dilluns, 26 de novembre de 2007

Rodalies 2

L'informador de la Renfe, amb jaqueta vermell Xina, deambula comboi amunt, comboi avall, comboi amunt, comboi avall. Triga cinc minuts a cobrir cada trajecte. Cada cinc minuts li puc tornar a veure aquest aire malenconiós del pallasso clàssic, que és el mateix del pidolaire professional. L'informador pidola una pregunta, anhela sentir-se útil.

Em ve l'impuls de consultar-li qualsevol bagatel.la, per què pugui exercir i perquè pugui fer una pausa kit-kat en el seu deambular patètic. Per fer-lo existir com a informador. Una consulta fàcil per no canviar-li l'ansietat de no ser preguntat per l'ansietat de no poder respondre.

Aire de pallasso? No exactament. La impressió més justa és la de director de circ. Les ments preclares que dirigeixen els destins de la companyia han uniformat els seus informadors amb una nota estrident perquè no costi gens, als usuaris, de localitzar-los. Què hi ha de més estrident i llampant que un circ? Què hi ha de més simpàtic per als infants (els d'aleshores, els que usem ara el tren), que el circ? Què hi ha de més semblant a l'estat actual de la Xarxa Rodalies Renfe que un circ amb espectacles simultanis a moltes pistes?

És a dir, els informadors no busquen usuaris desinformats. El que busquen pels vagons són els seus lleons, els seus trapezistes i els seus pallassos perduts.

I nosaltres, els usuaris, esperem sincerament que els trobin perquè, amb franquesa, no volem que Renfe ens informi -no sé d'on han tret aquesta idea-. Quan els trens paren i ens deixen tirats en una estació o en un túnel, volem que ens entretinguin. Volem espectacle.

I més encara que un circ ambul.lant, exigim la bruixa del tren de la bruixa. Preferim la bruixa passant pels vagons, amb la seva màscara de goma, la seva bata negra, les seves cames peludes i les seves vambes, esbatussant-nos amb la seva escombra, acabant de fer-nos perdre la paciència. Els informadors tenen un aire desvalgut que inspira compassió. Volem la bruixa per tenir un objectiu on concentrar la nostra ira.

Cacera de bruixes. Organitzaríem escamots d'usuaris per perseguir-la pel vagó. La podríem llançar del tren en marxa. La podríem lligar a les vies. La podríem penjar d'una catenària. Així assaciaríem la nostra set de venjança. I qui se'n recordaria aleshores de la ministra de Foment?

Actualització: Els informadors de Renfe ja no vesteixen la jaqueta vermella. Els l'han canviada per una armilla verd fosforescent. La mateixa que porten els segurates, els escombraires o els conductors que es queden tirats a la carretera. Un cop més, la companyia vol confondre'ns. I, en el meu cas, no en tenia prou amb sabotejar la meva vida laboral, també pretén desprestigiar-me com a bloguer.

Un motiu més per anar dissabte 1-D a la manifestació: Volem que tornin els directors de circ! Volem la bruixa en els trens de rodalies!

diumenge, 18 de novembre de 2007

Divines Penques


Vull escriure com canta la Björk: Amb aquestes divines penques seves. No que sigui la fita llunyana a aconseguir després d'una llarga ascensió des del zero. Ja he tingut aquesta experiència -la de sentir-me en possessió d’unes gratificants divines penques-, i vull recuperar-la. Si no, a sant de què, en base a què, invocaria ara aquest desig? El desig sempre sorgeix a posteriori, quan has registrat una experiència. El desig sempre és ànsia de repetir. Després de provar la mostra gratuïta d’escriure en estat de gràcia, ara vull repetir.

Vull retrobar aquest estat alfa de pur fluir simpàtic, estrident, aclaparador, llavassada desbordant, llum, energia, frescor, agudesa, amoralitat, despreocupació, incomodar la Patuleia Catedralícia.

Que se m'entengui: Això no és garantia de res, d'obra mestra o d'aiguarràs genial que acaba amb la pintura vella. L'únic que et garanteix aquest estat és que gaudiràs escrivint com una bèstia irracional perpetuant l'espècie.

A Catalunya estem escrivint -tret de lluminoses excepcions- com si anéssim molt restrets, parim amb dolor i unes dificultats tremendes, patim cada paraula i cada sintagma com si teméssim que ens estomaquessin i violessin en un passatge obscur sense sortida, per haver dit una paraula de més.

La meva estimada terapeuta gestalt, després de sentir-me dir això, em proposa:

- Ara digues aquesta frase substituint Catalunya per “jo” i passant-la al singular.

Tinc molta confiança en la meva terapeuta gestalt. Li faig cas:

-Jo estic escrivint, tret de lluminoses ocasions, com si anés restret, pareixo amb dolor i unes dificultats tremendes, pateixo cada frase i cada paraula, com si temés que m'estomaquessin i violessin en un passatge obscur sense sortida, per haver dit una paraula de més o haver patinat en un sintagma.

- Com et sents, després de dir la frase canviada? -em pregunta.

- Bé.

- “Bé” no fa per a un escriptor que treballa amb les paraules. Sigues més precís, escriptor.

- Em sento... esperançat, esperançat de recuperar aquell instant sublim quan escrivia com canta Björk, amb aquelles divines penques seves. I, a més a més, em sento realitzat i feliç perquè la primera versió de la frase també ha quedat escrita (i publicada a Internet), amb la qual cosa he involucrat el gremi i algun dels meus col.legues haurà sentit impulsos de replicar-me. No tot era buscar complicitats, també hi havia ganes de provocar.

És més:

Quim Monzó, en el seu lloat discurs inaugural de la Fira de Frankfurt 2007, va dir: “Cap literatura sense Estat d'aquesta Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan dúctil i tan continuada [com la catalana].”

Jo em pregunto: Ha estat també lluminosa, ha estat inspirada, ha estat reveladora, ha estat divertida, ha estat apassionada i apassionant, ha estat trasbalsadora, en algun moment de la seva història? Sens dubte. Cadascú que trobi els seus exemples, jo tinc Pujols, Calders, Bertrana, Casellas, Víctor Català, Rodoreda, etc, etc, etc.

Però Monzó tria tres qualitats (solidesa, ductilitat i continuïtat) de les quals, casualment, no anem tan descaradament mancats en la literatura catalana actual.

Per a mi “sòlida”, “dúctil” i “continuada” són qualitats que estan bé per a coses com la investigació mèdica, o per a la manufactura de fil de coure (que ha de ser sòlid, dúctil i continuat), o, si voleu, per a la indústria editorial, però no resulten tan específiques o suficients per a la literatura.

“Sòlida”, “dúctil” i continuada” potser remeten a la imatge tòpica que tenim d'una literatura nacional com la germànica. Emprant aquests epítets a Frankfurt sembla que es vulgui suggerir que la literatura catalana segueix les passes de la literatura germànica, com una alumna aplicada i modèlica. Com volent dir: Nosaltres també hem tingut i tenim els nostres Goethes i Günter Grassos. Com volent dir: Alemanya potser és la més sòlida, dúctil i continuada de les literatures amb Estat; Catalunya, la més s., d. i c. de les sense Estat. Com volent dir: Som els primers de l'Europeu B de literatura nacional.

I no és això.

A mi, si més no, m'incomoda aquesta actitud.

Jo crec que hem d'anar pel món sense demanar permís per sortir sols. I exhibint unes divines penques. Dient: "Catalunya ha tingut, té i tindrà la literatura més catalana del món, tant si es vol com si no es vol. I els tenim ben posats."

Això és el que ens convé.

Això és el que em convé.

I per si no ha quedat prou clar, Martí Sales ho explica més clar, més alt i més prolixament que jo.


dimarts, 13 de novembre de 2007

Ésser un número 2

Simpatitzo més amb els orangutans, que són vermells i malgirbats, que amb els goril.les, que són més goril.les en genèric.

També em remouen més simpaties els dromedaris que els camells, pel nom més digne, i la gepa única, més airosa.

Amb els lleopards que amb els lleons.

Prefereixo els números dos als números ú.

Estar a l’ombra d’un número ú gasta menys. Et manté més en forma. Els lleons semblen arnats i polsegosos. Els lleopards, no tant.

Les balenes semblen més feixugues que els catxalots.

Dintre de l’espècie humana, la medalla de plata sembla menys rància que la medalla d’or.

Els negres a l’ombra de l’home blanc.

Les dones a l’ombra de l’home de qualsevol color.

Els visirs a l’ombra del Califa.

El qui dóna la cara i presideix acostuma a ser un rostre sense matisos, una banalitat transportable d’aquí cap allà. Com el Papa en papamòbil. A canvi d’ésser número ú i presidir i figurar, el líder consent a deixar-se robar l’essència i la substància.

L’home blanc és tan genèric que està obligat a ser un fill de puta per obtenir certa intensitat i caràcter i definició.

Jo sóc home i blanc i em tocava buscar alguna especialitat per no haver de ser lleó, camell o tirà.

Ser homosexual no ho acabava de veure.

Mutilar-me o discapacitar-me seria exagerar les coses.

Sort que vaig caure a temps:

Ets català.”

Sóc català i això és quasi com ser jueu fa mig segle, o quasi com ser kurd ara. No per perseguit, sinó perquè al català no el deixen ser a primera fila. Com a molt el conviden un any a una Fira del Llibre i encara havent de demanar disculpes. Per haver de romandre a l’ombra de les cultures i nacions dites normals. I a l’ombra conservar la substància que et manté no diluït, que et manté tibat i viu i emprenyat i despert en la marginació.


dilluns, 12 de novembre de 2007

El pacient babilònic


el pacient babilònic

Expliquen que els metges de l’antiga Babilònia quan, després d’aplicar tots els seus coneixements, no podien guarir un malalt, l’exhibien en una plaça pública amb l’esperança que passés algú -metge o no- que sabés com fer-ho.
Avui dia, al pacient babilònic no li cal estar-se a l’intempèrie, patint fred, xafogor o calamarsades. Només que agafi les Pàgines Grogues i busqui a “Metges: Medicina Alternativa” o a “Salut Natural” o a “Teràpies orientals” pot triar entre una varietat extraordinària de solucions.


