Mourinho, rei de la funció

1. La bellesa acaba cansant i tendeix a empitjorar (a decaure o a fer-se malbé). La lletjor, per la seva banda, acaba revelant-se com una font d’inspiració més intensa i duradora que la bellesa. Tendeix a millorar en el sentit de, o bé fer-se més lletja encara i, per tant, més interessant i més absorbent, o bé revelar la seva bellesa oculta -no als ulls de tothom, per això, només als de qui s’ho treballa-. No sé si és per això que la patològica i reconcentrada lletjor futbolística i moral del Reial Madrid de Mourinho acaba fascinant també els mitjans i el públic d’aquí. Queda clar que la lletjor de la proposta i de l’actuació de Mourinho i els seus comparses (jugadors, directius, periodistes) és més del tipus anar-se fent més lletja com més va més (fins arribar a un punt de crisi catastròfica i enfonsament). I que l´única bellesa que pot amagar l'entelèquia Reial Madrid, a tot estirar, és el potencial de joc del fascinantment lleig Mesut Özil.
2. Mourinho ha aconseguit que es difongui una idea, com un virus implacable: Que és maligne i manipul.lador i recalcitrant i intoxicador i injuriós només en el paper d’entrenador perquè el guió li ho exigeix. Perquè aquesta performance odiosa forma part de la seva proposta laboral. I que, després, en la intimitat, posem per cas en un bar amb uns amics, és un company excel.lent, i que aquesta seria la seva autèntica personalitat. Estranyíssim concepte! Que els humans siguem més autèntics quan no ens estem jugant res, quan estem estovats per l’efecte d’unes quantes copes. Ell i els seus acòlits han aconseguit donar-li la volta al mitjó (entre moltes d'altres qüestions a les que li han donat la volta al mitjó impunement a l'espera de veure què hi diu la Uefa). “En la mesa y en el juego se revela el caballero.” La barra del bar no va ser inclosa en el refrany per raons òbvies.
3. Que difícil és, tractant amb polítics, amb predicadors diversos i, sobretot, amb mitjans de comunicació (de reelaboració de la realitat, n'hauríem de dir), resistir-se a la fascinació de la mentida.
4. Mister Bean, Darth Vader (Florentino seria l'emperador), Gollum/Smeagol (Florentino seria Sauron), Pier-No-Doy-Una (i Mourinho seria alhora l'inseparable Patán), Fu-Man-Chú, Gargamel l'enemic dels Barrufets, qualsevol del megalòmans enemics de James Bond i, en especial, el Visir Iznogoud ("Vull ser califa en lloc del Califa"). El repertori histriònic i paranoic de Mourinho ofereix totes aquestes referències.
5. La seva poderosa (i infantil) retòrica el converteix en rei de la funció fins i tot, o sobretot, quan acaba d'iniciar la seva esplendorosa decadència.

Rodalies 4: Conills blancs

Quina experiència és comparable a la de baixar a l’estació de Renfe de plaça Catalunya, amb la intenció d’agafar un tren que ja ha estat anunciat per la megafonia, que ja saps que és aturat a l’andana, baixar corrent les escales mecàniques i haver d’enfrontar una tropa compacta de conills blancs, que surten tots ells del tren que tu vols agafar, i que tots ells consulten els seus rellotges de butxaca i proclamen “tinc pressa, tinc pressa, arribo tard, arribo tard”, i sempre, sempre, es desvien de la trajectòria que suposaves que seguirien per llançar-se’t al damunt com si pretenguessin passar a través teu, perquè és que no et veuen, és que no et veuen en absolut, només veuen la maneta del temps avançant inexorable cap a la mort, i acaben obligant-te a fer ús d’una dosi raonable de violència per no perdre aquell maleït tren de rodalia que és el teu?

Seguint el mestre

Amb molta dificultat, invertint quantitats generoses de temps i d’esforç, estic començant a desprendre’m de tot caràcter i personalitat. I , encara més difícil, estic aprenent a no mostrar cap caràcter ni personalitat.
Confesso que a dia d’avui no me’n surto prou bé en aquesta empresa tan àrdua. Sóc a les beceroles.
Per a mi, mostrar-me singular i brillant és el més senzill del món. És natural, com somriure per a un infant. El geni em brolla com una font portentosa.
(Se m'acut ara que el geni té alguna cosa de gitano i transhumant. De perdulari).
Contenir-me és el més gran repte.
He de contenir la inquietud.
He de seure i calmar-me.
Arribar a la discreció està sent un aprenentatge dur. Un procés de poda i estilització que em du cap als llocs comuns. Que m’iguala per baix amb els meus congèneres més modestos.
Sacrificis: He hagut de donar-me de baixa com a soci del FC Barcelona -que, amb la seva trajectòria de l’últim any, constituïa un molt mal exemple en el meu procés cap a la mitjania- i, amb gran sacrifici, demanar el carnet del Real Club Vulgarcito.
He hagut de renunciar als meus millors amics. Eren massa aguts, tenien massa bon gust i criteri. M’aportaven en excés. Nodrien la meva personalitat. Tossudament brillants. M’incitaven a llegir llibres, a veure pel.lícules i altres espectacles, a escoltar músiques i conferències, a provar restaurants. Per descomptat, tot de primera qualitat, de preciós contingut, un allau d’idees il.luminadores. Temptacions difícils de resistir.
Vade retro Geni! Vade retro Art! Vade retro Talent! Vade retro Idees Pròpies!
Aparteu de mi aquest calze!
Lluito per la conquesta de la digna mediocritat! Lluito per ser un no ningú!
Encara em queda molt per aprendre.
Sort tinc de José Montilla, el meu gran mestre. Sort en tinc de disposar d’aquest far que il.lumina! Més ben dit: D’aquest far que NO il.lumina.

Rodalies 3: Diari de navegació del Superhome

JO, que em considero especial, escollit, dotat d’una aguda sensibilitat, d’una intel.ligència divergent i efervescent, d’importants recursos per a procurar-me una vida rica en experiències i un entrenat olfacte per destriar l’important del superflu,
Contemplo aquest ésser humà assegut al meu davant,
Molt respectable i tal,
Però clarament per sota meu en tots els aspectes que acabo d’esmentar.
És evident que la seva vida és menys interessant, menys rellevant que la meva.
És evident que jo sóc amo i mestre del meu destí, mentre que aquest beneit és esclau de les passions habituals.
La seva expressió de somnambulisme vital així m’ho revela.

En canvi, no ho entenc: Ell ha aconseguit un exemplar del diari gratuït 20 Minutos, i el llegeix amb delit, s’hi complau, frueix plàcidament, sí.
Mentre que jo, per molt que busco, per molt que acluco les parpelles per escorcollar visualment aquest ranci vagó de tren, no n'albiro cap i me n’he d’aguantar les ganes.
I, ara que m’hi fixo, pel cap baix tots els que m’acompanyen en aquesta particular singladura ferroviària, tots ells clarament inferiors a mi en els aspectes esmentats, tots ells sense excepció disposen d’un exemplar d’un o altre diari gratuït i el llegeixen amb fruïció.
La qual cosa em deixa en la tribulació d’haver d’esperar que un d’aquests samaritans tingui la delicadesa de deixar –com desacuradament- el seu exemplar en el seient o en el portaequipatges quan abandoni el tren, perquè jo, tot seguit, em llevi i m’humiliï arrossegant-me com un ésser abjecte, per anar a collir-lo, com un indigent caçant restes de cigarreta i, d’aquesta manera, no haver de privar-me d’aquest plaer de baix standing i no haver de ser menys feliç que els altres. Per Zaratustra, nostre senyor!

