dilluns, 11 de febrer de 2008

Socis que comparteixen somnis


Hi ha la creença generalitzada que Esquerra féu president José Montilla a canvi de mantenir la quota de poder i els sous de consellers i alts càrrecs i una presència mediàtica que els permetés una subsistència digna. I en aquesta creença, les bases i els votants d’Esquerra ploren perquè fa tota la impressió que, dia a dia, a canvi dels càrrecs, Esquerra paga un preu alt i es desnaturalitza, renuncia als principis, es dilueix, i que certs gestos ostentosos com votar en contra dels socis de govern en algunes ocasions o vaticinar referèndums independentistes en altres, només serien això, gestos ostentosos que no enganyen ningú.
El que no es contempla és que Montilla (no el PSC, sinó personalment Montilla) és qui s’arrima ideològicament a Esquerra, més que no pas Esquerra a Montilla.
Per a José Montilla, Esquerra (molt més que no pas el PSC-PSOE) és el camí per a les seves aspiracions últimes. I, per pura coincidència, en virtut d’aquestes aspiracions personals, Montilla també es converteix en la via per a les aspiracions últimes d'Esquerra.
M’explicaré:
José Montilla ha estat batlle, president de partit, diputat, president de diputació, ministre, segurament president de comunitat de veïns també, i, finalment president de la Generalitat.
Què li queda?
President del govern d’Espanya?
Ni s’ho planteja. A Catalunya, José Montilla passa per xarnego, un que ha demostrat que un xarnego pot ser president dels catalans. Però a Espanya no passa per xarnego sinó per català. I un català no té cap número per presidir un govern espanyol.
L’últim esglaó en les aspiracions de Montilla és ser Rei.
Rei de la monarquia catalana.
Aquesta visió d'un Montilla monarca català ja vaig exposar-la al llibre Ara és l'hora, somiadors. Només que aleshores no m'ho creia. I ara veig que la realitat avança entossudida cap a la realització d'aquest deliri.
És una obvietat que, per a ser rei d'una monarquia catalana, a Montilla li cal la independència i, per tant, aliar-se amb Esquerra.
Només que aleshores Esquerra, per veure acomplert el somni de la independència, haurà de renunciar al republicanisme.
Tot no es pot tenir.
Crec personalment que Catalunya mai no tindrà la independència per mitjà de les formes tradicionals: un moviment cívic i polític i una declaració pacífica d’independència o per les armes.
Catalunya obtindrà el divorci d’Espanya a la manera de Montilla: A la chita callando.
Algú s’explica com aquest senyor sense cap carisma i que s’expressa amb l’eloqüència d’un guàrdia jurat, és president de la Generalitat sense ni tan sols haver guanyat unes eleccions?
Només n'hi ha una, d'explicació: Té un do.
Que no li sapiguem veure, només demostra que ens manca perspicàcia.
Els dirigents d’Esquerra, tot i que no ho poden confessar, ho han vist clar. Li han vist el do. I saben que Montilla és la via realista i realista cap a la independència.
I l’endemà de la consumació dels fets (jo mateix sóc incapaç d’imaginar el procés que hi conduirà, però José Montilla segur que sí), Espanya, el seu govern i Federico Jiménez Losantos restaran bocabadats i garratibats sense capacitat de reacció. José Montilla té aquesta rara i inexplicable habilitat de d’ensopir i paralitzar l’enemic.
José Montilla no tindrà cap impediment sinó el suport majoritari de la classe política per fer-se proclamar rei de la corona de Catalunya.
També forma part de la intimitat de les seves càbales, dil.lucidar si José Montilla optarà per inaugurar la dinastia dels Montilla, o comprarà una franquícia a la Casa Real Española, per esdevenir José Noséquants de Borbon.