dilluns, 7 d’abril de 2008

No escric restret, ergo també existeixo

Sóc capaç de valorar el mèrit de Quim Monzó. I sóc incapaç de situar-me per sobre, al costat o per sota d’ell. Tinc les santes penques d’afirmar que som magnituds incomparables.
No estic segur de si ni tan sols escrivim en el mateix idioma.
El meu català de màniga ampla cada dia s’allunya més del català sobri de Monzó.
Si no m’aturo, si continuo experimentant (sense que m’importi un rave que se’m pugui imputar experimentalisme frívol, o relaxació lingüística, o concessions execrables al barbarisme), com més va més m’allunyo.
Eduard Màrquez em va dir: "Som en divisions diferents". Comparava autors molt coneguts i super-vendes, amb nosaltres.
Jo no tinc tan clar que això vagi com el futbol ni com el festival d’Eurovisió. Per començar no tenim ocasió de confrontar en un mateix escenari, llegint en veu alta, un conte meu amb un conte d’un altre, i a veure qui guanya. Entre parèntesi: Llanço el guant; a veure quants reconsagrats paons inflats acceptarien l’envit d’un combat de talent, al davant de les càmeres, a l’ús dels dels cantants de rap.
Per als editors, en canvi, sí. Sí que hi ha divisions molt ben definides. Uns autors venen com equips de champions. Els altres, com terceres divisions. Dit clarament: Els llibres d’uns no els costa gens de vendre’ls i als dels altres no se’ls acut com fer-ho.
Però jo no tinc perquè alinear el meu pensament amb el de l’editor. I, encara menys, valorar la literatura amb aquests paràmetres. Ni tan sols sóc crític. Sóc autocrític i això em basta.
En tinc prou de saber que els postulats de Monzó i els meus són radicalment diferents i incomparables.
Des de la distància, el respecte i l’admiració sinceres.
I l’enveja zero.
Un moment... Postulats diferents, sí, però incomparables?
Qui ha dit que no puc jugar al joc de les deu diferències amb Monzó?
Puc comparar l’alegria borratxa amb la que tracto els sintagmes amb la contenció estilitzada de Monzó. Que ve a ser la distància existent entre una paellada popular i la cerimònia del te. I m’agrada el te, però prefereixo pensar en la literatura com una festa.
Puc parlar del meu salt de registres en un mateix text, l’ús de tot el que m’ofereix el diccionari editat i el del carrer, sense autolimitacions i sense manies, i el llibre d’estil elegant de Monzó.
L'extrema cura amb les paraules de Monzó en comparació amb la meva descura idiomàtica, que és més aviat deixar que l’aigua caigui a raig, per veure què surt, i que es veu compensada amb la troballa de noves solucions, a risc de pescar molta "morralla".
Jo també repasso cent vegades un text, però buscant sorpreses, noves connexions, noves possibilitats, i no a fi d'extirpar fins l’últim error, perquè molts errors són agents mutàgens poderosos.
Sense els errors feliços, la dislèxia i la contaminació estrangera encara parlaríem llatí.
Literàriament parlant, no sóc maniàtic obsessiu; sóc esquizo, enforno en un mateix nivell realitats aparentment col.lisionants.
Jo no surto en els rànquings. No per això m'estaré de parlar-ne malament. I espero sortir algun dia per poder continuar parlant-ne malament, i amb més fonament.
Alguns no poden evitar la temptació de fer rànquings.
Els de vendes d'exemplars, que elabora la premsa escrita, són penosos; i tan científics com la ouija.
Els de qualitat, cap diari no gosa publicar-los. Potser oferirien contrastos indesitjables amb els de vendes. Essent tan endogàmica la literatura catalana, havent tants autors que exerceixen alhora de crítics, es faria molt més palès l'intercanvi de favors si haguessin d'assignar estrelletes als seus col.legues.
De tant en tant algú deixa anar que Monzó és el més important i/o esmenta alguns noms per completar un top ten oficiós. Alguns contraposen Baltasar Porcel a Monzó. Alguns autors es posen sota de l’ala de Monzó o sota l’ala de Porcel quan valoren un o altre com el millor narrador viu català. No deixa de ser una operació descarada de passar-los el mort, la responsabilitat de fer de mascaró de proa de les Lletres. Com els còmodes li passaven la pilota a Ronaldinho perquè inventés alguna cosa. Els fan agafar de grat o per força la corona i el ceptre (que pesen molt, i si no, mireu el pobre Ronaldinho com està hores d'ara). ¿I qui ha dit que cal mantenir una tradició, quan no són hores de mantenir tradicions sinó de viure intensament en el caos contemporani?
Però carregar el número ú a l'esquena en literatura és una tasca menys feixuga. No t'exigeix moments àlgids per guanyar finals.
La Literatura catalana actual defuig moments àlgids per refugiar-se en la feina ben feta i homologable a les literatures nacionals normals.
Em fa pensar, com més va més, en la cuina japonesa i, sobretot, en la vaixella japonesa i en els jardinets zen. El pànic obsessiu a l’error, a la sortida de to, al barbarisme, a la realitat borratxa. L’elegància tan elogiada potser és una forma d'encobrir la manca de potència. Com quan es diu d’un octogenari: “Encara fa goig.”
La literatura catalana actual és ben poc genuïna -per ser genuí cal arriscar-se a l'error, la sortida de to i submergir-se en la realitat borratxa-. La literatura catalana actual és un invent consensuat entre autors i editors.
Jo diria, sí, sense temor a equivocar-me, que Monzó és el millor escriptor del Corrent restret i obsessiu, que fa virtut de la contenció i de l’esgotament. De la sequera.
No és cap casualitat que el futbol català actual sigui també zen (i no parlo del budisme zen, sinó de la línia de productes zen). Humor contingut, restret. Com restret i segur és el joc del màxim exponent: Xavi Hernàndez. El jugador que erra poques passades. El seu joc és pura ironia fina. Fa gols com demanant disculpes, només perquè la situació dramàtica de l'equip ho exigeix, i resulta irònic.
Jo dec ser brasiler, doncs, i encara no ho sabia. Dec ser massa exuberant per ser català. Però Pujols també devia ser brasiler.
I Dalí i Gaudí.

