Pàgines

dissabte, 10 de novembre del 2007

Matar l'ego


El meu entrenador de Meditació o Mestre Espiritual s’ha proposat d’inculcar-me com d’important és

MATAR L’EGO

En concret, pretén que jo, personalment, mati el meu Ego.

Un dels exercicis que m'ha recomanat per a tal fi és la prostració. Estirar-se bocaterrosa, tot el llarg, al davant d’un pòster de Shiva o de Krishna. Lliurar-se a la devoció. El seu parer és que això Mata l’Ego que dóna gust.

Si no el mata, és possible que el deixi almenys molt aplatanat.

Jo em resisteixo. O és el meu Ego que clama pels seus furs.

O el meu sentit del ridícul, que és una de les qualitats bones que crec jo que té l’Ego.

El problema de l’Ego, de Matar l’Ego és que fa tota la impressió que és tècnicament impossible. Si més no, d’ençà que Freud va deixar sentat que l’Ego, juntament amb el SuperEgo i el Id o Si-Mateix, són tres persones en una com la Santíssima Trinitat. I tinc la intuïció que no podem matar una de les “parts psíquiques components de la personalitat”. I encara que fos possible, caldria veure si fóra convenient. Seria tan com dir: per acabar amb el meu problema de golafreria em faig extirpar l’estómac. Mort el gos, morta la ràbia.

Ara bé, l’Ego del qual parla Freud potser no és exactament l’Ego del qual parlen els gurus espirituals que tenen a bé visitar les nostres terres. Ens aclarirem millor si per Ego entenem egocentrisme i egoisme. Ara bé, matar l’egoisme i l’egocentrisme per transcendir-nos a unes més altes cotes de consciència, tampoc no em sembla tècnicament viable o, si més no, sanitàriament aconsellable. L’egoisme és a l’Ego com la llum a la bombeta. És la seva màxima, més genuïna i més feliç expressió. O sigui que tampoc no veig jo com se'l pugui matar. “Ego, tu no et moguis!, No facis res! que si no et maten”. En general, amb un esforç titànic de contenció i autocontrol, podem callar-li la boca, posar-li un morrió, mantenir-lo a ratlla.

En el context de la classe de Meditació Espiritual, el que realment succeeix és el que passa amb els diners, que, com sabem per boca del mestre espiritual, són bruts i molt, molt materials: els dipositem a la Caixa perquè ens els guardin i així no tenir aquesta brutícia a casa (no ens enganyéssim, no ho fem només per seguretat: de petits aprenem que els diners són caca i no ens els hem de posar a la boca, i no només perquè hagin passat per moltes mans, són caca d'ençà que surten de la Fábrica de Moneda y Timbre). L’ego té la mateixa mala fama que els diners i en algunes faules i contes morals van de bracet.

Amb la prostració i l’exercici de la meditació, amb la recitació de mantres, i lliurant-nos a una vida austera menjant vegetals i de tant en tant algunes postres làcties, renunciant en la mesura del possible als apegos materials, doncs bé, l’ego, amb tot això, no el matem literalment o el baixem de pes, sinó que el transferim a La Caixa, paper que, en el cas que ens ocupa, representa el mestre o guru.

El guru s’infla d’ego, com el Paó Real de tots els Egos, després de rebre totes les transferències d’ego dels deixebles. L’ego, com l'energia, no es crea ni es destrueix, es transfereix. Aquesta és la Gran Llei sobre l’Ego d'aplicació en cursets de meditació espiritual. El guru sacrifica el seu dret a l’anonimat i a la senzillesa i deixa que el converteixin en una figureta divina superinflada i lluent. Així fa feliços i alliberats els seus deixebles, mentre ell s’encadena a la seva estampeta una mica més cada dia.

Per aquest gran servei que ens fa el guru encara em sembla que la quota del curset surt molt econòmica.

Jodorowsky, neogurú xilè, explica que també Osho, clàssic gurú del sexe, ajuda a “matar l’ego” dels seus clients venent-los samarretes on hi ha estampada la il.luminada faç d'Osho. A més de l'ego, se'ls queda els diners. No puc imaginar-me ningú més generós.

Jodorowsky mateix no pot evitar la temptació de transferir-se ego al compte corrent, tot venent llibres a punta pala que exhibeixen a les portades les seves simpàtiques galtes i la seva egrègia barba. La seva obra, d'aquesta manera, esdevé estampeta santa.

La segona llei de l’Ego no és tan evident: La quantitat d’ego que atresores comporta una quantitat equivalent de violència i de turment, just la que estàs disposat a suportar i a infringir. Vull dir amb això que, en realitat, ser MOLT egoista o MOLT egocèntric et predisposa a topar amb els altres egos veïns, com en una gran pista d’autos de xoc. O sigui que no és fàcil tampoc i té un cert mèrit mantenir unes dosis elevades d’ego-isme i d'ego-centrisme. Tret que tinguis les prerrogatives de l’Emperador Calígula, la teva vida serà àrdua com una Guerra Civil, a petita escala. Hauràs de patir per mantenir el teu compte corrent d'ego. Cosa que està molt mal vista pel budisme: En diuen ignorància. I en diuen així amb tota la mala idea perquè tots sentim un pecaminós pessigolleig quan ens tracten d'egoistes o de pèrfids o d'insolidaris, però ens rebenta que ens tractin d’ignorants.

Per tant, no resulta tan desagraït i difícil desprendre’t d’una mica d’aquest egoisme que tant ens enlletgeix. Però sense abusar. Sense cremar-ho tot en una nit boja d'exaltació espiritual. Deixar una mica d'ego al rebost. Els deixebles d’un curset de Meditació Espiritual no poden tapar-se els ulls al davant del fet que l’Ego Personal del qual es desprenen cau al damunt del pobre guru i aquest ha de gestionar un volum abassegador d’ego. Si t’hi pares a pensar, això és tan mesquí com quan vénen amics a casa i els encolomem un d'aquests objectes de decoració ignominiosos, els pongos que ens fan nosa, disfressant-ho de generositat i despreniment, i tan sols és despreniment en el sentit més cràpula de la paraula.

La tercera llei és: Quan poses fi a la teva relació amb el mestre, recuperes tot l’ego delegat i, possiblement, amb interessos.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que és una mena de llei de la paradoxa: primer de tot trobo una estupidesa el sistema que proposa el teu mestre o exmestre; no es tracta de "matar" l'ego sinó adonar-se que és una il.lusió; no confonc l'ego amb el jo: l'ego és prescindible, el jo és absolutament necessari; adonar-se que l'ego és una il.lusió que ens pot fer molt de mal no significa pas renunciar a res: totes les religions que ho diuen s'equivoquen, no cal renunciar a res, només cal despertar la consciència i veure que tenim una habitació que és la ment on hi ha la nostra ànima recoberta del nostre jo amb personalitat i caràcter i experiència però aquesta habitació segrega un líquid maligne que és l'ego que s'enganxa a aquest Jo i per aixó el confonem amb aquest. Però és una il.lusió de la ment.
Jordi S.Camardons

Anònim ha dit...

Pues yo tengo tan gran apego a mi ego
que aun viviendo en el mayor desasosiego, de él jamás reniego y es más, a él me pego como la semilla al riego!!!