conillet d’Índies

Passo al front. M’enfilo a la tarima. M’escuro la gola. Resituo la grenya del davant. M’ajusto les ulleres. Sacsejo les espatlles. Bufo. Sospiro. M’acosto al micròfon:
- Hola, el meu nom és Òscar P. Pateixo des de fa temps un problema de salut. Hores d’ara no sé encara si mereix la categoria de Malaltia Crònica. En diré, modestament, el meu problema. Desconec, a l’hora d’escriure aquestes ratlles, el nom i la naturalesa exacta del meu problema -o malaltia-. No sé tampoc si és vulgar, exòtic o pura hipocondria. Més tard o més d’hora es dilucidarà. O no. El que m’han dit és que té alguna relació amb el fetge, que té un enigmàtic rerefons emocional i que no es cura d’un dia per l’altre. Patir aquest problema sense nom no m’importa fins al punt de... O, millor dit, sí que m’importa. M’importa perquè m’ha permès descobrir el prodigiós univers de les medicines i teràpies alternatives, amb totes les seves bondats i també amb totes les seves martingales.
»De vegades em plantejo si els meus problemes de salut no seran només una coartada per poder continuar experimentant tractaments nous i sorprenents. Sóc un teràpioaddicte?
»O només un insensat?
»Abandonar la medicina convencional per abraçar l’alternativa té uns riscos. Ens pot portar a conductes insensates. D’adoptar un paper més actiu en el manteniment de la nostra salut a practicar la hipocondria, autodiagnosticar-nos, automedicar-nos, adorar divinitats exòtiques i ficar-nos en sectes estrambòtiques només hi ha una passa ben curta. Per prevenir això, molts metges han saltat a la palestra per predicar sentit comú. Defensen que de les teràpies alternatives se’n digui teràpies naturals, perquè alternatiu suggereix “tria blanc o negre, uns són els bons, els de confiança, els altres, l’enemic”. Alternatives, per exemple, són la mena d’activitats agosarades i lliures d’impostos que proposen els okupes i els antisistema. Alternatiu implica un poder i un contrapoder. I del que es tractaria és que una medicina i l’altra no siguin faccions irreconciliables sinó complementàries. Que hi hagi una bonica sinèrgia entre elles. Que treballin colze amb colze en benefici dels pacients. Que mai, per exemple, un curandero o un acupuntor li digui al seu pacient que no s’ha de prendre la fastigosament tòxica i inhumana medicació que li ha prescrit el metge oficial per tractar-se un càncer. O que un metge oficial esbronqui el seu pacient perquè, en lloc de prendre les pastilles que li ha receptat, s'ha fet tirar olis calents pel cap. Que hi hagi comprensió i respecte. I que sonin les campanes anunciant una nova era.
»Aquest ecumenisme idílic no és el que jo vaig adoptar. Jo vaig triar la via radical. Jo vaig ser un intrèpid hooligan de la medicina alternativa. ¿Que es beneficien els pacients quan col.laboren els dos bàndols? Segur que sí. Però el debat s’aigualeix. ¿Que es beneficien els professionals quan col.laboren els dos bàndols? Indubtablement. A més de les raons filantròpiques, hi ha també raons de sentit comú comercial: aquí hi ha negoci per a tothom. Per a tothom, tret per al pacient.
»El cert és que la meva addicció tampoc no és del tot sòlida. He tingut temptacions d’abandonar. He enyorat els vells optalidons, els piramidons i els frenadols d’eficàcia provada i aquell Àngel del Senyor que es presentava a casa amb el somriure bondadós i el maletí. Un dia vaig sorprendre’m paladejant aquest pensament pecaminós: “Qui pogués fer com aquests pensionistes que s’apleguen als ambulatoris, que conviuen en pau amb els seus problemes de salut, amb l’única i modesta aspiració d’uns fàrmacs que els mitiguin els dolors i les molèsties!”
»Vanes il·lusions! Abandonar el viatge, hores d’ara m’és de tot punt impossible. És pel meu tarannà. Sóc una mula recalcitrant. I, a més, sóc incapaç de conviure pacíficament amb cap situació. Tinc la complicació com a divisa. No em conformo amb una existència senzilla i pacífica feta de moments i plaers senzills i pacífics. Quedi això per als colibrís i els abellots i per als cadells de l’espècie humana. Si una cosa es pot complicar, deixo que es compliqui i m’hi complac. Si tenia un trastorn lleu i disposava d’un remei simple a l’abast, en lloc d’anar al gra he fet tota la marrada possible. El diable de la confussió li ha guanyat tots els debats a l’àngel de la coherència. D’aquesta manera el trastorn es feia crònic i, de mica en mica, anava agafant consistència de malaltia. Sóc amic de les complicacions i de no buscar-me enemics fàcils. Crec sincerament que, en general, la naturalesa de les coses d’aquest món és complicar-se tot com més va més. I jo nedo a favor de corrent.
»Si per ventura fundo una Associació de Malalts Crònics tindrà una placa a l’entrada on s’hi podrà llegir:
“La malaltia crònica és una rica experiència dolenta.”
»Ghislaine Lanctôt, autora de La màfia mèdica, diu que la malaltia no és la nostra enemiga sinó la nostra aliada. Hi estic d’acord. Jo ja no sé si vull curar-me. Curar vol dir despatxar la malaltia. És lleig fer-li això, després de tot el que ha fet per mi. Si des de sempre hagués gaudit sense cap esforç d’una Salut de Ferro, la meva vida no hauria tingut la mateixa intensitat. La meva vida seria menys humana.
»En una cosa no concordo amb la Lanctôt: la malaltia no és la meva aliada perquè m’hagi de permetre “conèixer la meva desharmonia interior” (no sé si m’alegraré de conèixer-la), sinó perquè m’omple barallar-m’hi. Li tinc un amor fraternal. De tant que l’estimo m’hi barallo o de tant que m’hi barallo l’acabo estimant. El problema de salut em té captiu i captivat. Pura Síndrome d’Estocolm? Em neguiteja pensar en la meva vida en el dia després. Què faré quan em jubili del meu problema? Què faré quan ja no tingui cap problema digestiu, cap problema d’ansietat, cap migranya, cap tendinitis? ¿Què faré quan ja no tingui cap excusa per practicar la hipocondria, autodiagnosticar-me, automedicar-me, adorar divinitats exòtiques i ficar-me en mons estrambòtics?
»M’encanta pertànyer a l’espècie humana perquè em permet ser insensat. La insensatesa és una qualitat i una experiència vedades a les altres espècies. Estan lligades de peus i mans per la sensatesa de l’instint. La pràctica de la insensatesa té certs avantatges: obre portes que el sentit comú no gosaria mai d’obrir. L’aventura a la recerca de les Fonts del Problema, que és al mateix temps la recerca del Dorado de la Salut Perfecta, presenta moments de bella insensatesa.
»Sóc un Tot Insensat i Optimista.
»Sóc un home de la meva època.
»Estic orgullós de pertànyer-hi i dels meus atacs d’esnobisme. He provat totes les noves teràpies que se m’han posat per davant perquè vaig heretar l’esnobisme de la meva mare i l’optimisme del meu pare: ”Què em pot passar si ho provo? Res de greu.” Sóc un Conillet d’Índies vocacional i feliçment insensat.
»Visc en aquest paroxisme joiós.»