Volem patir, volem seleccions catalanes

M'adhereixo a aquesta promoció increïble del patiment esportiu de les seleccions catalanes.
VOLEM PATIR.
Quin lema!
Quin missatge subliminar més potent!
Els seus promotors hauran pensat: A veure si així...
Volem tenir seleccions catalanes per competir al costat de les altres nacions. Per què Espanya (per obra i gràcia del seu govern) no ens ho permet i saboteja tots els nostres intents?
Perquè ens tenen por, potser.
Aleshores, dient "Volem patir" estem fent la tàctica del goril.la jove que acata l'autoritat del mascle dominant de la família, oferint el darrere dòcilment. Som febles i no aspirem a guanyar ni a desafiar ningú. Volem competir només per competir i per perdre. No se'ns passa pel cap de guanyar. I, encara menys, fer ombra, amb les nostres seleccions, a les seleccions d'Espanya.
Ens conformem de competir i perdre.
Som molt petits. Els petits sempre perden i es deixen abusar.
I ells, els estats forts, sempre seran els grans.
Espanya, vuitena potència mundial.
Catalunya, primera impotència regional.
No ens han de tenir por.
Patir compleix totes les nostres expectatives com a poble.
Que no veuen com de realitzats ens sentim amb tot aquest assumpte del finançament?
No hi ha a Catalunya qui s'hagi alçat amb veu clara i potent per denunciar el tracte sàdic del govern espanyol en aquesta qüestió (amb veu clara sí que s'han sentit veus, però sense la necessària potència que donen els mitjans potents) . A tot estirar, per part dels que sí que tenen mitjans potents al seu abast, hem sentit protestes molt tèbies, perquè tocava, perquè no es digués.
No és estrany.
Perquè som un poble masoquista, en general.
I tenim un govern de coalició masoquista, el de la Generalitat.
Zapatero ho sap.
Ens fa patir perquè sap que és el que més ens plau.
Com més allarguin la concessió del finançament, amb més gust ens correrem quan rebem la punyalada final.
Que ens deixin tenir seleccions esportives oficials i encara els ho mostrarem més clar.
Quin altre poble hi ha en el món que declari obertament el seu masoquisme i el seu recrear-se en la derrota? No se me n'acut cap més.
Perdonin-nos. No tornarem a dir mai més: Una nació, una selecció.
Ens havíem explicat malament.
No sé què ens havia agafat.
Patir és el plat fort del nostre tarannà.
I demanar les coses tot acompanyant la petició d'un "si a vostès no els sembla malament, és clar".
Espanya té un xollo amb nosaltres.

Turisme alternatiu

Aquest bloc ha estat de vacances durant vint-i-cinc dies. El seu mantenidor ha estat fora, al Brasil.
- Brasil...! Platges, música, caipirinhes, mulates, tribus indígenes, narcotraficants! Quina emoció...
- No, sisplau, jo no he anat al Brasil per a això.
Jo he anat a fer cues.
Aquella manera particularment absurda d’organitzar-se que tenim els humans quan, en un determinat moment, molts –sis, deu, trenta- volem la mateixa cosa i aquesta cosa només ens la pot proporcionar una única font o persona, una forma que vulnera absolutament la llei del més fort que regeix el ben organitzat món animal.
Havia de fer unes gestions per vendre una casa. Les gestions han estat moltes i, en conseqüència, les cues han estat moltes. En el meu record del viatge, bàsicament hi apareixen cues.
Des de la primera cua de facturació d’equipatge a Barcelona i la següent cua a la duana de Brasil, s’han encadenat les cues: Per canviar moneda a l’aeroport. Per a agafar autobusos i baixar al centre de la ciutat. Cua de dues hores a l’Ajuntament. Cua de dues hores i mitja a Hisenda. Cua de tres quarts d’hora a la companyia d’aigües i a la companyia de llum. Cues breus però intenses per entrar als lavabos públics. Als bancs (moltes cues als bancs, incomptables hores perdudes), fins i tot per agafar tanda. Cua d’una hora i mitja el diumenge per entrar al zoològic. Cua per sortir del zoològic. Cua de mitja hora un altre diumenge per entrar al cinema. Cua d’una hora i mitja per posar segells en quatre postals. Cues als restaurants self-service. Cua de mitja hora per pagar unes xancletes en una sabateria. Cua per preguntar quina era la meva cua de les cinc que hi havia a la delegació de regional de l’ajuntament.
En l’equador de la meva experiència ja no estava exasperat, ni irritat, ni furiós, després d’haver estat a punt d’explotar , cremar i girar a tota velocitat com el dimoni de Tasmània. De sobte, havia sobrevingut la calma. El nirvana. M’havia rendit. M’havia lliurat a l’experiència.
Era una tortuga. Sàvia. Amb tota la saviesa d’una tortuga que es compendia en:
1) No esperis res.
2) Que ningú no t’esperi enlloc.
Aquesta, en resum, és la meva vida. La vida d’una tortuga.
Si no esperes res i no pateixes perquè algú t’espera, viuràs eternament.
La pràctica de l’espera en cua m’ha redimit de la meva condició de criatura estressada. M’ha sumit en l’estat contemplatiu perfecte.
Els esquiadors –és un savi consell- no hauríeu de pujar als remuntadors per poder deixar-vos caure pels pendents amb aquella alegria insensata. Hauríeu de fer la cua una i altra vegada, renunciant al remuntador. Aleshores entendríeu.
En la cua hi ha la calma, que és una joia espaterrada.

Resum de l'any

El més noticiable d'aquest any que acaba és que he començat a prendre'm seriosament a mi mateix (la qual cosa, per a un català, sempre té una rellevància especial).

