dissabte, 19 d’abril de 2008

El geni català sense penis

Foto: Miquel Anglarill

"El Geni Català, sense penis" (AVUI, dijous 17 d'abril 2008).

L'estàtua va ser inaugurada el 1856, al barcelonès pla de Palau, amb atributs complets, i el mateix any un bisbe pervertit va fer capar l'àngel a cops de martell i, tot seguit, va fer-li posar un taparrabos. Durant la dècada anterior se li va treure el taparrabos i se li va afegir un penis de silicona. Per a la restauració tot just estrenada, s'ha decidit deixar-lo capat perquè no han trobat cap document que il.lustrés com la tenia exactament, l'àngel, abans de ser atacat pel bisbe. (Infeliços restauradors! No han esbrinat si l'àngel carregava a la dreta o a l'esquerra).
Per tant:
El Geni Català no té Penis.
Encara que soni petulant, ho diré: M’ho temia.
Algun dia havíem de ser sorpresos per una notícia així.
Catalunya arrossega un dèficit fiscal històric i tremebund amb Espanya. L’Estat Espanyol és la màquina escurabutxaques de Catalunya, per dir-ho més clar.
El vot sobiranista ha declinat en les últimes eleccions.
El govern central decideix com treure la set de Barcelona, i amb quins diners. I també decideix quines infraestructures es construiran i com, amb els diners que quedin i que tingui a bé concedir-nos.
I el govern català acata.
I Zapatero va decretar que Maragall havia de plegar i que Montilla el succeiria en el càrrec. I Esquerra Republicana, empassant-se la fel d’haver estat expulsats de l’anterior govern, va beneir la martingala.
I el govern de Madrid va decidir per on havia de passar el proverbial túnel de l’AVE.
I Magdalena Àlvarez, reprovada pel Parlament de Catalunya, continua de ministra de Foment.
I el Barça deixa escapar el Madrid a la Lliga, i Ronaldinho, a Itàlia.
I, a sobre:
El Geni Català no té penis.
No “a sobre”, perdó, sinó “en definitiva”... I, en definitiva, el Geni Català no té penis.
Quina gran mestra de la semiòtica, com qui no vol, Maria Favà, la redactora de l’AVUI! Quina traça per
"captar nivells de significació manifests i latents". I així també, quin gran encert el del Consell de redacció del diari, que han vist o intuït o sentit que el Geni Català Sense Penis mereixia un titular i tota una plana sencera!
En un altre moment, posem per cas, enmig dels Jocs Olímpics del 92, o després que Esquerra Republicana passés d’un a vuit diputats al Congrés Espanyol, o que el Barça acabés de guanyar la Champions, una notícia així seria impensable, és a dir, impublicable amb aquest titular i extensió. Hauria fet riure.
Ara resulta inquietant.
Només en un moment com l’actual, la proposició “El Geni Català no té penis”, pot agafar una tal potent càrrega subliminar, aquest elevat simbolisme, i pot sumir-nos en un paroxisme de decepció i congoixa.
Ara, gràcies a l’AVUI i la seva intrèpida redactora, Maria Favà, podem fer una nova lectura de l'actualitat:
Catalunya arrossega un dèficit històric de virilitat amb Espanya.
El sobiranisme ha estat capat en les últimes eleccions.
El govern català produeix idees i projectes per al país, potser té pebrots, però no ho demostra i, per tant, com si no en tingués. El Govern espanyol, a més de pebrots, la té més grossa.
L’AVE ens el fotran per on ells vulguin.
El Barça, incapacitat per ficar-la dintre. Perd punts a cabassos per manca de vigor.
Campionat de Lliga. Temporada 2007-2008: Barça 0 - Espanyol 0. Demostració suprema d'impotència.
El Geni Català i el mal geni català no tenen sortida. Ens hem d’empassar les idees i ens hem d'empassar la ràbia.
Quina al.legoria més brutal –en el sentit de terrible-, la de la Maria Favà! El meu reconeixement sincer a qui, tal vegada, acaba d’inaugurar un nou gènere periodístic: la notícia subliminar freudiana.
P.S.: Carme Chacón passant revista a les tropes, amb preciós bombo, i dient: "Capitán mande firmes", és i serà la imatge repulsiva de l'any. No expressa un canvi de look de l'exèrcit espanyol, expressa una rendició mental disfressada de "simpàtic desacomplexament post-progre". I confirma que "el geni català no té penis".


1 comentari:

Anònim ha dit...

M'he fotut un tip de riure amb aquesta contemplació passiva.

Toni Sala