Mobilitat

MOBILITAT.- Forma de viure. O de no viure, millor dit.
Mobilitat, mobilitat. Concepte meravellós que convé que tots, petits i grans, dones i homes, acceptem de bon grat. Perquè així ho volen.
Diguem que amb la mort no teníem prou mobilitat. La Corporació Mundial de Ments Benpensants vol que ens moguem més. Que coneixem llocs diferents de la geografia mundial a base de viure-hi i que no ens hi assentem gaire enlloc, que estiguem sempre amb la maleta a punt, per traslladar-nos allà on el nostre gran Pare, l'Empresa, ens necessiti per al bé comú, de l'Empresa.
I que el món sigui la nostra llar compartida.
Com aprecia l'Empresa els nostres gestos en pro de la causa comuna, de l'Empresa!
La Gran Congregació de Grans Empreses desitgen que morim en un lloc i renaixem en un altre, sense para de fer-ho, i així ens anem fent a la idea de la reencarnació.
I és que la mobilitat és una idea avançada i alliberadora: “En altres països més avançats hi ha més mobilitat”, ens diuen. I és cert. No ens enganyen. Els treballadors d'altres països europeus, per raons de treball, fan més mudances que nosaltres. I les mudances són un dels moments més bonics de les nostres vides. Ens donem de baixa de les companyies, embalem les nostres pertinences, les desembalem, les recol·loquem, ens recol·loquem nosaltres, ens donem d'alta de les companyies, busquem escola per als fills, nous amics per als fills, nous amics per a nosaltres. És una renovació en tota regla.
Com podem ser tan retrògrads i resistir-nos a abandonar el barri, els veïns de tota la vida, que sentim com els nostres veïns -quines pretensions!-, i la nostra Llar? -que és això de la nostra llar, per cert?
No ens hi hauríem d'haver aferrat tant. Tot és il·lusori, efímer.
L'únic que roman i creix és el Benefici, que s'acumula en els comptes d'estalvi dels que tenen el do de l'oportunitat.
La resta, fum i vol de pardals.
Els contractes de lloguer indefinits i, sobretot, la propietat sobre l’habitatge, grans enemics del progrés. Qui us ha enganyat per embarcar-vos en una compra de pis amb hipoteca a quaranta anys? (Ah, sí, me n'oblidava, el vostre banc amic).
Doncs veneu-lo, a meitat de preu. Us el compra, ben gustós, el vostre banc amic. Compreu-ne un altre allà on us demana de moure's la vostra direcció de l'Empresa. Pagueu una hipoteca i i el deute pendent de l'altra casa. Endeuteu-vos més, però no deixeu de moure-us.
Mobilitat de capitals. Deslocalització d’empreses. Deslocalització de treballadors. A les grans empreses multinacionals els inspiren les campanyes militars. Desplacen tropes cap aquí i ara cap allà. La victòria final està a prop.
Oh sí, com les plantes, ens fa un gran benefici trasplantar-nos a un indret millor, una terra més fèrtil per a nosaltres, potser al lloc que somiàvem. Però no siguem il·lusos de mantenir petits somnis individuals. Els nostres somnis han de ser col·lectius i dissenyats per altres: han de coincidir en esperit i forma amb els somnis de la Corporació Mundial de Ments Benpensants.
Si no, corres un greu perill: Convertir-te en un lliure pensador i d'aquí a sospitós de terrorista, marxista, anarquista o perroflauta, només hi ha un pas.

Ficció de la dolenta i sense imatges

Disculpeu-me la petulància de citar-me a mi mateix (post de juliol del 2009):

"Els líders carismàtics ja no són crucificats, tirotejats, emboscats.
Són hologrames. Viuen i moren com llegendes urbanes. I l’Holograma Laden, el millor holograma de la història.
S’evaporen directament."

Segons la versió oficial dels fets: El govern dels EEUU va saber, gràcies a torturar un informant d'Al Qaeda, on s'amagava (l'holograma de) Bin Laden. Sense avisar el govern paquistanès, entra en aquest país asiàtic amb una tropa de forces especials, irromp al refugi i pela el malvat terrorista. Diuen que estava desarmat, però no es va rendir: no han aclarit si els va amenaçar amb un cop de peu giratori estil Chuck Norris. S'enduen el cos amb un helicòpter, el descarreguen en un portaavions i el llancen al mar, després d'una austera cerimònia. Tot seguit, es comunica la notícia, apareix una foto falsa de Bin Laden mort que circula per Internet, diuen que li han fet la prova d'ADN i és positiva (allò que diuen que han analitzat pertany a la família Bin Laden) i la popularitat del president Obama puja 11 punts.
Com que aquest guió és un dels guions de pel·lícula de gran pressupost més dolents que he sentit mai, vaig a permetre'm la gosadia de millorar-lo:

Wikileaks publica les pràctiques habituals de tortura i detenció il·legal i injustificada a Guantànamo. La popularitat del president Obama està tocada. Per consentir aquest horror i per incomplir la seva promesa electoral. I també per la seva gestió general del país. Decideixen donar un cop d'efecte. Busquen un xalet molt gran (i cutre) als afores d'una ciutat de Pakistan on pugui resultar congruent que s'amagui (l'holograma de) Bin Laden. Un cop decidit l'escenari, hi envien els actors. Dos helicòpters amb forces especials. Deixen caure un dels helicòpters perquè l'acció sigui més cinematogràfica, diguem-ne. Entren al xalet. Cusen a trets els desgraciats terroristes o delinqüents (podria ben ser el xalet d'una banda de narcotraficants) o actors involuntaris. Carreguen a l'helicòpter un paquet amb vés a saber què o qui a dins. S'enlairen. Descarreguen a un portaavions el paquet contenint un cap de turc o un maniquí o arròs Basmati. Fan una cerimònia per acomiadar (l'holograma de) Bin Laden i el llencen al mar. Avisen el govern que ja han acabat la pantomima. El govern dels EEUU comunica al món que han matat el més gran famós terrorista de la història. Fan circular una foto per Internet. Però resulta que els photoshopers de la imatge de Bin Laden mort són uns ineptes i la foto no ha colat. (Hores d'ara s'ignora qui va posar el fotomuntatge cutre en circulació). S'enceta un debat sobre si val la pena oferir un fotomuntatge millor. Serà patètic si la tornen a vessar. Avui Obama ha declarat que no ensenyaran cap foto (muntatge) de Bin Laden mort. Diu que és pitjor ensenyar les fotos que no ensenyar-les (i s'entén, si han de ser tan dolentes). Al.leguen, amb una retòrica delirant de protecció al menor, que prefereixen arriscar-se a alimentar teories conspiratives, que incendiar el món islamista radical i ofendre la sensibilitat de les nostres delicades retines amb imatges tan dures. O tan poc clares: Si (l'holograma de) Bin Laden abatut no recorda mínimament Bin Laden, no guanyen res publicant les fotos. Ni retocant-les amb photoshop, no tenen cap seguretat que no els desemmascarin aquests periodistes inconscients i antipatriotes o antiamericans que esperen la mínima ocasió per caure'ls al damunt. Sí, millor no publicar-les i fiar-ho tot a la fe i als afanys de venjança del poble nord-americà. I, a més, la prova d'ADN que li han fet a unes volves de caspa d'un dels germans de Bin Laden, que tenien guardades perquè mai no se sap, naturalment ha donat positiu. I sí, al capdavall, els surt bé la jugada: Malgrat tot el tuf de pantomima absoluta, la popularitat del president Obama puja 11 punts i el manteniment d'un centre de tortura i detenció il.legal a Guantànamo ja no provoca tant de rebuig entre el públic perquè els ha permès matar (l'holograma de) Bin Laden.
Els que pensem que no totes les teories conspiratives són teories paranoiques no som decisius en les enquestes electorals.
Mil paraules valen més que una imatge dolenta.

Bin Laden fa anys que està mort o transformat amb cirurgia i vivint a qualsevol lloc del planeta una vida de ric jubilat. En el meu remake, el veig assegut en una llitera de vímet xuclant aigua de coco i fruint de la posta de sol entre palmeres, amb pinta de jubilat alemany, sense barba i amb un torrat de pell afavoridor.
La meva pel·lícula acaba amb una frase del mateix Obama: "Quan els americans saben que tenen el poder per canviar les coses, és molt difícil aturar-los."