diumenge, 11 de novembre de 2007

Rodalies 1

Persegueixo una conversa.

Primer n'hi va entrar una, al vagó. Va seure al seient de davant meu. Treu el llibre i es posa a llegir. A la següent estació puja l’altra. Es veuen i es reconeixen de seguida. Se li asseu al costat. La segona comprova què llegeix la primera. Obre la bossa i treu el mateix llibre. Tenen un exemplar cadascuna. El llegeixen les dues aquesta temporada. No poden ser més amigues. Quina enveja! Els meus amics, difícilment els convenceré per comprar-se i llegir el llibre que m’estigui entusiasmant en una determinada època.

Quina amistat més bonica i envejable!

A partir d’avui em miraré les dones pijes amb uns altres ulls.

En castellà, el títol és una cosa així com “Mujeres que aman demasiado.” Dones que estimen massa.

- És superfort -deixa anar una, sense pensar que jo o altres viatgers puguin sentir-la. Tal és l'ofuscació de l'entusiasme.

Espontàniament inicien una sessió de club de lectura.

- Alguns moments són superforts -corrobora i puntualitza l’altra.

- T’identifiques...

- Sí, sí.

S'identifiquen? Entenc jo i dedueixo que no és que s’identifiquin perquè ho hagin viscut, no. Perquè, naturalment, les situacions són superfortes, massa superfortes per a elles. Jo dedueixo que els sorprenen. Els fets relatats en el llibre els vénen de nou. Altra cosa és si, en el fons del seu petit cor, hi ha una vocació salvatge. Segurament voldrien viure alguna cosa semblant, amb les reserves de prudència corresponents.

- Molta gent no ho deu poder entendre, no -això acaben de dir-. Perquè els casos són tan forts...

No és que vulguin dir que elles també estimin massa. Però estan en disposició de dir que els falta poc. Això m’ha semblat entendre, corroborant les meves impressions inicials.

Baixen del tren a Molins de Rei. Quina sort que baixin a la mateixa estació que jo! Jo al darrere. Elles amb el llibre com a tema central i passional, encara. Les persegueixo. Persegueixo el fil de la seva conversa. Una desena de viatgers se m’interposen, dificultant-me la tasca. M'infiltro, aparto amb suavitat i fermesa la gent que em barra el pas. Algú, des de fora, podria pensar que persegueixo dues esveltes pijes. Però l’exacte i el cert és que no persegueixo sinó la seva conversa. La conversa sobre un llibre. Una conversa arravatadora. Estan vivint la seva experiència culminant gràcies al benaurat llibre. I jo vull compartir i robar uners engrunes del seu instant de glòria i del seu entusiasme primigeni.

