dijous, 13 de novembre de 2008

Caminar sobre les aigües


En aquest context de la civilització estressada –i només en aquest- sorgeix el paradigma de la Nova Era o New Age, com una xarxa de refugis, de bombolles de pau on obtenir un respir. La Nova Era i els seus exercicis de respiració, els seus quiromassatges, les seves aromes, risoteràpies i musiquetes inofensives, doncs, no aspiren a canviar el món. Al contrari, són una estratègia sibil.lina del mateix estrès per tal d’allargar l’agonia de les seves víctimes, per tal que la guerra sembli més suportable, i així, com qui no vol, anar escampant el seu imperi.
I heus aquí que un dia jo mateix sento que he assolit nivells aristocràtics d’estrès, aquell punt de massa crítica en el qual les meves cèl.lules entren en ebullició, en que la ment espurneja com una radiant supernova en la fase prèvia a l’esclat, en que la geometria de l’espai es torna capritxosa i en que ni tan sols ve de gust un bon polvo.
Em tanco al lavabo i em dic: “M’enfonso.” Me’n vaig de cap a la depressió (aquesta beneïda vàlvula d’emergència quan l’estrès arriba a cotes intolerables).
I tot seguit em dic: “¿I si en lloc de deprimir-me busco una bombolla on em pugui refugiar?” Però un rotllo diferent, un rotllo que no sigui coixins per terra, aprendre a respirar, aromateràpia i pòsters amb frases sublims.

Molt oportunament, fa poc ha caigut a les meves mans un prospecte en el qual se m’ofereix la salvació. Sense vacil.lacions, en faig ús i truco:

- “Ingràvid”, hola! - per com sona la veu de qui m’atén, ja em sento transportat a un món de pau i lleugeresa.
- Hola! Sí... Això... Volia demanar hora.

- ¿Per a massatge o per a flotació?
- Per a flotació, naturalment.

Per “flotació” s’ha d’entendre el següent: Passar una hora sencera de remull dins d’una càpsula, a les fosques. Segons sembla, l’invent té el seu origen en el programa de preparació dels astronautes. ¿Si no he de viatjar pròximament a Mart, quin benefici em pot aportar aquesta experiència tan singular?
En un article publicat en una revista del ram de l’anti-estrès, venia aquesta rutil.lant descripció: “Aquesta teràpia relativament nova és una singular i agradable manera de fruir d’un profund estat de relaxació en un element primari, mentre deixes que l’estrès i els achaques de salut aflorin a la superfície i s’esvaeixin.”

Disculparem el redactor per dir-ne “element primari” de l’entranyable aigua de tota la vida. El truc que et permet flotar i obtenir els beneficis promesos és que els 600 litres d’aigua que conté la càpsula estan amanits amb 300 quilos de sals d’Epsom, quasi en la mateixa proporció que es dóna a la Mar Morta. Gràcies a això, m’asseguren que tindré “sensacions antigravitatòries”. Encara millor: M’asseguren que assoliré un estat semblant al que s’obté amb la meditació. Eureka: ¡El nirvana exprés! Sense haver de passar pel fotimer d’hores d’avorriment, contorsions i exercicis de desobstrucció del diafragma de la via tradicional!

En el local em rep el mateix Anthony Perkins de Psicosis: El conserge d'Ingràvid em cau bé. És eixerit i tímid a parts iguals, i espero que no amagui una doble personalitat sinistra. Es veu que treballa a gust en aquest establiment tan particular. Ell mateix sembla que floti. Les seves frases i la seva veu són tan lleugeres com el pol.len. Segur que abusa de les sensacions antigravitatòries en hores fora de servei.

Al final d’un corredor de nau interestel.lar trobo la “sala de flotació nº 2”. El disseny de la càpsula és un encert i felicito el dissenyador. És una banyera ovalada amb tapa, sense cap aresta ni vèrtex, tot línies corbes. No cal estar molt introduït en teoria psicoanalítica per veure que és –descaradament- un ventre, una versió cool del ventre matern a escala 10:1. La forma de l’artefacte no admet dubtes. Seré un fetus satisfet.
Anthony Perkins m’orienta i m’imparteix les instruccions i, sobretot, em convenç que no em passarà res de desagradable a dins. M’explica que l’aigua no arruga ni resseca la pell. Està ben neta, acabada de depurar i a una temperatura molt agradable.