La qüestió, senyor Obama, ja no és si ens l'hem de creure o no, sinó que el seu guió és immensament més fluix que el nostre, el de tots els "conspiparanoics" que tan mal li volem.

Tobermory Assange

Tobermory és un gat creat per l'escriptor Saki, en un conte molt celebrat. Alguns potser no l'han llegit. Ho haurien de fer.
Us n'avanço l'essencial perquè s'entengui la relació que hi ha entre el gat Tobermory i un tal Jules Assange i la seva parella, una tal Wiki Leaks.
Tobermory, essent un gat, té la facultat de parlar un anglès molt fluid. Un prodigi.
Pobre desgraciat...
Tobermory, fent honor al tòpic dels gats, és franc i directe, gens pilota ni fiable, qualitats que corresponen a un altre tòpic com és el de gos.
Els dies anteriors a una trobada d'amics en una honorable i distingida casa anglesa, Tobermory els passa serpentejant entre les cames dels moradors, roncant i, sense que ningú ho pugui sospitar, recollint informació delicada, captant l'opinió poc caritativa d'aquests habitants de la casa respecte dels convidats.
I arriba el dia de la reunió. Un dels convidats, el senyor Appin, els comunica el descobriment sensacional: Ha ensenyat a parlar un perfecte anglès al gat de la casa. Tobermory, és convocat al saló perquè mostri el seu increïble talent i es llueix. No com imaginava el senyor Appin. Obre la boca per posar en evidència els humans en tot allò que els humans odien ser posats en evidència. Com li fas entendre a un gat la importància vital de la hipocresia i de la diplomàcia?
Els humans solen viure vides més complicades que les dels felins domèstics. Els humans han creat un codi d'honor honorable que els permet entrar en contradicció amb els seus instints tantes vegades com cal, però això sí, sempre mantenint aquestes contradiccions en secret. Qualsevol dia se'ns pot presentar un inspector del Tribunal de Comptes de Contradiccions i posar-nos en un compromís.
I aquí entra l'antipàtic gat Tobermory per desmuntar l'opereta humana. I ventilar totes les boniqueses que diuen els uns dels altres quan aquests altres no estan presents.

I heus aquí Jules Assange, l'apòstol de la veritat, el ventilador de la latrina mundial, comportant-se com un gat xerraire, oblidant que ell també és humà, i posant les relacions internacionals potes amunt. Les dels Estats Units amb la resta però, per fàcil inducció, també les de la resta amb la resta. I les de la humanitat sencera entre si.
Quin filó de petroli informatiu!
I quina ferum més insuportable i excitant!
Què fem amb el gat Assange?
Al gat de Saki proposen de liquidar-lo amb estricnina barrejada en la llet. Al final, la fortuna vol que un altre gat mascle els faci la feina bruta i acabi amb la mascota ingrata i impertinent.
A Assange el volen fer callar amb una acusació de violació.
Pffffffff!
El problema és que aquesta acusació de violació és de sèrie Z.
És una conspiració tan cutre que tothom dóna per descomptat que és una conspiració. I ningú s'ha de sentir paranoic per pensar-ho. Això és el pitjor que li pot passar a una conspiració.
Realment, el volen fer callar a Assange?
O tot és una gran comèdia -dolenta-?
Aquí és on el conte de Saki i la història de Wikileaks ja no s'assemblen.

No estem, de cop i volta, al davant de la simulació d'una conspiració? És a dir, en la pura recreació i amplificació de la notícia?
No és l'acusació de violació, més carnassa per a la meganotícia Wikileaks?

Jo m'imagino una reunió de Consells d'Administració dels principals grups de comunicació mundials. Un conseller en cap s'alça i diu, declamant en to tràgic:

- Senyors meus! Feu-me la bondat de dir-me, perquè a mi no se m'acut, com podem augmentar la quota o volum de negoci a Internet i als mitjans convencionals? A Internet tenim portals com Yahoo, i a la Televisió, programes banals, que difonen el nostre pinso informatiu, les notícies paparrutxa, les happymeal-notícies. Del tipus: A Britney Spears se li afluixa el vestit i quasi mostra un mugró, i tota aquesta merda per passar l'estona. Hi ha tot un preuat públic que baveja amb aquest producte.
Ara bé, ¿com aconseguim que tot aquell altre públic no tan dòcil, no tan ingenu, més sibarita en quant a gustos informatius, consumeixi un producte informatiu irrellevant però que no sembli irrellevant? No se si m'explico.
Intervé un altre delegat:
- Jo crec que amb una cosa així com un paio independent pseudoàcrata a qui li filtrem escombraries informatives, com si fos una fuita d'informació, com per una campanya per la llibertat i la democràcia, i ben amanit com un guió de thriller, amb una conspiració i falses acusacions de violació, doncs amb un material així tindríem l'oportunitat d'ampliar el nostre mercat objectiu.
- Tot això se li ha acudit a vostè sol?
- No, a mi i al meu equip (i els meus fills hi han posat cullerada).
- Chapeau! Em trec el barret.

Algú potser s'haurà tret el barret. Amb mi que no comptin.
Però, per l'amor de Déu! Que no s'adonen de quin guió més mal acabat ens han servit! ¿A quantes pel.lícules no hem vist ja el pobre heroi solitari enfrontat a la poderosa màquina corrupta i al qual li paren una trampa en forma de falses acusacions?! Per què no contracten millors guionistes?!!
És que ni tan sols el públic del quasi mugró de la Britney Spears haurà picat!
El quasi mugró de la Spears és tangible. Aquestes violacions fan riure.
És que ja no queda talent a Hollywood per fer una bona conspiració?!
Fins i tot, la cutre campanya difamatòria del grup Godó contra Joan Laporta va ser més digna (més ben elaborada i més creïble). Visca els guionistes i difamadors nacionals! Que n'aprenguin els de fora!

Doncs sí, volem culebrons informatius, sisplau! Però més ben elaborats! Més imaginatius! Ja n'hi ha prou de fer remakes de notícies i de pel.lícules! Volem carnassa informativa apta per als nostres paladars.
Tomàquets amb gust de tomàquet.
Per dir-ho així.

Gràcies.