Saber fer croquetes

La psicòloga aconsella el pacient de deixar el treball i oblidar la dona ja que li absorbeix tota l’energia positiva. L’home replica: “Deixar la meva Puri?! Tu ets boja?! Si la meva Puri és el millor que hi ha! Com es nota que tu no has provat les croquetes de la meva Puri!”
No he sentit aquesta falca publicitària que promociona les Lletres del Tresor. Em costa d’imaginar com lliguen la sessió de teràpia, les croquetes i les lletres del Tresor.
Ara bé, encara em resulta més difícil d’imaginar quin país és aquest en el qual, el principal partit de l’oposició, conservador, “posa el crit al cel pel to sexista de l’anunci” i que, segons la senadora popular María Jesús Sainz, l’anunci de les croquetes de la meva Puri, constitueix un “escándalo gravísimo que perpetua los estereotipos más discriminatorios alejados de una sociedad democrática”; i en el qual, el partit en el govern, per boca de la titular del Ministeri d’Igualtat, confirma la retirada immediata de l’anunci denunciat.
¿Denigra la dona que el pacient de la psicòloga es resisteixi a deixar la parella perquè fa unes croquetes celestials?
¿En quin concepte té, la senadora del PP, les croquetes casolanes, la cuina casolana i, en darrer terme, les nostres mares que han estat, en la seva majoria, mestresses de casa i, en molts casos, grans cuineres anònimes?
De tota manera, que la Puri faci unes croquetes celestials, ¿implica que no sàpiga fer res més i que sigui una mestressa de casa amb dedicació exclusiva, quan tots sabem que, en aquest país (i en d’altres) les dones a més de treballar, fan les croquetes? (I això no seria denigrant per a la dona, sinó que deixa en mal lloc els homes que, tret de Ferran Adrià i d'Arguiñano, no saben fer croquetes celestials).
¿L’estereotip d’una mestressa de casa que sap fer molt bé les croquetes és, per força, més discriminatori que el d’una mestressa del sado que sap fer uns excel.lents nusos mariners, o el d’una senadora que es guanya la vida força descansadament i a la qual, per l’estereotip, no li pressuposem uns grans mèrits, tret de saber grimpar pels escalafons de poder –com els dels seus companys homes, d’altra banda-?
¿No es pot dir també que la denúncia, i no l’anunci, denigra la cuina casolana?
¿No es pot dir també que l’estereotip allunyat d’una societat democràtica que veu la senadora popular i li reconeix la Ministra d’Igualtat, rau en el fet que, als seus ulls, l’anunci iguala dona benestant amb humil cuinera vinguda de fora que és la que, molt probablement, fregeix les croquetes a casa de la senadora i de la ministra?
¿I què li hauria dit la psicòloga al marit enamorat de les croquetes de la seva dona? ¿Discriminador masclista?
No. Crec que li hauria dit: “Edipito, edipito, se te ve el plumerito.” Amb aquestes o altres paraules.
L’anunci, pel qui el sent amb unes oïdes menys deformades pel discurs políticament correcte, és una apologia de l’edipisme.
L’home fa una projecció de la mare en la seva Puri.
¿Com puc deixar una dona que em tracta tan bé o millor que la meva mare i em fa feliç? (I d’on has tret tu, imbècil, que la meva Puri m’absorbeix les energies positives -si només amb les croquetes que sap fer ja em proporciona una positivitat de l'hòstia reconsagrada-?)
És de molt ingrats no reconèixer que de les nostres mares enyorem l’escalf, l’amor, i els seus menjarets i, d’entre aquests, les croquetes casolanes, que no tenen res a veure amb les congelades.
No hi ha coses més bàsiques ni més importants en aquest civilitzadíssim món de sòmines, que l’alimentació i l’amor, la procreació i la llengua materna, que vam rebre i aprendre de les mares. I les croquetes casolanes formen part del gran regal.
És lleig no haver permès a les dones d'exercir tasques menys transcendentals per a l’espècie humana (senadora, gestora, tècnica de laboratori...). Tenien tot el seu dret. És més lleig encara haver denigrat les tasques de la llar perquè els oficis i ocupacions tradicionals dels homes semblessin més transcendentals per a l’espècie humana.
Que la dona té el dret d'exercir la professió que li vingui de gust, no és un dret que es posi en qüestió en l’anunci de les Lletres del Tresor i les croquetes.
Potser si les falques radiofòniques no haguessin de ser tan sintètiques, l’anunci de les Lletres del Tresor podria haver estat un cant a les mares i a les dones que, treballant fora de casa o no, posen tot el seu amor i sapiència per cuinar unes croquetes celestials.
La denúncia denigra, implícitament, les mares (i les dones que saben cuinar) del Partit Popular. I la conformitat de la ministra, les mares i les dones cuineres del PSOE. I, explícitament, les croquetes casolanes.
Unes bones croquetes casolanes estan a l’altura de les grans creacions del gènere humà (i mai no he parlat més seriosament i menys irònicament). Senadora del PP: Les croquetes casolanes es fan amb amor i per amor. No sé si es pot dir el mateix de les tasques que es duen a terme en el Senat.
En canvi, la majoria de les croquetes congelades són un escàndol gravíssim en el context de la nostra societat democràtica.
I la connivència dels partits parlamentaris en aquesta qüestió (i en moltes d’altres), un altre escàndol gravíssim.
I, per si no queda clar encara, les cuineres de tota condició i classe que cuinen amb amor i saviesa i no apareixen a les portades del TIME, mereixen molt més respecte i admiració, en general, que els cuiners o cuineres vedettes que sí que hi surten, perquè les cuineres anònimes fan el que fan sense buscar ni el respecte ni l’admiració. Per pur i sagrat i vehement amor.

Seqüela de "Tinc el que sóc"

Senyors (amics, coneguts i fantasmes tots),

Em veig en la peremptòria necessitat de fer un afegit al post Tinc el que sóc (penjat al maig).
I és el següent:
TENIR en excés (propietats immobiliàries, vehicles turisme, aparells electrònics per a la vida digital, activitat socials, és a dir tot el que constitueix un Gran Tren de Vida) és perniciós, no pel fet en si, sinó sobretot per la qüestió del MANtenir, tenir cura del que TENS, les reparacions, comprar recanvis, les polisses d’assegurances i tot plegat. És perniciós en el sentit que surt car. Necessites guanyar molts diners i això limita la teva capacitat de maniobra. Et constreny les possibilitats. Has de continuar fent anar el teu Gran Tren de Vida per la mateixa via, a tota velocitat, amb compte de no descarrilar.
Però és que SER massa un mateix és encara pitjor. També per la qüestió del manteniment. És un desgast enorme haver de Ser un mateix = Autèntic = Geni-i-Figura-Fins-a-la-Sepultura. La via per on circula el teu “Jo-mateix” és encara més unidireccional, estreta i fa molta pujada i, a sobre, les barreres estan posades de través i no en paral.lel. Exigeix una gran despesa d'energia. Veritat de Perogrullo: Si fos fàcil, descansat i lleuger, tothom seria molt autèntic.
I el massa Tenir o el massa Ser no és tant la quantitat sinó el temps, l’estona que et vulguis mantenir en l’Alt Tren de Vida o en l’Alt Exercici de l’Un Mateix.
Aleshores la denigrada careta, màscara, disfressa, la "persona" que amaga la teva “autèntica personalitat” rere un aspecte i unes maneres estàndard, socialment o familiarment acceptables, ve a ser l’equivalent de la roba de mercadillo i els productes de Basar Xinès. Et permeten un Tren de Vida més lleuger, menys exigent.
Sempre i quan tinguis la prevenció de no confondre la teva disfressa de carnestoltes diària amb la teva pell.
Quan la màscara, quan el paper ja no compleix la seva funció de beneficiar-te sinó que acontenta i beneficia els altres, és l’hora d’anar al mercadillo de personatges i canviar-lo. Hi ha fundes de personalitat que donen una gran aparença d’autenticitat.
I l’Exercici de l’Un Mateix sempre es pot deixar per a les grans ocasions.

Maria Favà no es rendeix

Maria Favà, insigne col.laboradora de l'AVUI, continua la seva campanya singular per denunciar l'absència de penis de les estàtues catalanes. És molt de lloar que, en el lapse indiscutiblement breu de dues setmanes, hagi aconseguit de colar, dins del simpàtic primer rotatiu en català, una altra notícia amb honors de pàgina completa sobre aquesta -al.legòricament transcendent per al país- qüestió. I crec, a més, que en aquesta ocasió s'ha superat pel que fa a redacció de titulars sublims: "La llei de la memòria pot tornar el penis als voluntaris catalans" (AVUI, 3 de maig de 2008). Des d'aquest bloc, l'animem a prosseguir en la seva lluita -patriòtica com poques- i ens oferim gustosos a participar en una eventual Plataforma per a la Virilització dels Monuments Nostrats.
Així mateix, gosem de fer a la Favà, un suggeriment:
- Per tal de donar exemple, podries, admirable Maria, manllevar l'accent sobre la darrera "a" del teu cognom que, al nostre modest entendre, fa la mateixa funció dissimuladora que els tapalls sobre les parts nobles de les estàtues, i ens escatima la gràcia del nom del teu llinatge patern.

T'adorem, Maria.

El geni català sense penis

Foto: Miquel Anglarill

"El Geni Català, sense penis" (AVUI, dijous 17 d'abril 2008).

L'estàtua va ser inaugurada el 1856, al barcelonès pla de Palau, amb atributs complets, i el mateix any un bisbe pervertit va fer capar l'àngel a cops de martell i, tot seguit, va fer-li posar un taparrabos. Durant la dècada anterior se li va treure el taparrabos i se li va afegir un penis de silicona. Per a la restauració tot just estrenada, s'ha decidit deixar-lo capat perquè no han trobat cap document que il.lustrés com la tenia exactament, l'àngel, abans de ser atacat pel bisbe. (Infeliços restauradors! No han esbrinat si l'àngel carregava a la dreta o a l'esquerra).
Per tant:
El Geni Català no té Penis.
Encara que soni petulant, ho diré: M’ho temia.
Algun dia havíem de ser sorpresos per una notícia així.
Catalunya arrossega un dèficit fiscal històric i tremebund amb Espanya. L’Estat Espanyol és la màquina escurabutxaques de Catalunya, per dir-ho més clar.
El vot sobiranista ha declinat en les últimes eleccions.
El govern central decideix com treure la set de Barcelona, i amb quins diners. I també decideix quines infraestructures es construiran i com, amb els diners que quedin i que tingui a bé concedir-nos.
I el govern català acata.
I Zapatero va decretar que Maragall havia de plegar i que Montilla el succeiria en el càrrec. I Esquerra Republicana, empassant-se la fel d’haver estat expulsats de l’anterior govern, va beneir la martingala.
I el govern de Madrid va decidir per on havia de passar el proverbial túnel de l’AVE.
I Magdalena Àlvarez, reprovada pel Parlament de Catalunya, continua de ministra de Foment.
I el Barça deixa escapar el Madrid a la Lliga, i Ronaldinho, a Itàlia.
I, a sobre:
El Geni Català no té penis.
No “a sobre”, perdó, sinó “en definitiva”... I, en definitiva, el Geni Català no té penis.
Quina gran mestra de la semiòtica, com qui no vol, Maria Favà, la redactora de l’AVUI! Quina traça per "captar nivells de significació manifests i latents". I així també, quin gran encert el del Consell de redacció del diari, que han vist o intuït o sentit que el Geni Català Sense Penis mereixia un titular i tota una plana sencera!
En un altre moment, posem per cas, enmig dels Jocs Olímpics del 92, o després que Esquerra Republicana passés d’un a vuit diputats al Congrés Espanyol, o que el Barça acabés de guanyar la Champions, una notícia així seria impensable, és a dir, impublicable amb aquest titular i extensió. Hauria fet riure.
Ara resulta inquietant.
Només en un moment com l’actual, la proposició “El Geni Català no té penis”, pot agafar una tal potent càrrega subliminar, aquest elevat simbolisme, i pot sumir-nos en un paroxisme de decepció i congoixa.
Ara, gràcies a l’AVUI i la seva intrèpida redactora, Maria Favà, podem fer una nova lectura de l'actualitat:
Catalunya arrossega un dèficit històric de virilitat amb Espanya.
El sobiranisme ha estat capat en les últimes eleccions.
El govern català produeix idees i projectes per al país, potser té pebrots, però no ho demostra i, per tant, com si no en tingués. El Govern espanyol, a més de pebrots, la té més grossa.
L’AVE ens el fotran per on ells vulguin.
El Barça, incapacitat per ficar-la dintre. Perd punts a cabassos per manca de vigor.
Campionat de Lliga. Temporada 2007-2008: Barça 0 - Espanyol 0. Demostració suprema d'impotència.
El Geni Català i el mal geni català no tenen sortida. Ens hem d’empassar les idees i ens hem d'empassar la ràbia.
Quina al.legoria més brutal –en el sentit de terrible-, la de la Maria Favà! El meu reconeixement sincer a qui, tal vegada, acaba d’inaugurar un nou gènere periodístic: la notícia subliminar freudiana.
P.S.: Carme Chacón passant revista a les tropes, amb preciós bombo, i dient: "Capitán mande firmes", és i serà la imatge repulsiva de l'any. No expressa un canvi de look de l'exèrcit espanyol, expressa una rendició mental disfressada de "simpàtic desacomplexament post-progre". I confirma que "el geni català no té penis".

Panteó Familiar del Fill de Déu

Aquest cap de setmana s’han produït grans retencions als sofàs de les sales d’estar.

L’altre dia em vaig quedar retingut al sofà tot absorbint per osmosi les imatges d’un documental. Els documentals són una bona alternativa a l’alcohol, a les pastilles i a les sectes escurabutxaques. Els documentals no es veuen, s’absorbeixen. Absorbeixes documentals i t’agafa son i t’envaeix una pau d’esperit vaporitzada, i l’endemà, si no has passat de les tres hores d’absorció continuada, no tens ressaca. Estava, doncs, emborratxant-me amb les imatges d’un documental molt embriagador que era tal que aquest:

Uns estudiosos hebreus havien descobert que sota d’un bloc de pisos hebreu hi havia unes tombes que, segons alguns indicis no gaire clars però fascinants, podien contenir les despulles mortals de Jesús o Fill de Déu, així com les de la seva família.
Els estudiosos entraven en el celobert de l’edifici. Allà hi havia un forat que era un tub que era com una xemeneia que connectava a través del subsol amb un mausoleu. Abans d’edificar el bloc d’edificis, i sabent de l’existència del panteó, havien fet aquell conducte per si a les ànimes allí enterrades els venia de gust anar a prendre l’aire de tant en tant. Era com la boca del catau d’un conill de camp. Els jueus molt ortodoxos creuen que les ànimes tenen les mateixes necessitats que els conills de camp, que de tant en tant han d’eixir del catau per anar a la recerca d'herba i pastanagues. Els estudiosos introduïen una sonda amb càmera i un llum pel tub. Com si fessin una artroscòpia o com es digui allò que fan a les sèries d’hospitals quan introdueixen una càmera en l’estómac d’algú per veure què troben. La càmera baixava fins que topava amb un embús de deixalles. Aleshores avisaven a un lampista perquè vingués a desembussar la canonada que era possiblement la canonada espiritualment més important del món. De manera que, per al lampista, aquell desembussament no era una feina qualsevol sinó una missió sagrada. Resulta que l’ànima del Fill de Déu, per culpa d’uns desaprensius i blasfems paletes que molts anys enrere havien emplenat el tub de restes d’obra, no podia sortir de tant en tant a prendre l’aire i comprovar l’estat d’ànim dels seus germans en la Fe. I Déu, el seu Pare i el de tots, devia pensar tot aquest temps que el seu Fill era un mal fill que ja no se’n recordava d’ell i no el venia a veure.
Quan el lampista va destapar aquell embús tan transcendental per a l'esdevenir de la Història del Món, la càmera va continuar camí avall i per fi vam poder veure el que esperaven veure els investigadors. Allà on en els dibuixos de la Warner hi ha el llit, la tauleta i el quadre del loft endreçadet de Bugs Bunny, hi havia una sala funerària també força endreçadeta. Era la sala on guardaven les tombes. Va resultar que al final allà no hi havia emmagatzemades les restes de la família de Jesús ni del mateix Jesús, sinó les restes d’una altra família jueva, també digna de respecte, però no tan transcendental per a la història de la humanitat. Els estudiosos havien comès un error de càlcul que van tenir la dignitat de reconèixer. Ells no es van rendir, per això. I van tenir la recompensa a la seva tenacitat. Van rectificar l’error i van localitzar la sala funerària que buscaven, només uns cent metres més enllà, en un altre mausoleu, ja que si alguna cosa no els faltava en aquell barri eren mausoleus de més de dos mil anys. I allí, sí, hi havia les autèntiques tombes de Jesús i de la Família de Jesús. I amb la sort afegida que no hi havien construït cap bloc d’edificis al damunt, per la qual cosa no va ser tan difícil de visitar el seu interior. Només van haver d’obrir una tapa i entrar. Van entrar i van comprovar que, en efecte, allà residia tota la família de Jesús des de feia més de dos mil anys, en bona harmonia. A la tomba de Jesús van trobar els ossos d’una altra dona que no era ni la seva mare ni la seva àvia i que tampoc no podia ser d’una filla seva. Descartant possibilitats, aquells ossos havien de ser d’una nóvia o d’una cosina llunyana de Jesús, però la hipòtesi nóvia els va agradar més als estudiosos. I, més en concret, van apostar perquè allò era el que quedava sobre la Terra de la tal Maria Magdalena de la qual tots hem sentit parlar en alguna ocasió.
Aquesta Maria Magdalena, contra l’opinió tan estesa, no es dedicava al noble art de la prostitució ni era cap arreplegada. Maria Magdalena, segons els estudiosos hebreus havien deduït dels seus ossos i d'altres indicis, era una pubilla molt formaleta de bona família i molt ben dotada espiritualment que ajudava Jesús en la seva predicació, i fins i tot tenia alguna cosa a veure amb un fill secret de Jesús que aleshores no tenia res de secret i que, més tard, per obscurs interessos, els Pares de l’Església havien convertit en secret i a la Magdalena en meretriu redimida. I tots aquests misteris sorprenents havien estat ocults durant molts anys esperant que apareguessin els estudiosos hebreus en una àrea residencial propera a Jerusalem per treure’ls la pols i desvetllar-los.
Em vaig perdre de conèixer si dins de la tomba de Jesús residien els genuïns ossos de Jesús i si això volia dir que, després de ressuscitar i espantar els vigilants del cementiri, Nostre Senyor va tornar a morir o és que va ressuscitar de manera incompleta i es va oblidar d’agafar l’esquelet, de manera que s'hauria convertit en el Mesies Invertebrat, Rei del Cel i de la Terra ultralleuger.
Tot, això m’ho vaig perdre per culpa de la meva afició a fer zàpping en les pauses publicitàries.
Vaig pensar que aquells arqueòlegs em recordaven, pel que fa a insistència i tenacitat malgrat els errors, a mi mateix. I també em recordaven a mi per una altra cosa. Que tanta tenacitat i tant de temps i esforç i talent els havien esmerçat per aconseguir un objectiu que, al final, no quedava clar si s’ho valia.
Certa programació de la televisió es pot dir, sense errar el tret, que contribueix al progrés espiritual de les persones. En aquest sentit, si més no: Adonar-te que molta gent esmercem molt de temps i molta voluntat per aconseguir objectius dubtosos.
Hi ha gent, en canvi, que busca remeis perquè la gent no passi gana o set o injustícies o malalties cruels (I no és per criticar, però el cas és que no els televisen tan sovint com potser mereixerien). Si els ossos de Jesús i els de la seva família tinguessin prou substància com per fer-ne brou per a una família del Txad, tot plegat hauria valgut la pena. I a Jesús és possible que no li hagués semblat malament que se’n fes aquell ús. Però els óssos de Jesús i de la família, després de 2.000 anys, ja no conservaven cap substància aprofitable.
Jo mateix m’he preguntat una pila de vegades si no hauria de dedicar el meu temps a treballs i dedicacions diferents de les que figuren al meu currículum visible aquí al marge esquerre de la pàgina.

Subliminalment contents

Tota la publicitat és subliminal. En això es basa el seu èxit. Bevem coca-cola i usem el mòbil per l’efecte subliminal de milers d’imatges de coca-cola i de multituds saltant d’alegria amb un mòbil a la mà que rebem cada setmana. No podem parar-nos a captar conscientment cadascuna d’elles. Això està molt ben calculat.
La publicitat subliminal pròpiament dita (uns escassos fotogrames, incitant-nos a comprar un producte, inserits en una pel.lícula de manera que sigui impossible que puguem percebre’ls de manera conscient i sí, en canvi, de manera inconscient) no va passar d’experiment i està prohibida –perquè va ser un èxit esverador-. Però a cap gran empresa li dol haver perdut aquest mecanisme tan eficaç de persuasió.
La publicitat convencional ja és un mecanisme meravellós de persuasió perquè acaba sent també subliminal. Ens arriba per sota dels llindars.
Els anuncis no els mirem i veiem, la majoria. Encara menys ens parem a estudiar-los, doncs. No dóna temps. Els anuncis de televisió no tenen el ritme lent que té, posem per cas, un film de Tarkovski. Només els films que són com els de Tarkovski no violen –amb el nostre consentiment tàcit- la nostra intimitat intel.lectual amb imatges subliminals. Tarkovski ens concedeix temps per mirar, copsar, analitzar, deduir i fer l’esquema per a un simposi sobre cada escena.
Però, tornant a la publicitat, poca oportunitat tenim amb els anuncis de televisió perquè no ens entrin a un nivell subliminal. Hauríem de gravar-los, i passar-nos-els almenys dues vegades, a càmera lenta, dues vegades passar-los sense imatge, després sense veu. Fotograma a fotograma. Així sabríem què ens diuen. Què volen què fem i pensem i sentim, a banda, és clar, d’adquirir el producte.
Només per als creatius de cada anunci, aquell no és subliminal. Saben el gènere de metzina, porqueria ideològica, estímul-resposta bàsic que hi han posat allí, per inocular-nos-el per via ocular i auditiva. Són els il.lusionistes imprescindibles. Si haguéssim de comprar només el necessari i el bo, en quin món de coherent desolació viuríem?
Els grafiters són l’antídot. La brigada superliminar. Els anuncis grafitejats molesten. Hi ha qui fins i tot s’indigna quan veu gargots sobre un plafó publicitari. Com si fos brutícia o desgavell en una habitació. És que l’afegit, quan té certa consistència i mala idea, ens obliga a prestar atenció als plafons. Ens obliga a abandonar el somieig que presideix els nostres trànsits pels carrers. Ens molesten els grafiters. Embruten i escriuen obscenitats. Una polla esquemàtica sobresortint d’uns mòrbids slips de moda. Un moc penjant del nas d’un eteri candidat. Al contrari que els publicistes, els grafiters volen captar la nostra atenció conscient. I això no ho aconsegueixen si no és a base de missatges mínimament desagradables i bàsics. Si no, no hi prestem atenció. Si es poguessin porquejar també els solemnes i repel.lents anuncis televisius de colònies o de cotxes no ens adormiríem tant en el sofà després de sopar.
Els grafiters que esmenen els plafons ens fan un servei sanitari, treballen en pro de la salut mental de la població. La salut mental, el problema que té és que demana un ardu esforç de manteniment que, sovint, esquivem perquè resulta més sostenible el somieig digital.

Funcionament comercial d'una empresa

Una empresa comercial funciona així:

S’ha de vendre uns productes, en realitat traspassar-los d’un magatzem a un altre magatzem, anomenat client.

Els productes tenen cadascun, o cada família, un nom universal. Per exemple: Brida. Per exemple: Manovella. Per exemple: Placa de metacril.lat.

Això no ho determina cada empresa. Això s’ho troba ja fet l‘empresari quan decideix convertir els seus diners en un negoci pròsper que prospera a base de fer transaccions comercials avantatjoses, després de descomptar totes les despeses habituals i la contribució als paràsits inevitables (gestories, Hisenda de l'Estat, serveis informàtics,...).

Però l’empresari o el gerent en qui delegui, o el director tècnic en qui deleguin tots dos, tenen la potestat de posar-li nom i cognoms a cadascuna de les varietats de cosetes que ven. És una de les prerrogatives de l’empresa. La referència comercial. Per exemple: GR05072. El Greixum 05072. Ell ha batejat l’artefacte. Ell ha decidit el perquè del nom de pila. GR seria l’abreujament del nom genèric o cognom, però no és obligatori que hi figuri explícitament. Es pot fer referència a la família Greixums per mitjà d’un número, per exemple: 5, 7 o una lletra arbitrària.

Per al batejador, l’acte de batejar el fa estar en una relació substanciosa amb la cosa batejada. De possessió, de pertinença mútua, d’admiració.

