Què passa a la plaça Catalunya

Una mostra de votants que es van fer grans i van deixar de creure en eslògans >
(Acampada BCN)

Segons els mitjans de comunicació, a la plaça de Catalunya no passa res. Perquè no informen. Ergo, no passa res.
No segons tots els mitjans . N’hi ha alguns que “creuen” que s’està produint una protesta massiva contra el govern Zapatero. Intereconomía i altres antres viscerals.
I n’hi ha d’altres que creuen (a la vista de les imatges que seleccionen) que hi ha una gent que viu i dorm a la plaça (com podrien fer-ho en una casa ocupada) i que escombren i netegen el lloc cada dia com nenes maques al dematí que s’alcen i reguen el seu jardí. I mostren una renglera de paradetes alternatives com si fos una Fira per la Terra fora de calendari.
Què curiós!
Dimarts vaig tenir l’antull d’anar a la plaça, a veure què, vaig exercir de contemplador passiu i això vaig contemplar: Rotllanes de gent de tota mena (no només joves amb rastes), treballadors, desocupats, de mitjana edat, d’avançada edat, de matinera edat, parlant de... política. I alguns agosarats, fins i tot, d’economia.
Quina sorpresa! Se suposava que la gent estava desencantada de la política (sabem que no és de la política sinó dels polítics, i sabem que no és el mateix una cosa que l'altra -per molt que insisteixin els professionals de la confussió a confondre’ns).
Uns ciutadans venien més desorientats i desinformats que altres i aprofitaven per posar nocions en clar.
El més extraordinari: Es respectaven els torns de paraules. No s’entrava en debats estèrils. No es produïen rifirrafes ideològics. Jo no donava crèdit. Qualsevol programa televisiu o radiofònic de presumpte debat queda en evidència al davant d’aquest funcionament civilitzadíssim dels “arreplegats” indignats.
I el més important: Es transmetia informació útil. Posem per cas: Com es tramita una Iniciativa Popular. Com funcionen les executives dels partits. Per què els partits, un cop instal.lats en el govern treballen a favor dels interessos bancaris i de les grans empreses i no dels interessos dels ciutadans que els voten. Com es podria invertir aquest fenomen. Quines possibilitats hi ha de canviar el sistema electoral. Quina mena de pensió cobren els ex-càrrecs i quina altra cobrarem nosaltres. Quins beneficis fiscals tenen els càrrecs polítics. Etcètera. Etcètera. Etcètera.
I el més preocupant per als nostres mandataris: No es tractava de quatre antisistema emmascarats i exaltats fàcils d'estigmatitzar. La major part dels que vaig poder veure són els votants perduts. Els que en un determinat moment es van creure els eslògans. Fins que van deixar de creure-hi.
Això és el que està passant a Plaça Catalunya. No cal esperar una revolució i la presa de la Bastilla. Això va a poc a poc. Una frase penjada en una pancarta: “Vamos despacio porque vamos lejos.”
Els revolucionaris estan tendres encara, i alhora compten amb l’avantatge de l'experiència de centenars de revolucions precedents.Tenen la pell més dura.

Només cal personar-se allà on es produeixen els fets per constatar amb quina mena de (des) informació esmorzem cada matí.

La jornada de reflexió d'un votant català valent

- Tinc por de l’independentisme, i no perquè no sigui independentista, que una mica sí que ho sóc, però és que tinc por de com s’ho agafin a Madrid si els hi declarem la independència. No crec que s’ho agafin bé. Tinc por que Carme Chacón ens enviï els tancs per esclafar-nos.
Per tant, votaré CiU que, essent una mica independentistes com jo, és la millor garantia de no caure en precipitacions.

- És clar que també m'espanten les retallades de serveis que vol fer Artur Mas que no s’adona que no puc pagar una pòlissa privada ni puc permetre’m una escola concertada. He sentit dir que Artur Mas i CiU volen retallar els impostos als rics. I això vol dir que els hi apujaran als pobres, perquè d’algun lloc han de sortir els diners.
O sigui que crec que votaré el PSC o Iniciativa, però millor votaré el PSC perquè tinc por que el vot a Iniciativa no sigui tan útil com el vot al PSC.