El turisme ens salva

Agost: En absència de la meitat de la població autòctona habitual, ramats de turistes baixen dels autocars i recorren el meu barri, victoriosos, reis i senyors, atrets pel reclam irresistible de la Sagrada Família, aquest gran homenatge a la virilitat espiritual que va concebre Gaudí amb catorze magnífics fal.lus amb corona apuntant al cel, com volent dir: "Va per tu, Senyor, tota aquesta magnífica erecció. A tu et devem, que se'ns posin dures i esplèndides!"
S'adonen d'això, els visitants del temple?
D'alguna manera sí.
La contemplació del monument els deixa contents i un punt exaltats.
Que altes són les torres, que magnífiques, que eixerides!
D'alguna manera, contemplant la Sagrada Família connectem la potència sexual amb la potència espiritual i això no té preu. Portentós Gaudí.
I tot gràcies a l'absència de reflexió que tallaria les ales d'aquesta magnífica experiència.
En el turisme posem en pràctica el lema "ser feliç és no pensar".
Sabem que el pensar mata la potència i l'erecció. Posar-se a pensar enmig de l'acte sexual comporta una desviació important de flux sanguini al cervell. Si penses, arruïnes la festa.
Els més grans pensadors acostumen a ser també grans impotents. I no sabria dir si el pensar dur a la impotència o la impotència deixa moltes hores lliures per pensar.
"Ser feliç és no pensar" és un manual mític, de 100 pàgines o més, exhaurit, desclassificat i impossible de trobar. Però disposem de moltes agències de turisme, físiques i virtuals.
Durant les 100 pàgines o més, aquest text llegendari dóna voltes a la idea que la felicitat rau en el no pensar. El no pensar que no és la ment buida de la meditació oriental. En el no pensar del manual no hi ha cap pretensió d'il.luminació, saviesa o compassió. Ser feliç sense més.
El turisme té la base de l'èxit en aquest principi.
Cada cop hi ha més practicants de la meditació. Però mai no seran tants com turistes.
El turisme és una solució més radical que la meditació al problema de l'excés de reflexió.
El turisme és la versió humana de la migració de les tortugues per a la posta d'ous. Però sense que tingui una importància tan cabdal per a l'espècie.
O potser sí.
Podem plantejar la tesi que l'espècie humana s'hauria extingit durant el segle XX sense la invenció del turisme (la qual cosa, l'extinció, no entraré a dilucidar si és en si bona o dolenta).
El turisme ens va salvar probablement de caure en l'existencialisme.
Què hauria estat de nosaltres si, per superar el trauma profund de la segona Guerra Mundial, ens haguéssim abonat a cercar desesperadament un sentit a la nostra existència, en lloc d'agafar el sentit contrari, abocar-nos a la feliç banalitat del consum i a la il.lusió, renovada cada any, d'escollir el nostre destí vacacional.
D'aquesta manera vam poder esquivar la trampa que ens va parar aquest gran enemic de l'espècie humana que va ser Jean Paul Sartre, déu nostre senyor l'hagi perdonat, que amb l'esquer de fer-nos amos i senyors del nostre destí, pretenia llançar-nos a l'abisme de la responsabilitat total sobre els nostres actes.
El turisme ens salva de l'angoixa i el suïcidi. Com a turistes esperem amb ànsia el mes que ens lliurarem a la inconsciència absoluta i al ramat. I el mur de Facebook és el nou altar on donar compte dels nostres progressos en aquesta matèria.
Altres formes no tan clàssiques de turisme, que compleixen la mateixa funció:
Cursos de Creixement Interior o Espiritual, Teràpies diverses: Psicoanàlisi, Altres Psicoteràpies, Risoteràpia, Musicoteràpia, Experimentació amb Psicotròpics, Balnearis, Ioga, Pilates, Culturisme.
Molts practicants de meditació no tenen intenció d'arribar al nirvana o satori. Són turistes d'interior.
Tant si el Turisme és exterior o interior (coneixe's), el que es persegueix al final és evitar l'excés de debat mental que acaba desembocant en la necessitat de medicar-se, el suïcidi o en la barricada a la Via Laietana.
L'homo sapiens es va extingir durant els anys 60 per deixar pas a una nova espècie molt més ben adaptada i resistent, l'homo turista.

L'Amnèsia original

Una cosa horrible, com un xuclador vertiginós, greix abominable i columnes extraprimes i duríssimes que em travessen i m’esqueixen.

Sento corredisses que s’allunyen i després s’acosten. Obro els ulls i una fogonada de llum artificial em fereix les pupil.les. Estic envoltat de bates blanques.
La mare, amb el rostre tumefacte, em besa el front i em ruixa amb llàgrimes, una pluja calenta i salada que m’escalda el cutis tan delicat. El pare agafa la mà de la dona entre les seves. Els reconec: són les pares escollits.
“Quina alegria! Ho he aconseguit finalment. Prepara’t Món, ja sóc aquí. Vinc amb una missió transcendental sota el braç. Sóc el messies.”
Els pares d’ella, els meus avis, els que vindran a buscar-me a l’escola d’aquí en cinc anys, quan els meus pares estiguin ocupats realitzant-se professionalment tots dos, arriben a l’habitació i se’m passen, ara tu, ara jo. Em toquinegen amb fervor i m’omplen de petons. Visitants i metges reparteixen copes de plàstic i brinden. Una safata amb galetes salades passa de mà en mà.
Estan meravellats, perquè tinc els ulls oberts i llueixen, plens de vida, amb aquesta insolència i tossuderia tan típics del viure. Estic envoltat d’una aureola lluent. No sé si estan preparats per veure-la. Voldria dir unes paraules per solemnitzar el moment, però una andanada de febre a la panxa m’arrenca el plor. És una fam atroç.
- Mama, el teu fill plora, deu tenir gana -diu una infermera.
De seguida sento un mugró als llavis i m’hi abraono, capcinejo amb desesperació fins que atrapo el brollador entre els arcs esdentegats i em poso a xuclar.
Ja estic perdut. Com en el despertar d'un somni, el que era abans de néixer i el que venia a fer aquí s'ha convertit en unes escorrialles disperses que s'han dissolt amb la primera llet. El Món haurà de continuar esperant.

Eso (Allò)

L’exercici de rebel.lia més saludable i més discret (i, tal vegada, més audaç) que cometem durant part de la nostra infantesa i gran part de la nostra joventut és oblidar. Oblidar el 85% -per posar una xifra- de tota la informació amb que ens vacunen contra la ignorància al llarg d’anys i anys, i guardar-nos el restant 15% -crec que estic sent molt generós-, l’únic que té una aplicació pràctica. Agradablement pràctica.
Un 85% que enviem als magatzems de rebuig del cervell, i que mai no trobarem a faltar, com els objectes perduts que s’amunteguen a les dependències municipals i que ningú no reclama.
Aleshores, quina és la utilitat de les quasi 15.000 hores lectives (sense comptar els estudis superiors) de consum de coneixement? A més d’aprendre a escriure, llegir, parlar i fer comptes, hi ha una utilitat tant o més evident:
Ensenyar els alumnes a passar moltes hores asseguts al davant d’un pupitre.
Això és. Domesticar les feres.
Civilitzar és convèncer el bon salvatge que és millor per a ell renunciar a bosc, a la praderia, al mar i al riu i a la natura salvatge dels videojocs, i restar assegut en una cadira al davant d’una taula tot realitzant unes tasques mentals.
Amansir la fera.
Ensenyar-li que no es guanyarà la vida caçant, tot usant l'olfacte, la vista i la intuïció. Sinó que el camí cap al sustent és molt més tortuós.
Limitar la seva versatilitat. Un ésser versàtil és incòmode. Deixa en evidència els que s’han autolimitat. Persuadir-lo que ha d’especialitzar-se. I que haurà de dependre d’altres humans que s’especialitzin en altres especialitats de la cultura.
Convertir-lo en un ésser dependent.
Limitar la seva creativitat. Hi ha una única manera de realitzar la majoria dels deures i d’entendre el món. O potser hi ha més de dues maneres, però totes elles perfectament catalogades.
És fascinantment trist el que fan algunes (o moltes) institucions educatives amb els seus clients, anomenats alumnes. Els pengen un cucurutxo amb un cartell on indica de quin peu van coixos:
Repetidors.
Vagos y Maleantes.
Inadaptats.
I després hi ha els selectes:
Alumnes brillants amb una capacitat prodigiosa per retenir informació i perbocar-la en el moment adequat, i que saben redactar discursos perfectament homologats.
Una de les funcions més importants, sinó la més important, de l’educació pública és establir una classificació dels éssers humans, dissenyada des del Ministeri d’Educació, seguint un guió perfectament kafkià, per a la posterior utilització d’aquests humans pel Mercat Laboral.
Més tard o més d'hora, els alumnes aprenen que la seva vida no és seva, per bé que la filosofia new-age i la psicologia humanista proclamin el contrari en el desert de les bones intencions.
Què faig jo amb l’anàlisi sintàctica, insidiosament inoculada en el meu cervell durant molts anys?
Com podria ara escriure ni dues frases seguides si hagués comès l’error de no oblidar-me meticulosament del contingut de la sintaxi?
Imagineu-vos intentar fer una composició lírica o humorística, sent conscient de l’esquelet de la frase. Imagineu-vos intentar viure sent conscients de cadascuna de les passes que fem en direcció a la mort.
A l’escola aprenem, doncs, a matar les nostres sortides de to, les nostres extravagàncies mentals i espirituals, i a morir una mica cada dia, i a congelar els instants i a dissecar la vida que ens obliguen a matar. Treballem amb cadàvers. Les aules són sales de dissecció. Autòpsia de la vida amb el Grissom de torn.
Algú va dir: L’educació és la base imprescindible per a l’alliberament dels pobles, de les ments dels ciutadans que integren aquests pobles -per ser més exactes. El Pla d’Estudis oficial poc té a veure amb aquest objectiu primordial que un sant baró o una santa fèmina van declarar. L’educació està segrestada pels talibans de la religió oficial del Creixement Sens Fi i l’adoració de l’Excel.lència... En pro de què, l'Excel.lència? De l’Acumulació Màxima de Béns Materials i Immaterials, naturalment. El Ministeri d’Educació treballa abnegadament perquè els ciutadans adquireixin la Síndrome de Diògenes en versió: Si estudio molt, tindré un càrrec millor que em permetrà uns emoluments millors que em permetran acumular molts més experiències, coneixement, objectes bells i inútils i, així, fruir d’una vida rica i plena, sense cap buit a l’agenda ni a les habitacions de la casa ni al meu cervell, per després acabar encabit en un angost nínxol on, per sort, no hi cap res més que les meves despulles (i així puc descansar i deixar d'acumular).

I ara, després de tot el que acabo de predicar, imagineu-me comminat pel sistema educatiu a perseguir, colze a colze amb la institució educativa, els objectius esmentats i implementar-los en la persona dels meus dos fills, perquè ells també, el dia de demà, siguin uns compulsius acumuladors, frenètics perseguidors del màxim benestar.

Sí, he estat nomenat -en societat amb la meva parella o esposa- com la baula de transmissió imprescindible del catecisme ministerial per persuadir els meus fills de la importància que es converteixin en uns profitosos acumuladors benestants.

La pena per no contradir els meus principis i no col.laborar a favor del corrent imperant és rebre, de mans dels agents de la institució, el cucurutxo amb l’etiqueta: Pare irresponsable.

Em queda, doncs, l’únic recurs d’actuar de quintacolumnista de la sensatesa i proclamar, des d’aquí, la guerra subterrània al sistema educatiu. I, per fer-ho, cal proposar alguna cosa més que la pràctica de l’oblit, que és una resistència que només fa pessigolles a l’enemic.
Cal una pràctica encara més saludable i és inocular vida a aquests cadàvers (que anomenen matèries del curs), inocular diversió i innocència, error, disbarat, ximpleria, distorsió. Cal començar per reconèixer que el disbarat acadèmic, recollit en antologies del disbarat amb la intenció d’escarnir-lo, és l’arma revolucionària de la qual disposa el tendre alumne per sabotejar la usurpada institució i recuperar-la per als seus interessos.
Una epidèmia de disbarats, això necessita el sistema per florir de nou.
I aquí van algunes mostres d’alguns elements revolucionaris especialment dotats per a donar un preciós exemple per als nostres fills (extrets d'un document que circula per Internet com a Examens Verídics recollits en aules d'Eso)

Atenció tipa

Diu Palahniuk, l'autor de joies com El Club de lluita o Asfíxia, que tenir l'atenció tipa és pitjor que tenir-la vigilada. Amb el món omplint-te contínuament de notícies, de novetats telecomunicatives, de noves plataformes addictives de joc, de propostes d'amistat virtual, de nous paradigmes d'omplir banalment el buit, cap poder establert s'hauria de preocupar del que tinguis al cap. Si tothom té la imaginació atrofiada, ningú no serà un perill per al món (per al sistema econòmic que el governa, s'entén).
Jo faig una altra cosa, reciclo la massa ingent d'informació que els mitjans m'aboquen perquè m'entretingui i en faig una altra cosa: macramé intel.lectual, de vegades, sarcasme sòlid i visceral, d'altres, artefactes com gotes d'aigua que han d'acabar de fer vessar el got de la paciència.
En realitat, es tracta de contribuir tots a rebentar el gran magatzem universal de dades i píxels.
D'estar tip es passa a estar embafat. A la necessitat de fer una severa dieta i desconnectar-se de la vida digital.
O, si no, aviat ens desconnectaran als que fem descàrregues il.legals d'Internet. Ens pagaran la Clínica de Desintoxicació de Consumidors Compulsius de Productes Culturals?
Ens serà regalat un any sabàtic d'Internet, redescobrirem la vida a l'aire lliure, el contacte físic, la textura i els porus de la realitat.
I anirem a buscar el cibercafè més pròxim, a procurar-nos el "xute" de connexió fins quedar ben tips altra vegada.

Donants d'idees

Visc a Barcelona. No és una ciutat. Abans potser ho era. Ni recordo com era, quan era una ciutat. Ara, gràcies als nostres competents administradors, Barcelona és una maqueta, que és la vocació secreta de totes les ciutats: Tornar al que van ser, abans d'existir. Rep molts visitants, Barcelona, de ciutats que encara són ciutats. Si Barcelona és una maqueta i no és una ciutat, jo tampoc sóc un ciutadà, sóc un figurant, un maniquí en moviment. El problema és que encara estic viu. M’agradaria ser un maniquí de veritat. 100% maniquí. Sense els problemes que comporta estar viu i haver de fer-me càrrec de la vida que hi ha en mi. Crec que el nostre ajuntament està fent grans passes per redimir-nos però encara no ha fet prou. Encara hi ha massa vida en nosaltres.
Estem, però, en el bon camí.
El problema és que no els surt a compte, econòmicament, mantenir una població de maniquins articulats. El cost de manteniment. És molt més rendable i sostenible que els maniquins es mantinguin per ells mateixos. Que es mantinguin autònoms. Només cal invertir en propaganda institucional. En mantenir les nostres ments ensinistrades en pro de la causa superior. Són milions d’euros, però surt a compte. I els figurants reals fem més bon efecte. Resultem menys sinistres. Amb el temps, jo crec que trobaran la manera de fer-nos la vida encara més fàcil, als figurants de Barcelona.
Fa uns mesos vaig anar a saludar el pas del Tour de France. Alguns figurants mal ensinistrats enarboraven banderes nacionalistes i independentistes. Eren minoria. La majoria sosteníem la cartolina groga. I l’agitàvem quan convenia amb un convenciment força convincent. Se’ns va veure des de tres-cents cinquanta o més països. Molts ciutadans ens han vist i potser han sentit el desig de venir a Barcelona, la maqueta de ciutat a format real.
Però, aleshores, tot d’una, em va sorgir una idea. Vaig sentir una gran incomoditat. Era una idea pròpia. Era estranya, gairebé subversiva. Subversiva, no. Vull dir que em provocava vertigen disposar d’una idea meva, que havia emergit de dins meu, del meu cap. Era una cosa completament nova i, en certa manera, terrible. Tenia por.
"Donants d’idees." "Dóna la teva idea." Era la meva salvació. La campanya municipal per alliberar-nos de les idees pròpies. Els barcelonins podem donar les nostres idees. Treure’ns aquest pes. És dur per a un figurant haver de viure amb el pes d’idees pròpies al cap. Jo en tenia només una i ja se’m feia dur. Em faig càrrec de com ha de ser per a figurants que en tinguin més d'una. En la nostra nova i perfeccionada condició de figurants, que supera la de ciutadans, estem excusats d'haver de tenir idees pròpies en el cap.
He anat a donar la idea per a la causa superior. Un cop donada, l’he esborrada de la memòria -fins el punt que ara no la puc exposar aquí-. L’he donada completament. Ja no era meva. Només recordo que era una bona idea. Potser massa bona com perquè la puguin implementar. Em sembla recordar que, per poder-la implementar, calia desmuntar la ciutat peça per peça, desmuntar l’administració municipal, desplaçar els barcelonins a camps de refugiats. Però potser valia la pena.
Tenir idees pròpies i posar-les en pràctica sense la intervenció dels nostres administradors té un preu. El preu de la vanitat. Per exemple: Omplir l’aire de música no apropiada fora dels llocs assignats per l’Ajuntament. Practicar esports fora dels pavellons i dels campionats organitzats per la federació. Hi ha multes per aquestes ovelles esgarriades. La part de poble insubordinada que es resisteix a fer de figurant sap que el preu a pagar són les multes. La resistència a pagar les multes per desobediència o, simplement, per falta de mitjans, acaba amb treballs per a la comunitat o presó.
Els canvis sempre han trobat resistència al llarg de la història i ha calgut l'ús de mesures poc agradables. Si tens UNA idea pròpia, no et resisteixis a donar-la. Encara que creguis que col.lisiona amb el sentir general de la ciutadania (de la figurància, volia dir), dóna-la. Ells sabran què fer amb la teva idea.