Em deixa sol.
Em despullo, prenc la dutxa reglamentària. Arriba l’hora de la veritat: Introdueixo un peu a l’aigua superdensa. Em poso els taps a les orelles. Em deixo relliscar. Faig baixar la tapa i apago el llum.
Sí, sens dubte, és impossible enfonsar-s'hi. Floto en un consomé espès. Únicament el cap -deu ser pel pes de les preocupacions-, se m’enfonsa una mica. M'hi poso el coixí cervical i ja floto de manera impecable.
Comença el viatge a la relaxació suprema.
En no estar sotmès a la tensió ni a la força de gravetat, els músculs es veuen obligats a relaxar-se. Em sembla veure com l'estrès i els achaques de salut es desprenen de mi, fastiguejats, afloren a la superfície com mosques ofegades i s’esvaeixen.

Blup - blup -blup - blup.
Dec estar mort. Aquest silenci, aquesta foscor, aquesta soledat, aquesta absència d’estímuls, aquesta absència de to muscular, ¿quina altra cosa podrien ser? La meva vida és un riu que ha anat a parar a aquesta mar encapsulada.
Blup - blup -blup

¿I ara, què és el que tenim aquí? Sembla el conserge Perkins venint del fons de la càpsula, caminant sobre aquestes aigües, com el Messies Superstar.
¿Estic dormint o drogat? ¿O és el barquer que ve a buscar-me per passar-me a l’altra riba?
“Benvingut al rebedor del cel”, em diu, amb la seva veu sedant. “Tens a la teva disposició un extens catàleg d’opcions de Més Enllà. Pel preu de la sessió, se t’ofereix el cel a la pròpia Terra. ¡Benvingut a l’eternitat joiosa!”
¡Quina verborrea que gasta el conserge! M’atabala. Així doncs, se m'ofereix un avançament de la meva mort, i la càpsula, el meu digne sarcòfag.

“¿Cel o paradís?”, pregunto per fer-me l’interessant.
“Paradís és el que vam perdre, i cel, el que aspirem a guanyar-nos”, respon, superant Paulo Coelho en pedanteria lírica, “però són exactament el mateix, en el fons i en la forma. Cel i paradís són tots dos una recreació ampliada d’aquella fonda gratuïta d’una sola habitació: el ventre de la mama. De la nostra experiència intrauterina, de la seva enyorança, provenen els atributs del cel que Ingràvid es complau de posar a la disposició dels seus clients: Menjar, beguda i allotjament inclosos, absència de compromisos a l’agenda, oblidar-se del dentista i del callista, dels exàmens mèdics i acadèmics, del despertador, de fer cua a l’oficina d’ocupació. Vida en règim de caprici, l’estat de gràcia perfecte.“
“¿I a aquests ateus i materialistes recalcitrants, els passa, aleshores, que no van tenir una bona vida fetal?”

“Al contrari. El no res en el que creuen els ateus és un eufemisme intel.lectual. L’ateu rebutja el Sant Pare i el seu regne celestial amb nuvolets perquè li sona a escola-bressol cursi (malgrat tot, Miquel Àngel: ¡quin gran publicista!). Inconfessadament, l’ateu creu en la foscor silenciosa, càlida, acollidora, segura i coneguda, de la mare. Aquest és el seu íntim anhel de Més Enllà..."

"Quin Gran Ganàpia Edípic, el bon Nietzsche! Mata el Déu-Pare per tornar a la Mare i tenir-la per ell sol!"
"Exactament... L’ateu és el nostre client més fàcil de conformar. En té prou amb la càpsula pelada, sense cap escenografia aparatosa afegida.”
“No és el meu cas”, aclareixo, “perquè les meves aspiracions mai no han estat modestes.”
“Et puc oferir una solució que està tenint molt d'èxit darrerament: La recreació del gran Mar Còsmic on es fonen les consciències en una Gran Germandat.”
“¡Ecs¡ ¡No continuïs! Aquest idea del retorn a la Unitat Còsmica, a aquest gran mar d'animetes com plàncton que prediquen Jodorowsky i altres neogurus em fa venir basques. Això d'haver de compartir la Unitat Eterna amb segons qui, en plan Festival Hippy... No sé si m'entens...”

