«Jo
mai no he volgut ser investigador privat. No té res a veure amb mi.
El que té a veure amb mi, de sempre, és la pirotècnia. Castells de
focs, piromusicals… Pirotècnia, en una paraula. Parlo del tot
seriosament. No és un caprici passatger. Realment em veig en un
futur pròxim treballant per a una empresa de focs artificials,
creant nous dissenys de candeles amb coets, carcasses de palmeres i
salzes, volcans, cascades, petards xiuladors, trons, sortidors, i, en
els finals de festes, fent-los volar amunt per encendre la nit amb
una majestuosa tempesta d’esclats colossals i de flaixos de llums
de tots els colors possibles de la gamma...
»No
pretenia explicar un castell de focs a ningú. Només volia deixar
clar el meu nivell d’implicació emocional en el tema i que no
quedés cap dubte de quina és la meva vocació. No crec que sigui
demanar molt, que a algú li respectin la vocació. El problema no és
ja que me la respectin, és que ni tan sols em presten atenció. O
dec ser jo, que no m’explico prou bé. O amb suficient energia. O
potser, al final, el problema és que tinc tres generacions de
detectius per damunt meu. Retrocedint, tenim el tiet Ferran, l’avi
Manel i la iaia Fermina -la primera dona del meu avi-, i el fundador,
el besavi -que no recordo com es deia, i que no vaig arribar a
conèixer-. Suposo que és una dinastia massa consolidada per poder
escapar-me’n de la nit al dia:
»Els
Sauqué-Monerris,
Detectius
de Tota la Vida.
»O
sigui que és això, i també la meva falta de proactivitat, o sigui
d'iniciativa, el que m'ha fet acabar a l’agència de la família.»