Lao-Tse

Diu la llegenda de Lao Tse, que Lao Tse va meditar durant vuitanta anys dins del ventre de la seva mare abans de decidir-se a néixer.
No és estrany que després fos capaç de fer afirmacions com: "Del Tao que es pot parlar, no és el Tao Etern." Lao Tse va disposar de molts moments de tranquil.litat per obtenir grans conclusions sobre tot.
A mi no se'm va acudir de donar tanta feina a la mare.
Vaig estar-m'hi els nou mesos reglamentaris i vaig desallotjar, perquè més tard, pogués tenir acollida la meva germana.
Vaig ser més considerat que Lao Tse i el món va perdre un nou gran pensador.
No serà perquè no ho he intentat.
He meditat dintre d'armaris robers amb una placa solar a dins.
He meditat dintre de càpsules de flotació.
Finalment, he fet la més gran aproximació a les condicions en que es crea un gran pensador xinès: He fet una regressió, per mitjà d'auto-hipnosi, al ventre matern. En una hora he imaginat que en vivia 700.800, és a dir els 80 anys del Lao Tse fetal. He mirat cara a cara al Tao.
Quan he emergit de la regressió m'he trobat molt, però que molt relaxat. Vital. Flotava. Em sentia alegre.
Però he continuat sense entendre el Tao del que no es pot parlar. L'Etern. I tampoc entenc l'altre, aquell del que se'n pot parlar. Que creia entendre a mitges abans de regredir.
Estic en el bon camí, doncs.
Quan arribi al punt de no entendre res de res, ni tan sols els comentaris de Josep Cuní a Els Matins de Josep Cuní, hauré arribat a la meta.

Seguint el mestre

Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).
Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.

Sessió de teràpia col.lectiva

Dedicat al Grup sota la Haima

M’avorreixo.
M’avorreixes.
Divagues i m’avorreixes.
Dónes voltes, tornes al mateix punt i et repeteixes i m’avorreixes.
No tinc ganes de pensar què hi ha d’interessant al darrere del teu trist divagar de frases ambigües i abstractes.
Solemnement avorrides.
Vull que m’ensenyis la teva concreció dolorosa o apassionada o sorprenent o obscena.
Especialment si és obscena.
Posa-m’ho fàcil.
Vull que m’ensenyis i em diverteixis.
Per què creus que vinc aquí, a les sessions? Per aguantar-te?
Per sentir algú divagar i avorrir-me, ja tinc els debats televisius.
I creus que perdo el temps, mirant-los, tio plasta?!
Vull aprendre i divertir-me gràcies a tu.
És més, t’ho exigeixo!
Utilitza les paraules per ensenyar-te, no per tapar-te.
Per tapar-te ja es va inventar tenir la boca callada.
Vull que m’ensenyis lo teu.
i així, potser, m’animaré a ensenyar lo meu.
Deixa de divagar, hòsties!
Tinc coses millors a fer, ara mateix.
Para ja! Que no em sents?!
Qui, jo?
Sí, tu! El que no para de queixar-se que s'avorreix i que vol diversió, i que no para d'avorrir a la concurrència. Calla d’una vegada!
Ja callo.
Ja callo.
Doncs calla!
Ja callo... Havia arribat a pensar que avui sí que tindria el valor d’exhibir les meves... fascinants misèries.
Són fascinants, ho prometo.
Sí, segur que sí, però calla d'una vegada.
Però no puc mostrar-les. Tinc pànic. Hi ha massa gent aquí al davant. De fet, no tinc ni idea de si hi ha molta gent o no mirant-me o veient les meves paraules, jutjant-les. Però potencialment podria haver un públic multitudinari, creant milers de judicis severs, inflexibles, generant i propagant imatges pejoratives de mi basades en arguments convincents. Una marea terrible de males opinions sobre mi escampant-se sense fre.
Sento calfreds.
Haurà de ser un altre dia.
Calla, doncs!
Ja callo.

Grans Males Notícies

La primera gran mala notícia de la història ens la va donar Copèrnic: El planeta Terra i els ufans habitants racionals que l’ocupem no estem ubicats en el centre de l’Univers com créiem, sinó més aviat bastant lluny del centre, girant al voltant d’un sol, una estrella més aviat vulgar.
La segona gran mala notícia de la història ens la va donar Darwin: L’home és una espècie animal més i prové per evolució d’una línia dinàstica de simis. Som uns animals una mica exòtics, però tampoc no tant. Ah, però a aquestes altures de la història, encara ens quedava un orgull: La consciència! La suprema diferència entre nosaltres i la resta de tot.
La tercera gran mala notícia ens la va donar Freud: La nostra consciència només controla, administra i coneix una part realment minça de tot el que ens passa.
La quarta gran mala notícia és, precisament, l'absència de grans males notícies genuïnes, les que podrien amenitzar i sacsejar les nostres, pel general, patracolàries vides. Davant la manca de grans males notícies de generació espontània, les hem d'acabar fabricant a partir de guions escrits. I tampoc, pel vist fins ara, no han estat grans guions. S’haurien hagut de polir molt per no quedar com Grans Males Notícies de sèrie B.
Fins i tot, la Gran Mala Notícia més recent, l’atemptat de les Torres, va ser obra d'un enemic fantasma que és més fantasma cada dia que passa, i en qui hores d'ara només creuen quatre despistats i quatre desesperats de la vida. Qualsevol que es prengui la molèstia de documentar-se, veurà que els errors i les incongruències d’aquesta Gran Mala Notícia amb guió previ són impropis d’una gran producció.
Uns virus de grip aviar i, últimament, uns virus de grip porcina que deceben perquè maten menys que una grip vulgar i, fins i tot, que una pel.lícula qualsevol de la sèrie Rambo. No han servit per reactivar l’economia mundial, en el seu sector farmacèutic (les mascaretes no han tingut l’èxit que s’esperava), i tampoc han reactivat el nostre ànim. I tampoc no acaba d’arribar la tercera part de la pel.lícula (vist el poc èxit de les dues primeres parts, jo m’ho pensaria): La grip del pollastre i la grip del porc s’ajunten i creen la grip del Pollporc. El problema és que no es troba un titular decent per llançar la nova calamitat temible. Sense un titular que acolloni, una Gran Mala Notícia està condemnada al fracàs.
L’escalfament global també peca per defecte. No acaba de produir desastres amb regularitat ni espectacle suficient com perquè continuï interessant-nos.
És trist haver d’acceptar que l’Apocalipsi passa de nosaltres. Ens l’hem de fabricar els mateixos humans, perquè Déu i la seva cort d’àngels no sembla que cooperin gaire a la causa. És probable que ara mateix estiguin ocupats organitzant la fi del món en un altre dels moltíssims mons que hi ha, en una galàxia ben llunyana. I nosaltres estem a la llista d’espera amb un número no més baix del 42.000.000. És el problema de viure en un arrabalito de l’Univers.

La lleugeresa

Déu ha de ser tan lleuger i tan intangible que no el sentim. Que quasi no existeix. Mai ningú no n'ha sentit la veu. Sentim, sempre, la del diable. Ens xiuxiueja un missatge i ens xiuxiueja el missatge contrari també. A cada moment, el que ens convé escoltar. El dimoni pelut i rabassut és el portaveu de tots els missatges:

Arma’t de valor.
Rendeix-te.
Sigues virtuós.
Sigues viciós.
Sacrifica’t.
Tu i les teves necessitats, primer que tot.
Excel.leix.
Deixa-ho córrer, no val la pena.
Aprofita-te’n, si no ho fas tu, ho farà un altre.
Que es foti.
No li pots fer això.

És, sempre, la mateixa veu diabòlica.
Parla a través dels clergues i dels gurus, a través de les ones hertzianes, a través dels plafons publicitaris i a través nostre. Disposa d'una inacabable xarxa d'altaveus.
Jo vull ser sord i formar part del club selecte de la lleugeresa i la intangibilitat. És aquesta la meva vocació ara mateix. Vull ser tan lleuger que no em detecti ni el meu propi pensament.
Poder voleiar com una fulla.

Referèndum conjugal

«Cada matí, quan em llevo al costat de l’estimada, me la miro, amb la mirada neta i pura que proporciona el descans de la nit, i em plantejo:
- Vull continuar amb ella?
»Així renovo cada dia la decisió, el contracte entre els dos. Si el vaig signar lliurement en el seu dia, si ningú no em va posar la pistola al pit, he de continuar podent plantejar-me si vull continuar amb ella, lliurement.
»Ella -crec- també es fa el mateix qüestionament.»

M’ha arribat el relat d’aquest exercici per dues bandes diferents. He de suposar que hi ha més d’un ciutadà (o parella de ciutadans) modèlic i evolucionat que practica aquest exercici d’higiene conjugal. Me’n puc imaginar uns milers amb els que potser em creuo pel carrer o, fins i tot, amb els quals he mantingut una conversa, sense sospitar que són d’aquests que cada matí renoven el seu compromís i el seu retaule de sentiments amb la parella.
Jo no goso d’apuntar-me a aquesta moda.
No tinc tan clara la bondat de l'exercici.
No la tinc gens clara!
Em desprèn un tuf d’autotrampa de les més esveltes.
Quan hom es planteja aquesta consulta matinal, hom sap -o hauria de saber- que ha d’acabar passant com en les consultes populars. Sempre ha de guanyar l’opció oficial. El SÍ.
En el referèndum conjugal, el NO és impensable, perquè, si et despertes amb l’humor canviat -amb les sentiments canviats, volia dir-, el més probable és que aquell matí desconvoquis la consulta i te’n vagis directament a la dutxa, després a l’esmorzar, després a treballar i, a la nit, els teus sentiments tornen a ser els de la setmana anterior -oh, quin descans!- i qui dies passa, dies empeny.
Però suposem que algun d’aquests éssers evolucionats, va un matí i es desperta i es diu, clar i rotund: “No, no vull continuar amb ella -o amb ell-.” Hem de suposar, per una lògica natural, que en el referèndum del matí anterior al d’aquest NO, va dir SÍ, però un SÍ ja amb matisos i reticències, i la cosa del deteriorament de la relació va anar cosificant-se al llarg d’aquell dia. I va esperar a passar el son reparador de la nit per constatar si la cosa evolucionava cap al NO consolidat. Tanmateix, es pot dormir en aquestes condicions? Es pot tenir el cap clar l’endemà després d’una nit així?
En un altre supòsit, pots dir-te SÍ, cada matí, traint el desig legítim de dir NO, perquè entren en joc altres variables (fills, hipoteques, recursos econòmics, amics comuns, electrodomèstics comuns). Vista així, la traïció dels teus desitjos i voluntats, la teva renúncia conscient, la trobo d’una gran dignitat.
El resultat de centenars de consultes matinals d’aquesta parella modèlica és -sospito- anar estrenyent el llaç que els uneix i que aquest sigui com més va més agradable, més sedós cada dia, més irrompible. L’exercici responsable de la democràcia, practicat cada dia, amb constància, et fa cada dia menys lliure. O, per ser més exactes, restringeix progressivament la teva llibertat de moviments i la teva llibertat de sentiments.
No recordo un exercici d’autoengany tan sublim com aquest.
Els autoenganys es consoliden i reemplacen la veritat. I després costa molt trobar la veritat en el quarto dels mals endreços.
No hi ha cap disciplina en la que ens en sortim millor que en l’art subtil de l’autoengany. Si el resultat ha de ser NO, jo no convoco el referèndum. M'oblido de convocar-lo.
Qui arriscaria tota una relació d’anys per un “avui m’he aixecat amb el peu canviat”?
No, no ho tinc clar.
No puc creure’m el romanço que estic dormint al costat del meu amor perquè sóc un ésser lliure que estima lliurement i viu lliurement amb qui ha escollit lliurement fer-ho, i lliurement renovo cada matí aquesta tria.
La llibertat conjugal i la llibertat política no acabo de veure que s’exerceixin en l’elecció serena i molt civilitzada del SÍ o el NO.
Més aviat, ubico l'exercici d'aquestes llibertats esmentades en el drama i en la lluita, i en el mantenir-se dret i despert, per estar preparat per a l'arribada constant d'hordes d'idees romanceres.