-Però tant el PSC com Iniciativa fan la vista grossa amb un problema molt gros que tinc. I és que tinc por dels immigrants. Sé que ronden prop de la meva oficina per robar-me el lloc de treball quan em distregui, i deixar-me alguns virus de malalties rares de les quals no em podré curar per culpa de les llistes d’espera a l’ambulatori provocades també pels immigrants que com que són immigrants i han nascut amb una flor al cul els deixen passar sense fer cua.
O sigui que crec que votaré el PP.

- Però també tinc por que el PP pugi molt i acabi pactant amb CiU i muntin un govern bastant de dretes que es posarà les botes retallant-ho tot, o sigui que potser hauria de votar Esquerra, que no farà tantes retallades socials i que tampoc no crec que declarin la independència de seguida, sinó que ho retardaran mentre intenten entendre’s amb el PSC i Iniciativa o amb CiU.
O sigui que al final segurament votaré Esquerra perquè sóc un votant valent.

Ficció de la dolenta i sense imatges

Disculpeu-me la petulància de citar-me a mi mateix (post de juliol del 2009):

"Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament."

Segons la versió oficial dels fets: El govern dels EEUU va saber, gràcies a torturar un informant d'Al Qaeda, on s'amagava (l'holograma de) Bin Laden. Sense avisar el govern paquistanès, entra en aquest país asiàtic amb una tropa de forces especials, irromp al refugi i pela el malvat terrorista. Diuen que estava desarmat, però no es va rendir: no han aclarit si els va amenaçar amb un cop de peu giratori estil Chuck Norris. S'enduen el cos amb un helicòpter, el descarreguen en un portaavions i el llancen al mar, després d'una austera cerimònia. Tot seguit, es comunica la notícia, apareix una foto falsa de Bin Laden mort que circula per Internet, diuen que li han fet la prova d'ADN i és positiva (allò que diuen que han analitzat pertany a la família Bin Laden) i la popularitat del president Obama puja 11 punts.
Com que aquest guió és un dels guions de pel·lícula de gran pressupost més dolents que he sentit mai, vaig a permetre'm la gosadia de millorar-lo:

Wikileaks publica les pràctiques habituals de tortura i detenció il·legal i injustificada a Guantànamo. La popularitat del president Obama està tocada. Per consentir aquest horror i per incomplir la seva promesa electoral. I també per la seva gestió general del país. Decideixen donar un cop d'efecte. Busquen un xalet molt gran (i cutre) als afores d'una ciutat de Pakistan on pugui resultar congruent que s'amagui (l'holograma de) Bin Laden. Un cop decidit l'escenari, hi envien els actors. Dos helicòpters amb forces especials. Deixen caure un dels helicòpters perquè l'acció sigui més cinematogràfica, diguem-ne. Entren al xalet. Cusen a trets els desgraciats terroristes o delinqüents (podria ben ser el xalet d'una banda de narcotraficants) o actors involuntaris. Carreguen a l'helicòpter un paquet amb vés a saber què o qui a dins. S'enlairen. Descarreguen a un portaavions el paquet contenint un cap de turc o un maniquí o arròs Basmati. Fan una cerimònia per acomiadar (l'holograma de) Bin Laden i el llencen al mar. Avisen el govern que ja han acabat la pantomima. El govern dels EEUU comunica al món que han matat el més gran famós terrorista de la història. Fan circular una foto per Internet. Però resulta que els photoshopers de la imatge de Bin Laden mort són uns ineptes i la foto no ha colat. (Hores d'ara s'ignora qui va posar el fotomuntatge cutre en circulació). S'enceta un debat sobre si val la pena oferir un fotomuntatge millor. Serà patètic si la tornen a vessar. Avui Obama ha declarat que no ensenyaran cap foto (muntatge) de Bin Laden mort. Diu que és pitjor ensenyar les fotos que no ensenyar-les (i s'entén, si han de ser tan dolentes). Al.leguen, amb una retòrica delirant de protecció al menor, que prefereixen arriscar-se a alimentar teories conspiratives, que incendiar el món islamista radical i ofendre la sensibilitat de les nostres delicades retines amb imatges tan dures. O tan poc clares: Si (l'holograma de) Bin Laden abatut no recorda mínimament Bin Laden, no guanyen res publicant les fotos. Ni retocant-les amb photoshop, no tenen cap seguretat que no els desemmascarin aquests periodistes inconscients i antipatriotes o antiamericans que esperen la mínima ocasió per caure'ls al damunt. Sí, millor no publicar-les i fiar-ho tot a la fe i als afanys de venjança del poble nord-americà. I, a més, la prova d'ADN que li han fet a unes volves de caspa d'un dels germans de Bin Laden, que tenien guardades perquè mai no se sap, naturalment ha donat positiu. I sí, al capdavall, els surt bé la jugada: Malgrat tot el tuf de pantomima absoluta, la popularitat del president Obama puja 11 punts i el manteniment d'un centre de tortura i detenció il.legal a Guantànamo ja no provoca tant de rebuig entre el públic perquè els ha permès matar (l'holograma de) Bin Laden.
Els que pensem que no totes les teories conspiratives són teories paranoiques no som decisius en les enquestes electorals.
Mil paraules valen més que una imatge dolenta.

