Pàgines

dimecres, 2 d’abril del 2008

L'existència vista des d’un resignat optimisme


Com seria viure en un paradís on tot funcionés com una seda?
On la fantasia no tingués una funció evasiva sinó que fos l’agenda del dia?
On no fos de bon to formular un paradís o món millor perquè et tractarien de busca-raons descentrat?
Què ens molestaria?
Les ínfimes oscil.lacions de la deliciosa temperatura?
Només ens podríem enfadar histriònicament, com qui es permet una boutade?
Les novel.les serien al revés? Partint d’una fantasmagòrica decadència o d’una truculenta tragèdia -un atavisme- i rebobinant-se cap a l’apogeu i la calma? I els problemes i obstacles, els personatges no passen ànsia i penes i treballs per resoldre'ls, s’evaporen cortesament?
Em seria entretinguda una novel.la sense conflicte? O preferiria el gènere fantàstic, amb exemples tan exòtics com La plaça del Diamant?
Com seria créixer i madurar sense que equivalgués a un procés de desengany i confrontació amb el principi de realitat, sinó com un procés de confirmació que tot, absolutament tot, està al meu abast?
Com seria viure amb el vertigen -suau com un pessigolleig- de la idea pecaminosa de poder-me precipitar a l’infern -un indret molt similar al nostre planeta Terra-?
Com seria viure una vida sense distraccions, sabent que, per definició, en el paradís no em puc distreure i no puc somiejar si ja ho tinc tot a disposició?

Com seria l’abúlia del paradís?
Suportable? Voluptuosa?
Em fa basarda pensar que en el paradís no disposem de marge de millora.
Ni podem obrar el miracle de reciclar i redimir una maldat inexistent.
Ni addicció ni ansietat.
(Ara que hi penso: L’addicció i l’ansietat tenen alguna cosa d’àngels bons disfressats de monstres.)
La nostra idea compartida és que, de mica en mica, amb molt d’esforç, reciclarem aquest infern terrestre i el convertirem en un paradís.
Però jo no tinc pressa.
No tinc pressa a fer reformes a casa.
No tinc pressa a obtenir la independència del meu país i l’estatus de polígam.
No tinc pressa a trepitjar el jardí de l’Edèn.
El masoquisme converteix en art la capacitat d'adaptació.
Com més demoro el moment d’èxtasi, menys sublim em sembla.
I més gràcia em fa la saleta d’espera.