Que tremendA és la Grip A!

Resulta molt curiós: Ara que, segons la consellerA MarinA Geli, s'ha convertit en epidèmia, la Grip A ocupa menys portades i menys espai interior en els diaris i menys minuts als telenotícies, que quan "estava venint". La grip Porcina, ara Grip A, tenia més bona pinta, més entitat com a plaga i com a matèria informativa suculenta, quan era un embrió de notícia.
Ha canviat el concepte de notícia. És notícia el succés abans que es produeixi, abans que es converteixi en un fet sòlid. La notícia és la predicció. Com la fi del món, la catàstrofe mil vegades anunciada que mai no cristal.litza i, malgrat això, és notícia. El panorama informatiu que ens espera: No és el tsunami sinó la seva predicció, el que vindrà en els grans titulars: "Arriba un tsunami a les platges de Benidorm!!!" El pas del tsunami, amb els seus morts i les seves destrosses, el còmput final, serà un a peu de pàgina breu i discret. Ni tan sols hi haurà morts, alguns contusionats a tot estirar. La consumació de la notícia, segons el nou model, implica decepció i rebaixa.
Una altra novetat: Les neonotícies vénen amb el seu marxandatge. "Arriba la grip A!!! Ja pot adquirir el kit complet: tapaboques, guants, kleenex especials, gel d'alcohol, tamiflu i vacuna." Inclou una figureta del virus -sèrie limitada i numerada-. El negoci es fa abans. Com els pisos, que es vénen sota plànol. Els governs (és a dir, tots nosaltres) han pagat vacunes sota plànol d'un virus poc clar. Les vacunes, naturalment, també són poc clares.
Jo estic alteradíssim. Tenia previst adoptar totes les conductes de risc per augmentar les possibilitats de contagi. Durant dies he tocat amb les mans nues totes les superfícies possibles: vidres, recolzabraços, barres, seients, dels mitjans de transport públic i, tot seguit, em posava els dits als ulls, a la boca, dins del nas, per augmentar les possibilitats d'adquirir la temible malaltia. I ara ens adonem que el risc real de mort és ridículament baix. I que la humanitat s'enfronta a una malaltia penosament vulgar. Una Grip tan vulgar com l'altra.
"L'amenaça fantasma". Sempre en les típiques produccions de Hollywood, el més espectacular és el tràiler, la promoció i el marxandatge. I el millor, en el cas de la preqüela d'Star Wars, era el títol. Oportuníssim:
"Bin Laden, el Terror de la Humanitat!"
"Armes de destrucció Massiva a l'Irak de Sadam!"
"InfluenzA Attacks!!!"
"Agora! d'Amenábar!"
Vivim en una època sense història. Els fets es produeixen amb guió previ, de pel.lícula de sèrie B.
Fàbrica d'il.lusions i decepcions.
Banda d'ineptes!!!
On s'amaga el terrible flagell de la barbàrie que havia de posar la civilització a la vora del precipici? On s'amaguen les terrorífiques armes de destrucció massiva que ens apuntaven a tots?
On s'amaga l'increïble talent i genialitat del director hispànic més talentós i genial de tots els temps?
En el moment de la història que hi ha més sequera d'idees a Hollywood, se'ls acut de posar-se a fabricar notícies amb el dubtós pretext de reactivar l'economia.
Naturalment, són incapaços de generar successos tremebunds de debò.
Confio que les forces de la naturalesa ho sabran fer millor.
Espero l'arribada del meteorit amb un cucurutxo de crispetes.