Caminar sobre les aigües

En aquest context de la civilització estressada –i només en aquest- sorgeix el paradigma de la Nova Era o New Age, com una xarxa de refugis, de bombolles de pau on obtenir un respir. La Nova Era i els seus exercicis de respiració, els seus quiromassatges, les seves aromes, risoteràpies i musiquetes inofensives, doncs, no aspiren a canviar el món. Al contrari, són una estratègia sibil.lina del mateix estrès per tal d’allargar l’agonia de les seves víctimes, per tal que la guerra sembli més suportable, i així, com qui no vol, anar escampant el seu imperi.
I heus aquí que un dia jo mateix sento que he assolit nivells aristocràtics d’estrès, aquell punt de massa crítica en el qual les meves cèl.lules entren en ebullició, en que la ment espurneja com una radiant supernova en la fase prèvia a l’esclat, en que la geometria de l’espai es torna capritxosa i en que ni tan sols ve de gust un bon polvo. Em tanco al lavabo i em dic: “M’enfonso.” Me’n vaig de cap a la depressió (aquesta beneïda vàlvula d’emergència quan l’estrès arriba a cotes intolerables).
I tot seguit em dic: “¿I si en lloc de deprimir-me busco una bombolla on em pugui refugiar?” Però un rotllo diferent, un rotllo que no sigui coixins per terra, aprendre a respirar, aromateràpia i pòsters amb frases sublims.
Molt oportunament, fa poc ha caigut a les meves mans un prospecte en el qual se m’ofereix la salvació. Sense vacil.lacions, en faig ús i truco:
- “Ingràvid”, hola! - per com sona la veu de qui m’atén, ja em sento transportat a un món de pau i lleugeresa.
- Hola! Sí... Això... Volia demanar hora.
- ¿Per a massatge o per a flotació?
- Per a flotació, naturalment.
Per “flotació” s’ha d’entendre el següent: Passar una hora sencera de remull dins d’una càpsula, a les fosques. Segons sembla, l’invent té el seu origen en el programa de preparació dels astronautes. ¿Si no he de viatjar pròximament a Mart, quin benefici em pot aportar aquesta experiència tan singular?
En un article publicat en una revista del ram de l’anti-estrès, venia aquesta rutil.lant descripció: “Aquesta teràpia relativament nova és una singular i agradable manera de fruir d’un profund estat de relaxació en un element primari, mentre deixes que l’estrès i els achaques de salut aflorin a la superfície i s’esvaeixin.”
Disculparem el redactor per dir-ne “element primari” de l’entranyable aigua de tota la vida. El truc que et permet flotar i obtenir els beneficis promesos és que els 600 litres d’aigua que conté la càpsula estan amanits amb 300 quilos de sals d’Epsom, quasi en la mateixa proporció que es dóna a la Mar Morta. Gràcies a això, m’asseguren que tindré “sensacions antigravitatòries”. Encara millor: M’asseguren que assoliré un estat semblant al que s’obté amb la meditació. Eureka: ¡El nirvana exprés! Sense haver de passar pel fotimer d’hores d’avorriment, contorsions i exercicis de desobstrucció del diafragma de la via tradicional!
En el local em rep el mateix Anthony Perkins de Psicosis: El conserge d'Ingràvid em cau bé. És eixerit i tímid a parts iguals, i espero que no amagui una doble personalitat sinistra. Es veu que treballa a gust en aquest establiment tan particular. Ell mateix sembla que floti. Les seves frases i la seva veu són tan lleugeres com el pol.len. Segur que abusa de les sensacions antigravitatòries en hores fora de servei.
Al final d’un corredor de nau interestel.lar trobo la “sala de flotació nº 2”. El disseny de la càpsula és un encert i felicito el dissenyador. És una banyera ovalada amb tapa, sense cap aresta ni vèrtex, tot línies corbes. No cal estar molt introduït en teoria psicoanalítica per veure que és –descaradament- un ventre, una versió cool del ventre matern a escala 10:1. La forma de l’artefacte no admet dubtes. Seré un fetus satisfet.
Anthony Perkins m’orienta i m’imparteix les instruccions i, sobretot, em convenç que no em passarà res de desagradable a dins. M’explica que l’aigua no arruga ni resseca la pell. Està ben neta, acabada de depurar i a una temperatura molt agradable.
Em deixa sol. Em despullo, prenc la dutxa reglamentària. Arriba l’hora de la veritat: Introdueixo un peu a l’aigua superdensa. Em poso els taps a les orelles. Em deixo relliscar. Faig baixar la tapa i apago el llum.
Sí, sens dubte, és impossible enfonsar-s'hi. Floto en un consomé espès. Únicament el cap -deu ser pel pes de les preocupacions-, se m’enfonsa una mica. M'hi poso el coixí cervical i ja floto de manera impecable.
Comença el viatge a la relaxació suprema.
En no estar sotmès a la tensió ni a la força de gravetat, els músculs es veuen obligats a relaxar-se. Em sembla veure com l'estrès i els achaques de salut es desprenen de mi, fastiguejats, afloren a la superfície com mosques ofegades i s’esvaeixen.
Blup - blup -blup - blup.
Dec estar mort. Aquest silenci, aquesta foscor, aquesta soledat, aquesta absència d’estímuls, aquesta absència de to muscular, ¿quina altra cosa podrien ser? La meva vida és un riu que ha anat a parar a aquesta mar encapsulada.
Blup - blup -blup
¿I ara, què és el que tenim aquí? Sembla el conserge Perkins venint del fons de la càpsula, caminant sobre aquestes aigües, com el Messies Superstar.
¿Estic dormint o drogat? ¿O és el barquer que ve a buscar-me per passar-me a l’altra riba?
“Benvingut al rebedor del cel”, em diu, amb la seva veu sedant. “Tens a la teva disposició un extens catàleg d’opcions de Més Enllà. Pel preu de la sessió, se t’ofereix el cel a la pròpia Terra. ¡Benvingut a l’eternitat joiosa!”
¡Quina verborrea que gasta el conserge! M’atabala. Així doncs, se m'ofereix un avançament de la meva mort, i la càpsula, el meu digne sarcòfag.
“¿Cel o paradís?”, pregunto per fer-me l’interessant.
“Paradís és el que vam perdre, i cel, el que aspirem a guanyar-nos”, respon, superant Paulo Coelho en pedanteria lírica, “però són exactament el mateix, en el fons i en la forma. Cel i paradís són tots dos una recreació ampliada d’aquella fonda gratuïta d’una sola habitació: el ventre de la mama. De la nostra experiència intrauterina, de la seva enyorança, provenen els atributs del cel que Ingràvid es complau de posar a la disposició dels seus clients: Menjar, beguda i allotjament inclosos, absència de compromisos a l’agenda, oblidar-se del dentista i del callista, dels exàmens mèdics i acadèmics, del despertador, de fer cua a l’oficina d’ocupació. Vida en règim de caprici, l’estat de gràcia perfecte.“
“¿I a aquests ateus i materialistes recalcitrants, els passa, aleshores, que no van tenir una bona vida fetal?”
“Al contrari. El no res en el que creuen els ateus és un eufemisme intel.lectual. L’ateu rebutja el Sant Pare i el seu regne celestial amb nuvolets perquè li sona a escola-bressol cursi (malgrat tot, Miquel Àngel: ¡quin gran publicista!). Inconfessadament, l’ateu creu en la foscor silenciosa, càlida, acollidora, segura i coneguda, de la mare. Aquest és el seu íntim anhel de Més Enllà..."
"Quin Gran Ganàpia Edípic, el bon Nietzsche! Mata el Déu-Pare per tornar a la Mare i tenir-la per ell sol!"
"Exactament... L’ateu és el nostre client més fàcil de conformar. En té prou amb la càpsula pelada, sense cap escenografia aparatosa afegida.”
“No és el meu cas”, aclareixo, “perquè les meves aspiracions mai no han estat modestes.”
“Et puc oferir una solució que està tenint molt d'èxit darrerament: La recreació del gran Mar Còsmic on es fonen les consciències en una Gran Germandat.”
“¡Ecs¡ ¡No continuïs! Aquest idea del retorn a la Unitat Còsmica, a aquest gran mar d'animetes com plàncton que prediquen Jodorowsky i altres neogurus em fa venir basques. Això d'haver de compartir la Unitat Eterna amb segons qui, en plan Festival Hippy... No sé si m'entens...”
“Perfectament. I ja sé què estàs buscant... Ale hop!”
El conserge s'acomiada després de fer un gest graciós amb la mà, com de fada fadrina. La càpsula s'inunda de llum. Allò que ens sobreviu, la quinta essència destil.lada de tota una vida, l'eteri i lleuger, aquella cel.lofana subtil, un cop lliure de la carcassa, té l'antull d'anar de passeig cap amunt, i ascendeix, ascendeixo com una sonda meteorològica. Emergeixo com d'un mar a un ambient més lleuger. Una illa. Sé que és una escala. Sóc un viatger en trànsit. Hi ha una caseta modesta, confortable, estil fonda.
Continua sent un úter, en versió més oberta, exterior, amb unes vistes espaterrants: un cel diàfan i enlluernador travessat per ramats de núvols graciosos. La casa rústica i confortable desprèn aromes de neteja i desinfecció i de menjar de fonda cuinat amb llenya. En el portal m'espera un àngel. És un calc de Najwa Nimri a Lucía y el Sexo:
- Hola, Òscar, aquí cuidaremos de ti -diu la Nawja Nimri dos, amb un somriure pertorbador, una calidesa honesta i una veu que és una combinació de cotó i de frescor de suavitzant.
Després de ser cuidat, amanyagat, consentit, banyat, empolvorat, massatgejat i convidat a sopar, estic preparat per a aixecar el vol. ¡Cap amunt, doncs! Casella final. Aquí la tenim. El Deliri Blanc, la Il.luminació dels budistes. La gran llum, vella coneguda, que va agafant més intensitat com els fanals del carrer al capvespre, fins que resplendeix de mala manera. Creixo i creixo, sóc un air-bag sense límits, m'ho empasso tot, sóc un golafre de voracitat còsmica: planetes habitats i deshabitats, estels, cometes, forats, constel.lacions senceres. El món era tot el que quedava fora de mi, ara tot és a dins meu. Si afineu els sentits em podreu detectar, una ínfima porció de mi acaba de passar i us ha fregat la galta, m'expandeixo per l'espai i pel temps, cap enrere i cap endavant. ¡Que carall m'importen ara els premis i les condecoracions que no em van donar, les crítiques sagnants, les joguines que no em van comprar i els capítols de House que em vaig perdre! ¡¿Intentar entendre el sentit de les coses? Quin munt de temps malbaratat! La solució esperava en passar pàgina. ¡Quin disbarat lamentar la desgràcia i el dolor, aquest llast que cau en aquest espurnejant i joiós instant de despreniment. Tot és broma i joc en arribar a la casella final, la del Primer Premi del Concurs. ¡Enhorabona als premiats! Estic a punt de rebentar de tant riure. Em sento ultralleuger i ultradens alhora. ¡Que corrin el cava i els canapès! Sóc l'univers en festes patronals, sóc tots els mons que creo tan sols fent espetegar els dits, saltant i cantant, tots els mons com borratxos que giravolten sense parar al voltant del fanal, desplegant banderoles, serpentines, fanfàrries, bandes de música, cercaviles i castells de focs... Jo sóc el fanal, una esfera de llum prenyadíssima, perfecta i autocomplaguda, un pèl aplatada en els pols per l'efecte de l'espatarrament i del relax, una esfera envanida que aboca llum sobre l'obscuritat buida que m'envolta. No del tot buida, no del tot fosca, càlida, acollidora, generosa, com sempre ha estat el buit, a disposició del nostre caprici.
- Senyor Client -diu la veu, amb l'entonació reverent amb que cal adreçar-se a un Déu- Ha acabat la seva sessió de flotació.
Així doncs, retorno a l'Univers dels disgustos, em desinflo, m'apago, emergeixo de la càpsula d'ingravitació, de la Mar Morta individual, del simulacre de mort i renaixement. He tornat a la Terra, reencarnat en la mateixa identitat anterior, en el mateix cos, vestiré la mateixa roba, presentaré el mateix aspecte. Això no obstant, sóc un altre i d'ençà aquest moment vaig a fer el bé i a prodigar la felicitat com un quintacolumnista de la Nova Era.