Per als empleats -o treballadors per compte d'altre- no hi ha res d’això. Reben la cosa amb el nom posat. El nom els és tan sòrdid i banal com l’objecte per a la majoria d’ells, tant si són administratius, comercials o encarregats de magatzem. Els empleats han d’aprendre a dir: GR05072 sense parpallejar, potser sabent perquè se'n diu així (si el batejador ha tingut la indiscreció o la plasenteria d’explicar-ho), però sense gosar mai ni tan sols pensar que es podrien perfectament dir d’una altra manera, ni que, en el seu origen, el batejador va dubtar entre aquesta referència i quatre alternatives més. L’empleat rep el nom ja consolidat, dur com una roca, inqüestionable. A l’empleat li pertoca usar amb naturalitat aquell nom:

“Queden GR05072?”

“S’han de servir quatre caixes de la GR05072.”

És pràctic que no es parin a pensar sobre el nom de les coses. Que no se’l facin seu l’objecte. Que hi mantinguin una distància saludable. Automatisme hipnòtic. Això és el que permet treballar en una empresa amb fluïdesa.

De la mateixa manera, empleats (i també empresaris) es veuen impel.lits a taral.lejar una música que se’ls ha tramès insistentment des del fil musical, sense haver de parar-se a pensar d’on ha sortit aquella melodia, en quin moment ximplet o venturós el compositor va fer aquella combinació de notes amb cert ritme. La pornografia de tècniques barates de composició. Millor no saber-ne res.

Això és la vida sota hipnosi, la vida anestesiada.

Només el primer dia que ens presenten els artefactes que aquella empresa ven i els seus noms, podem tenir una visió privilegiada de tot allò amb la seva cara grollera i arbitrària. És el primer dia que ens podem preguntar què signifiquen aquells noms i si no en podien haver triat altres de més esvelts. I per què els dirigents d’aquella empresa pensen que vendre artefactes del ram de la transmissió mecànica era millor que introduir-se en el ram dels plàstics motllurats. Després l’autohipnosi ens allibera de les preguntes, ens situa en la perspectiva suportable, ens injectem morfina natural per conviure entremig de les més sòrdidament banals realitats.

Després de dos mesos de treballar a MATRICEL jo no m’havia injectat una dosi suficient. Encara em sobresaltava que vinguessin els altres dorments i em preguntessin:

«Ha sortit ja aquest material? Les CA21496?»

«Les què?»

«Les cascàrries»

«Ah, sí, les cascàrries...»

Encara havia de fer un esforç per semblar natural. Encara mantenia l’estranyesa del foraster en un país exòtic.

I encara mantinc.

Encara mantinc en certs moments l'estranyesa de viure en un planeta alienígena.

Necessito teràpia perquè em tornin a ensenyar l’autohipnosi.

Dona grossa en bikini versus Àngel Sostenible

(Imatge cortesia del taller d'artesania MOS2 http://www.mos.cl)

I ara és quan m’acabo d’adonar que la Dona Grossa en Bikini no és merament una icona costumista del paisatge humà (que jo tinc molt associada amb la platja de Castelldefels temporada estival).
La Dona Grossa en Bikini és la representació vivent del que ha estat dogma de fe més important de la nostra fèrtil i agitada civilització:
el Creixement,
que va ser llançat des de la Bíblia amb la convocació: “Creixeu i multipliqueu-vos”.
Poc podien imaginar-se els convocants on arribaríem en el nostre afany d'obediència.
Així com la Llibertat es representa amb una damisel.la estupenda amb una mamella a l’aire,
i la Justícia, amb una senyora d’agradables proporcions amb els ulls embenats sostenint unes balancetes
i així com la Ben Plantada va ser l’emblema d’un progrés assenyat, contingut com si diguéssim,
el Creixement, el creixement a l’estil “Exín-crecimiento-sin-fín”, la il.lusió badoca de l’expansió sense límits, la fantasia d’empassar-se els tresors de la terra sense parar d’endrapar ja que figurava que no ens els podríem acabar mai, la delícia de tenir-ho tot a disposició com en un buffet lliure,
té la seva representació en la Senyora Grossa en Bikini (de lycra, per cert, que dóna més de si).
I, ves per on, això de Créixer amb alegria i congratular-se per uns bons índexs de creixement encara ho sentim en boca d’algun polític despistat o d’algun economista antiquat. Són els darrers espeternecs d’una fe moribunda.
La Dona Grossa en Bikini, monument colossal del litoral (que no ha trobat encara el merescut homenatge dels nostres pintors de marines, i ja han fet tard), entonarà de cant del cigne d’aquesta il.lusió del Créixer sense fi ni aturador.
Perquè, des de l’última dècada, s’ha ensenyorit de cantants, actors, intel.lectuals, gent sensible en general, i també de ses senyories, els nostres mandataris, tant els ecosocialistes com els vagament progressistes (i acabarà també fent-ho amb els no gens progressistes), l’excelsa idea de la
SOSTENIBILITAT.
La Sostenibilitat que expressa la idea del Creixement Sostenible,
que és el créixer sense créixer (el “vivo sin vivir en mí” de Santa Teresa en versió macroeconòmica),
perquè no és Créixer sinó Mantenir-se
perquè és l’equilibri entre el que es crea i el que es destrueix, entre l’entropia negativa i la positiva, el mateix credo que professen aquests pares que tenen la parelleta (nen i nena, nen i nen o nena i nena), i es planten,
que se’n diu Creixement Sostenible i no Manteniment Sostenible per tal de no ofendre les oïdes dels qui encara avui dia són devots pietosos del Creixement Infinit al qual Déu Nostre Senyor ens va convocar.
¿I què és, en la meva opinió, el Creixement o Manteniment Sostenible?
Un projecte insostenible.
No hi haurà creixement sostenible que valgui.
La humanitat avança a còpia de vaivens i andanades exagerades.
L’equilibri que predica la Sostenibilitat és un estat insostenible per a la majoria d’humans; tan sols a l’abast d’esforços individuals: professionals de la meditació i persones de poca vida.
És a dir, que no passarem del Creixement Exín al Creixement Sostenible, sinó que passarem de llarg i arribarem
al Decreixement, a la Regressió, ens instal.larem en l’Economia Anorèxica, la Recessió i la Deflació.
Ens desinflarem.
Ja hem començat a fer-ho.
De la Macroenomia passarem a la magraeconomia.
Els primers senyals anunciadors d’aquesta nova època fa molts anys que els tenim entre nosaltres: La moda de les talles impossibles, l’adolescència fervorosa que es posa els dits a la boca per vomitar i no créixer, perseguint l’expansió al revés, el neuliment sublim, el retraïment de la matèria que els dugui a la lleugeresa dels àngels.
L'angelical, ingènua, adolescent demacrada, que no esgota els recursos de la Terra, és la nova estampa de devoció.

