Donants d'idees

Visc a Barcelona. No és una ciutat. Abans potser ho era. Ni recordo com era, quan era una ciutat. Ara, gràcies als nostres competents administradors, Barcelona és una maqueta, que és la vocació secreta de totes les ciutats: Tornar al que van ser, abans d'existir. Rep molts visitants, Barcelona, de ciutats que encara són ciutats. Si Barcelona és una maqueta i no és una ciutat, jo tampoc sóc un ciutadà, sóc un figurant, un maniquí en moviment. El problema és que encara estic viu. M’agradaria ser un maniquí de veritat. 100% maniquí. Sense els problemes que comporta estar viu i haver de fer-me càrrec de la vida que hi ha en mi. Crec que el nostre ajuntament està fent grans passes per redimir-nos però encara no ha fet prou. Encara hi ha massa vida en nosaltres.
Estem, però, en el bon camí.
El problema és que no els surt a compte, econòmicament, mantenir una població de maniquins articulats. El cost de manteniment. És molt més rendable i sostenible que els maniquins es mantinguin per ells mateixos. Que es mantinguin autònoms. Només cal invertir en propaganda institucional. En mantenir les nostres ments ensinistrades en pro de la causa superior. Són milions d’euros, però surt a compte. I els figurants reals fem més bon efecte. Resultem menys sinistres. Amb el temps, jo crec que trobaran la manera de fer-nos la vida encara més fàcil, als figurants de Barcelona.
Fa uns mesos vaig anar a saludar el pas del Tour de France. Alguns figurants mal ensinistrats enarboraven banderes nacionalistes i independentistes. Eren minoria. La majoria sosteníem la cartolina groga. I l’agitàvem quan convenia amb un convenciment força convincent. Se’ns va veure des de tres-cents cinquanta o més països. Molts ciutadans ens han vist i potser han sentit el desig de venir a Barcelona, la maqueta de ciutat a format real.
Però, aleshores, tot d’una, em va sorgir una idea. Vaig sentir una gran incomoditat. Era una idea pròpia. Era estranya, gairebé subversiva. Subversiva, no. Vull dir que em provocava vertigen disposar d’una idea meva, que havia emergit de dins meu, del meu cap. Era una cosa completament nova i, en certa manera, terrible. Tenia por.
"Donants d’idees." "Dóna la teva idea." Era la meva salvació. La campanya municipal per alliberar-nos de les idees pròpies. Els barcelonins podem donar les nostres idees. Treure’ns aquest pes. És dur per a un figurant haver de viure amb el pes d’idees pròpies al cap. Jo en tenia només una i ja se’m feia dur. Em faig càrrec de com ha de ser per a figurants que en tinguin més d'una. En la nostra nova i perfeccionada condició de figurants, que supera la de ciutadans, estem excusats d'haver de tenir idees pròpies en el cap.
He anat a donar la idea per a la causa superior. Un cop donada, l’he esborrada de la memòria -fins el punt que ara no la puc exposar aquí-. L’he donada completament. Ja no era meva. Només recordo que era una bona idea. Potser massa bona com perquè la puguin implementar. Em sembla recordar que, per poder-la implementar, calia desmuntar la ciutat peça per peça, desmuntar l’administració municipal, desplaçar els barcelonins a camps de refugiats. Però potser valia la pena.
Tenir idees pròpies i posar-les en pràctica sense la intervenció dels nostres administradors té un preu. El preu de la vanitat. Per exemple: Omplir l’aire de música no apropiada fora dels llocs assignats per l’Ajuntament. Practicar esports fora dels pavellons i dels campionats organitzats per la federació. Hi ha multes per aquestes ovelles esgarriades. La part de poble insubordinada que es resisteix a fer de figurant sap que el preu a pagar són les multes. La resistència a pagar les multes per desobediència o, simplement, per falta de mitjans, acaba amb treballs per a la comunitat o presó.
Els canvis sempre han trobat resistència al llarg de la història i ha calgut l'ús de mesures poc agradables. Si tens UNA idea pròpia, no et resisteixis a donar-la. Encara que creguis que col.lisiona amb el sentir general de la ciutadania (de la figurància, volia dir), dóna-la. Ells sabran què fer amb la teva idea.