Tinc el que sóc

“Sóc el que sóc i no el que tinc.” El lema estel.lar del Creixement Personal.
I què sóc, en realitat?
No ho tinc clar.
Ho he de descobrir, em predica el Creixement Personal.
Ho he de “recordar”, segons el Creixement Espiritual.
Si no tinc clar què sóc, almenys sé què tinc:
Un compte d’estalvi de saldo molt variable, un ordenador, una impressora multifunció, un televisor, un equip de música, un rellotge, un mòbil, un llapis de memòria d’un giga, una col.lecció de mudes de roba i unes sabates –triades, segons crec, amb un especial gust-, una biblioteca de tres-cents volums dels qual me'n sobren més de la meitat, una col.lecció de DVDs que comença a semblar-me excessiva, una col.lecció de discos de vinil, material d’escriptori, un llum flexo gris, una taula d’escriptori, un ventilador, una col.lecció de jocs de taula, eines de bricolatge, un estri de retallar els pèls del nas i de les orelles.
Tinc també cinc llibres publicats que donen fe de la meva capacitat per explicar històries i jugar amb la llengua, però cada dia que passa se'm tornen més “aigua passada no mou molí”.
Tinc una col.lecció de dibuixos que donen fe de la meva versatilitat i de la meva tècnica precària.
Tinc una parella sentimental i dos fruits evolucionats d’aquesta unió: Sóc casat i sóc pare. Però això continua sent SER a partir del que TINC. I, si no ho he entès malament, el "jo sóc" que he de descobrir o recordar no va per aquí.
Tinc un amor a abocar i també uns aspectes més antipàtics. Tinc moments amorosos i de vegades esquerps i salvatges. Sóc amorós, aleshores? O salvatge? Però no ho sóc tota l'estona. Aleshores deu ser que NO ho SÓC. Tinc moments de. I prou.

Tinc uns quants, potser bastants, amics. Ells tenen en mi un amic fàcil. No estic segur que ells ho sàpiguen. SÓC fàcil, doncs? Per SER, aquest SER tan rellevant del Creixement, hauria de ser fàcil amb tothom. I crec que no. I quan em sentís que sóc fàcil amb algú, hauria de notar un indici, un sentir-me com peix a l'aigua. I no.
Aleshores SER fàcil amb els amics deu ser una deficiència que TINC (o un hàbit estrany que se m'ha enganxat al llarg dels anys).
Tinc unes aptituds, unes carències, unes aficions, uns vicis, una forma de caminar i d’aguantar el bolígraf, de riure i de somriure, un color de pell, uns tics, uns modus operandi, una temperatura de digestió, una flora intestinal, un codi genètic.
La meva vida ha estat i serà una relació intensa o anodina amb el que he tingut i tindré. No amb el que sóc -que encara està per descobrir o recordar-. Visc amb el que toco i quan estic immers dins de les meves altes aspiracions, no visc.
Contaminació d el'educació cristiana.
Els cristians són antivividors vocacionals.
Nietzsche em sembla més honest que els seus detractors.
Tinc un meravellós projecte de construcció de mi mateix basat en uns quants models rutilants.
Tinc el meu projecte de Buda.
Tinc el meu projecte de fill de puta coherent.
Tinc les meves fantasies treballades i polides al llarg d’anys.
És això el que sóc? El meu projecte?
Si som el que som i no el que tenim, per fer bo el lema "Sóc el que sóc i no el que tinc" només ens quedaria SER el nostre projecte.
El nostre projecte o la nostra fantasia.
El SÓC el que SÓC i no el que TINC no passa de ser, en el meu cas, una idea o un futurible: un VULL TENIR aquest estat de gràcia. I les idees també són coses que TINC.
Si tinc idees meravelloses, com per exemple: SER el que SÓC o he ESTAT abans d'entrar en l'ofuscació de la vida corrent, també les TINC.
SÓC un esperit lliure en formació, potser? També aquesta és una idea que TINC -i per sort no tota l'estona, perquè m'ofegaria d'impaciència-.
Per tant, de moment, no SÓC res en concret.
Tinc una vida per davant i tinc uns projectes. Qualsevol dia hi puc renunciar, puc canviar els projectes per uns altres i també em puc acomiadar d’aquest món d’una forma voluntària.
(Puc no vol dir que sigui fàcil)
Si NO SÓC res, en realitat em sento força més lleuger i descontracturat, que ve de contractura muscular, que es produeix per aquests moments en que m'ofusco perquè crec que hauria de SER alguna cosa més. Les contractures sempre arriben per sobre esforç, i el sobre esforç ve de la idea nociva de SER és millor que TENIR.
Perquè el SÓC crec que comporta unes responsabilitats excessives. El SÓC sona a xiclet molt enganxós i enorme que t’atrapa.
Prefereixo enganyar-me i confondre'm amb el que TINC que amb la mentida més sofisticada del que SÓC.
No us amoïneu gurus estimats: Puc "apegar-me" una mica a les meves possessions mundanes, però, de moment, el meu equip informàtic és una eina i no una perllongació de mi mateix.
Ja sé que el que tinc són béns renunciables i perennes.
En canvi, la pretensiosa idea del que SÓC, podria encadenar-me per l'eternitat.
ÉSSER és la nostra il.lusió de permanència. El verb favorit de la publicitat. És una forma de fum. ÉS la inspiració d’un fumador de marihuana.

En defensa del vegetal

Al Pacma (Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal) i al Vegetarianisme els queda una qüestió per resoldre:
I als vegetals, qui els defensa de la nostra voracitat?
Els vegetarians saben com alimentar-se sense causar sofriments en els animals. Però és que els animals tenen avantatges sobre les verdures: Disposen de mitjans de locomoció, és a dir, tenen l’opció d’escapar-se, i poden queixar-se quan els premen el coll.
Com alimentar-se sense causar sofriment tampoc en les plantes?
Pateixo per la poma i el kiwi que queixalo, mastego i empasso cada matí. Es deixen devorar sense dir ni piu. Però vol dir això que no pateixen? No tenen terminals nerviosos, la poma i el kiwi, tal vegada. No pateixen dolor físic, potser. Però, i dolor moral? I l'ansietat de veure’s trossejats i mastegats sense poder fer sentir la seva queixa? Podem estar cent per cent segurs que la poma i el kiwi no tenen consciència de poma i consciència de kiwi?
Alguns enraonen dolçament amb les seves plantes d’interior. No seré jo qui jutgi aquesta actitud. Però no deixa de ser irònic enraonar dolçament amb uns vegetals i amb uns altres fer calçotades. Els calçots tenen el mateix dret que els parlin dolçament que les hortènsies. Si un “que bonica que ets, diefembàquia!” la pot estimular i posar contenta i fer-la créixer més, com li deu sentar a la carxofa escoltar: “A la brasa, estaràs ben bona”?
No sé jo si els vegetarians estrictes tenen alguna cosa a dir sobre això.
Ens preocupem d’estalviar sofriments i preservar la vida dels humans quan els considerem “vegetals” i no fem el mateix amb els vegetals pròpiament dits. És estrany. Des del punt de vista de la pastanaga i de la patata ha de ser molt humiliant i cruel, veure’s convertides en puré. És una manera poc digna de sucumbir. És maltractament vegetal.
Apadrinar una pastanaga i després convertir-la en crema fina? Fem això amb els nens de l'Àfrica? Quina manera d'apadrinar és aquesta?
Si les verdures poguessin fer sentir la seva veu, els vegetarians no menjarien amb la consciència tan tranquil.la.


Emplaço el Pacma a dir-se PACMAV Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal i Vegetal. Emplaço tots els partits que, de cara a les pròximes eleccions, es plantegin molt seriosament la proposta d'introduir la fotosíntesi en la nutrició humana. Mentrestant jo he adoptat una solució salomònica: Maltractar per igual animals i plantes: ser omnívor.

Agraeixo a Joan Miquel les seves aportacions i, sobretot, la idea de partida d’aquest escrit.