Aquesta és la meva divisió. Aquests són els meus mestres.
I Calders, mig mexicà.
Quin mal li han fet els adjectius, les frases llargues, la pompositat, a la literatura? Cap.
Quin mal li ha fet el fastuós pastitx anomenat Sagrada Família a alguns?
Que no la mirin.
¿Ha de ser sinònim, l’ús generós d’adjectius, la pompositat i la frase llarga,
de vacuïtat i intranscendència?, perquè hi hagi algú, que no assenyalo per educació, que fa quedar malament el barroc?
No, no és necessari.
L’alegria és això.
Si he d’escriure sense alegria, em compro una trompeta.
Creieu-me si voleu: El nivell d’alegria és el que estableix les diferents divisions de la cultura catalana.
Alegria en literatura, sempre sembla inoportuna i naïf.
Alegria a la Universitat i als Instituts, agent desestabilitzador.
Dret a viure!
Visca jo!*
(*Sí, què passa?! ¿No és molt més galtut d’encomanar a altres l’exaltació i l’elogi que un mateix es pot gestionar? Després els has de tornar el favor i, sincerament, en ocasions fa angúnia haver de dir segons què de segons qui).
Sóc pompós quan vull.
Dret a la pompositat i a la fluïdesa.
No vaig restret perquè menjo molta fibra.
I això no és cap manifest a favor d’alguna cosa per liquidar alguna altra.
Això és un atestat que dóna fe de la meva existència.
Del dret a la diversitat.
Espero que no se’m confongui amb un imparable qualsevol.
Perquè jo ja he superat l’adolescència i els fogots i cada dia em sento més instal.lat en la reinnocència de la segona infantesa.