dimecres, 27 de febrer de 2008

Espai d'antipropaganda electoral 1


Quan es va instaurar o restaurar la democràcia en aquest beneït país de països i nació de nacions, els individus amb aspiracions polítiques no van tenir les mateixes oportunitats de vendre les seves propostes i adquirir la condició de ben pagats representants dels ciutadans.
Va bé recordar això de tant en tant.

Segons si formaven part d’una llista que es digués UCD, PSOE, PSC o Alianza Popular, o si formaven part d’una que es digués Partido Obrero Revolucionario Español o Partido Carlista o PSAN, van disposar d’uns temps d’aparició en els mitjans de comunicació radicalment diferents, quan encara ni tan sols existia el pretext de la major o menor representació parlamentària, ja que, òbviament, eren les primeres eleccions.
Ja des del principi les oportunitats no van ser les mateixes.
A partir d’aleshores, ja ho sabem, s'ha perpetuat la injustícia, i els partits amb millors resultats a les anteriors eleccions han disposat de més temps per vendre els seus programes per a les següents eleccions, per inocular odis i simpaties en nosaltres, amb temps d’aparició proporcionals a la representació obtinguda.

I això per què?

Perquè els guanyadors de la primera votació van fer la llei electoral, naturalment.

La raó és que hi hagi continuïtat i no hi pugui haver –tan fàcilment- un daltabaix.
I perquè, sobretot, els “arreplegats” i els “frikis” no tinguin gaires oportunitats de barrejar-se amb ells, els “polítics professionals”. Els arreplegats, si volen fer política, que intriguin i grimpin dins dels aparells dels grans partits –tots els que ens governen han estat algun cop arreplegats, com ho som tots-. Els que no ho fan són els il.lusos. La major part de candidatures estan formades per gent molt benintencionada i somiatruites.
Qüestió fonamental: En què es basa la decisió del vot de qualsevol ciutadà? A qui escollirà per deixar que li organitzi la vida en aspectes tan rellevants com l’educació, la sanitat, l’accés a l'habitatge...?
A algú que conegui. O que cregui que coneix. O que, com a mínim, el tingui vist.
Los Morancos tenen moltes més probabilitats de ser escollits com a senadors que el major expert en economia de l’estat si no s’ha prodigat a la televisió.
Tenim la convicció que els que votem són els menys dolents d’entre els que coneixem i que un autèntic desconegut, potencialment, podria ser molt pitjor.

Per si aquest aspecte no fos suficient per condicionar el vot, encara ens han inoculat uns quants prejudicis més.

El vot útil.

Per què votar un partit o candidatura sense cap possibilitat?
–insistint en el fet insoslaiable que no té cap possibilitat perquè no té ni una mil.lèsima part de la presència mediàtica de la qual frueixen les candidatures anomenades parlamentàries.
El vot útil!

Se m’acudeix una raó per votar un partit “exòtic” de tradició extraparlamentària: Per demostrar-nos a nosaltres mateixos que hem comprès la il.lusorietat de la importància del nostre vot.
Vot inútil i vot útil!

Gran fal.làcia en què se sosté el símil de democràcia que tenim.
Un sol vot, el nostre, sempre és inútil. No decideix res. És una fantasia infantil creure el contrari. Només són útils milers de vots de ciutadans condicionats per l’hàbil – i un pèl destraler també, perquè falla- control mental des dels mitjans. No ve d'un vot.

No hi ha vot útil o inútil.
Hi ha vot captiu i vot lliure. Vot captiu no és només el d’aquells ciutadans que voten el partit convenient per no perdre subvencions, subsidis, feines, matrimonis... Vot captiu és el de tot aquell que vota rosa pensant que, si no ho fa, “tornaran els blaus”; el de tot aquell que vota blau perquè odia els roses perquè els troba uns sensibles afectats i cursis; el de tot aquell que vota CiU perquè creu que són els únics que evitaran que els partits majoritaris esdevinguin uns monstres anticatalans i que portaran regals i meravelles de Madrid per a Catalunya; el de tot aquell que vota republicà perquè estima Catalunya per sobre de totes les coses, en la salut i la malaltia, en el sobiranisme i en el pactisme; el de tot aquell que vota verd perquè la sostenibilitat és molt guai; el de tot aquell que vota Ciutadans perquè és esclau de l’esnobisme. I sí, també hi ha possibilitat de ser lliure votant les opcions esmentades.
El/La cònjuge del candidat/a, que el/la vota, no per lleialtat, sinó perquè el/la coneix i, malgrat això, el/la vota, perquè sap que l’amant, que és cap d’una altra llista, és pitjor polític/a, per bé que millor al llit. Aquesta dona/home és lliure.

Només podem exercir lliurement el vot si coneixem a qui votem. Si no, ho fem en base a fantasies, prejudicis, sentiments, pors, càlculs estúpids que hem après escoltant tertúlies matineres... I si tenim ben clar que el nostre vot és un únic vot i que un únic vot no ha decidit mai cap votació general, autonòmica o municipal (una altra cosa és la votació per triar color de la façana de l’edifici a la Comunitat de veïns, aquí un sol vot sí que és decisiu), aleshores podem començar a exercir lliurement el vot.
Però no sí continuem fantasiejant que si canviem el sentit del nostre vot estem arrossegant des del nostre “potent centre de decisió de casa nostra”, el sentit del vot de milers i milers de conciutadans.