Dones que estimen massa.

Sí, sisplau!

(Gràcies Anònim per l'enllaç: Mujeres que aman demasiado)


dissabte, 10 de novembre de 2007

Matar l'ego


El meu entrenador de Meditació o Mestre Espiritual s’ha proposat d’inculcar-me com d’important és

MATAR L’EGO

En concret, pretén que jo, personalment, mati el meu Ego.

Un dels exercicis que m'ha recomanat per a tal fi és la prostració. Estirar-se bocaterrosa, tot el llarg, al davant d’un pòster de Shiva o de Krishna. Lliurar-se a la devoció. El seu parer és que això Mata l’Ego que dóna gust.

Si no el mata, és possible que el deixi almenys molt aplatanat.

Jo em resisteixo. O és el meu Ego que clama pels seus furs.

O el meu sentit del ridícul, que és una de les qualitats bones que crec jo que té l’Ego.

El problema de l’Ego, de Matar l’Ego és que fa tota la impressió que és tècnicament impossible. Si més no, d’ençà que Freud va deixar sentat que l’Ego, juntament amb el SuperEgo i el Id o Si-Mateix, són tres persones en una com la Santíssima Trinitat. I tinc la intuïció que no podem matar una de les “parts psíquiques components de la personalitat”. I encara que fos possible, caldria veure si fóra convenient. Seria tan com dir: per acabar amb el meu problema de golafreria em faig extirpar l’estómac. Mort el gos, morta la ràbia.

Ara bé, l’Ego del qual parla Freud potser no és exactament l’Ego del qual parlen els gurus espirituals que tenen a bé visitar les nostres terres. Ens aclarirem millor si per Ego entenem egocentrisme i egoisme. Ara bé, matar l’egoisme i l’egocentrisme per transcendir-nos a unes més altes cotes de consciència, tampoc no em sembla tècnicament viable o, si més no, sanitàriament aconsellable. L’egoisme és a l’Ego com la llum a la bombeta. És la seva màxima, més genuïna i més feliç expressió. O sigui que tampoc no veig jo com se'l pugui matar. “Ego, tu no et moguis!, No facis res! que si no et maten”. En general, amb un esforç titànic de contenció i autocontrol, podem callar-li la boca, posar-li un morrió, mantenir-lo a ratlla.

En el context de la classe de Meditació Espiritual, el que realment succeeix és el que passa amb els diners, que, com sabem per boca del mestre espiritual, són bruts i molt, molt materials: els dipositem a la Caixa perquè ens els guardin i així no tenir aquesta brutícia a casa (no ens enganyéssim, no ho fem només per seguretat: de petits aprenem que els diners són caca i no ens els hem de posar a la boca, i no només perquè hagin passat per moltes mans, són caca d'ençà que surten de la Fábrica de Moneda y Timbre). L’ego té la mateixa mala fama que els diners i en algunes faules i contes morals van de bracet.

Amb la prostració i l’exercici de la meditació, amb la recitació de mantres, i lliurant-nos a una vida austera menjant vegetals i de tant en tant algunes postres làcties, renunciant en la mesura del possible als apegos materials, doncs bé, l’ego, amb tot això, no el matem literalment o el baixem de pes, sinó que el transferim a La Caixa, paper que, en el cas que ens ocupa, representa el mestre o guru.

El guru s’infla d’ego, com el Paó Real de tots els Egos, després de rebre totes les transferències d’ego dels deixebles. L’ego, com l'energia, no es crea ni es destrueix, es transfereix. Aquesta és la Gran Llei sobre l’Ego d'aplicació en cursets de meditació espiritual. El guru sacrifica el seu dret a l’anonimat i a la senzillesa i deixa que el converteixin en una figureta divina superinflada i lluent. Així fa feliços i alliberats els seus deixebles, mentre ell s’encadena a la seva estampeta una mica més cada dia.

Per aquest gran servei que ens fa el guru encara em sembla que la quota del curset surt molt econòmica.

