dijous, 26 de maig de 2011

Què passa a la plaça Catalunya

Una mostra de votants que es van fer grans i van deixar de creure en eslògans >
(Acampada BCN)

Segons els mitjans de comunicació, a la plaça de Catalunya no passa res. Perquè no informen. Ergo, no passa res.

No segons tots els mitjans .
N’hi ha alguns que “creuen” que s’està produint una protesta massiva contra el govern Zapatero. Intereconomía i altres antres viscerals.
I n’hi ha d’altres que creuen (a la vista de les imatges que seleccionen) que hi ha una gent que viu i dorm a la plaça (com podrien fer-ho en una casa ocupada) i que escombren i netegen el lloc cada dia com nenes maques al dematí que s’alcen i reguen el seu jardí. I mostren una renglera de paradetes alternatives com si fos una Fira per la Terra fora de calendari.
Què curiós!
Dimarts vaig tenir l’antull d’anar a la plaça, a veure què, vaig exercir de contemplador passiu i això vaig contemplar:
Rotllanes de gent de tota mena (no només joves amb rastes), treballadors, desocupats, de mitjana edat, d’avançada edat, de matinera edat, parlant de... política. I alguns agosarats, fins i tot, d’economia.
Quina sorpresa! Se suposava que la gent estava desencantada de la política
(sabem que no és de la política sinó dels polítics, i sabem que no és el mateix una cosa que l'altra -per molt que insisteixin els professionals de la confussió a confondre’ns).
Uns ciutadans venien més desorientats i desinformats que altres i aprofitaven per posar nocions en clar.

El més extraordinari:
Es respectaven els torns de paraules. No s’entrava en debats estèrils. No es produïen rifirrafes ideològics. Jo no donava crèdit. Qualsevol programa televisiu o radiofònic de presumpte debat queda en evidència al davant d’aquest funcionament civilitzadíssim dels “arreplegats” indignats.
I el més important:
Es transmetia informació útil. Posem per cas: Com es tramita una Iniciativa Popular. Com funcionen les executives dels partits. Per què els partits, un cop instal.lats en el govern treballen a favor dels interessos bancaris i de les grans empreses i no dels interessos dels ciutadans que els voten. Com es podria invertir aquest fenomen. Quines possibilitats hi ha de canviar el sistema electoral. Quina mena de pensió cobren els ex-càrrecs i quina altra cobrarem nosaltres. Quins beneficis fiscals tenen els càrrecs polítics. Etcètera. Etcètera. Etcètera.
I el més preocupant per als nostres mandataris: No es tractava de quatre antisistema emmascarats i exaltats fàcils d'estigmatitzar. La major part dels que vaig poder veure són els votants perduts. Els que en un determinat moment es van creure els eslògans. Fins que van deixar de creure-hi.
Això és el que està passant a Plaça Catalunya.
No cal esperar una revolució i la presa de la Bastilla. Això va a poc a poc. Una frase penjada en una pancarta: “Vamos despacio porque vamos lejos.”
Els revolucionaris estan tendres encara, i alhora compten amb l’avantatge de l'experiència de centenars de revolucions precedents.Tenen la pell més dura.


Només cal personar-se allà on es produeixen els fets per constatar amb quina mena de (des) informació esmorzem cada matí.