Caminar sobre les aigües

En aquest context de la civilització estressada –i només en aquest- sorgeix el paradigma de la Nova Era o New Age, com una xarxa de refugis, de bombolles de pau on obtenir un respir. La Nova Era i els seus exercicis de respiració, els seus quiromassatges, les seves aromes, risoteràpies i musiquetes inofensives, doncs, no aspiren a canviar el món. Al contrari, són una estratègia sibil.lina del mateix estrès per tal d’allargar l’agonia de les seves víctimes, per tal que la guerra sembli més suportable, i així, com qui no vol, anar escampant el seu imperi.
I heus aquí que un dia jo mateix sento que he assolit nivells aristocràtics d’estrès, aquell punt de massa crítica en el qual les meves cèl.lules entren en ebullició, en que la ment espurneja com una radiant supernova en la fase prèvia a l’esclat, en que la geometria de l’espai es torna capritxosa i en que ni tan sols ve de gust un bon polvo. Em tanco al lavabo i em dic: “M’enfonso.” Me’n vaig de cap a la depressió (aquesta beneïda vàlvula d’emergència quan l’estrès arriba a cotes intolerables).
I tot seguit em dic: “¿I si en lloc de deprimir-me busco una bombolla on em pugui refugiar?” Però un rotllo diferent, un rotllo que no sigui coixins per terra, aprendre a respirar, aromateràpia i pòsters amb frases sublims.
Molt oportunament, fa poc ha caigut a les meves mans un prospecte en el qual se m’ofereix la salvació. Sense vacil.lacions, en faig ús i truco:
- “Ingràvid”, hola! - per com sona la veu de qui m’atén, ja em sento transportat a un món de pau i lleugeresa.
- Hola! Sí... Això... Volia demanar hora.
- ¿Per a massatge o per a flotació?
- Per a flotació, naturalment.
Per “flotació” s’ha d’entendre el següent: Passar una hora sencera de remull dins d’una càpsula, a les fosques. Segons sembla, l’invent té el seu origen en el programa de preparació dels astronautes. ¿Si no he de viatjar pròximament a Mart, quin benefici em pot aportar aquesta experiència tan singular?
En un article publicat en una revista del ram de l’anti-estrès, venia aquesta rutil.lant descripció: “Aquesta teràpia relativament nova és una singular i agradable manera de fruir d’un profund estat de relaxació en un element primari, mentre deixes que l’estrès i els achaques de salut aflorin a la superfície i s’esvaeixin.”
Disculparem el redactor per dir-ne “element primari” de l’entranyable aigua de tota la vida. El truc que et permet flotar i obtenir els beneficis promesos és que els 600 litres d’aigua que conté la càpsula estan amanits amb 300 quilos de sals d’Epsom, quasi en la mateixa proporció que es dóna a la Mar Morta. Gràcies a això, m’asseguren que tindré “sensacions antigravitatòries”. Encara millor: M’asseguren que assoliré un estat semblant al que s’obté amb la meditació. Eureka: ¡El nirvana exprés! Sense haver de passar pel fotimer d’hores d’avorriment, contorsions i exercicis de desobstrucció del diafragma de la via tradicional!
En el local em rep el mateix Anthony Perkins de Psicosis: El conserge d'Ingràvid em cau bé. És eixerit i tímid a parts iguals, i espero que no amagui una doble personalitat sinistra. Es veu que treballa a gust en aquest establiment tan particular. Ell mateix sembla que floti. Les seves frases i la seva veu són tan lleugeres com el pol.len. Segur que abusa de les sensacions antigravitatòries en hores fora de servei.
Al final d’un corredor de nau interestel.lar trobo la “sala de flotació nº 2”. El disseny de la càpsula és un encert i felicito el dissenyador. És una banyera ovalada amb tapa, sense cap aresta ni vèrtex, tot línies corbes. No cal estar molt introduït en teoria psicoanalítica per veure que és –descaradament- un ventre, una versió cool del ventre matern a escala 10:1. La forma de l’artefacte no admet dubtes. Seré un fetus satisfet.
Anthony Perkins m’orienta i m’imparteix les instruccions i, sobretot, em convenç que no em passarà res de desagradable a dins. M’explica que l’aigua no arruga ni resseca la pell. Està ben neta, acabada de depurar i a una temperatura molt agradable.
Em deixa sol. Em despullo, prenc la dutxa reglamentària. Arriba l’hora de la veritat: Introdueixo un peu a l’aigua superdensa. Em poso els taps a les orelles. Em deixo relliscar. Faig baixar la tapa i apago el llum.
Sí, sens dubte, és impossible enfonsar-s'hi. Floto en un consomé espès. Únicament el cap -deu ser pel pes de les preocupacions-, se m’enfonsa una mica. M'hi poso el coixí cervical i ja floto de manera impecable.
Comença el viatge a la relaxació suprema.
En no estar sotmès a la tensió ni a la força de gravetat, els músculs es veuen obligats a relaxar-se. Em sembla veure com l'estrès i els achaques de salut es desprenen de mi, fastiguejats, afloren a la superfície com mosques ofegades i s’esvaeixen.
Blup - blup -blup - blup.
Dec estar mort. Aquest silenci, aquesta foscor, aquesta soledat, aquesta absència d’estímuls, aquesta absència de to muscular, ¿quina altra cosa podrien ser? La meva vida és un riu que ha anat a parar a aquesta mar encapsulada.
Blup - blup -blup
¿I ara, què és el que tenim aquí? Sembla el conserge Perkins venint del fons de la càpsula, caminant sobre aquestes aigües, com el Messies Superstar.
¿Estic dormint o drogat? ¿O és el barquer que ve a buscar-me per passar-me a l’altra riba?
“Benvingut al rebedor del cel”, em diu, amb la seva veu sedant. “Tens a la teva disposició un extens catàleg d’opcions de Més Enllà. Pel preu de la sessió, se t’ofereix el cel a la pròpia Terra. ¡Benvingut a l’eternitat joiosa!”
¡Quina verborrea que gasta el conserge! M’atabala. Així doncs, se m'ofereix un avançament de la meva mort, i la càpsula, el meu digne sarcòfag.
“¿Cel o paradís?”, pregunto per fer-me l’interessant.