Jodorowsky, neogurú xilè, explica que també Osho, clàssic gurú del sexe, ajuda a “matar l’ego” dels seus clients venent-los samarretes on hi ha estampada la il.luminada faç d'Osho. A més de l'ego, se'ls queda els diners. No puc imaginar-me ningú més generós.

Jodorowsky mateix no pot evitar la temptació de transferir-se ego al compte corrent, tot venent llibres a punta pala que exhibeixen a les portades les seves simpàtiques galtes i la seva egrègia barba. La seva obra, d'aquesta manera, esdevé estampeta santa.

La segona llei de l’Ego no és tan evident: La quantitat d’ego que atresores comporta una quantitat equivalent de violència i de turment, just la que estàs disposat a suportar i a infringir. Vull dir amb això que, en realitat, ser MOLT egoista o MOLT egocèntric et predisposa a topar amb els altres egos veïns, com en una gran pista d’autos de xoc. O sigui que no és fàcil tampoc i té un cert mèrit mantenir unes dosis elevades d’ego-isme i d'ego-centrisme. Tret que tinguis les prerrogatives de l’Emperador Calígula, la teva vida serà àrdua com una Guerra Civil, a petita escala. Hauràs de patir per mantenir el teu compte corrent d'ego. Cosa que està molt mal vista pel budisme: En diuen ignorància. I en diuen així amb tota la mala idea perquè tots sentim un pecaminós pessigolleig quan ens tracten d'egoistes o de pèrfids o d'insolidaris, però ens rebenta que ens tractin d’ignorants.

Per tant, no resulta tan desagraït i difícil desprendre’t d’una mica d’aquest egoisme que tant ens enlletgeix. Però sense abusar. Sense cremar-ho tot en una nit boja d'exaltació espiritual. Deixar una mica d'ego al rebost. Els deixebles d’un curset de Meditació Espiritual no poden tapar-se els ulls al davant del fet que l’Ego Personal del qual es desprenen cau al damunt del pobre guru i aquest ha de gestionar un volum abassegador d’ego. Si t’hi pares a pensar, això és tan mesquí com quan vénen amics a casa i els encolomem un d'aquests objectes de decoració ignominiosos, els pongos que ens fan nosa, disfressant-ho de generositat i despreniment, i tan sols és despreniment en el sentit més cràpula de la paraula.

La tercera llei és: Quan poses fi a la teva relació amb el mestre, recuperes tot l’ego delegat i, possiblement, amb interessos.


La Naturalesa és sàvia?


La Naturalesa és sàvia.

La Naturalesa és sàvia?

1) Si et mossegues les parets internes de la boca, se t’inflarà, se't farà una protuberància, la nafra protuberant tindrà una tendència morbosa a introduir-se entremig de les dents, la qual cosa augmentarà el problema, fins que no adoptis la disciplina fèrria de mastegar amb molta cura els aliments. Hauràs de convertir-te en un savi en la matèria en poc temps perquè la Naturalesa t'empeny a mossegar-te cada vegada més.

2) L’apèndix no serveix per a res, si no és per a provocar molestos i, en ocasions, mortals, atacs d’apendicitis. Com volent dir: no em deixen fer res, m'ignoren, doncs ara m’inflamo, amenaço, colpejo i surto a les notícies com un brètol racista qualsevol.

3) Els queixals del seny són un luxe molest. Tinc problemes de gingivitis perquè, després d’extret el superflu segon queixal del seny, que havia sortit tort per manca d'espai bucal (gràcies a la naturalesa sàvia), no ha quedat prou bé l'esvoranc i no s'acaba de posar tot a lloc.

4) Els ullals també són una reminiscència d’altres èpoques més carnívores. I continuen transmetent-se de pares a fills com un graciós detall que li dóna tridimensionalitat a la dentadura.

5) Desafio la classe científica a trobar una justificació biològica per als pèls que creixen al voltant de l’anus.

6) El meu fetge s’entesta a donar-me males digestions degut -sembla ser- a un procés psicosomàtic. He aconseguit -crec- identificar la font del problema, he corregit la meva dieta -la quantitat i el tipus d’aliments que em convenen, però, de tant en tant tinc recaigudes: bec vi o cervesa i em senta malament, em poso nerviós, perquè la naturalesa té una sàvia tendència a la inèrcia i a la perseverança.

