diumenge, 17 de febrer de 2008

Errors de tipus humà



Simplicitat feliç del parameci


Una de les afirmacions predilectes del mestres orientals és que la nostra civilització està malalta de materialisme i de negativitat, i que els occidentals estem malalts a causa dels nostres egos superinflats.
Em sembla una reflexió epitelial, quasi una anàlisi a grosso modo de tints sociològics, a vista d’ocell. En realitat, tot plegat és encara pitjor (no sociològicament, sinó al detall). No sé què em sembla que alguns mestres missioners desconeixen fins a quins extrems arribem, fins a quina profunditat, la malaltia, la insanitat està arrelada en nosaltres.
Per exemple, jo.

Per exemple, aquest bloc.
Tota malaltia (crònica i psicosomàtica) no sé jo si deu ser producte dels nostres errors, o deu tenir un rerefons emocional o és causada per una manca de bellesa. Del que n’estic del tot segur és que ens fa un servei. Tant se val si en som o no conscients: Establim un pacte diabòlic.
Contractem un assassí a sou perquè ens vagi matant molt lentament sense acabar-nos de matar (o de vegades perquè sí que ens acabi de matar). I no n'hi ha prou amb buscar el camí de la salut per guarir-nos-en, perquè nosaltres mateixos sabotegem aquest camí com Pier Nodoyuna als Autos Locos.
És pitjor que això: Hem donat plens poders al discret i parsimoniós assassí. Com més aprofondeixen els metges en la recerca del malvat, més l’ajudem a amagar-se i a sobreviure, més sofistiquem la nostra afecció crònica, més fem que el nostre cos recreï nous símptomes per confondre els experts, més armes defensives proporcionem al nostre presumpte enemic.
Com és que un simple retrovirus pot generar tota una complexa síndrome? Perquè compta amb tot el nostre suport logístic.
Véncer una malaltia crònica exigeix una negociació. La malaltia crònica equival a un segrest consentit. Per fer-nos renunciar a la malaltia, el metge ens ha d’oferir una bona compensació. Si no, no hi ha tracte. Per saber quina compensació ens serà satisfactòria, el metge ha d’esbrinar quin servei ens proporciona la malaltia. Quin greuge, quina angoixa, quin drama ens ajuda a encobrir i a oblidar. Per a aquest servei, una malaltia crònica resulta molt més efectiva que l’alcohol o qualsevol droga.

L’exuberància de la psicoànalisi i de les medicines tradicionals xinesa i índia (ayurveda) deriva directament de la nostra capacitat per a ser complexes (alguns més que altres, per descomptat). I si les malalties són producte dels nostres errors, la gran varietat de malalties és conseqüència de la nostra capacitat creativa a l’hora de cometre errors.

Errors?

Més que errors -en l’accepció clàssica d’error- moltes malalties cròniques es revelen, no tan sols com un exercici subtil de perfídia contra nosaltres mateixos, sinó també contra els que tenim a prop, que reben els efectes colaterals de les nostres malalties. El malalt obté el benefici extra de l’atenció i la compassió dels altres, i els roba el temps i els mortifica, i als éssers pròxims (cònjuge, fills, pares, amics...) els força a exercir el punyeter rol de sants i monges abnegats per no sentir-se miserables.

Els taoistes i els budistes prediquen que la maldat (una varietat de la qual és la perfídia) és producte de la ignorància; practicar la maldat seria una forma particular d’equivocar-se.
La maldat i malaltia comparteixen etimologia i causa. Però a ningú no se li escapa que l’equivocar-se sabent-ho té un regustet malsà i refocil.lant que no té l’equivocar-se sense saber-ho. El fumador que sap perfectament que fumar -molt- pot provocar càncer i deixa els pulmons com una carretera acabada d’enquitranar, i, malgrat saber-ho, continua fumant, practica una forma d’ignorància o de suïcidi hedonista d’efecte retardat? I el suïcidi, pròpiament dit, és producte de la nostra ignorància sobre com és la naturalesa del món i el que hem vingut a fer-hi? O, pel contrari, és producte d’un excés de consciència i lucidesa, l’acte conseqüent d’aquell a qui li cau la bena dels ulls?
Els paramecis, pobres simplistes dissortats, no són humans no només perquè els manqui cervell, també perquè són incapaços de fabricar malalties que demanin teràpies fascinants ja que els manca la nostra complexitat i, en particular, la nostra perfídia.