diumenge, 15 de març de 2020

DECRET D'ESTAT D'ALARMA DEL GOVERN D'ESPANYA



Heu pensat com canviarà la vida dels coronavirus després de les mesures anunciades pel Gobierno de España? 

PEL DECRET acabat de decretar, els virus del tipus Covid19 NO podran:

• Assistir a Centres Educatius.
• Participar en Reunions d’amics o Reunions en general (Congressos, Seminaris, Simpòsiums, Conferències, Comunitat de Veïns o Assemblees del Centre Social Okupat).
• Anar a Manifestacions i Desfilades.
• Anar a Festes populars o privades. Anar a Discoteques.
• Anar al Teatre, Cinema o l'Òpera.
• Anar a Centres comercials o Botigues d’articles de Segona Necessitat.
• Anar a practicar l’Esquí amb els seus portadors.
(Només durant 15 dies, després potser ja sí)

SÍ que podran, en canvi:

• Transitar entre Ciutats, Províncies, Comunitats autònomes, i entrar o sortir del gran País Espanya.
• Transitar per Aeroports, Ports, Estacions i passar controls de Duana.
• Entrar en Botigues i Supermercats on venguin articles de Primera Necessitat. Això inclou Estancs.
• Entrar i passejar per Hospitals i altres Centres Sanitaris.
• Anar a Centres de Treball i després tornar a casa dels seus portadors.
• Participar en Expedients Reguladors d'Ocupació.
• Agafar Transport Públic i Privat.
• Anar a la Perruqueria i a la Tintoreria. A la perruqueria, només si el portador no pot rentar-se el cap.
• Passejar amb portadors que passegin Gossos.
• Assistir a Funerals, Casaments i altres esdeveniments no ajornables.
• Assistir a Oficis Religiosos.
• Assistir a Judicis, sobretot d'Expedients Reguladors d'Ocupació, bàsics per mantenir el benestar de l'Empresariat.
• Fer meditació i contemplació, sexe, ballar, cantar, alimentar-se i reflexionar sobre la grandesa d’aquest gran País Espanya, juntament amb els seus portadors en els domicilis particulars.
• Podran canviar d'un Portador a un altre només si hi ha una distància de menys d'un metre. En cas contrari, no estaran autoritzats a canviar de portador. 
• Romandre dintre dels cossos dels ciutadans fins que siguin vençuts pels valerosos anticossos de la Ciutadania.

dijous, 6 de febrer de 2020

GRANDIÓS FINAL DE FESTA - Fragment

«Jo mai no he volgut ser investigador privat. No té res a veure amb mi. El que té a veure amb mi, de sempre, és la pirotècnia. Castells de focs, piromusicals… Pirotècnia, en una paraula. Parlo del tot seriosament. No és un caprici passatger. Realment em veig en un futur pròxim treballant per a una empresa de focs artificials, creant nous dissenys de candeles amb coets, carcasses de palmeres i salzes, volcans, cascades, petards xiuladors, trons, sortidors, i, en els finals de festes, fent-los volar amunt per encendre la nit amb una majestuosa tempesta d’esclats colossals i de flaixos de llums de tots els colors possibles de la gamma...
»No pretenia explicar un castell de focs a ningú. Només volia deixar clar el meu nivell d’implicació emocional en el tema i que no quedés cap dubte de quina és la meva vocació. No crec que sigui demanar molt, que a algú li respectin la vocació. El problema no és ja que me la respectin, és que ni tan sols em presten atenció. O dec ser jo, que no m’explico prou bé. O amb suficient energia. O potser, al final, el problema és que tinc tres generacions de detectius per damunt meu. Retrocedint, tenim el tiet Ferran, l’avi Manel i la iaia Fermina -la primera dona del meu avi-, i el fundador, el besavi -que no recordo com es deia, i que no vaig arribar a conèixer-. Suposo que és una dinastia massa consolidada per poder escapar-me’n de la nit al dia:

»Els Sauqué-Monerris,

Detectius de Tota la Vida.

»O sigui que és això, i també la meva falta de proactivitat, o sigui d'iniciativa, el que m'ha fet acabar a l’agència de la família.»

dimecres, 5 de febrer de 2020

GRANDIÓS FINAL DE FESTA - "Making of."



Grandiós Final de Festa havia de formar part de Com serà la fi del món, que em va publicar Edicions 62, el 1996. L'editorial va considerar que era estrafolari incloure-hi una novel·la, per acompanyar un recull de textos més breus (relats, assajos ficticis, microcontes...), tot i que estava molt clar que la proposta era multi-gènere i descaradament heterodoxa.

No els ho vaig poder discutir. Era estrafolari, certament. Però a mi això no em semblava un problema. Ells no van veure justificat augmentar el llibre en cent-cinquanta pàgines més.

El cas és que, per a mi, Com serà la fi del món va quedar incomplet. Fins ara, vint-i-quatre anys més tard. Els dos llibres, encara que publicats per separat, formen un conjunt, un compendi exhaustiu de formes d'extermini.

No era només un capritx de creador amb pretensions (que també), Grandiós Final de Festa aportava una reflexió essencial sobre el mil·lenarisme que faltava al primer llibre.

El pressentiment o el vaticini d'un final dels temps es presenta en forma de temor. Però aquest temor dissimula un desig profund. Un desig radical de canvi, de neteja a fons. I, encara més que desig de canvi, de revenja salvatge.

Aquest desig no arrela en qualsevol, és clar. Cal formar part de la legió dels oprimits, dels maltractats, dels esclaus. Totes aquelles criatures del Senyor que lluiten o clamen per un destí millor i són esclafades, quan la força del grup no és suficient per aturar l'escalada de violència contra ells.

De manera que es pot dir que la fi del món és l'encàrrec que es fa a forces superiors, com una demanda de responsabilitats pels greuges rebuts.

"TU has creat aquest Despropòsit Còsmic. A TU et toca posar-hi remei.

I si no ho fas TU directament, guia la meva mà i infon-me el valor necessari, per complir jo l'encàrrec."

L'apocalipsi és una forma de catàstrofe planetària selectiva, quirúrgica. Això no existeix. O no ha existit fins ara.

Quan molts coincideixen en un desig obscur, de vegades propicien la seva materialització.

Quan els poderosos, eufòrics perquè ningú no els para els peus, porten al límit el sadisme contra els dominats, l'apocalipsi truca a la seva porta.

dimecres, 26 de juny de 2019

Good Place



Al sofà veient The Good Place, a la plataforma addictiva Netflix.

Tinc un rapte d'inspiració semi-lúcida:

- Quan em mori, vull que m’enterrin en un sepulcre de pedra basàltica, amb la representació en alt relleu de mi mateix, ajagut sobre la tapa, com els guerrers, amb les mans creuades sobre el pit, sostenint un comandament a distància, en lloc de l’espasa. Perquè està molt clar que el comandament a distància ha substituït l’espasa com a artefacte de poder.
- I el mòbil també, no? -apunta la Lu.
- Sí, el mòbil també... O sigui, no! -reacciono a temps, quasi em cola el gol.
- No?
- Evidentment que no. El «mando» és el «mando». Ja ho diu la paraula. És el teu poder. Amb ell decideixes obrir o tancar el televisor, canviar el canal, apujar o abaixar el volum, entrar o sortir de la plataforma d’streaming... És el teu petit i modest poder a la mà.
- Ja. Però el mòbil...
- El mòbil és tot el contrari.
- Et permet navegar.
- Sí, et «permet», ara ho has dit. Navegues i mentre navegues et controlen. Descarregues apps i mentre les uses, et controlen. Et quantifiquen. Et segueixen. Analitzen què pots consumir i què et poden oferir. Saben on ets en cada moment. Hi ha apps que permeten usar-te de policia voluntari. La majoria, tenen accés als teus contactes, a les teves fotografies, a la teva biografia íntima (el que no explicaries ni en les teves memòries post-mortem).

El mòbil és el collar i la corretja. El primer que et requisa la policia quan hi ha algun problema és el mòbil. No et requisen el comandament a distància.
El mòbil et fa estar localitzable en tot moment. Connectat en tot moment. Controla també la teva xarxa de contactes. Són els pitjors. És el món ideal d’Skinner, el condicionament conductual perfecte. «M’agrada la teva foto i el que apareixes fent en ella.» Li agrada a trenta dels meus contactes! Per tant, continuaré oferint-los més del mateix: Barbacoes al jardí, o Bons dies amb ponis i unicornis roses, o vídeos graciosets. I et deixes condicionar per obtenir la teva dosi diària de "M'agrada".

No hi ha una sola manera de fer servir l'Instagram, però no evitaràs que sempre sigui ECD (exhibicionisme condicionat domesticat).

Evidentment, pots ser molt creatiu i molt activista a l’hora de fer servir aquests peep-shows per a tots els públics. Sempre serà una reacció a la contra. Mai no tindràs un poder real. No pots modificar les apps. No pots (crec) desconnectar l’afluència de dades teves cap a indrets desconeguts i opacs. Pots "okupar" l’app i fer-ne un ús molt personal. Però mai no podràs realment tenir el poder. Acabaràs rebent missatges de l’empresa bloquejant-te o missatges comercials d’acord amb el teu perfil (per molt antisistema que siguis, «ells» trobaran sempre una oferta d’acord amb els teus interessos i tendències de consum: Jódete y baila).

T'aplicaran els algoritmes sense cap pietat per saber-ho tot de tu. Fins i tot allò que tu mateix no tens gens ni mica de ganes de saber. 

- Digue’m una cosa, Lu: Pots apagar la tele?
- Sí, és clar.
- Pots apagar el mòbil?
- És que si l’apago...
- Aquí està. 

L’únic moment d’autèntica llibertat és quan entres en una zona sense cobertura. I la reacció del bon esclau voluntari és enfadar-se.

dissabte, 16 de setembre de 2017

La campanya pel NO de l'1-O és il·legal i, a més, invisible


A part d'Albano Dante Fachín, líder de Podem Catalunya, qui més està decidit a votar NO l'1-O? I, sobretot, qui més farà campanya per anar a votar NO?
Potser no s'han donat compte tots els partidaris de la Dependència de l'oportunitat que se'ls presenta. Em refereixo a tots els contraris a la independència que no són del PP (ni del seu appèndix C's).
S'entén que el PP vulgui sabotejar el referèndum (i també C's). El referèndum, si té èxit, i assoleix una participació potable, pot acabar amb l'independentisme, ja sigui amb l'assoliment de la independència (que acabaria amb la necessitat de ser independentista) o amb el seu rebuig (que ens deixaria en una situació a l'escocesa, amb una independentisme a la baixa). I això, el final de l'independentisme, és un escenari (com m'agrada aquesta paraulota de l'argot polític: Es-ce-na-ri!) és un escenari desastrós per al PP. Significa que ja només els quedaria Veneçuela com a trist punt de distracció de les seves putrefaccions. Déu guardi l'independentisme molts anys! I a Maduro, ídem!
I dintre del pitjor escenari, segurament el pitjor-pitjor seria una victòria del NO en el referèndum. El govern espanyol hauria de donar com a bo el resultat d'un referèndum declarat il·legal. Haurien de donar com a bo un resultat produït gràcies a centenars de milers de "fora de la llei" que, tenint una posició nacional semblant a la seva, han optat per la "incomprensible" opció de desobeir i anar a votar.
Perquè Rajoy va demanar als catalans que NO anéssim a votar l'1-O. Però a la setmana següent, dubtant de l'efectivitat de la seva petició (l'efecte crida a la contra en realitat), van optar per declarar-nos, als que tinguem la intenció de votar: Abduïts i delinqüents. I vull veure un portaveu del PP explicant que centenars de milers de catalans abduïts han anat a votar NO a la independència en un referèndum fora de la llei.
Ada Colau va queixar-se que el procés oblidava i marginava la meitat dels catalans, els que se suposa que no volen la independència. Doncs bé. No són PSC, una bona part d'Iniciativa, etc (existeix encara Unió?), els que els estan oblidant? Els que els estan escamotejant els possibles avantatges de romandre a Espanya? Els que ens estan marejant a tots amb sermons legalistes que, en boca de tipus que es pretenen d'esquerres, resulten ridículs (què expliquin com es va aconseguir el vot de les dones, el divorci i l'avortament, l'anul·lació del servei militar obligatori, si no va ser amb desobediència a les lleis vigents).
Una gran participació al referèndum pot ser un míssil directe a la línia de flotació del règim de misèries (del 78) que sosté una Família Nombrosa de Vividors (2 reis, 2 reines, etc...)  i emparat en una Sagrada Constitució que van votar i aprovar una minoria de supervivents que ara viuen en residències per a la 3a edat.
EL cas és que el PSC i el PSOE s'han apuntat a allò que s'apunten sempre. A fer costat al partit postfranquista sense calcular que si el règim s'enfonsa, ells també. Companys de naufragi fins el final.
I si, per ventura, el PP se'n surt, cronifica el conflicte català, amb Rajoy com el gat que sempre cau de peu, el PSOE no recollirà cap benefici de la seva "lleialtat" al clan mafiós. Cronificar el tema català porta els partits amb matisos (federalisme tebi, reforma constitucional...)  i corrents internes a completar el desgast i la disgregació que els provoca l'eix nacional.
A mi, que el PSC-PSOE, desintegrant-se, deixi d'enredar i marejar els treballadors amb cants de sirena socialdemòcrates, em sembla perfecte.
Que el PP acabi de desemmascarar-se com el que és i ha estat sempre i torni a la claveguera de la història d'on va sortir, també.
Que tinguem una República Catalana Homologada Europea, fantàstic: Així, estarem en condicions d'assolir el que tenen en els països normals: La possibilitat de ser antipatriotes com Brassens que, en la diada nacional, "es quedava a casa" fugint de la fanfàrria i de les banderes. Així, sobretot, podrem aclarir el camp de batalla a Catalunya i tornar posar a cadascú al seu costat del tauler de joc: Explotadors a una banda i explotats a l'altra, sense eixos transversals.

dilluns, 11 de gener de 2016

Fumata Blanca. El procés no ha mort. S'ha transvestit.

Coses que han transcendit dels acords polítics d'ultimíssima hora:
PER CADA PRESIDENT DE Convergència posat a un costat, s'han de posar dos diputats de la CUP també a un costat, suposem que no al mateix costat. Temps de rebaixes: 2x1.
PEL MATEIX PREU, la CUP cedirà temporalment dos diputats perquè juguin a l'equip de JxSí, amb dret preferencial de JxSí per ser comprats definitivament.
DE LES DUES PARTS NEGOCIADORES, només una ha comès errors i només una es veu obligada a reconeixe'ls. L'altra part (on hi ha els retalladors, els repressors, els embutxacadors de diners públics, etc. i els consentidors aquestes infàmies) ha estat víctima dels errors de l'altra part.
Un dels errors reconeguts per la CUP sembla ser que ha estat la pretensió de ser coherents i complir mínimament el seu programa electoral (Qui s'han cregut que són?). Però el principal error ha estat deixar-se amarar per l'esperit del seu espot electoral que prometia "anar lents per arribar lluny". Hores d'ara la diputada Reguant ja ha demanat perdó per aquesta ofensa. Arribar lluny i anar lents són dogmes que no tenen cap cabuda en una Catalunya moderna, democràtica, competitiva i frenètica.
La CUP, que ens consta que està a favor de la independència, es compromet a no votar en contra de cap de les resolucions que proposi Junts pel Sí per avançar cap a aquesta independència. En concret, si en aquest avançar en el procés hi ha d'haver noves retallades, noves privatitzacions, noves mesures neolliberals d'estimulació salvatge de l'economia (beneïdes per la Troika), augment del pressupost dels cossos policials, etc. que resultin imprescindibles per a la bona culminació del procés, les diputades de la CUP tindran el bon gust patriòtic de menjar-s'ho amb patates.
Amb la seva dolorosa renúncia, Artur MAS ha fet un gran sacrifici i un gran servei al país que li reportarà la substanciosa pensió vitalícia de la que frueixen tots els ex presidents. Els llibres d'història (escrits sota el patrocini d'Omnium Cultural) diran que va ser el William Wallace català i l'artífex de la conversió de la CUP a la socialdemocràcia moderada. La CUP demanarà la seva beatificació.
En els pròxims divuit mesos, a Catalunya no es negociarà ni el preu de la fruita a Mercabarna. Totes les decisions les prendrà el govern JxSí amb el suport automàtic de la CUP. I s'avançarà a tota castanya sense donar temps al Tribunal Constitucional espanyol ni tan sols a convocar la reunió. Ara tots a córrer.
L'anticapitalisme serà declarat il·legítim, inconstitucional i lleig (segons la nova constitució catalana). El neolliberalisme serà declarat fe veritable i força benefactora a Catalunya.
Les diputades de la CUP hauran de vestir segons els cànons del bon gust detallats en document complementari al text de l'acord, per tal de no ofendre la vista de la resta dels diputats i diputades.
Per a qualsevol altra cosa que generi dubtes o incertesa el criteri que prevaldrà serà el de la Junta d'accionistes de CaixaBank.

dimarts, 21 d’abril de 2015

Brots psicòtics

BROTS PSICÒTICS

Poques hores després de succeir l’intent frustrat de massacre a l’Institut Joan Fuster, la Consellera d’Educació (que, segons consta a la seva biografia, és llicenciada en Psicologia), s’apressa a declarar que “tot apunta a un brot psicòtic com a causant de l’agressió”.
Recordem que, per “agressió”, la consellera es refereix a l’apunyalament d’un professor de l’institut i ferides de ballesta i punyal de dues professores i dos alumnes més, així com l’intent de llançar diversos còctels molotov dins de l’institut.
Ens crida l’atenció que abans que l’assassí adolescent hagi estat examinat per l’equip psiquiàtric de Sant Joan de Déu, la consellera ja ha llançat als mitjans de comunicació la seva hipòtesi de treball.
Sense comptar amb l'informe psiquiàtric i amb les quatre dades recollides ja els avança feina als psiquiatres i als periodistes i tertulians.
És el que en podríem dir un abús del títol de psicòloga. I unes bones dots per crear estats d’opinió.
Pel que sabem, l’assassí tenia una llista negra d’objectius. Va arribar armat a l’institut. I, excessiva coincidència, en el dia d’ahir es complia el 16 aniversari de la massacre de Columbine als EEUU. També ens ha arribat que col·leccionava armes i que, en més d’una ocasió, havia confidenciat als companys que tenia aquesta llista d’objectius i que un dia vindria a l’institut a fer neteja.
La suma de tots aquests detalls em fa dubtar, consellera, del seu pronòstic. Com a mínim, fins que tinguem l’informe dels psiquiatres.
Jo em permeto d’especular, no sobre l’estat mental de l’homicida, sinó sobre la seva intenció en llançar a l’aire un pronòstic.
I se m’acut, abans que l’examini a vostè un equip de politòlegs, que la seva intenció (delirant) en crear un estat d'opinió era evitar-nos el pànic col·lectiu. Perquè, és clar, si penséssim que aquesta acció la pot fer qualsevol alumne amb plenes facultats, qualsevol noi normal, només perquè ha jugat a videojocs violents com milers de joves des de fa anys, o només perquè està una mica frustrat amb el vetust i rígid sistema educatiu, potser voldríem entrar tots en pànic col·lectiu i començar a córrer i fugir espaordits en totes direccions.
El que em rebenta d’aquesta genteta que ens governa és que volen evitar a tota costa que prenguem mal, ens consideren immadurs i mancats de responsabilitat (no suporto el seu paternalisme ni les seves mirades condescendents). Els interessa creure que no estem preparats per sentir i admetre que hi poden haver malparits de tretze anys capaços de sortir de casa armats i disposats a matar per donar-se el gust i per un instant de fama com els de tants casos als EEUU.
Ens volen protegir de la maldat, emmascarant-la?
O ens volen protegir de la nostra pròpia maldat?
S'ha imaginat, la senyor Rigau, el cercle social de les víctimes anant a linxar l'"angelet" i els seus pares?
Pretenen fer-nos creure que la crueltat i la maldat es poden mantenir a ratlla a base de fàrmacs i d’un “seguiment curós”? I creant estats d'opinió tous?
Sabem que el “nen” es va posar a plorar en el moment que el professor d’educació física el va aconseguir reduir. 
Jo també llanço una hipòtesi: Quin gran actor! I també: Quin psicòpata més incompetent! Ja creixerà.
Aquesta és la meva hipòtesi. I estic disposat a retirar-la quan llegeixi l’informe dels psiquiatres.
Perdoni’m, senyora Rigau, però els humans som capaços del millor i del pitjor. Amb deu anys, amb tretze anys i amb noranta anys. Són les guerres, un brot psicòtic col.lectiu?
Es pot admetre que en la maldat hi ha com a mínim, inconsciència i carència d’empatia. La pertorbació mental i la psicosi són un percentatge molt mínim de les accions criminals.
Vostè ha estat massa ràpida, per al meu gust, consellera.

Podria també ficar-me amb el lamentable ministre d’Interior Jorge Fernàndez Diaz que relaciona el crim de l’institut amb els valors de la societat. Els arguments d’aquest senyor em semblen d’una tal deficiència intel·lectual i moral que penso que no paga la pena perdre-hi el temps. Però, una cosa sí que es pot dir: Té la gràcia de contradir sense voler la consellera: La societat, segons ell, produeix aquests monstres i, per tant, no seria un cas insòlit i desgraciat, sinó que, ja ens podem preparar. M’imagino el Consell de Ministres del PP fregant-se les mans davant la possibilitat que es creï un nou front de distracció per a la població si es posen de moda els rambos d'institut.
Amb la inoperant "violència" anarquista i amb el jihadisme esporàdic, no en fan prou.