Conversa amb Vítor Hugo al Brasil enmig d'una bebedeira de campeonato

I què, Oscár, has trobat molts canvis al Brasil entre aquest viatge i l'anterior?, em pregunta el Vítor Hugo.
Sempre hi ha molta diferència, responc amb un aire greu histriònic -que només s'aconsegueix amb una concentració d'alcohol en sang d'entre 0,5 g/l i 0,8 g/l.
Molta diferència, més de la que, fins i tot, percebim. Benvolgut Vítor Hugo, deixa’m que t’expliqui una cosa que trobo necessari d’explicar: Tots els problemes de percepció de les coses ens vénen de l’Orient... El problema de l’horitzó mental dels orientals és la idea de l’Etern Retorn. No és el meu problema perquè jo no hi crec, perquè jo em nego a creure-hi, que d’això es tracta al final, de voler o no, creure. No crec ni vull creure en cercles, Vítor Hugo. Els cercles són viciosos, tots, sense excepció. I, a més a més, intenta fer un cercle a mà alçada. Sempre et surt una patata.
- Ainda mais, se você leva uma bebedeira de campeonato.
Deixa’m continuar, col.lega... Tornar al Brasil no és haver tornat, Vítor Hugo. No és el mateix Brasil. Jo no sóc el mateix. Res a veure. Aquesta aigua no és la mateixa que ha passat fa un segon per aquest riu. Demòcrit dixit. Demòcrit? No, no era Demòcrit. Era l’altre que no era Parmènides. D’aquí una estona me’n recordo, segur. Tu no te’n recordes?
Anem expandint el nostre panorama, Vítor Hugo, obrint el camp de visió, tal com s’expandeix l’Univers. Fem surf sobre les onades d’expansió subtil, onades suaus que no trenquen mai en cap litoral. Déu és el nom que li vam posar al punt de concentració màxim, el Meeting Point d’on venim i d’on ens anem allunyant. L’esfera és la forma més perfecta. Pitàgores dixit. Era Pitàgores? I jo què sè! Déu devia ser aquella gran bola perfecta i satisfeta on hi érem tots nosaltres, en un conglomerat molt consistent. I es va cansar. Un bon dia. Ens vam cansar tots. Qui no es cansaria de ser una gran bola compacta i autosatisfeta? No hi ha res que cansi més que la satisfacció. Es va cansar i ens vam cansar. A la merda, l’ataràxia! Fèrtil malestar: La gran explossió disseminadora, Gran Castell de Focs Final de la Festa de la Complaença.
I ens vam posar en marxa per veure què tal. Cadascú en la seva direcció...
Você é do tamanho de seu sonho, diu el Vítor Hugo que diuen els Racionais. Li ha semblat que era una citació escaient.
Qui són els Racionais?, pregunto.
Un grup de rap. Però dels bons. No dels salsitxers.
Espera un moment, no ens perdem en digressions. Deixa’m que m’acabi d’explicar, Vítor Hugo... Vam oblidar quina era la direcció. Premeditadament. I ens vam posar pals a les rodes per fer-ho més entretingut. Així tampoc no ens cansaríem de seguir la direcció. Oblidar és el millor antídot per al tedi. Res de nou sota el sol... Però si oblides, tot és nou, fins i tot el sol.
Déu no ens espera enlloc. Això és producte de la confusió creada per la nostra tàctica inicial d’oblidar. Ningú no ens espera enlloc. Nosaltres arribem sempre els primers. Inaugurem totes les autopistes. Se hace camino al andar, Machado dixit.
- Machado de Assís?
No, Antonio Machado, el poeta de Soria...
Anem tirant ponts sobre l’abisme. Fundem estacions en el buit. El buit és immens i generós i no ens l’acabarem mai. No hi ha final de trajecte. No hi ha ni full de ruta. Benaurats els cristians, perquè d’ells serà la gran estupefacció. Confonen el punt de partida amb el final. Creuen que el Pare Celestial els espera a l’arribada, ajupit amb els braços oberts i un amorós: “Qui m’estima a miiiiii?”
- A bebida faz você viajar na maionese, cara (la beguda et fa al.lucinar per un tubo, tio).
Ja ho tinc, Vítor Hugo: Era Heràclit. Quin tio, hòstia, l’Heràclit aquest!

Intranscendència elevada

“He tingut la impressió que l'obra estava a mig camí entre Entomologia, de Toni Sala, i els llibres d'Oscar Pàmies. Amb aquest últim, Sales comparteix el gust per la sorpresa i per l'elevació de motius intranscendentals a matèria literària.”

Jordi Llavina, crític transcendent

És un fragment de la critica que fa de Dies feliços a la presó de Martí Sales.

M'ha sumit en una fèrtil perplexitat.

Què vol dir exactament, Llavina, quan diu “elevació de motius intranscendentals a matèria literària?

Jo, que suposadament sóc l'implicat en la frase, hauria de sentir, o bé reconeixement -Llavina, m'has encertat de ple-, o bé rebuig -Llavina, pixes fora de test-.

I el que sento és perplexitat.

Elevació de motius a matèria?

O elevació de matèria a motius?

Un motiu pot ser realment intranscendental, des del moment que és un motiu?

No cauré en la temptació de perdre'm en l'anècdota terminològica. La pregunta important és:

Elevació d'intranscendència a literatura?

És res d'extraordinari o singular, elevar la intranscendència?

És a dir, transcendentalitzar el que sigui? La primera plantofa vella que ens trobem, per exemple?

No serà una operació que faig cada dia, com rentar-me les dents?

Em singularitza dintre de la subespècie “escriptors catalans” elevar la intranscendència?

No serà una operació que fem cada vegada?

Una rosa és transcendent per a qualsevol espècie del gènere Rosa -en l'accepció de transcendent: “és d'una gran importància per les conseqüències que se'n poden derivar”, en aquest cas: perpetuar l'espècie-, però intranscendent per a l'espècie humana fins que algú la va elevar a símbol d'alguna cosa -i va esdevenir transcendent en el sentit de: “es comunica o s'estén a d'altres coses”-. Fins que un segon va trobar-hi una altra gràcia simbòlica. Fins que un tercer es va sumar a la festa de la Rosa. El rosari de metàfores va créixer com una heura descontrolada.

Per podar la propagació polisèmica, algú va haver de dir: "Una rosa és una rosa és una rosa." I que es fotin els Rosacrucis.

Una posta de sol era intranscendent per a les bestioles del regne fins que un cromanyó va sentir pànic.

Elevar la intranscendència als altars del doble i el triple sentit, és un dels grans passatemps de la humanitat.

No puc sentir-me definit per allò que defineix per antonomàsia el treball de l'escriptor i el treball de l'artista en general i el treball de la humanitat en general. No hi ha com escapar-se d'elevar motius intranscendentals como tomates que se están tranquilos en su mata y viene un hijo de puta los mete en una lata y los manda pa' Caracas. Les magdalenes no podien ser més prosaiques fins que va arribar el fill de puta de Proust i les va elevar als altars sublims de la Gran Literatura -d'ençà aleshores, les magdalenes van "atènyer moralment o intel.lectualment una gran altura", en una tercera accepció de transcendent.

Quan parla de “motius intranscendents”, es refereix Llavina a coses com una versió que faig d'El Sulfat Atòmic de Mortadel.lo i Filemó?

Què era més intranscendent i banal: una magdalena o una aventura de Mortadel.lo i Filemó?

Una magdalena, per descomptat. Abans de caure en mans de Proust. Proust era més potent alquimista que jo.

En realitat ni per a Proust era intranscendent la magdalena, abans d'elevar-la a motiu literari, ni per a mi El Sulfat Atòmic era una matèria banal.

No elevem res, ja que els motius o les matèries s'eleven sols. Amb més o menys gràcia, intentem comunicar als congèneres la bona nova de l'Ascensió.

No elevem res, comuniquem la sorpresa que hem tingut de descobrir com llueix aquest món tan aparentment prosaic.

El gust per la sorpresa?

Tothom hauria de tenir gust per la sorpresa.

Tatxan! Visca Tamariz!

Tothom deu tenir gust per la sorpresa.

Hi ha moltes menes de sorpreses.

Si algú diu que no li agraden o li avorreixen les sorpreses és que pensa en certa mena de sorpreses. Aquelles gastades per un ús abusiu. Les sorpreses xiclet massa mastegat. El Sobre Sorpresa Sexy o la Novel.la Policíaca Dolenta o el conte que imita els contes de Calders o el que imita els contes de Monzó.

El que no sorprèn és previsible -Wittgenstein ho devia dir algun dia.

L'imprevisible és el que esperem i demanem.

És previsible que tinguem gust per la sorpresa. Només les mòmies o els fans de la Tuna universitària no esperen res de nou sota el sol.

D'altra banda, li puc retreure res a Llavina? Puc retreure-li que sigui tan ambigu i poc precís en la definició que fa dels meus textos?

