dijous, 6 de febrer de 2020

GRANDIÓS FINAL DE FESTA - Fragment

«Jo mai no he volgut ser investigador privat. No té res a veure amb mi. El que té a veure amb mi, de sempre, és la pirotècnia. Castells de focs, piromusicals… Pirotècnia, en una paraula. Parlo del tot seriosament. No és un caprici passatger. Realment em veig en un futur pròxim treballant per a una empresa de focs artificials, creant nous dissenys de candeles amb coets, carcasses de palmeres i salzes, volcans, cascades, petards xiuladors, trons, sortidors, i, en els finals de festes, fent-los volar amunt per encendre la nit amb una majestuosa tempesta d’esclats colossals i de flaixos de llums de tots els colors possibles de la gamma...
»No pretenia explicar un castell de focs a ningú. Només volia deixar clar el meu nivell d’implicació emocional en el tema i que no quedés cap dubte de quina és la meva vocació. No crec que sigui demanar molt, que a algú li respectin la vocació. El problema no és ja que me la respectin, és que ni tan sols em presten atenció. O dec ser jo, que no m’explico prou bé. O amb suficient energia. O potser, al final, el problema és que tinc tres generacions de detectius per damunt meu. Retrocedint, tenim el tiet Ferran, l’avi Manel i la iaia Fermina -la primera dona del meu avi-, i el fundador, el besavi -que no recordo com es deia, i que no vaig arribar a conèixer-. Suposo que és una dinastia massa consolidada per poder escapar-me’n de la nit al dia:

»Els Sauqué-Monerris,

Detectius de Tota la Vida.

»O sigui que és això, i també la meva falta de proactivitat, o sigui d'iniciativa, el que m'ha fet acabar a l’agència de la família.»

dimecres, 5 de febrer de 2020

GRANDIÓS FINAL DE FESTA - "Making of."



Grandiós Final de Festa havia de formar part de Com serà la fi del món, que em va publicar Edicions 62, el 1996. L'editorial va considerar que era estrafolari incloure-hi una novel·la, per acompanyar un recull de textos més breus (relats, assajos ficticis, microcontes...), tot i que estava molt clar que la proposta era multi-gènere i descaradament heterodoxa.

No els ho vaig poder discutir. Era estrafolari, certament. Però a mi això no em semblava un problema. Ells no van veure justificat augmentar el llibre en cent-cinquanta pàgines més.

El cas és que, per a mi, Com serà la fi del món va quedar incomplet. Fins ara, vint-i-quatre anys més tard. Els dos llibres, encara que publicats per separat, formen un conjunt, un compendi exhaustiu de formes d'extermini.

No era només un capritx de creador amb pretensions (que també), Grandiós Final de Festa aportava una reflexió essencial sobre el mil·lenarisme que faltava al primer llibre.

El pressentiment o el vaticini d'un final dels temps es presenta en forma de temor. Però aquest temor dissimula un desig profund. Un desig radical de canvi, de neteja a fons. I, encara més que desig de canvi, de revenja salvatge.

Aquest desig no arrela en qualsevol, és clar. Cal formar part de la legió dels oprimits, dels maltractats, dels esclaus. Totes aquelles criatures del Senyor que lluiten o clamen per un destí millor i són esclafades, quan la força del grup no és suficient per aturar l'escalada de violència contra ells.

De manera que es pot dir que la fi del món és l'encàrrec que es fa a forces superiors, com una demanda de responsabilitats pels greuges rebuts.

"TU has creat aquest Despropòsit Còsmic. A TU et toca posar-hi remei.

I si no ho fas TU directament, guia la meva mà i infon-me el valor necessari, per complir jo l'encàrrec."

L'apocalipsi és una forma de catàstrofe planetària selectiva, quirúrgica. Això no existeix. O no ha existit fins ara.

Quan molts coincideixen en un desig obscur, de vegades propicien la seva materialització.

Quan els poderosos, eufòrics perquè ningú no els para els peus, porten al límit el sadisme contra els dominats, l'apocalipsi truca a la seva porta.