dijous, 29 de maig de 2008

Tinc el que sóc


“Sóc el que sóc i no el que tinc.” El lema estel.lar del Creixement Personal.
I què sóc, en realitat?
No ho tinc clar.
Ho he de descobrir, em predica el Creixement Personal.
Ho he de “recordar”, segons el Creixement Espiritual.
Si no tinc clar què sóc, almenys sé què tinc:
Un compte d’estalvi de saldo molt variable, un ordenador, una impressora multifunció, un televisor, un equip de música, un rellotge, un mòbil, un llapis de memòria d’un giga, una col.lecció de mudes de roba i unes sabates –triades, segons crec, amb un especial gust-, una biblioteca de tres-cents volums dels qual me'n sobren més de la meitat, una col.lecció de DVDs que comença a semblar-me excessiva, una col.lecció de discos de vinil, material d’escriptori, un llum flexo gris, una taula d’escriptori, un ventilador, una col.lecció de jocs de taula, eines de bricolatge, un estri de retallar els pèls del nas i de les orelles.
Tinc també cinc llibres publicats que donen fe de la meva capacitat per explicar històries i jugar amb la llengua, però cada dia que passa se'm tornen més “aigua passada no mou molí”.
Tinc una col.lecció de dibuixos que donen fe de la meva versatilitat i de la meva tècnica precària.
Tinc una parella sentimental i dos fruits evolucionats d’aquesta unió: Sóc casat i sóc pare. Però això continua sent SER a partir del que TINC. I, si no ho he entès malament, el "jo sóc" que he de descobrir o recordar no va per aquí.
Tinc un amor a abocar i també uns aspectes més antipàtics. Tinc moments amorosos i de vegades esquerps i salvatges. Sóc amorós, aleshores? O salvatge? Però no ho sóc tota l'estona. Aleshores deu ser que NO ho SÓC. Tinc moments de. I prou.

Tinc uns quants, potser bastants, amics. Ells tenen en mi un amic fàcil. No estic segur que ells ho sàpiguen. SÓC fàcil, doncs? Per SER, aquest SER tan rellevant del Creixement, hauria de ser fàcil amb tothom. I crec que no. I quan em sentís que sóc fàcil amb algú, hauria de notar un indici, un sentir-me com peix a l'aigua. I no.
Aleshores SER fàcil amb els amics deu ser una deficiència que TINC (o un hàbit estrany que se m'ha enganxat al llarg dels anys).

Tinc unes aptituds, unes carències, unes aficions, uns vicis, una forma de caminar i d’aguantar el bolígraf, de riure i de somriure, un color de pell, uns tics, uns modus operandi, una temperatura de digestió, una flora intestinal, un codi genètic.
La meva vida ha estat i serà una relació intensa o anodina amb el que he tingut i tindré. No amb el que sóc -que encara està per descobrir o recordar-. Visc amb el que toco i quan estic immers dins de les meves altes aspiracions, no visc.
Contaminació d el'educació cristiana.
Els cristians són antivividors vocacionals.
Nietzsche em sembla més honest que els seus detractors.

Tinc un meravellós projecte de construcció de mi mateix basat en uns quants models rutilants.

Tinc el meu projecte de Buda.
Tinc el meu projecte de fill de puta coherent.
Tinc les meves fantasies treballades i polides al llarg d’anys.
És això el que sóc? El meu projecte?
Si som el que som i no el que tenim, per fer bo el lema "Sóc el que sóc i no el que tinc" només ens quedaria SER el nostre projecte.
El nostre projecte o la nostra fantasia.
El SÓC el que SÓC i no el que TINC no passa de ser, en el meu cas, una idea o un futurible: un VULL TENIR aquest estat de gràcia. I les idees també són coses que TINC.
Si tinc idees meravelloses, com per exemple: SER el que SÓC o he ESTAT abans d'entrar en l'ofuscació de la vida corrent, també les TINC.
SÓC un esperit lliure en formació, potser? També aquesta és una idea que TINC -i per sort no tota l'estona, perquè m'ofegaria d'impaciència-.
Per tant, de moment, no SÓC res en concret.
Tinc una vida per davant i tinc uns projectes. Qualsevol dia hi puc renunciar, puc canviar els projectes per uns altres i també em puc acomiadar d’aquest món d’una forma voluntària.
(Puc no vol dir que sigui fàcil)

Si NO SÓC res, en realitat em sento força més lleuger i descontracturat, que ve de contractura muscular, que es produeix per aquests moments en que m'ofusco perquè crec que hauria de SER alguna cosa més. Les contractures sempre arriben per sobre esforç, i el sobre esforç ve de la idea nociva de SER és millor que TENIR.
Perquè el SÓC crec que comporta unes responsabilitats excessives. El SÓC sona a xiclet molt enganxós i enorme que t’atrapa.
Prefereixo enganyar-me i confondre'm amb el que TINC que amb la mentida més sofisticada del que SÓC.

No us amoïneu gurus estimats: Puc "apegar-me" una mica a les meves possessions mundanes, però, de moment, el meu equip informàtic és una eina i no una perllongació de mi mateix.
Ja sé que el que tinc són béns renunciables i perennes.
En canvi, la pretensiosa idea del que SÓC, podria encadenar-me per l'eternitat.
ÉSSER és la nostra il.lusió de permanència. El verb favorit de la publicitat. És una forma de fum. ÉS la inspiració d’un fumador de marihuana.