No. Segurament no hauria disposat d'un motiu intranscendental per a elevar-lo a matèria de bloc.

Gràcies Llavina per donar-me un motiu i una matèria. I -oli en un llum- també una etiqueta: “Intranscendència elevada”. Preciosa i coqueta com una rosa.

Rodalies 2

L'informador de la Renfe, amb jaqueta vermell Xina, deambula comboi amunt, comboi avall, comboi amunt, comboi avall. Triga cinc minuts a cobrir cada trajecte. Cada cinc minuts li puc tornar a veure aquest aire malenconiós del pallasso clàssic, que és el mateix del pidolaire professional. L'informador pidola una pregunta, anhela sentir-se útil.

Em ve l'impuls de consultar-li qualsevol bagatel.la, per què pugui exercir i perquè pugui fer una pausa kit-kat en el seu deambular patètic. Per fer-lo existir com a informador. Una consulta fàcil per no canviar-li l'ansietat de no ser preguntat per l'ansietat de no poder respondre.

Aire de pallasso? No exactament. La impressió més justa és la de director de circ. Les ments preclares que dirigeixen els destins de la companyia han uniformat els seus informadors amb una nota estrident perquè no costi gens, als usuaris, de localitzar-los. Què hi ha de més estrident i llampant que un circ? Què hi ha de més simpàtic per als infants (els d'aleshores, els que usem ara el tren), que el circ? Què hi ha de més semblant a l'estat actual de la Xarxa Rodalies Renfe que un circ amb espectacles simultanis a moltes pistes?

És a dir, els informadors no busquen usuaris desinformats. El que busquen pels vagons són els seus lleons, els seus trapezistes i els seus pallassos perduts.

I nosaltres, els usuaris, esperem sincerament que els trobin perquè, amb franquesa, no volem que Renfe ens informi -no sé d'on han tret aquesta idea-. Quan els trens paren i ens deixen tirats en una estació o en un túnel, volem que ens entretinguin. Volem espectacle.

I més encara que un circ ambul.lant, exigim la bruixa del tren de la bruixa. Preferim la bruixa passant pels vagons, amb la seva màscara de goma, la seva bata negra, les seves cames peludes i les seves vambes, esbatussant-nos amb la seva escombra, acabant de fer-nos perdre la paciència. Els informadors tenen un aire desvalgut que inspira compassió. Volem la bruixa per tenir un objectiu on concentrar la nostra ira.

Cacera de bruixes. Organitzaríem escamots d'usuaris per perseguir-la pel vagó. La podríem llançar del tren en marxa. La podríem lligar a les vies. La podríem penjar d'una catenària. Així assaciaríem la nostra set de venjança. I qui se'n recordaria aleshores de la ministra de Foment?

Actualització: Els informadors de Renfe ja no vesteixen la jaqueta vermella. Els l'han canviada per una armilla verd fosforescent. La mateixa que porten els segurates, els escombraires o els conductors que es queden tirats a la carretera. Un cop més, la companyia vol confondre'ns. I, en el meu cas, no en tenia prou amb sabotejar la meva vida laboral, també pretén desprestigiar-me com a bloguer.

Un motiu més per anar dissabte 1-D a la manifestació: Volem que tornin els directors de circ! Volem la bruixa en els trens de rodalies!

Ésser un número 2

Simpatitzo més amb els orangutans, que són vermells i malgirbats, que amb els goril.les, que són més goril.les en genèric.

També em remouen més simpaties els dromedaris que els camells, pel nom més digne, i la gepa única, més airosa.

Amb els lleopards que amb els lleons.

Prefereixo els números dos als números ú.

Estar a l’ombra d’un número ú gasta menys. Et manté més en forma. Els lleons semblen arnats i polsegosos. Els lleopards, no tant.

Les balenes semblen més feixugues que els catxalots.

Dintre de l’espècie humana, la medalla de plata sembla menys rància que la medalla d’or.

Els negres a l’ombra de l’home blanc.

Les dones a l’ombra de l’home de qualsevol color.

Els visirs a l’ombra del Califa.

El qui dóna la cara i presideix acostuma a ser un rostre sense matisos, una banalitat transportable d’aquí cap allà. Com el Papa en papamòbil. A canvi d’ésser número ú i presidir i figurar, el líder consent a deixar-se robar l’essència i la substància.

L’home blanc és tan genèric que està obligat a ser un fill de puta per obtenir certa intensitat i caràcter i definició.

Jo sóc home i blanc i em tocava buscar alguna especialitat per no haver de ser lleó, camell o tirà.

Ser homosexual no ho acabava de veure.

Mutilar-me o discapacitar-me seria exagerar les coses.

Sort que vaig caure a temps:

“Ets català.”

Sóc català i això és quasi com ser jueu fa mig segle, o quasi com ser kurd ara. No per perseguit, sinó perquè al català no el deixen ser a primera fila. Com a molt el conviden un any a una Fira del Llibre i encara havent de demanar disculpes. Per haver de romandre a l’ombra de les cultures i nacions dites normals. I a l’ombra conservar la substància que et manté no diluït, que et manté tibat i viu i emprenyat i despert en la marginació.

Rodalies 1

Persegueixo una conversa.

Primer n'hi va entrar una, al vagó. Va seure al seient de davant meu. Treu el llibre i es posa a llegir. A la següent estació puja l’altra. Es veuen i es reconeixen de seguida. Se li asseu al costat. La segona comprova què llegeix la primera. Obre la bossa i treu el mateix llibre. Tenen un exemplar cadascuna. El llegeixen les dues aquesta temporada. No poden ser més amigues. Quina enveja! Els meus amics, difícilment els convenceré per comprar-se i llegir el llibre que m’estigui entusiasmant en una determinada època.

Quina amistat més bonica i envejable!

A partir d’avui em miraré les dones pijes amb uns altres ulls.

En castellà, el títol és una cosa així com “Mujeres que aman demasiado.” Dones que estimen massa.

- És superfort -deixa anar una, sense pensar que jo o altres viatgers puguin sentir-la. Tal és l'ofuscació de l'entusiasme.

Espontàniament inicien una sessió de club de lectura.

- Alguns moments són superforts -corrobora i puntualitza l’altra.

- T’identifiques...

- Sí, sí.

S'identifiquen? Entenc jo i dedueixo que no és que s’identifiquin perquè ho hagin viscut, no. Perquè, naturalment, les situacions són superfortes, massa superfortes per a elles. Jo dedueixo que els sorprenen. Els fets relatats en el llibre els vénen de nou. Altra cosa és si, en el fons del seu petit cor, hi ha una vocació salvatge. Segurament voldrien viure alguna cosa semblant, amb les reserves de prudència corresponents.

- Molta gent no ho deu poder entendre, no -això acaben de dir-. Perquè els casos són tan forts...

No és que vulguin dir que elles també estimin massa. Però estan en disposició de dir que els falta poc. Això m’ha semblat entendre, corroborant les meves impressions inicials.

Baixen del tren a Molins de Rei. Quina sort que baixin a la mateixa estació que jo! Jo al darrere. Elles amb el llibre com a tema central i passional, encara. Les persegueixo. Persegueixo el fil de la seva conversa. Una desena de viatgers se m’interposen, dificultant-me la tasca. M'infiltro, aparto amb suavitat i fermesa la gent que em barra el pas. Algú, des de fora, podria pensar que persegueixo dues esveltes pijes. Però l’exacte i el cert és que no persegueixo sinó la seva conversa. La conversa sobre un llibre. Una conversa arravatadora. Estan vivint la seva experiència culminant gràcies al benaurat llibre. I jo vull compartir i robar uners engrunes del seu instant de glòria i del seu entusiasme primigeni.

Dones que estimen massa.

Sí, sisplau!

(Gràcies Anònim per l'enllaç: Mujeres que aman demasiado)