El sentit del vot canvia bruscament, per exemple, amb unes televisions emetent imatges brutals de vagons convertits en ferralla, i uns bustos parlants emetent deu mentides per segon. Aleshores l’abstenció es converteix massivament en “vot-anti”.

Ho sabem. Però fem veure que no.
Volem continuar sentint-nos uns homenets importants que exerceixen el seu dret i el seu deure cívic i participant de la història del nostre país.
En cada elecció ens creem la deliciosa fantasia que és important, que és transcendental la decisió de quina papereta posem en el sobre.
El cert és que no ens permetem de ser lliures de debò.

Vaig tenir un amic que era lliure de debò. Feia servir el pito-pito-colorito per triar papereta en el mateix moment d’anar a votar. Ho feia i la democràcia tal com la coneixem no ha patit cap sotragada perquè ell fes servir aquest sistema. Concedia les mateixes oportunitats a tots els candidats. Cosa que l’estat, les televisions, d’ençà que la democràcia arrencà el 1977, no han fet mai.

Irresponsable, votar al pito-pito?

Si ens passem mitja vida queixant-nos que els polítics són diferents en la forma i tots iguals en el fons. Si sostenim això, no podem qualificar d'irresponsable el pito-pito, sinó de totalment coherent.
I nosaltres, en el fons i en la forma, també som iguals que ells i iguals que nosaltres. Uns xaiets acovardits que un ridícul gosset d’atura ens fa entrar en un tancat.
I el vot en blanc? Perquè creiem en la democràcia però ens han decebut els polítics? Quins polítics ens han decebut? Els de sempre. Els que han exercit.
Per què no votem Partit antitaurí contra el maltractament animal? O Escons Insubmisos? O els pensionistes en acció? O PUM+J?
Perquè no els coneixem?
I com volem conèixer-los si no els votem i així els permetem ser parlamentaris amb dret a xuclar càmera?
O sí que creiem conèixer-los: pensem que són uns aficionats o uns arreplegats o uns bojos o uns sectaris?
I com ho sabem això?

No ho sabem.
Volem creure-ho.
Ens mareja i ens dóna vertigen la mínima possibilitat de ser lliures i de canviar radicalment les coses (que, com ja hem vist, no canviaran per la nostra decisió).

El vot en blanc també és el vot dels pusil.lànimes.
És la dels que volen que les coses canviïn però que canviïn poc i que ells no n’hagin de patir cap conseqüència.
Queda finalment l’opció d’abstenir-se perquè qüestionem tot el sistema democràtic tal com està plantejat.
És cert que els alts nivells d’abstenció molesten als polítics, com el soroll d’un mosquit per la nit. Sempre han de perdre un temps preciós de les seves vides inventant noves formes de desqualificar els que s’han quedat a casa i els han fet aquest lleig. I també és cert que en el moment de prendre possessió, els nostres sensibles representants s’obliden que, a causa de l’abstenció, han estat escollits per un percentatge ridícul de vots respecte del cens electoral total. Durant els següents quatre anys de la legislatura, l’abstenció no té una significativa influència en la vida política ni en la vida del país. No s’aplica ni una sola mesura encaminada a reduir l’abstenció.
L’abstenció és una opció digna si no fos que n’hi ha una de millor i més trasbalsadora, a poc que prosperi.
Votar partits estrambòtics.
Posar-nos d’acord molts en votar el partit o la proposta més estrambòtics, aquells individus d’aspecte irreverent que més puguin treure de polleguera als massa tranquils representants nostres.

En aquesta comesa, els Ciutadans han decebut absolutament. Ni han estat prou estrambòtics, ni vehements ni han trasbalsat res i les seves propostes han estat captives de la fòbia anticatalanista que pateixen. Un bluf. No han tingut prou talent ni audàcia per crear la més mínima incomoditat. Si en lloc d’anar obsessivament contra el nacionalisme català haguessin anat contra tots i contra tot, contra el nacionalisme espanyol també, contra l’ecologisme de saló, contra l’internacionalisme i la multiculturalitat de pa sucat amb oli, contra tota les fal.làcies en què se sustenten les partits-marca comercial, fent xerricar de valent l’orquestra parlamentària, un altre gall els hauria cantat. Però qui els paga, mana.

En general, cal més audàcia i més talent, sobretot.
Votar desconeguts aleshores?

Si el problema és que no els coneixem jo posaré un granet de sorra de remei.
En el pròxim lliurament d’aquesta magnífica sèrie, presentaré el Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal.
Els sembla pintoresca la proposta?

Els sembla pintoresca la proposta i no els sembla pintoresc que un partit de gent ben col.locada i bonvivant com el PSOE-PSC es continuï anomenant-se Partido Socialista OBRERO español?!
Tot en aquest món és pintoresc. No hi ha res que abundi més que el pintoresquisme. El que passa és que no hi parem prou atenció.