“Paradís és el que vam perdre, i cel, el que aspirem a guanyar-nos”, respon, superant Paulo Coelho en pedanteria lírica, “però són exactament el mateix, en el fons i en la forma. Cel i paradís són tots dos una recreació ampliada d’aquella fonda gratuïta d’una sola habitació: el ventre de la mama. De la nostra experiència intrauterina, de la seva enyorança, provenen els atributs del cel que Ingràvid es complau de posar a la disposició dels seus clients: Menjar, beguda i allotjament inclosos, absència de compromisos a l’agenda, oblidar-se del dentista i del callista, dels exàmens mèdics i acadèmics, del despertador, de fer cua a l’oficina d’ocupació. Vida en règim de caprici, l’estat de gràcia perfecte.“
“¿I a aquests ateus i materialistes recalcitrants, els passa, aleshores, que no van tenir una bona vida fetal?”
“Al contrari. El no res en el que creuen els ateus és un eufemisme intel.lectual. L’ateu rebutja el Sant Pare i el seu regne celestial amb nuvolets perquè li sona a escola-bressol cursi (malgrat tot, Miquel Àngel: ¡quin gran publicista!). Inconfessadament, l’ateu creu en la foscor silenciosa, càlida, acollidora, segura i coneguda, de la mare. Aquest és el seu íntim anhel de Més Enllà..."
"Quin Gran Ganàpia Edípic, el bon Nietzsche! Mata el Déu-Pare per tornar a la Mare i tenir-la per ell sol!"
"Exactament... L’ateu és el nostre client més fàcil de conformar. En té prou amb la càpsula pelada, sense cap escenografia aparatosa afegida.”
“No és el meu cas”, aclareixo, “perquè les meves aspiracions mai no han estat modestes.”
“Et puc oferir una solució que està tenint molt d'èxit darrerament: La recreació del gran Mar Còsmic on es fonen les consciències en una Gran Germandat.”
“¡Ecs¡ ¡No continuïs! Aquest idea del retorn a la Unitat Còsmica, a aquest gran mar d'animetes com plàncton que prediquen Jodorowsky i altres neogurus em fa venir basques. Això d'haver de compartir la Unitat Eterna amb segons qui, en plan Festival Hippy... No sé si m'entens...”
“Perfectament. I ja sé què estàs buscant... Ale hop!”
El conserge s'acomiada després de fer un gest graciós amb la mà, com de fada fadrina. La càpsula s'inunda de llum. Allò que ens sobreviu, la quinta essència destil.lada de tota una vida, l'eteri i lleuger, aquella cel.lofana subtil, un cop lliure de la carcassa, té l'antull d'anar de passeig cap amunt, i ascendeix, ascendeixo com una sonda meteorològica. Emergeixo com d'un mar a un ambient més lleuger. Una illa. Sé que és una escala. Sóc un viatger en trànsit. Hi ha una caseta modesta, confortable, estil fonda.
Continua sent un úter, en versió més oberta, exterior, amb unes vistes espaterrants: un cel diàfan i enlluernador travessat per ramats de núvols graciosos. La casa rústica i confortable desprèn aromes de neteja i desinfecció i de menjar de fonda cuinat amb llenya. En el portal m'espera un àngel. És un calc de Najwa Nimri a Lucía y el Sexo:
- Hola, Òscar, aquí cuidaremos de ti -diu la Nawja Nimri dos, amb un somriure pertorbador, una calidesa honesta i una veu que és una combinació de cotó i de frescor de suavitzant.
Després de ser cuidat, amanyagat, consentit, banyat, empolvorat, massatgejat i convidat a sopar, estic preparat per a aixecar el vol. ¡Cap amunt, doncs! Casella final. Aquí la tenim. El Deliri Blanc, la Il.luminació dels budistes. La gran llum, vella coneguda, que va agafant més intensitat com els fanals del carrer al capvespre, fins que resplendeix de mala manera. Creixo i creixo, sóc un air-bag sense límits, m'ho empasso tot, sóc un golafre de voracitat còsmica: planetes habitats i deshabitats, estels, cometes, forats, constel.lacions senceres. El món era tot el que quedava fora de mi, ara tot és a dins meu. Si afineu els sentits em podreu detectar, una ínfima porció de mi acaba de passar i us ha fregat la galta, m'expandeixo per l'espai i pel temps, cap enrere i cap endavant. ¡Que carall m'importen ara els premis i les condecoracions que no em van donar, les crítiques sagnants, les joguines que no em van comprar i els capítols de House que em vaig perdre! ¡¿Intentar entendre el sentit de les coses? Quin munt de temps malbaratat! La solució esperava en passar pàgina. ¡Quin disbarat lamentar la desgràcia i el dolor, aquest llast que cau en aquest espurnejant i joiós instant de despreniment. Tot és broma i joc en arribar a la casella final, la del Primer Premi del Concurs. ¡Enhorabona als premiats! Estic a punt de rebentar de tant riure. Em sento ultralleuger i ultradens alhora. ¡Que corrin el cava i els canapès! Sóc l'univers en festes patronals, sóc tots els mons que creo tan sols fent espetegar els dits, saltant i cantant, tots els mons com borratxos que giravolten sense parar al voltant del fanal, desplegant banderoles, serpentines, fanfàrries, bandes de música, cercaviles i castells de focs... Jo sóc el fanal, una esfera de llum prenyadíssima, perfecta i autocomplaguda, un pèl aplatada en els pols per l'efecte de l'espatarrament i del relax, una esfera envanida que aboca llum sobre l'obscuritat buida que m'envolta. No del tot buida, no del tot fosca, càlida, acollidora, generosa, com sempre ha estat el buit, a disposició del nostre caprici.
- Senyor Client -diu la veu, amb l'entonació reverent amb que cal adreçar-se a un Déu- Ha acabat la seva sessió de flotació.
Així doncs, retorno a l'Univers dels disgustos, em desinflo, m'apago, emergeixo de la càpsula d'ingravitació, de la Mar Morta individual, del simulacre de mort i renaixement. He tornat a la Terra, reencarnat en la mateixa identitat anterior, en el mateix cos, vestiré la mateixa roba, presentaré el mateix aspecte. Això no obstant, sóc un altre i d'ençà aquest moment vaig a fer el bé i a prodigar la felicitat com un quintacolumnista de la Nova Era.

