dijous, 22 de maig de 2008

Acupuntura en el desert

(Continuació de "La causa de les conseqüències". Busqueu-lo al mes d'abril, marge esquerre de la pàgina)

Per raons de comoditat, i com que no vaig trobar cap centre de salut que oferís acupuntura low cost, vaig acabar trucant a la porta d’un centre mèdic privat del barri, que vivien -i crec que encara viuen- d’expedir certificats mèdics per als permisos de conduir, permisos d’armes, etcètera, i feia poc que se’ls havia acudit de diversificar l’oferta.
El centre mèdic, això sí, era atès per personal mèdic qualificat. El metge que clavava agulles tenia el seu títol i el seu número de col.legiat. Al costat de l’esplèndida orla amb les fotos-carnet dels companys de carrera tenia els seus diplomes de cursos d’acupuntura atapeint les parets del vestíbul de l’entrada.
Els fascinants diagrames dels canals energètics penjaven, impresos en una vistosa làmina, ja dintre de la sala. La sala era enorme. A aquest efecte contribuïa la precarietat de mobiliari (a tot estirar, si mal no recordo, la típica vitrina de consultori, la llitera i una cadira) i la inexistent decoració. L’escenari em resultava inquietant.
Jo no venia, però, a recrear la vista. Així els ho vaig dir d'entrada: He vingut aquí perquè, de tant en tant, em surten unes clapetes vermelles a la cara, que couen i després es tornen escamoses i cauen. Em poso una pomada però crec que amb l'acupuntura es pot atacar el mal de soca-rel.
I ells van dir:
- Veurem què podem fer.
És cert, no van dir:
- Has vingut al lloc adequat.
Van dir:
-Veurem què podem fer.
En aquest sentit, res a objectar.
El protocol, des del primer dia, va ser aquest: Em feien passar a la sala inquietant, em despullava, m’estirava a la llitera i esperava en calçotets l’arribada de l’acupuntor –que trigava estones variables, que mai eren curtes-. En aquesta soledat és quan se’m feia més evident que la sala no era gens acollidora. Em sentia desemparat com poques vegades m’he sentit. Quan per fi es dignava aparèixer, l’home em dedicava una salutació lacònica. Sense altra cerimònia ni compliment agafava la caixeta amb les meves agulles personals i me les anava clavant. Després em tornava a deixar sol, en la silenciosa companyia de les agulles, que se suposa que ja treballaven a tot tren per conjurar les energies corporals i redirigir-les cap als terminals d’energia de la pell per reforçar les defenses contra l’al.lèrgia. Els vint o quaranta o no sé quants minuts de la sessió se m’acabaven fent odiosos com una columna de vaques ensopides travessant una carretera al davant del teu cotxe. Extraviat en aquella sala massa gran i inhospitalària, sumida en una malenconiosa penombra, arrebossat d’agulles com un ninot de vudú, em sentia com desterrat en un país xenòfob per la resta de l’eternitat. No se’ls va acudir que hauria agraït una mica de companyia, o de música (encara que fos d’aquesta de relaxació tan cursi), o un passi de diapositives (encara que fos d’aquestes imatges morboses de malalties de la pell o de boques fetes malbé que es troben en les saletes d’espera de les consultes), o encara que fos la visita d’una parella de mormons que m’entretinguessin amb històries del Jesucrist dels Sants dels Últims Dies. Qualsevol cosa hauria estat millor que aquella severa prova digna de l’entrenament dels guerrers shaolin.
D’improvís, s’obria la porta i, d’entremig del feix de llum que anunciava la fi de la penitència, emergia l’ajudant -o potser infermera- que era guapa i alta i d’un massís esplendorós segons els paràmetres que regeixen per al gènere de la revista musical i que ha tingut a Tania Doris com a estendard i que de sempre ha proporcionat dones de físic superior a les actuals models de passarel.la, actrius de cinema i cantants sexis dels 40 Principales. La vedette infermera m’extreia les agulles una per una, sense pressa i amb delicadesa, com qui cull margarides. I jo agraïa les seves maneres. Era el moment joiós de la sessió. Em sentia salvat. I durant uns minuts confonia l’alleujament amb la felicitat autèntica.
Em vestia, pagava la sessió i això era tot.
Això no era tot, en realitat. Hem de rebobinar la cinta i fixar l’ull en el detall més intrigant de tots:
L’home de la bata blanca, en cada sessió, triava diferents punts del mapa de meridians per clavar-hi les agulles. Mai una sessió va ser igual que l’anterior. Era un enemic de la rutina? Un investigador genial? Un sapastre? O tot això alhora? Potser confiava que no m’adonés. Que m’hagués distret amb conversa si no volia que el descobrís! Jo no tenia altre passatemps que fixar-me en els detalls. Vaig més lluny en les meves conjectures: Feia dibuixos amagats. Unase los puntos y obtendrá un bonito dibujo. La dona es fixava, després, en la constel.lació d’agulles i mentalment provava d’endevinar la figura amagada (això explicaria perquè romancejava en l’extracció) i, quan es quedava a soles amb l’acupuntor, li deia què havia cregut veure. I d’aquesta manera, metge i auxiliar, trobaven un al.licient a les ensopides jornades laborals en el depriment Centre Mèdic de Revisions per a Carnets de Conduir.
Quan portava set tandes de puncions i despuncions, em vaig veure obligat a replantejar-m'ho. Sí, d’acord, aquestes teràpies són més lentes que la medicació clàssica i cal armar-se de paciència. Sí, estaria d’acord si no fos que allò no era lentitud sinó un buit absolut d’esdeveniments. Cap indici de millora o de canvi o encara que fos d’empitjorament. Si m’hagués quedat a casa bevent aigua mineral, hauria fet molt més per la meva pell. I el pitjor és que també detectava desinterès, quasi desdeny. A un ratolí de laboratori segur que li dispensen un tracte més afable. O un tracte a seques. El displicent Marquès de les agulles no em preguntava si notava millores o si em molestaven les punxades, no m’examinava la pell, no em va receptar cap tractament complementari: herbes, medicaments, pomades, dieta... Res de res.
I això no obstant, després de feta aquesta anàlisi i extretes aquestes conclusions poc engrescadores, vaig continuar anant-hi, amb una actitud obcecada. Tenia fe en l’acupuntura i en la medicina alternativa. Em resultava inconcebible que pogués fallar. Justificava la manca de resultats amb el següent raonament: Si havia patit al.lèrgia a l'excés de seborrea amb resultat de clapetes mortificadores durant tants anys, també hauria de trigar a desempallegar-me’n. Ara lamento les sessions que vaig pagar de més. Si es tractava de pagar per un tractament inútil, almenys que les agulles me les hagués posat ella, l’alta, guapa i portentosa ajudant, i que hagués amorosit cada punxada amb un somriure glamourós de reina de les varietés i, millor encara, que m’hagués anat dient: aquesta per dolent, aquesta altra per poca-solta... I, per fer la festa completa, que s’hagués vestit com la mítica Maîtresse Michèle i que haguessin redecorat la poc acollidora sala com Las Cuevas del Sado i que, en lloc de les massa subtils agulles, hagués usat un assortit de fuets, xurriaques i altres instruments de disciplina. Hauria estat un tractament més humà, més interactiu, més estimulant, més digne de ser explicat i més beneficiós per a la pell, ja que uns assots aplicats amb traça, ¿qui diu que no funcionarien com un bon peeling?
A la sessió que feia deu vaig caure de la figuera i vaig dimitir com a pacient.
És cert, ells m'havien dit:
-Veurem què podem fer.
I van fer poc. Tan poc que ni tan sols em van tornar els diners. És clar que tampoc no m'havien dit:
- Si no quedes satisfet, et tornem els diners.
El meu entusiasme per les medicines alternatives, el meu forofisme sobtat i potent (com correspon a la fogonada inicial d’una devoció) es va veure temperat de seguida, gràcies al servei impagable d’aquest centre mèdic on, a més de certificats per al permís de conduir o de caça, oferien acupuntura insulsa.
La ceguesa inicial del convers a la medicina natural fa cometre errors del manual “Què No S’ha de Fer Mai en Aquests Casos”. El neòfit de la Nova Era fa això, veu un rètol anunciant “Acupuntura”, i com el turista quan llegeix “Paella Paellador jove i mediterrània” en un bar-restaurant per a turistes, s’hi llança de cap.
I encara vaig cometre un segon error de passerell. En lloc de posar-me tot seguit a la recerca d'un acupuntor més solvent, vaig negar una segona oportunitat a aquesta tècnica mil.lenària i vaig eliminar “acupuntura” del meu llistat de teràpies d’interès.
I vaig tornar resignat a la pomada del doctor Pinyol.