar-la i els la cremem o estripem. Ja és hora que els catalans pàtriaferits ens organitzem d’alguna manera per perseguir, capturar, jutjar sumàriament i engarjolar tots aquests funcionaris de l’estat que participen en aquesta obscena confiscació de béns materials i, sobretot, espirituals, del nostre poble.

1 comentari:

b.a. ha dit...

Aquest article m'ha fet pensar en un fons de pantalla que es diu "homenaje a la bandera" que em van enviar durant una altra d'aquestes atzagaiades patriòtiques i que vaig tenir molt temps posat a la meva màquina. Ara mateix miro de trobar-lo i te l'envio. Tanirà bé (o no)per a il·lustrar això.

Per cert, molt profund el text!