Amics de l'estrès

La guerra, en una accepció generosa del terme, forma part del nostre dia a dia...
-Disculpeu que en el transcurs d’algunes línies deixi anar el sociòleg d’anar per casa que tots portem dins-.
No existiria l’estrès si això que vivim cada dia no fos una guerra civil de tots contra tots. ¿I quin és el casus belli d’aquesta guerra discreta? ¿La feroç competència pel càrrec? ¿El domini del mercat globalitzat? ¿Un tot-terreny millor que el del veí? ¿Pagar la hipoteca? ¿La fama i l’excel.lència personal? Semblen causes però no són altra cosa que excuses. Qui ens empeny a la guerra és l’estrès mateix, monstre àvid i consentit que ens posseeix i ens parasita i no cedeix en el seu afany fins que ens esgota les suprarenals, embogides de tant abocar adrenalina a la sang. L’addicció a l’estrès és potent. Qui no ha patit aquesta drogaadicció gratuïta, legal i endògena (i tan additiva com l’altra), no sap què es perd. ¡Infeliç qui no coneix l’estrès, perquè entrarà en el regne celestial, però no sentirà la diferència!

Catolicisme reciclat

Swami Vivekananda, el mestre indi que a finals del segle dinou divulgava per Occident la filosofia hindú, a Vedanta la Via del Ioga, ens predica: «Cal refusar com un verí, tot el que ens fa ser febles, física, intel·lectual i espiritualment. No hi ha vida en això; no pot ser veritat. La veritat enforteix. La veritat és puresa; la veritat és tot coneixement...»; i també diu: «És això el que ensenya el Vedanta. No proposa cap panacea universal, cobrint ferides amb plaques d’or...»
Aquestes paraules serveixen de rèplica perfecta a una de les clàssiques divises de la Nova Era:
Tot mal té una part positiva. La malaltia no és la teva enemiga, és la teva aliada.
Etcètera.
Si el mal té una part bona, no és tan mal. Potser hauríem de tenir-li més consideració, al mal, en totes les seves formes. El feixisme té una part positiva (el problema és saber-l'hi veure, oi que sí?). Un tsunami té una part positiva (em costa, però ja l'hi trobaré). Trencar-se la cama té una part positiva (aquesta és més fàcil: Puc dedicar-me a ordenar fotografies. Altrament no hauria trobat mai el moment) Si em concentro en el que té de bo, se'm fa més suportable.
Aquest lenitiu estúpid de resignar-se. De decorar la merda i ruixar-la amb ambipur. Segons Vivekananda (que ho diu amb altres paraules) la merda és merda. Una tràgica mort és una tràgica mort i una merda. Un càncer és un càncer, una PUTADA en majúscules. Si te’n surts i en treus quelcom de positiu com, per exemple, que et sobrevingui una pressa molt comprensible d’acabar els vells projectes sempre ajornats, millor per a tu. Però a mi no em sentiran glorificant el càncer pels seus efectes beneficiosos de cara a entrenar l’esperit i el cos i proporcionar-te ales per no deixar coses per l’endemà. Superar un fet terrible et serveix, sobretot, per enfrontar els fets terribles que li seguiran. Com entrenar-se a córrer serveix per córrer i, potser, de passada, va bé per al cor. I si no has de dedicar-te a volar en helicòpter no perdis el temps fent un curset.
Mireu què s’hi pot llegir en un butlletí de l’”Asociación Pro-Quiropráctica de España”:
«(...) La doctora Brown proposa una innovadora teoria sobre la subluxació vertebral anomenada Teoria de l’Energia Potencial.
»Aquesta teoria subscriu que la subluxació apareix a causa de les limitacions de la consciència personal i col.lectiva dels éssers humans, i que és una part necessària de l’evolució humana (...)
»...la Intel.ligència Universal ha creat la subluxació [lleus dislocacions de les vèrtebres] per separar la consciència de la matèria, per tal de crear polaritat i perspectiva. Aquestes dues qualitats es consideren necessàries per a l’evolució de la consciència. La separació de la matèria i de la consciència, provocada per la subluxació, ens permet observar-nos en l’espai i el temps. L’ajust quiropràctic permet, d’aquesta manera, reunir matèria i esperit amb un nou dinamisme i potencial per evolucionar.”

En atenció a les persones que estem limitats a nivell de consciència i que tenim un accés restringit -en virtut del nostre atapeïment mental- a la Intel.ligència Universal, gosaria de demanar que aquestes teories no transcendissin l’àmbit privat i familiar de la doctora Brown, per tal que la resta no ens acabem sentint com xinxes amb aparença humana.
Per aquest camí de beneir els problemes que se'ns presenten, i entendre'ls tots com proves iniciàtiques, acabem caient en excessos com estimar els lleons que se’m menjaran. O besar els peus dels terroristes que em segresten i em tenen tancat en un zulo durant tres mesos i em permeten, així, ser una persona més evolucionada en acabat.
En concret, fixeu-vos el problema que ens planteja la Brown: Trobeu la manera d’obtenir subluxacions com més i més variades millor, per tal d'accelerar l'obtenció de l’evolució de la vostra consciència. (I, de passada, donar prosperitat a les clíniques quiropràctiques)
Un àngel l'haurem de descriure ara com un “ésser que assoleix una naturalesa immaterial després de patir subluxacions a dojo”?
I un tumor maligne, no serà encara més efectiu per assolir aquesta separació de la matèria i de la consciència? Lògicament sí. Com més separats, en aquest cas, matèria i consciència, menys patiment.
Em costa de recordar un cas en què el marquèting fos tan perniciós. Pobres pacients! Els guareixen d'una ridícula subluxació i paguen l'altíssim preu d'empassar-se idees tòxiques.

És obvi que de qualsevol experiència -per desagradable, crua, brutal que sigui- en podem extreure alguna cosa positiva, si som prou imaginatius, calçasses o afortunats. D'això tota la vida se n'ha dit consolar-se. És una de les grans habilitats de l'homo sapiens. I el cristianisme en va fer un art. Gran part del doctrinari new-age és la posada al dia de la resignació i el consol cristians.
Vivekananda i Nietszche, per descomptat, viatgen en una altra direcció. Ser forts per acceptar-ho. Practicar l’enfortiment per no deixar-nos ensorrar. Aguantar el xàfec. Usar l’astúcia per sortir d’una situació. Pur sentit comú. El sentit comú és blasfem i heretge.
Rebre els lleons (o la lepra) que se’ns menjaran com un regal celestial és practicar una altra cosa.
El nostre cos, de fet, sap de què va la història. Millor que nosaltres. Ho té claríssim. I sort en tenim d’això. Fabrica constantment material de defensa per a la guerra diària contra els microscòpics agressors. Bacteris, virus, fongs, ens envaeixen diàriament, per milions. Vénen per feina. Poden ser els nostres aliats, per conveniència, o els més ferms fills de puta. La resta és literatura barata. I nosaltres, de vegades, cometem deslleialtats terribles amb el nostre cos. Ens aliem amb l’enemic. Per exemple, quan diem:
Tot mal té una part positiva.
La lluita contra la malaltia, la convicció de superar-la és l’única cosa positiva. Els enemics no els necessitem per a res, necessitem vacunes, potser, per entrenar-nos, per mantenir-nos en forma i no abaixar la guàrdia, perquè els enemics vindran irremeiablement a buscar-nos les pessigolles, perquè som en un món regit per una llei no contemplativa: menjar o ser menjat. De benediccions només se’n poden repartir en els moments de treva o de digestió.
Una nova citació de Vivekananda:
«Aquesta vida és dura. Obre-t’hi pas agosaradament, encara que et resulti duríssima. ¡No importa, l’ànima és més forta! El Vedanta no carrega cap responsabilitat en els petits déus, perquè tu ets el forjador de la teva pròpia sort. Tu et fas sofrir a tu mateix, tu et fas el bé i el mal, i ets tu qui es tapa els ulls amb les mans i diu que és de nit. Aparta les mans i mira la llum. Tu ets refulgent, ja eres perfecte des del principi.»
De les paraules de Vivekanada no s’infereix que ens donem la malaltia per obtenir l'estatus celestial, sinó que, en determinades circumstàncies, ens en fem miserables còmplices. Establim una relació simbiòtica amb la malaltia de llarga durada. Torno a la meva benvolguda Lanctôt, ex metge canadenca, i a la seva frase: "la malaltia és la teva aliada, no la teva enemiga”. Si li fes cas, m’hauria d'encantar narcisístament amb els meus èczemes. La pastilla que no cura, i de la qual tan abomina la Lanctot, però alleuja els efectes desagradables, també la podria veure com la meva perfecta aliada. Treballa a favor de la malaltia, ens la fa tolerable, ens la fa amiga nostra. Les pastilles són les làmines d’or que cobreixen ferides, a les que al.ludia Vivekananda. Ens fem amics i còmplices del nostre estat de declivi. Adorem la Torre Torta de Pisa. Gràcies a la pastilleta no ens ensorrem de cop, anem declinant com la Torre de Pisa. Una malaltia crònica, si no és causa d’unes condicions ambientals insalubres o deficiències alimentàries, és psicosomàtica. Això no vol dir que fabriquem la malaltia, sinó que propiciem que sigui crònica en abaixar les defenses. Autogenerada? No, no és autogenerada. El que fem, exactament, és abaixar les defenses al davant de certa mena d’invasors. Els que més ens convenen. Tenim un savi instint que ens guia per triar quins malparits microscòpics deixem entrar i quins no.
De les primeres coses que aprenem és que quan estem malalts obtenim el doble d’atenció; a partir d’aquí, obtenim un eficaç recurs per obtenir atenció quan ens fallen els altres recursos més saludables. La malaltia crònica és la mort domesticada. Una mascota adoptada, un monstre de companyia que es va engreixant a costa nostra. Convertim el cos en ostatge nostre quan les coses no van com volem que vagin i no trobem una manera menys desesperada i arriscada d’aconseguir-ho. Woody Allen, a Toma el dinero y corre, és un delinqüent desastrós. Quan tot li falla, enmig d'un assalt de banc, es pren a si mateix d’ostatge posant-se la pistola al cap, i els policies abaixen les armes i el deixen passar. Ens diu la Lancstôt que la nostra malaltia és la nostra aliada i no la nostra enemiga i quasi ens vénen ganes de posar-nos malalts, apuntar-nos al cap, per sortir amb la nostra. Què ha de ser aliada nostra una merda de la qual, en els instants de franca lucidesa, sabem que ens n'hem de desempallegar per estar bé!
"Malaltia, la nostra aliada." "Els pobres entraran en el Regne del Senyor." "Els sofriments ens aproximen a Déu." La mateixa retòrica catòlica de tota la vida, la gran fàbrica de xais dòcils, reciclada per la new-age.

Conspiració

(Continuació de "La causa de les conseqüències" i "Acupuntura en el desert", respectivament localitzables als mesos d'abril i maig)