“Perfectament. I ja sé què estàs buscant... Ale hop!”

El conserge s'acomiada després de fer un gest graciós amb la mà, com de fada fadrina. La càpsula s'inunda de llum. Allò que ens sobreviu, la quinta essència destil.lada de tota una vida, l'eteri i lleuger, aquella cel.lofana subtil, un cop lliure de la carcassa, té l'antull d'anar de passeig cap amunt, i ascendeix, ascendeixo com una sonda meteorològica. Emergeixo com d'un mar a un ambient més lleuger. Una illa. Sé que és una escala. Sóc un viatger en trànsit. Hi ha una caseta modesta, confortable, estil fonda.
Continua sent un úter, en versió més oberta, exterior, amb unes vistes espaterrants: un cel diàfan i enlluernador travessat per ramats de núvols graciosos. La casa rústica i confortable desprèn aromes de neteja i desinfecció i de menjar de fonda cuinat amb llenya. En el portal m'espera un àngel. És un calc de Najwa Nimri a Lucía y el Sexo:

- Hola, Òscar, aquí cuidaremos de ti -diu la Nawja Nimri dos, amb un somriure pertorbador, una calidesa honesta i una veu que és una combinació de cotó i de frescor de suavitzant.
Després de ser cuidat, amanyagat, consentit, banyat, empolvorat, massatgejat i convidat a sopar, estic preparat per a aixecar el vol.
¡Cap amunt, doncs! Casella final. Aquí la tenim. El Deliri Blanc, la Il.luminació dels budistes. La gran llum, vella coneguda, que va agafant més intensitat com els fanals del carrer al capvespre, fins que resplendeix de mala manera. Creixo i creixo, sóc un air-bag sense límits, m'ho empasso tot, sóc un golafre de voracitat còsmica: planetes habitats i deshabitats, estels, cometes, forats, constel.lacions senceres. El món era tot el que quedava fora de mi, ara tot és a dins meu. Si afineu els sentits em podreu detectar, una ínfima porció de mi acaba de passar i us ha fregat la galta, m'expandeixo per l'espai i pel temps, cap enrere i cap endavant. ¡Que carall m'importen ara els premis i les condecoracions que no em van donar, les crítiques sagnants, les joguines que no em van comprar i els capítols de House que em vaig perdre! ¡¿Intentar entendre el sentit de les coses? Quin munt de temps malbaratat! La solució esperava en passar pàgina. ¡Quin disbarat lamentar la desgràcia i el dolor, aquest llast que cau en aquest espurnejant i joiós instant de despreniment. Tot és broma i joc en arribar a la casella final, la del Primer Premi del Concurs. ¡Enhorabona als premiats! Estic a punt de rebentar de tant riure. Em sento ultralleuger i ultradens alhora. ¡Que corrin el cava i els canapès! Sóc l'univers en festes patronals, sóc tots els mons que creo tan sols fent espetegar els dits, saltant i cantant, tots els mons com borratxos que giravolten sense parar al voltant del fanal, desplegant banderoles, serpentines, fanfàrries, bandes de música, cercaviles i castells de focs... Jo sóc el fanal, una esfera de llum prenyadíssima, perfecta i autocomplaguda, un pèl aplatada en els pols per l'efecte de l'espatarrament i del relax, una esfera envanida que aboca llum sobre l'obscuritat buida que m'envolta. No del tot buida, no del tot fosca, càlida, acollidora, generosa, com sempre ha estat el buit, a disposició del nostre caprici.
- Senyor Client -diu la veu, amb l'entonació reverent amb que cal adreçar-se a un Déu- Ha acabat la seva sessió de flotació.

Així doncs, retorno a l'Univers dels disgustos, em desinflo, m'apago, emergeixo de la càpsula d'ingravitació, de la Mar Morta individual, del simulacre de mort i renaixement. He tornat a la Terra, reencarnat en la mateixa identitat anterior, en el mateix cos, vestiré la mateixa roba, presentaré el mateix aspecte. Això no obstant, sóc un altre i d'ençà aquest moment vaig a fer el bé i a prodigar la felicitat com un quintacolumnista de la Nova Era.