Divines Penques

Vull escriure com canta la Björk: Amb aquestes divines penques seves. No que sigui la fita llunyana a aconseguir després d'una llarga ascensió des del zero. Ja he tingut aquesta experiència -la de sentir-me en possessió d’unes gratificants divines penques-, i vull recuperar-la. Si no, a sant de què, en base a què, invocaria ara aquest desig? El desig sempre sorgeix a posteriori, quan has registrat una experiència. El desig sempre és ànsia de repetir. Després de provar la mostra gratuïta d’escriure en estat de gràcia, ara vull repetir.

Vull retrobar aquest estat alfa de pur fluir simpàtic, estrident, aclaparador, llavassada desbordant, llum, energia, frescor, agudesa, amoralitat, despreocupació, incomodar la Patuleia Catedralícia.

Que se m'entengui: Això no és garantia de res, d'obra mestra o d'aiguarràs genial que acaba amb la pintura vella. L'únic que et garanteix aquest estat és que gaudiràs escrivint com una bèstia irracional perpetuant l'espècie.

A Catalunya estem escrivint -tret de lluminoses excepcions- com si anéssim molt restrets, parim amb dolor i unes dificultats tremendes, patim cada paraula i cada sintagma com si teméssim que ens estomaquessin i violessin en un passatge obscur sense sortida, per haver dit una paraula de més.

La meva estimada terapeuta gestalt, després de sentir-me dir això, em proposa:

- Ara digues aquesta frase substituint Catalunya per “jo” i passant-la al singular.

Tinc molta confiança en la meva terapeuta gestalt. Li faig cas:

-Jo estic escrivint, tret de lluminoses ocasions, com si anés restret, pareixo amb dolor i unes dificultats tremendes, pateixo cada frase i cada paraula, com si temés que m'estomaquessin i violessin en un passatge obscur sense sortida, per haver dit una paraula de més o haver patinat en un sintagma.

- Com et sents, després de dir la frase canviada? -em pregunta.

- Bé.

- “Bé” no fa per a un escriptor que treballa amb les paraules. Sigues més precís, escriptor.

- Em sento... esperançat, esperançat de recuperar aquell instant sublim quan escrivia com canta Björk, amb aquelles divines penques seves. I, a més a més, em sento realitzat i feliç perquè la primera versió de la frase també ha quedat escrita (i publicada a Internet), amb la qual cosa he involucrat el gremi i algun dels meus col.legues haurà sentit impulsos de replicar-me. No tot era buscar complicitats, també hi havia ganes de provocar.

És més:

Quim Monzó, en el seu lloat discurs inaugural de la Fira de Frankfurt 2007, va dir: “Cap literatura sense Estat d'aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada [com la catalana].”

Jo em pregunto: Ha estat també lluminosa, ha estat inspirada, ha estat reveladora, ha estat divertida, ha estat apassionada i apassionant, ha estat trasbalsadora, en algun moment de la seva història? Sens dubte. Cadascú que trobi els seus exemples, jo tinc Pujols, Calders, Bertrana, Casellas, Víctor Català, Rodoreda, etc, etc, etc.

Però Monzó tria tres qualitats (solidesa, ductilitat i continuïtat) de les quals, casualment, no anem tan descaradament mancats en la literatura catalana actual.

Per a mi “sòlida”, “dúctil” i “continuada” són qualitats que estan bé per a coses com la investigació mèdica, o per a la manufactura de fil de coure (que ha de ser sòlid, dúctil i continuat), o, si voleu, per a la indústria editorial, però no resulten tan específiques o suficients per a la literatura.

“Sòlida”, “dúctil” i continuada” potser remeten a la imatge tòpica que tenim d'una literatura nacional com la germànica. Emprant aquests epítets a Frankfurt sembla que es vulgui suggerir que la literatura catalana segueix les passes de la literatura germànica, com una alumna aplicada i modèlica. Com volent dir: Nosaltres també hem tingut i tenim els nostres Goethes i Günter Grassos. Com volent dir: Alemanya potser és la més sòlida, dúctil i continuada de les literatures amb Estat; Catalunya, la més s., d. i c. de les sense Estat. Com volent dir: Som els primers de l'Europeu B de literatura nacional.

I no és això.

A mi, si més no, m'incomoda aquesta actitud.

Jo crec que hem d'anar pel món sense demanar permís per sortir sols. I exhibint unes divines penques. Dient: "Catalunya ha tingut, té i tindrà la literatura més catalana del món, tant si es vol com si no es vol. I els tenim ben posats."

Això és el que ens convé.

Això és el que em convé.

I per si no ha quedat prou clar, Martí Sales ho explica més clar, més alt i més prolixament que jo.