A Belo Horizonte, capital de l’estat de Minas Gerais, on vaig estar-m’hi cosa d’un any i mig, vaig conèixer un brasiler amb pinta d’alemany que es deia Càssius Àngelus. Càssius Àngelus no era un pseudònim artístic, els pares de la criatura van tenir l’estranya humorada -tot i que no tan estranya en el context del Brasil-, d’etzibar-li aquest nom.
El Càssius tenia el mateix problema a la pell que jo. Érem germans de clapetes pruriginoses.
El Càssius era -i deu continuar sent- gran bevedor de cervesa i amant de la bona taula com jo. Quan dic “bona taula” em refereixo concretament al menjar de fonda de tota la vida, aquest que es distingeix no per l’eclecticisme ni per les combinacions sorprenents de gustos sorprenents ni pels emplataments escultòrics ni pels noms ampul.losos, sinó per la quantitat, la qualitat de la matèria primera i el sentit comú en la preparació.
Una nit, després d’un sopar memorable al seu apartament (a l’estat de Minas Gerais és on més i millor es menja de tot Brasil i la cuina casolana del Càssius n'era digna representant), vam ocupar la sobretaula amb un debat calorós sobre la nostra producció de clapetes vermelles, excoriacions i èczemes. El seu dermatòleg sostenia que el nostre problema era la conseqüència d’una al.lèrgia a uns fongs paràsits que viuen a la nostra pell. Excedir-se amb les begudes alcohòliques i amb certs aliments pesats -especialment porc, en totes les seves presentacions-, però sobretot l’abús de l’alcohol, faria proliferar aquests fongs oportunistes. Segons el dermatòleg brasiler, la hipòtesi de treball del meu dermatòleg: la reacció al.lèrgica a la grassa de la pell, no era correcta.Vaig replicar amb arguments de pes: “Com pot ser tan ruc el teu dermatòleg?!” o “el meu dermatòleg li dóna vint voltes al teu!”, etcètera. Vam organitzar una polèmica de nivell de pati d’escola on es va posar en joc l’honor de la dermatologia nacional respectiva.
El que en veritat em treia de polleguera no era veure qüestionada la competència dels dermatòlegs catalans, sinó imaginar-me el meu rostre envaït de moixernons microscòpics addictes a l’alcohol i als greixos saturats dels embotits que arribaven per via sanguínia als capil.lars de la meva cara.
Fos la reacció al.lèrgica contra aquests invasors minúsculs, o fos contra l’excés de grassa, el que sí quedava establert (i he pogut confirmar al llarg dels anys) és que hi ha una relació directíssima entre la ingestió excessiva d’alcohol i d’aliments carregats de toxines i greixos, i les crisis d’èczemes a la cara.
I en refredar-se la qüestió, aquell mateix dia, vaig començar a admetre la possibilitat de tenir pròsperes colònies de moixernons, afortunadament microscòpics, acampats a la meva pell sense pagar drets de càmping.
A partir d’aquí podia formular la meva primera sospita. Era fàcil establir una relació entre alcohol i greixos, el fetge i els problemes a la pell. Elemental, estimat Watson: Aquest inepte del meu fetge no processa l’alcohol i altres elements perjudicials, deixa que passin a la sang que els transporta i abandona allà on pot. No processa com a mi em convé, sinó com convé als presumptes paràsits. O sigui que d’inepte, res. És un traïdor sabotejador en tota regla. És un òrgan malvat. Prefereix fer feliços als fongs que a mi. Ho fa de manera deliberada. Per castigar-me els excessos. Què té aquest fetge repel.lent contra els excessos? Sóc de vida. I ser de vida, comporta excessos. L’excés és sinònim d’alegria. Com el colesterol dolent, que és el que acompanya algunes de les millors coses d’aquest món: el pernil, la cansalada, els xoriços picants, la mantega, l’ou fregit amb patates fregides...
Aquest fetge meu resulta que és un fonamentalista vegetarià repel.lent. O tal vegada és simple rancúnia: el mortifica treballar quan jo estic de festa.
En qualsevol cas, culpable. O, fins que no aporti proves, presumpte culpable. El primer sospitós del joc del Cluedo de la meva salut. Sospitós d’engreixar moixernons minúsculs.
Un culpable, una arma, un lloc del crim:
Acuso aquest fetge malparit de processar malament les begudes espirituoses i els gustosos greixos saturats de la meva dieta carnívora.
L’arma és el seu passotisme.
El malparit exerceix la seva carrera criminal a sota de les meves costelles.
I aquest fetge, qui el feia i el fa ser com és? Gandul o rebel o malvat? He de donar-li boldo i carxofa tota la vida per estimular-lo -o per fer-lo passar per l’adreçador-? Quin és el mòbil de la seva conducta delictiva? En el Cluedo, joc de taula clàssic i entranyable, curiosament no hi ha mòbil. El senyor Blanco (o el Professor Mora o la Senyora Rubí) maten l’amo de la casa amb un canelobre a la sala de Billar sense cap interès personal, potser perquè els assassins del Cluedo van néixer amb un cromosoma assassí. Assassins de naixença. El meu fetge potser no processa com és degut perquè és defectuós de sèrie. Això vaig concloure.
Tanmateix, d’ençà aleshores (i ho he d’agrair al Càssius Àngelus), quan em pregunten què tinc a la cara, ja no he de dir: Al.lèrgia a l’excés de seborrea, sinó: Al.lèrgia als Micromoixernons Alcohòlics. I no em sento tan malament.

Acupuntura en el desert

(Continuació de "La causa de les conseqüències". Busqueu-lo al mes d'abril, marge esquerre de la pàgina)

Per raons de comoditat, i com que no vaig trobar cap centre de salut que oferís acupuntura low cost, vaig acabar trucant a la porta d’un centre mèdic privat del barri, que vivien -i crec que encara viuen- d’expedir certificats mèdics per als permisos de conduir, permisos d’armes, etcètera, i feia poc que se’ls havia acudit de diversificar l’oferta.
El centre mèdic, això sí, era atès per personal mèdic qualificat. El metge que clavava agulles tenia el seu títol i el seu número de col.legiat. Al costat de l’esplèndida orla amb les fotos-carnet dels companys de carrera tenia els seus diplomes de cursos d’acupuntura atapeint les parets del vestíbul de l’entrada.
Els fascinants diagrames dels canals energètics penjaven, impresos en una vistosa làmina, ja dintre de la sala. La sala era enorme. A aquest efecte contribuïa la precarietat de mobiliari (a tot estirar, si mal no recordo, la típica vitrina de consultori, la llitera i una cadira) i la inexistent decoració. L’escenari em resultava inquietant.
Jo no venia, però, a recrear la vista. Així els ho vaig dir d'entrada: He vingut aquí perquè, de tant en tant, em surten unes clapetes vermelles a la cara, que couen i després es tornen escamoses i cauen. Em poso una pomada però crec que amb l'acupuntura es pot atacar el mal de soca-rel.
I ells van dir:
- Veurem què podem fer.
És cert, no van dir:
- Has vingut al lloc adequat.
Van dir:
-Veurem què podem fer.
En aquest sentit, res a objectar.
El protocol, des del primer dia, va ser aquest: Em feien passar a la sala inquietant, em despullava, m’estirava a la llitera i esperava en calçotets l’arribada de l’acupuntor –que trigava estones variables, que mai eren curtes-. En aquesta soledat és quan se’m feia més evident que la sala no era gens acollidora. Em sentia desemparat com poques vegades m’he sentit. Quan per fi es dignava aparèixer, l’home em dedicava una salutació lacònica. Sense altra cerimònia ni compliment agafava la caixeta amb les meves agulles personals i me les anava clavant. Després em tornava a deixar sol, en la silenciosa companyia de les agulles, que se suposa que ja treballaven a tot tren per conjurar les energies corporals i redirigir-les cap als terminals d’energia de la pell per reforçar les defenses contra l’al.lèrgia. Els vint o quaranta o no sé quants minuts de la sessió se m’acabaven fent odiosos com una columna de vaques ensopides travessant una carretera al davant del teu cotxe. Extraviat en aquella sala massa gran i inhospitalària, sumida en una malenconiosa penombra, arrebossat d’agulles com un ninot de vudú, em sentia com desterrat en un país xenòfob per la resta de l’eternitat. No se’ls va acudir que hauria agraït una mica de companyia, o de música (encara que fos d’aquesta de relaxació tan cursi), o un passi de diapositives (encara que fos d’aquestes imatges morboses de malalties de la pell o de boques fetes malbé que es troben en les saletes d’espera de les consultes), o encara que fos la visita d’una parella de mormons que m’entretinguessin amb històries del Jesucrist dels Sants dels Últims Dies. Qualsevol cosa hauria estat millor que aquella severa prova digna de l’entrenament dels guerrers shaolin.
D’improvís, s’obria la porta i, d’entremig del feix de llum que anunciava la fi de la penitència, emergia l’ajudant -o potser infermera- que era guapa i alta i d’un massís esplendorós segons els paràmetres que regeixen per al gènere de la revista musical i que ha tingut a Tania Doris com a estendard i que de sempre ha proporcionat dones de físic superior a les actuals models de passarel.la, actrius de cinema i cantants sexis dels 40 Principales. La vedette infermera m’extreia les agulles una per una, sense pressa i amb delicadesa, com qui cull margarides. I jo agraïa les seves maneres. Era el moment joiós de la sessió. Em sentia salvat. I durant uns minuts confonia l’alleujament amb la felicitat autèntica.
Em vestia, pagava la sessió i això era tot.
Això no era tot, en realitat. Hem de rebobinar la cinta i fixar l’ull en el detall més intrigant de tots:
L’home de la bata blanca, en cada sessió, triava diferents punts del mapa de meridians per clavar-hi les agulles. Mai una sessió va ser igual que l’anterior. Era un enemic de la rutina? Un investigador genial? Un sapastre? O tot això alhora? Potser confiava que no m’adonés. Que m’hagués distret amb conversa si no volia que el descobrís! Jo no tenia altre passatemps que fixar-me en els detalls. Vaig més lluny en les meves conjectures: Feia dibuixos amagats. Unase los puntos y obtendrá un bonito dibujo. La dona es fixava, després, en la constel.lació d’agulles i mentalment provava d’endevinar la figura amagada (això explicaria perquè romancejava en l’extracció) i, quan es quedava a soles amb l’acupuntor, li deia què havia cregut veure. I d’aquesta manera, metge i auxiliar, trobaven un al.licient a les ensopides jornades laborals en el depriment Centre Mèdic de Revisions per a Carnets de Conduir.
Quan portava set tandes de puncions i despuncions, em vaig veure obligat a replantejar-m'ho. Sí, d’acord, aquestes teràpies són més lentes que la medicació clàssica i cal armar-se de paciència. Sí, estaria d’acord si no fos que allò no era lentitud sinó un buit absolut d’esdeveniments. Cap indici de millora o de canvi o encara que fos d’empitjorament. Si m’hagués quedat a casa bevent aigua mineral, hauria fet molt més per la meva pell. I el pitjor és que també detectava desinterès, quasi desdeny. A un ratolí de laboratori segur que li dispensen un tracte més afable. O un tracte a seques. El displicent Marquès de les agulles no em preguntava si notava millores o si em molestaven les punxades, no m’examinava la pell, no em va receptar cap tractament complementari: herbes, medicaments, pomades, dieta... Res de res.
I això no obstant, després de feta aquesta anàlisi i extretes aquestes conclusions poc engrescadores, vaig continuar anant-hi, amb una actitud obcecada. Tenia fe en l’acupuntura i en la medicina alternativa. Em resultava inconcebible que pogués fallar. Justificava la manca de resultats amb el següent raonament: Si havia patit al.lèrgia a l'excés de seborrea amb resultat de clapetes mortificadores durant tants anys, també hauria de trigar a desempallegar-me’n. Ara lamento les sessions que vaig pagar de més. Si es tractava de pagar per un tractament inútil, almenys que les agulles me les hagués posat ella, l’alta, guapa i portentosa ajudant, i que hagués amorosit cada punxada amb un somriure glamourós de reina de les varietés i, millor encara, que m’hagués anat dient: aquesta per dolent, aquesta altra per poca-solta... I, per fer la festa completa, que s’hagués vestit com la mítica Maîtresse Michèle i que haguessin redecorat la poc acollidora sala com Las Cuevas del Sado i que, en lloc de les massa subtils agulles, hagués usat un assortit de fuets, xurriaques i altres instruments de disciplina. Hauria estat un tractament més humà, més interactiu, més estimulant, més digne de ser explicat i més beneficiós per a la pell, ja que uns assots aplicats amb traça, ¿qui diu que no funcionarien com un bon peeling?
A la sessió que feia deu vaig caure de la figuera i vaig dimitir com a pacient.
És cert, ells m'havien dit:
-Veurem què podem fer.
I van fer poc. Tan poc que ni tan sols em van tornar els diners. És clar que tampoc no m'havien dit:
- Si no quedes satisfet, et tornem els diners.
El meu entusiasme per les medicines alternatives, el meu forofisme sobtat i potent (com correspon a la fogonada inicial d’una devoció) es va veure temperat de seguida, gràcies al servei impagable d’aquest centre mèdic on, a més de certificats per al permís de conduir o de caça, oferien acupuntura insulsa.
La ceguesa inicial del convers a la medicina natural fa cometre errors del manual “Què No S’ha de Fer Mai en Aquests Casos”. El neòfit de la Nova Era fa això, veu un rètol anunciant “Acupuntura”, i com el turista quan llegeix “Paella Paellador jove i mediterrània” en un bar-restaurant per a turistes, s’hi llança de cap.
I encara vaig cometre un segon error de passerell. En lloc de posar-me tot seguit a la recerca d'un acupuntor més solvent, vaig negar una segona oportunitat a aquesta tècnica mil.lenària i vaig eliminar “acupuntura” del meu llistat de teràpies d’interès.
I vaig tornar resignat a la pomada del doctor Pinyol.

