Referèndum conjugal

«Cada matí, quan em llevo al costat de l’estimada, me la miro, amb la mirada neta i pura que proporciona el descans de la nit, i em plantejo:
- Vull continuar amb ella?
»Així renovo cada dia la decisió, el contracte entre els dos. Si el vaig signar lliurement en el seu dia, si ningú no em va posar la pistola al pit, he de continuar podent plantejar-me si vull continuar amb ella, lliurement.
»Ella -crec- també es fa el mateix qüestionament.»

M’ha arribat el relat d’aquest exercici per dues bandes diferents. He de suposar que hi ha més d’un ciutadà (o parella de ciutadans) modèlic i evolucionat que practica aquest exercici d’higiene conjugal. Me’n puc imaginar uns milers amb els que potser em creuo pel carrer o, fins i tot, amb els quals he mantingut una conversa, sense sospitar que són d’aquests que cada matí renoven el seu compromís i el seu retaule de sentiments amb la parella.
Jo no goso d’apuntar-me a aquesta moda.
No tinc tan clara la bondat de l'exercici.
No la tinc gens clara!
Em desprèn un tuf d’autotrampa de les més esveltes.
Quan hom es planteja aquesta consulta matinal, hom sap -o hauria de saber- que ha d’acabar passant com en les consultes populars. Sempre ha de guanyar l’opció oficial. El SÍ.
En el referèndum conjugal, el NO és impensable, perquè, si et despertes amb l’humor canviat -amb les sentiments canviats, volia dir-, el més probable és que aquell matí desconvoquis la consulta i te’n vagis directament a la dutxa, després a l’esmorzar, després a treballar i, a la nit, els teus sentiments tornen a ser els de la setmana anterior -oh, quin descans!- i qui dies passa, dies empeny.
Però suposem que algun d’aquests éssers evolucionats, va un matí i es desperta i es diu, clar i rotund: “No, no vull continuar amb ella -o amb ell-.” Hem de suposar, per una lògica natural, que en el referèndum del matí anterior al d’aquest NO, va dir SÍ, però un SÍ ja amb matisos i reticències, i la cosa del deteriorament de la relació va anar cosificant-se al llarg d’aquell dia. I va esperar a passar el son reparador de la nit per constatar si la cosa evolucionava cap al NO consolidat. Tanmateix, es pot dormir en aquestes condicions? Es pot tenir el cap clar l’endemà després d’una nit així?
En un altre supòsit, pots dir-te SÍ, cada matí, traint el desig legítim de dir NO, perquè entren en joc altres variables (fills, hipoteques, recursos econòmics, amics comuns, electrodomèstics comuns). Vista així, la traïció dels teus desitjos i voluntats, la teva renúncia conscient, la trobo d’una gran dignitat.
El resultat de centenars de consultes matinals d’aquesta parella modèlica és -sospito- anar estrenyent el llaç que els uneix i que aquest sigui com més va més agradable, més sedós cada dia, més irrompible. L’exercici responsable de la democràcia, practicat cada dia, amb constància, et fa cada dia menys lliure. O, per ser més exactes, restringeix progressivament la teva llibertat de moviments i la teva llibertat de sentiments.
No recordo un exercici d’autoengany tan sublim com aquest.
Els autoenganys es consoliden i reemplacen la veritat. I després costa molt trobar la veritat en el quarto dels mals endreços.
No hi ha cap disciplina en la que ens en sortim millor que en l’art subtil de l’autoengany. Si el resultat ha de ser NO, jo no convoco el referèndum. M'oblido de convocar-lo.
Qui arriscaria tota una relació d’anys per un “avui m’he aixecat amb el peu canviat”?
No, no ho tinc clar.
No puc creure’m el romanço que estic dormint al costat del meu amor perquè sóc un ésser lliure que estima lliurement i viu lliurement amb qui ha escollit lliurement fer-ho, i lliurement renovo cada matí aquesta tria.
La llibertat conjugal i la llibertat política no acabo de veure que s’exerceixin en l’elecció serena i molt civilitzada del SÍ o el NO.
Més aviat, ubico l'exercici d'aquestes llibertats esmentades en el drama i en la lluita, i en el mantenir-se dret i despert, per estar preparat per a l'arribada constant d'hordes d'idees romanceres.