Bin Laden fa anys que està mort o transformat amb cirurgia i vivint a qualsevol lloc del planeta una vida de ric jubilat. En el meu remake, el veig assegut en una llitera de vímet xuclant aigua de coco i fruint de la posta de sol entre palmeres, amb pinta de jubilat alemany, sense barba i amb un torrat de pell afavoridor.
La meva pel·lícula acaba amb una frase del mateix Obama: "Quan els americans saben que tenen el poder per canviar les coses, és molt difícil aturar-los."

La qüestió, senyor Obama, ja no és si ens l'hem de creure o no, sinó que el seu guió és immensament més fluix que el nostre, el de tots els "conspiparanoics" que tan mal li volem.

Mourinho, rei de la funció

1. La bellesa acaba cansant i tendeix a empitjorar (a decaure o a fer-se malbé). La lletjor, per la seva banda, acaba revelant-se com una font d’inspiració més intensa i duradora que la bellesa. Tendeix a millorar en el sentit de, o bé fer-se més lletja encara i, per tant, més interessant i més absorbent, o bé revelar la seva bellesa oculta -no als ulls de tothom, per això, només als de qui s’ho treballa-. No sé si és per això que la patològica i reconcentrada lletjor futbolística i moral del Reial Madrid de Mourinho acaba fascinant també els mitjans i el públic d’aquí. Queda clar que la lletjor de la proposta i de l’actuació de Mourinho i els seus comparses (jugadors, directius, periodistes) és més del tipus anar-se fent més lletja com més va més (fins arribar a un punt de crisi catastròfica i enfonsament). I que l´única bellesa que pot amagar l'entelèquia Reial Madrid, a tot estirar, és el potencial de joc del fascinantment lleig Mesut Özil.
2. Mourinho ha aconseguit que es difongui una idea, com un virus implacable: Que és maligne i manipul.lador i recalcitrant i intoxicador i injuriós només en el paper d’entrenador perquè el guió li ho exigeix. Perquè aquesta performance odiosa forma part de la seva proposta laboral. I que, després, en la intimitat, posem per cas en un bar amb uns amics, és un company excel.lent, i que aquesta seria la seva autèntica personalitat. Estranyíssim concepte! Que els humans siguem més autèntics quan no ens estem jugant res, quan estem estovats per l’efecte d’unes quantes copes. Ell i els seus acòlits han aconseguit donar-li la volta al mitjó (entre moltes d'altres qüestions a les que li han donat la volta al mitjó impunement a l'espera de veure què hi diu la Uefa). “En la mesa y en el juego se revela el caballero.” La barra del bar no va ser inclosa en el refrany per raons òbvies.
3. Que difícil és, tractant amb polítics, amb predicadors diversos i, sobretot, amb mitjans de comunicació (de reelaboració de la realitat, n'hauríem de dir), resistir-se a la fascinació de la mentida.
4. Mister Bean, Darth Vader (Florentino seria l'emperador), Gollum/Smeagol (Florentino seria Sauron), Pier-No-Doy-Una (i Mourinho seria alhora l'inseparable Patán), Fu-Man-Chú, Gargamel l'enemic dels Barrufets, qualsevol del megalòmans enemics de James Bond i, en especial, el Visir Iznogoud ("Vull ser califa en lloc del Califa"). El repertori histriònic i paranoic de Mourinho ofereix totes aquestes referències.
5. La seva poderosa (i infantil) retòrica el converteix en rei de la funció fins i tot, o sobretot, quan acaba d'iniciar la seva esplendorosa decadència.

De què estan fets?

De què està fet un nacionalista espanyol que viu a Catalunya?

