La guerra, en una accepció generosa del terme, forma part del nostre dia a dia...
-Disculpeu que en el transcurs d’algunes línies deixi anar el sociòleg d’anar per casa que tots portem dins-.
No existiria l’estrès si això que vivim cada dia no fos una guerra civil de tots contra tots. ¿I quin és el casus belli d’aquesta guerra discreta? ¿La feroç competència pel càrrec? ¿El domini del mercat globalitzat? ¿Un tot-terreny millor que el del veí? ¿Pagar la hipoteca? ¿La fama i l’excel.lència personal? Semblen causes però no són altra cosa que excuses. Qui ens empeny a la guerra és l’estrès mateix, monstre àvid i consentit que ens posseeix i ens parasita i no cedeix en el seu afany fins que ens esgota les suprarenals, embogides de tant abocar adrenalina a la sang. L’addicció a l’estrès és potent. Qui no ha patit aquesta drogaadicció gratuïta, legal i endògena (i tan additiva com l’altra), no sap què es perd. ¡Infeliç qui no coneix l’estrès, perquè entrarà en el regne celestial, però no sentirà la diferència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada