dimecres, 26 de juny de 2019

Good Place



Al sofà veient The Good Place, a la plataforma addictiva Netflix.

Tinc un rapte d'inspiració semi-lúcida:

- Quan em mori, vull que m’enterrin en un sepulcre de pedra basàltica, amb la representació en alt relleu de mi mateix, ajagut sobre la tapa, com els guerrers, amb les mans creuades sobre el pit, sostenint un comandament a distància, en lloc de l’espasa. Perquè està molt clar que el comandament a distància ha substituït l’espasa com a artefacte de poder.
- I el mòbil també, no? -apunta la Lu.
- Sí, el mòbil també... O sigui, no! -reacciono a temps, quasi em cola el gol.
- No?
- Evidentment que no. El «mando» és el «mando». Ja ho diu la paraula. És el teu poder. Amb ell decideixes obrir o tancar el televisor, canviar el canal, apujar o abaixar el volum, entrar o sortir de la plataforma d’streaming... És el teu petit i modest poder a la mà.
- Ja. Però el mòbil...
- El mòbil és tot el contrari.
- Et permet navegar.
- Sí, et «permet», ara ho has dit. Navegues i mentre navegues et controlen. Descarregues apps i mentre les uses, et controlen. Et quantifiquen. Et segueixen. Analitzen què pots consumir i què et poden oferir. Saben on ets en cada moment. Hi ha apps que permeten usar-te de policia voluntari. La majoria, tenen accés als teus contactes, a les teves fotografies, a la teva biografia íntima (el que no explicaries ni en les teves memòries post-mortem).

El mòbil és el collar i la corretja. El primer que et requisa la policia quan hi ha algun problema és el mòbil. No et requisen el comandament a distància.
El mòbil et fa estar localitzable en tot moment. Connectat en tot moment. Controla també la teva xarxa de contactes. Són els pitjors. És el món ideal d’Skinner, el condicionament conductual perfecte. «M’agrada la teva foto i el que apareixes fent en ella.» Li agrada a trenta dels meus contactes! Per tant, continuaré oferint-los més del mateix: Barbacoes al jardí, o Bons dies amb ponis i unicornis roses, o vídeos graciosets. I et deixes condicionar per obtenir la teva dosi diària de "M'agrada".

No hi ha una sola manera de fer servir l'Instagram, però no evitaràs que sempre sigui ECD (exhibicionisme condicionat domesticat).

Evidentment, pots ser molt creatiu i molt activista a l’hora de fer servir aquests peep-shows per a tots els públics. Sempre serà una reacció a la contra. Mai no tindràs un poder real. No pots modificar les apps. No pots (crec) desconnectar l’afluència de dades teves cap a indrets desconeguts i opacs. Pots "okupar" l’app i fer-ne un ús molt personal. Però mai no podràs realment tenir el poder. Acabaràs rebent missatges de l’empresa bloquejant-te o missatges comercials d’acord amb el teu perfil (per molt antisistema que siguis, «ells» trobaran sempre una oferta d’acord amb els teus interessos i tendències de consum: Jódete y baila).

T'aplicaran els algoritmes sense cap pietat per saber-ho tot de tu. Fins i tot allò que tu mateix no tens gens ni mica de ganes de saber. 

- Digue’m una cosa, Lu: Pots apagar la tele?
- Sí, és clar.
- Pots apagar el mòbil?
- És que si l’apago...
- Aquí està. 

L’únic moment d’autèntica llibertat és quan entres en una zona sense cobertura. I la reacció del bon esclau voluntari és enfadar-se.

dissabte, 16 de setembre de 2017

La campanya pel NO de l'1-O és il·legal i, a més, invisible


A part d'Albano Dante Fachín, líder de Podem Catalunya, qui més està decidit a votar NO l'1-O? I, sobretot, qui més farà campanya per anar a votar NO?
Potser no s'han donat compte tots els partidaris de la Dependència de l'oportunitat que se'ls presenta. Em refereixo a tots els contraris a la independència que no són del PP (ni del seu appèndix C's).
S'entén que el PP vulgui sabotejar el referèndum (i també C's). El referèndum, si té èxit, i assoleix una participació potable, pot acabar amb l'independentisme, ja sigui amb l'assoliment de la independència (que acabaria amb la necessitat de ser independentista) o amb el seu rebuig (que ens deixaria en una situació a l'escocesa, amb una independentisme a la baixa). I això, el final de l'independentisme, és un escenari (com m'agrada aquesta paraulota de l'argot polític: Es-ce-na-ri!) és un escenari desastrós per al PP. Significa que ja només els quedaria Veneçuela com a trist punt de distracció de les seves putrefaccions. Déu guardi l'independentisme molts anys! I a Maduro, ídem!
I dintre del pitjor escenari, segurament el pitjor-pitjor seria una victòria del NO en el referèndum. El govern espanyol hauria de donar com a bo el resultat d'un referèndum declarat il·legal. Haurien de donar com a bo un resultat produït gràcies a centenars de milers de "fora de la llei" que, tenint una posició nacional semblant a la seva, han optat per la "incomprensible" opció de desobeir i anar a votar.
Perquè Rajoy va demanar als catalans que NO anéssim a votar l'1-O. Però a la setmana següent, dubtant de l'efectivitat de la seva petició (l'efecte crida a la contra en realitat), van optar per declarar-nos, als que tinguem la intenció de votar: Abduïts i delinqüents. I vull veure un portaveu del PP explicant que centenars de milers de catalans abduïts han anat a votar NO a la independència en un referèndum fora de la llei.
Ada Colau va queixar-se que el procés oblidava i marginava la meitat dels catalans, els que se suposa que no volen la independència. Doncs bé. No són PSC, una bona part d'Iniciativa, etc (existeix encara Unió?), els que els estan oblidant? Els que els estan escamotejant els possibles avantatges de romandre a Espanya? Els que ens estan marejant a tots amb sermons legalistes que, en boca de tipus que es pretenen d'esquerres, resulten ridículs (què expliquin com es va aconseguir el vot de les dones, el divorci i l'avortament, l'anul·lació del servei militar obligatori, si no va ser amb desobediència a les lleis vigents).
Una gran participació al referèndum pot ser un míssil directe a la línia de flotació del règim de misèries (del 78) que sosté una Família Nombrosa de Vividors (2 reis, 2 reines, etc...)  i emparat en una Sagrada Constitució que van votar i aprovar una minoria de supervivents que ara viuen en residències per a la 3a edat.
EL cas és que el PSC i el PSOE s'han apuntat a allò que s'apunten sempre. A fer costat al partit postfranquista sense calcular que si el règim s'enfonsa, ells també. Companys de naufragi fins el final.
I si, per ventura, el PP se'n surt, cronifica el conflicte català, amb Rajoy com el gat que sempre cau de peu, el PSOE no recollirà cap benefici de la seva "lleialtat" al clan mafiós. Cronificar el tema català porta els partits amb matisos (federalisme tebi, reforma constitucional...)  i corrents internes a completar el desgast i la disgregació que els provoca l'eix nacional.
A mi, que el PSC-PSOE, desintegrant-se, deixi d'enredar i marejar els treballadors amb cants de sirena socialdemòcrates, em sembla perfecte.
Que el PP acabi de desemmascarar-se com el que és i ha estat sempre i torni a la claveguera de la història d'on va sortir, també.
Que tinguem una República Catalana Homologada Europea, fantàstic: Així, estarem en condicions d'assolir el que tenen en els països normals: La possibilitat de ser antipatriotes com Brassens que, en la diada nacional, "es quedava a casa" fugint de la fanfàrria i de les banderes. Així, sobretot, podrem aclarir el camp de batalla a Catalunya i tornar posar a cadascú al seu costat del tauler de joc: Explotadors a una banda i explotats a l'altra, sense eixos transversals.

dilluns, 11 de gener de 2016

Fumata Blanca. El procés no ha mort. S'ha transvestit.

Coses que han transcendit dels acords polítics d'ultimíssima hora:
PER CADA PRESIDENT DE Convergència posat a un costat, s'han de posar dos diputats de la CUP també a un costat, suposem que no al mateix costat. Temps de rebaixes: 2x1.
PEL MATEIX PREU, la CUP cedirà temporalment dos diputats perquè juguin a l'equip de JxSí, amb dret preferencial de JxSí per ser comprats definitivament.
DE LES DUES PARTS NEGOCIADORES, només una ha comès errors i només una es veu obligada a reconeixe'ls. L'altra part (on hi ha els retalladors, els repressors, els embutxacadors de diners públics, etc. i els consentidors aquestes infàmies) ha estat víctima dels errors de l'altra part.
Un dels errors reconeguts per la CUP sembla ser que ha estat la pretensió de ser coherents i complir mínimament el seu programa electoral (Qui s'han cregut que són?). Però el principal error ha estat deixar-se amarar per l'esperit del seu espot electoral que prometia "anar lents per arribar lluny". Hores d'ara la diputada Reguant ja ha demanat perdó per aquesta ofensa. Arribar lluny i anar lents són dogmes que no tenen cap cabuda en una Catalunya moderna, democràtica, competitiva i frenètica.
La CUP, que ens consta que està a favor de la independència, es compromet a no votar en contra de cap de les resolucions que proposi Junts pel Sí per avançar cap a aquesta independència. En concret, si en aquest avançar en el procés hi ha d'haver noves retallades, noves privatitzacions, noves mesures neolliberals d'estimulació salvatge de l'economia (beneïdes per la Troika), augment del pressupost dels cossos policials, etc. que resultin imprescindibles per a la bona culminació del procés, les diputades de la CUP tindran el bon gust patriòtic de menjar-s'ho amb patates.
Amb la seva dolorosa renúncia, Artur MAS ha fet un gran sacrifici i un gran servei al país que li reportarà la substanciosa pensió vitalícia de la que frueixen tots els ex presidents. Els llibres d'història (escrits sota el patrocini d'Omnium Cultural) diran que va ser el William Wallace català i l'artífex de la conversió de la CUP a la socialdemocràcia moderada. La CUP demanarà la seva beatificació.
En els pròxims divuit mesos, a Catalunya no es negociarà ni el preu de la fruita a Mercabarna. Totes les decisions les prendrà el govern JxSí amb el suport automàtic de la CUP. I s'avançarà a tota castanya sense donar temps al Tribunal Constitucional espanyol ni tan sols a convocar la reunió. Ara tots a córrer.
L'anticapitalisme serà declarat il·legítim, inconstitucional i lleig (segons la nova constitució catalana). El neolliberalisme serà declarat fe veritable i força benefactora a Catalunya.
Les diputades de la CUP hauran de vestir segons els cànons del bon gust detallats en document complementari al text de l'acord, per tal de no ofendre la vista de la resta dels diputats i diputades.
Per a qualsevol altra cosa que generi dubtes o incertesa el criteri que prevaldrà serà el de la Junta d'accionistes de CaixaBank.

dimarts, 21 d’abril de 2015

Brots psicòtics

BROTS PSICÒTICS

Poques hores després de succeir l’intent frustrat de massacre a l’Institut Joan Fuster, la Consellera d’Educació (que, segons consta a la seva biografia, és llicenciada en Psicologia), s’apressa a declarar que “tot apunta a un brot psicòtic com a causant de l’agressió”.
Recordem que, per “agressió”, la consellera es refereix a l’apunyalament d’un professor de l’institut i ferides de ballesta i punyal de dues professores i dos alumnes més, així com l’intent de llançar diversos còctels molotov dins de l’institut.
Ens crida l’atenció que abans que l’assassí adolescent hagi estat examinat per l’equip psiquiàtric de Sant Joan de Déu, la consellera ja ha llançat als mitjans de comunicació la seva hipòtesi de treball.
Sense comptar amb l'informe psiquiàtric i amb les quatre dades recollides ja els avança feina als psiquiatres i als periodistes i tertulians.
És el que en podríem dir un abús del títol de psicòloga. I unes bones dots per crear estats d’opinió.
Pel que sabem, l’assassí tenia una llista negra d’objectius. Va arribar armat a l’institut. I, excessiva coincidència, en el dia d’ahir es complia el 16 aniversari de la massacre de Columbine als EEUU. També ens ha arribat que col·leccionava armes i que, en més d’una ocasió, havia confidenciat als companys que tenia aquesta llista d’objectius i que un dia vindria a l’institut a fer neteja.
La suma de tots aquests detalls em fa dubtar, consellera, del seu pronòstic. Com a mínim, fins que tinguem l’informe dels psiquiatres.
Jo em permeto d’especular, no sobre l’estat mental de l’homicida, sinó sobre la seva intenció en llançar a l’aire un pronòstic.
I se m’acut, abans que l’examini a vostè un equip de politòlegs, que la seva intenció (delirant) en crear un estat d'opinió era evitar-nos el pànic col·lectiu. Perquè, és clar, si penséssim que aquesta acció la pot fer qualsevol alumne amb plenes facultats, qualsevol noi normal, només perquè ha jugat a videojocs violents com milers de joves des de fa anys, o només perquè està una mica frustrat amb el vetust i rígid sistema educatiu, potser voldríem entrar tots en pànic col·lectiu i començar a córrer i fugir espaordits en totes direccions.
El que em rebenta d’aquesta genteta que ens governa és que volen evitar a tota costa que prenguem mal, ens consideren immadurs i mancats de responsabilitat (no suporto el seu paternalisme ni les seves mirades condescendents). Els interessa creure que no estem preparats per sentir i admetre que hi poden haver malparits de tretze anys capaços de sortir de casa armats i disposats a matar per donar-se el gust i per un instant de fama com els de tants casos als EEUU.
Ens volen protegir de la maldat, emmascarant-la?
O ens volen protegir de la nostra pròpia maldat?
S'ha imaginat, la senyor Rigau, el cercle social de les víctimes anant a linxar l'"angelet" i els seus pares?
Pretenen fer-nos creure que la crueltat i la maldat es poden mantenir a ratlla a base de fàrmacs i d’un “seguiment curós”? I creant estats d'opinió tous?
Sabem que el “nen” es va posar a plorar en el moment que el professor d’educació física el va aconseguir reduir. 
Jo també llanço una hipòtesi: Quin gran actor! I també: Quin psicòpata més incompetent! Ja creixerà.
Aquesta és la meva hipòtesi. I estic disposat a retirar-la quan llegeixi l’informe dels psiquiatres.
Perdoni’m, senyora Rigau, però els humans som capaços del millor i del pitjor. Amb deu anys, amb tretze anys i amb noranta anys. Són les guerres, un brot psicòtic col.lectiu?
Es pot admetre que en la maldat hi ha com a mínim, inconsciència i carència d’empatia. La pertorbació mental i la psicosi són un percentatge molt mínim de les accions criminals.
Vostè ha estat massa ràpida, per al meu gust, consellera.

Podria també ficar-me amb el lamentable ministre d’Interior Jorge Fernàndez Diaz que relaciona el crim de l’institut amb els valors de la societat. Els arguments d’aquest senyor em semblen d’una tal deficiència intel·lectual i moral que penso que no paga la pena perdre-hi el temps. Però, una cosa sí que es pot dir: Té la gràcia de contradir sense voler la consellera: La societat, segons ell, produeix aquests monstres i, per tant, no seria un cas insòlit i desgraciat, sinó que, ja ens podem preparar. M’imagino el Consell de Ministres del PP fregant-se les mans davant la possibilitat que es creï un nou front de distracció per a la població si es posen de moda els rambos d'institut.
Amb la inoperant "violència" anarquista i amb el jihadisme esporàdic, no en fan prou.

divendres, 27 de febrer de 2015

El fracassat pronòstic del final de la televisió a mans de les plataformes de videos i les xarxes socials

(o la Síndrome de l'"Havaneres & Rom cremat")

Fa un any vaig tenir una revelació:
Passava pel davant d'un d'aquests actes festius inevitables (segurament obligats per lleis consuetudinàries que es perden en la memòria) de les Festes Populars, aquests actes que en el cas de no programar-se provocaria caigudes fulminants de responsables i organitzadors,
em refereixo, és clar, a l'entranyabilíssim
Recital d'Havaneres amb rom cremat
(servit en gots de plàstic molt precaris)
que apareix programat sempre-sempre a mitja setmana de festes.
Cal veure la felicitat serena i lleugerament etílica que desprenen els assistents, tots ells asseguts en incòmodes cadires plegables de lloguer (cosa que no impedeix que es moguin déu-n'hi-dó amb quin garbo d'un costat a l'altre imitant els vaivens de la mar que suggereix el ritme de l'havanera).
Però la revelació no ha estat explicada encara. Ve tot seguit.
Per primer cop vaig perdre un temps observant aquella humanitat lliurada a la música i a la dolçor de l'alcohol  i així va ser com vaig caure de cop en el fet espaterrant que aquelles dones i homes (agrupats per matrimonis per regla general) formaven una estampa exacta i igual a la de qualsevol altre públic d'Havaneres & Rom cremat d'altres festes populars al llarg del país català, i, pitjor encara, exacta i igual a la de qualsevol època anterior. El mateix aspecte, estil de vestir, edat (entre 50 i 90 anys) i manera de bellugar-se al so de l'orquestra. Eren els mateixos éssers estovats per la música havanera i el rom de fa vint i trenta anys.
EL primer pensament va ser molt inquietant. Seria el mateix públic, un grup humà conservat d'alguna manera al llarg dels anys per mantenir aquest aspecte de feliç Tercera Edat filohavanèric? Uns nosferatus especialitzats que només surten del seu dipòsit en ocasió de les festes?
Vaig descartar la hipòtesi paranormal i em vaig centrar en una  nova teoria.
No sé si resulta menys inquietant.
En algun moment de la nostra vida hi ha un relleu generacional. D'una manera bastant imperceptible ens transformem en els nostres pares, oncles o avis. Adoptem els seus gustos, vestuari, opinions. I ens desprenem dels hàbits juvenils com de l'acné. No sé si és gradual o són canvis quàntics. Ens descuidem un moment i, de cop i volta, estem aturats al davant d'un recital d'havaneres, ens deixem caure a la cadira i ja estem atrapats en una terrible metamorfosi.

I bé, no cal gaire imaginació per estendre aquesta teoria a altres àmbits. Què trigaran molts a complir quaranta o cinquanta anys i abandonar les xarxes socials i la càrrega i descarrega de continguts audiovisuals a internet, deixar-se caure en el sofà, o millor encara, en l'antiga butaca amb orelles de l'avi, i deixar-se abduir per programes de nens cantors, reforma i venda de cases al Canadà o reallitys de virtuosisme bricollatger?
Com si formés part d'un mecanisme de l'espècie. D'unes instruccions a l'ADN que es disparen en algun moment de la nostra vida.

És terrible, els juke-box, els discos de vinil, les havaneres, els mobles de fòrmica, els pokémon, ens acompanyaran fins al final de la nostra espècie sobre la terra.

dimarts, 7 d’octubre de 2014

La confessió de l'activista diletant

Jo CONFESSO

Confesso haver practicat l’activisme inconstant.
Un cert diletantisme
incompatible amb la responsabilitat
i el compromís.

La meva naturalesa és voluble.
No em defineixo
i em mullo només en algunes ocasions.
En la majoria, no.

Sort que tothom
(en aquest matx privilegiats vs. desposseïts)
no és igual que jo.

Sóc curiós.
Sóc inconstant.
I em falten hores de son.
I al dia li falten hores
per tot el que em proposo fer.
La dispersió em mata.
Però també em mata
la constància.
I les convocatòries estan massa separades
en l'espai
i juntes en el temps
per a poder ser a tot arreu on vull ser...

Confesso que no abandono la nau al final.
Acostumo a fer-ho després de les rates i abans de la tripulació.

Tinc vocació
de superheroi de les classes populars.
Però em falta cos
i unes quantes aptituds.
No tinc cos per posar-me al davant de la policia
a l’hora que es reparteix estopa.
Ni serenitat per posar-me
al davant dels focus
a l’hora de les desqualificacions.

Si algú m’ha confós amb
un activista valent.
Que vagi a l’òptica.

En les meves fantasies
salvo ancians i estudiants esporuguides
de sota de les botes
i les porres.
A l'hora de la veritat
fujo en el mateix paquet
de tots els reservistes.

Vaig tenir la meva època
contrafòbica.
Contrafòbia: Quan el pànic es transvesteix
i enganya tothom
amb grans gestos temeraris.
Fins que algú em va desemmascarar.

Potser els qui es posen a primera línia de foc
són els equivocats o els bojos
o els  campions de la contrafòbia.
Però gràcies a ells
s'aconsegueixen
grans petites victòries
en el bàndol del
precari pressupost
i de la insuficient preparació tàctica.
Miracles.
Tresors col·lectius que van quedant
("para pasmo y asombro" dels que ens rellevaran).

Confesso haver anat a reunions de comissions de treball
i a assemblees
més enllà de les meves possibilitats.
Confesso haver llançat bones idees
i alguna d’aprofitable.
La majoria, fruit de la improvisació feliç.
Sense preparar.
Hauria d’haver practicat la continència.
¿Qui llança idees a l’àgora,
com qui es desfà dels pongos de casa,
perquè altres, els manobres lleials a la causa,
s'encarreguin de materialitzar-les?

El subterfugi “Cadascú fa el que pot”
em va de perles.

Els que em van precedir i els que em segueixen en edat i generació
estan bastant més ben preparats que jo:
El meu "temple" es va forjar
en els anys vuitanta.
L'edat d'or del tansemenfotisme i de
la joie de vivre. I de la desil·lusió.
Ja podeu imaginar quina mena
d’activista polític puc ser jo.
Un agitador, com a molt.
I ja és bastant.
Un troll de les xarxes en el bàndol equivocat.

Confesso ser una de les potes
que coixeja de la cadira
antisistema.

dijous, 3 de juliol de 2014

ELS XIMPANZÈS GOVERNEN EL MÓN



Dos experiments sobre conducta esmentats i comparats per Gerd Gigerenzer a Decisions Instintives (La intel·ligència de l’inconscient). Els primer, amb ximpanzès. El segon, amb humans.
En el dels ximpanzès, es van escollir divuit individus i les van repartir en nou parelles. Un ximpanzè ocupava un recinte i l’altre, el recinte contigu. Els ximpanzès de cada parella no estaven emparentats genèticament ni havien compartit experiències. Eren perfectes desconeguts.
Un dels ximpanzès disposava de dues manetes. Quan accionava la primera maneta, obtenia una banana. Quan accionava la segona, queia una banana en el seu recinte, i una altra en el recinte del costat. Al principi de l’experiment, al recinte del costat no hi havia l’altre ximpanzè. El promig de vegades que els ximpanzès accionaven una o altra maneta, quan no estava present l’altre, era gairebé igual. Tant els donava que caigués una o dues bananes si la segona banana queia fora del seu abast. El benefici era el mateix.
En posar-los un ximpanzè al costat, els resultats van variar. Van augmentar considerablement les vegades que accionaven la maneta d’una sola banana, malgrat que l’altre ximpanzè demanava, implorava i xisclava que accionés la maneta que proporcionava menjar també per a l’altre ximpanzè. I malgrat que el benefici per ell era el mateix amb una o altra maneta.
    L’experiment demostrava que els ximpanzès no senten cap empatia, cap interès per beneficiar individus de la seva espècie amb els quals no estiguin emparentats o amb els que no hagin conviscut. És més, d’alguna manera senten que no han de beneficiar individus que no sigui del seu grup.

    En l’experiment dels humans (també molt clàssic), anomenat Joc de l’ultimàtum, un individu rebia una determinada quantitat de diners, deu dòlars (en deu bitllets d’un dòlar). I se li proposava que se’ls repartís amb un altre individu, desconegut, tancat en una altra habitació, al qual no podia veure ni sentir. La regla era que si el segon individu considerava que el repartiment no era just, podia rebutjar-lo i aleshores tots dos perdien els diners. La majoria dels “repartidors” oferia quatre o cinc dòlars al “receptor”, per tant optaven per un repartiment equitatiu o força equitatiu. També hi va haver casos d’ofertes no tant equitatives. En la majoria d’aquests casos els receptors rebutjaven el tracte, malgrat que d’aquesta manera ho perdient tot (a l’igual que els “repartidors) perquè no toleraven sentir-se tractats de forma injusta.
    Davant de l’objecció lògica que la regla de perdre-ho tot si el receptor rebutjava el tracte més que altruisme pur, fomentava un altruisme interessat en els repartidors, es va fer l’experiment eliminant-ne la regla.
    La majoria oferien una part dels seus diners i no s’ho quedaven tot, malgrat que això ja no es penalitzava.
    Aquí els resultats ja variaven bastant segons l’edat, condició social, cultura, dels participants. Entre estudiants universitaris d’Estats Units, Europa i Japó, normalment es quedaven un 80% i regalaven un 20%. Els adults d’aquestes poblacions donaven més, de vegades, fins i tot, la meitat. Encara es donaven resultats més altruistes entre nens i entre poblacions de cultures dels boscos tropicals de Sud-amèrica, sabanes africanes, deserts de latituds altes de Mongòlia i altres indrets remots.
    Gerd Gigerenzer conclou, comparant els dos experiments, que aquesta capacitat per l’altruisme i per empatitzar amb individus humans que no coneixem, ens distingeix dels primats i, en concret, dels ximpanzès.
    Portant aquestes conclusions a l’àmbit polític i econòmic, no costa gaire adonar-se que el Capitalisme és un sistema basat en principis ximpanzès. La competitivitat entre individus i entre corporacions a la recerca del màxim benefici és una actitud més ximpanzè que humana.
Les retallades de drets socials, de prestacions, per beneficiar la iniciativa privada, les podria signar la mona Xita.
La dona enxampada en un camp de futbol i expulsada del Barça ... No feia el goril·la, es comportava com ximpanzè, només solidària amb els seus jugadors i amb els feligresos del seu club i amb la gent de pell blanca.
L’enèrgumen agredint un xinès al metro fa uns dies també mostrava tota la seva essència ximpanzè.
El racisme és plenament ximpanzè, amb l’agreujant de la maldat i lletjor conscient dels actes.
La conducta corrupta dels nostres dirigents, embutxacant-se diners, traficant amb influències i fent-se les leis a mida, per afavorir les seves famílies, els seus grups, els seus correligionaris, és simiesca.
La conducta dels dirigents de les grans multinacionals, simiesca.
Estem en plena guerra simis contra humans. En els carrers, en les institucions polítiques i jurídiques, en els fòrums internacionals i, sobretot, dintre de cadascú de nosaltres: la resistència a evolucionar contra l’impuls de fer-ho, la batalla interna per estendre la nostra empatia cap a la resta de l’espècie humana que pobla el planeta i , per extensió, la resta de sers vius. Aquesta és la dificultat que sentim per fer-nos solidaris, per treballar en cooperació, per pensar col·lectivament. EL ximpanzè que xiscla dins nostre.
Una victòria momentània o definitiva dels qui detenten el poder en aquests moments, ens portaria a la pel·lícula El planeta dels dimis: Governats per ximpanzès erectes i depilats, però ximpanzès als efectes que ens interessa.