Mourinho, rei de la funció

1. La bellesa acaba cansant i tendeix a empitjorar (a decaure o a fer-se malbé). La lletjor, per la seva banda, acaba revelant-se com una font d’inspiració més intensa i duradora que la bellesa. Tendeix a millorar en el sentit de, o bé fer-se més lletja encara i, per tant, més interessant i més absorbent, o bé revelar la seva bellesa oculta -no als ulls de tothom, per això, només als de qui s’ho treballa-. No sé si és per això que la patològica i reconcentrada lletjor futbolística i moral del Reial Madrid de Mourinho acaba fascinant també els mitjans i el públic d’aquí. Queda clar que la lletjor de la proposta i de l’actuació de Mourinho i els seus comparses (jugadors, directius, periodistes) és més del tipus anar-se fent més lletja com més va més (fins arribar a un punt de crisi catastròfica i enfonsament). I que l´única bellesa que pot amagar l'entelèquia Reial Madrid, a tot estirar, és el potencial de joc del fascinantment lleig Mesut Özil.
2. Mourinho ha aconseguit que es difongui una idea, com un virus implacable: Que és maligne i manipul.lador i recalcitrant i intoxicador i injuriós només en el paper d’entrenador perquè el guió li ho exigeix. Perquè aquesta performance odiosa forma part de la seva proposta laboral. I que, després, en la intimitat, posem per cas en un bar amb uns amics, és un company excel.lent, i que aquesta seria la seva autèntica personalitat. Estranyíssim concepte! Que els humans siguem més autèntics quan no ens estem jugant res, quan estem estovats per l’efecte d’unes quantes copes. Ell i els seus acòlits han aconseguit donar-li la volta al mitjó (entre moltes d'altres qüestions a les que li han donat la volta al mitjó impunement a l'espera de veure què hi diu la Uefa). “En la mesa y en el juego se revela el caballero.” La barra del bar no va ser inclosa en el refrany per raons òbvies.
3. Que difícil és, tractant amb polítics, amb predicadors diversos i, sobretot, amb mitjans de comunicació (de reelaboració de la realitat, n'hauríem de dir), resistir-se a la fascinació de la mentida.
4. Mister Bean, Darth Vader (Florentino seria l'emperador), Gollum/Smeagol (Florentino seria Sauron), Pier-No-Doy-Una (i Mourinho seria alhora l'inseparable Patán), Fu-Man-Chú, Gargamel l'enemic dels Barrufets, qualsevol del megalòmans enemics de James Bond i, en especial, el Visir Iznogoud ("Vull ser califa en lloc del Califa"). El repertori histriònic i paranoic de Mourinho ofereix totes aquestes referències.
5. La seva poderosa (i infantil) retòrica el converteix en rei de la funció fins i tot, o sobretot, quan acaba d'iniciar la seva esplendorosa decadència.