Alguns postulen que la naturalesa és sàvia i ho celebren. Creuen, posem per cas, que el meu fetge em dóna problemes per avisar-me del problema emocional que psicosomàticament repercuteix en el fetge. Això em sona a sil.logisme retòric.
Si la naturalesa fes això premeditadament seria d’una saviesa retorçada. Per què fer-nos patir dues vegades pel mateix problema?

Potser la naturalesa és sàvia per compensar que la matèria és profundament totxa. Aleshores: De què diantre parlem quan parlem de NATURALESA?

He estat més de quinze anys perseguint la causa per posar-hi remei. De les males digestions, del fetge i del motiu emocional. La causa se m’escapava com un fantasma esmunyedís. La naturalesa és sàvia. Si no el resolc, si no l’arribo a resoldre, el meu fetge petarà sàviament, jo petaré a continuació -si no m’ho resol un no del tot fiable trasplant de fetge que supleix les mancances de la sàvia naturalesa-, i el meu lloc de treball, el meu ordenador, la meva col.lecció de llibres, dvds i cds, la meva roba aprofitable serà transferida a un altre exemplar de l’espècie humana o a un contenidor de reciclatge. La naturalesa és sàvia. Només que té els seus moments de tonteria.

La naturalesa té un aire savi i ordenat només en relació als grans números. Els físics quàntics proclamen que les lleis físiques que regeixen el món físic són estadístiques. Ho diu Schröndinger: "Totes les lleis físiques i químiques que exerceixen un paper important a la vida dels organismes [nosaltres] són de tipus estadístic (...) Un organisme ha de tenir una estructura comparativament gran per poder beneficiar-se de lleis relativament exactes, tant pel seu funcionament intern com per a les relacions amb el món extern. En cas contrari, el nombre de partícules que intervé seria excessivament petit, i la llei massa inexacta."

Dit d'una altra manera: Si en lloc d'estar fets de milions de cèl.lules que, al seu torn estan fetes de milions d'àtoms, estiguéssim fets directament d'àtoms, i pocs -per fer estalvi-, correríem el perill de, sortint al carrer, ensopegar amb una rajola i desfer-nos i escampar-nos com les peces d'un collar. La complexitat i la ingent quantitat d'elements que ens composen ens asseguren consistència.

Els electrons -agafats un per un- són imprevisibles. Els àtoms són una mica més previsibles. Les molècules, més. Les cèl.lules, una mica més encara. Els éssers vius, més encara. Els infants d'una escola-bressol constitueixen l'excepció. Retenen alguna cosa de l'alegre anarquia dels electrons. Als pàrvuls no els deixen votar en sufragi universal. La massa electoral, en canvi, és previsible i manejable. La democràcia, com la vida, pot defensar-se del caos gràcies a les tendències generals.
Per això no sé jo quina saviesa rau en una naturalesa que viu de la ganga de l'estadística dels grans números. La trobaria jo més sàvia si s’ocupés amb més sensibilitat de cadascuna de les seves criatures. Però les criatures no compten. Són prescindibles. Són exemplars o exemples d'una forma anomenada espècie. No afecta als resultats globals si viuen dos dies o cent anys. Si pateixen molt o viuen en la glòria. Poden patir o morir a dojo i la vida continua. Les espècies també poden extingir-se i tot continua. La naturalesa no és compassiva.

Els ossos del nostre esquelet tenen una arquitectura prodigiosa que els fa duríssims. Són una meravella, sí. La Sagrada Família és una obra matussera al seu costat. Pel camí, fa milions d'anys, es van anar quedant les espècies que tenien esquelets amb ossos no tan ben construïts. També portaven imprès el Made in Nature.

En realitat, no sé jo què vol dir això que la naturalesa és sàvia. La naturalesa és, a tot estirar, una cursa de relleus cap a no se sap ben bé quin precipici o destí final. I mentrestant més val que anem aprofitant els avantatges del compte Taronja.