Jo diria que de la insuportable sensació d’anar muntat en un cavall perdedor. Com més espanyola i menys catalana sigui Catalunya, més se li suavitza la sensació.
Per aquesta raó (la necessitat de muntar cavall guanyador), si el nostre país arriba a ser independent, li costarà menys que no ens pensem, al nacionalista espanyol, fer-se nacionalista català. Fins i tot, quan els seus enemics, per raó d’haver assolit l’objectiu, haguem deixat de ser nacionalistes i independentistes. L'actual nacionalista espanyol de Catalunya (Ciutadans, Populars, etc.) és el cridat a sostenir la flama del nacionalisme català en una Catalunya Independent.

De què està fet un socialista català del PSC amb càrrec?

Jo diria que de l’arrogant i delirant suposició que va muntat en una carrossa dels Reis Mags repartint caramels que són les generoses aportacions solidàries dels catalans, via tributs, a la resta d’Espanya, sense les quals els nostres germans ibèrics estarien perduts, abocats a la fallida total.
Per aquesta raó, si el nostre país arriba a ser independent, al socialista del PSC li quedarà l’agra sensació d’haver-los fallat, d’haver-los abandonat, a la resta d’espanyols, i no li quedarà cap altra alternativa, per purgar la culpa, que l’harakiri identitari: Matar la catalanitat que pugui quedar dins seu i recollir la flama del nacionalisme espanyol (veure més amunt).

Gota malaia

CONVOCATÒRIA EXPRÉS

Convocar una concentració, una cassolada, una apagada de 5 minuts, està a l’abast de tothom. Només cal tenir un dispositiu electrònic, una connexió a Internet i una bona llista d'amics fidels disposats a convertir-se en agents d'expansió vírica.
Fa uns anys calia reunir la cel.lula del partit per preparar l’estratègia i una proposta consensuada i després portar-la a l’assemblea general per sometre-la a votació o al comité central permanent.
Ara es pot convocar a la "resistance" confortablement des de casa, arrepapat al sofà, o des del cibercafè més pròxim al domicili, i pot ser una iniciativa absolutament individual fruit de l’última enrabiada en veure el que m’han pujat la factura de la llum o després de sentir unes cíniques declaracions del portaveu del govern.
El problema és la confortabilitat mateixa.
L'última proposta vírica: Tallar la llum durant cinc minuts un dimarts a les vuit de la tarda.
Com n’és de senzill i com n’és de còmode!
I, sobretot, que a gust em quedo després de fer-ho!
I que tranquil.la es queda la Companyia Elèctrica després de “patir” una caiguda en el consum de cinc minuts de, tirant molt alt, un milió d’abonats.
Què li fem a la susdita Companyia? Uns perjudicis de pessigolles.
Si els convé refer els comptes, els directius de la Companyia proposen al govern una pujada de la tarifa del 0,5% que cobreixi el perjudici amb escreix, i a dormir en la pau i sobre un matalàs folrat de bonus.

I tampoc no estic segur d’aquest perjudici. Diria que hi ha dispositius elèctrics que consumeixen més en l’arrencada que en mantenir-los encesos (per exemple, els tubs fluorescents, per exemple, la nevera). De manera que amb cinc minuts d’aturada potser encara els fem un favor a aquests sàtrapes.

Per entendre’ns: Què és Mubarak al costat de les grans empreses energètiques? Un insecte merder. Fins i tot, què és Gaddafi al costat d’una gran empresa energètica? Un altre insecte merder, podridament ric, però merder. I a tots dos, per eradicar-los, ha calgut bastant més que cinc minuts de plantada a les respectives places majors d’El Caire i Trípoli. En el segon cas, una pluja de míssils que encara no ha acabat.

Per aconseguir que una Endesa o una Iberdrola abaixin el rebut, potser caldria començar a pensar en amenaces nuclears.

Partint del fet que l’arsenal atòmic no està sota el control de la majoria d’abonats de les companyies de la llum,
hauríem de pensar, més que en una acció contundent, en una acció persistent de "mosca collonera". Els àrabs emprenyats acampats a les places ens marquen el camí. La gota malaia és la seva inspiració. La gota malaia és una bomba nuclear molt repartida en el temps i molt concentrada en l'espai.
Jo des d’aquí li suggeriria al pròxim Convocador Anònim Acomodatici d’Apagades (CAAA, a partir d’ara) que sigui, almenys, més audaç i que la seva consigna sigui d’apagar el diferencial de casa no 5 minutets esquifits i covards sinó 20 minuts ben bons, i no un dimarts a l’any, sinó tots els dies a la mateixa hora fins que, per la força de la insistència, la Companyia es digni abaixar les tarifes.

Per menys que això, no em llevo a desconnectar el diferencial.

Tontilàndia

Els temibles trabucaires de Sant Jaume dels Domenys

Mentre a Tunis i a Egipte (i a Islàndia), passen coses genuïnes, viuen amb intensitat l'anhel de canviar, aquí vivim en una dimensió i sota uns paràmetres de somni cutre en pel.lícula de baix pressupost. Tontilàndia.
El viril Artur Mas fa el primer viatge a Madrid, en qualitat de president honorable, ja no a pidolar diners, que també, sinó sobretot a pidolar que ens deixin endeutar-nos més. El viril Mas s'arrossega en classe turista (hauria d'haver anat amb motxilla) a Madrid (on malbaraten solidàriament els nostres diners cada any) no per, ni que sigui tímidament, queixar-se d'aquest malbaratament, sinó per suplicar que ens permetin d'endeutar-nos més.
El concert econòmic convertit en pacte fiscal i, tot seguit, convertit en el pacte anomenat "Deixeu que ens endeutem més per poder continuar pagant els tributs a Sa Majestat".
I l'endemà, Zapatero declara que no s'està fent cap tracte de favor a Catalunya, perquè els de sempre ja començaven a queixar-se, i que deixarà endeutar-se a tothom qui vulgui, que això és una festa i tothom hi està convidat.
Em fan mal els ulls de tant fregar-me'ls. Vull despertar!

Mentre les notícies que ens arriben de Tunis i d'Egipte (i d'Islàndia) conviden a creure en l'espècie humana, les que es generen aquí conviden a anar-se'n a dormir i no despertar, perquè els somnis resulten més digeribles.

Notícies extretes de l'"ASOMBROSO" i del "JORNAL DO INCRÍVEL":

La sots delegada del govern espanyol a Barcelona, basant-se en un informe de la Guàrdia Civil, va prohibir que els trabucaires fessin trets de salva en honor dels màrtirs de la Gleva de 1714 a Sant Hipòlit de Voltregà. L'informe de la Benemèrita dictaminà que, en funció del reglament d'armes, només es poden utilitzar aquest tipus d'armes d'avantcàrrega en llocs públics quan es tracta de festes tradicionals. I l'acte d'homenatge als màrtirs no és una festa tradicional (tradicional es podria discutir, però festa està clar que no és). El que òbviament no encaixa en una mentalitat racional de tipus mitjà com la meva (que admet cert grau d'absurd en la conducta humana) és la relació entre festa tradicional i tret de salva d'arma d'avantcàrrega.
O sí.
Em ve al cap el principi de "curem-nos en salut".
Se m'acut que la sots delegada, Montserrat García, per decidir-se a prohibir una celebració tan peculiar i tan, en aparença, innocent, deu haver pensat: "Es comença permetent quatre trets amb uns trabucs d'època i s'acaba amb les hordes independentistes assaltant-me la delegació a trabucades. Aquestes coses van així."

El departament de Medi Natural de la Generalitat proposa limitar la població de porcs senglars a l'àrea de Barcelona, caçant-los per la nit amb arc i fletxes. La mesura, de moment, no s'aplica. Ens estranya, però, que la sots delegada del govern no s'hagi pronunciat en aquest cas. Com si no hagués caigut en el detall que: es comença permetent la caça amb arc i fletxa i s'acaba amb les hordes independentistes liderades per Robin Laporta assaltant-li el castell, senyora García.

Però la senyora García pot dormir tranquil.la. Això no és (encara) Tunis ni Egipte (ni Islàndia). De moment som Tontilàndia. Totes les nostres il.lusions col.lectives estan dipositades en el Barça de Guardiola. Totes. Sí, fa uns mesos vam sortir tants o més catalans que egipcis al Passeig de Gràcia per dir prou. Però no hem tornat al Passeig de Gràcia. Com si ja no tinguéssim motius. Satisfets amb estar-nos a caseta, el soparet, el sofà, la pantalla HD i 3-D, tuitejar, facebookar, l'edredó, les joguines del tuppersex, queixar-nos de la situació político-econòmica i votar l'Artur Mas, el gran paladí dels pidolaires.