La causa de les conseqüències

De tant en tant, posem que un cop cada mes o cada mes i mig, la meva cara queda guarnida amb unes clapetes vermelles, principalment sobre les celles i a banda i banda del nas. Les clapes no es limiten a decorar-me la cara, són també pruriginoses; perquè tothom ho entengui: couen, piquen i -abans que trobés una fórmula magistral per evitar-ho-, m’obligaven a gratar-me com un condemnat. La molèstia, en aquells temps, em mortificava durant sis o set dies. La pell s’anava tornant escamosa, s’excoriava i queia, i així es renovava i s’acabava la picor. Fins a la pròxima crisi.
Els doctors Piñol, el pare i després el fill, van ser dermatòlegs de la família Pàmies des d’èpoques immemorials. El doctor Piñol fill em va examinar un dia i em va dir que això de les clapetes de la pell era una reacció al.lèrgica a l’excés de seborrea, és a dir, de grassa.
L’expressió “excés de seborrea” no em va fer feliç. “Seborrea” seria l’última paraula que faria servir un poeta català -Excés de seborrea seria un títol realment trencador per a un poemari: inauguraria una nova època-. “Seborrea” forma part d’una família de paraules acabades en -rrea molt malsonants i que designen realitats molt desagradables: diarrea, piorrea, gonorrea... Varicel.la, escarlatina i feridura també designen realitats desagradables, però amb el consol que tenen noms que sonen millor.
El doctor Piñol em va fer una fórmula magistral per contrarestar l’al.lèrgia a l’excés de dallonses. La fórmula era i és veritablement magistral i eficient. Liquida les taquetes vermelles i la picor, i restableix la finor i la blancor del cutis en un, dos, màxim tres dies.
Han passat trenta anys i no he tornat a veure el doctor Pinyol. No sé si exerceix encara o si ni tan sols si viu. Si per ventura ell mateix –o algú que el coneix que li pot passar l’avís-, llegeix aquest bloc, que sàpiga que continuo usant la seva recepta per proveir-me de pomada salvadora a la farmàcia. Tres dècades després d’usar-la no he patit cap efecte secundari indesitjable.
L’altra cara de la moneda és que la pomada no cura, només resol la part problemàtica: treu la picor i accelera el procés d’excoriació perquè la meva cara presenti bon aspecte més aviat.
El doctor Piñol em va llançar un pronòstic que va sonar com una maledicció gitana:
- De moment ho tens localitzat a la cara. D’aquí uns anys, se t’acabarà escampant per les espatlles i els braços -i dit això em va passar la mà per una vasta regió corporal que comprenia les espatlles, els braços i la part de dalt del pit perquè em fes càrrec de la magnitud de la futura tragèdia.
Disculpi'm, doctor Pinyol. Acabo de recordar que no va ser vostè. L’autor del vaticini va ser una mala persona amb llicència per exercir de mala persona i continuar semblant bona persona, que es dedicava a fer revisions mèdiques escolars i que no podia cenyir-se a informar sobre l’estat de salut dels revisats i prou. Aquell miserable exercia la medicina perquè en el seu moment no va tenir el valor de dedicar-se a la cartomància per tal de no disgustar a la família.
Han passat més de vint anys. Els meus braços i les meves espatlles continuen lliures de la maledicció. Afortunadament, aquell doctor de les revisions va ser un pèssim pitonisso.
El doctor Pinyol sí que va ser en canvi qui em va respondre la pregunta:
- I per què es produeix aquest excés de grassa?
- Perquè et ve de família, de la part materna -em va explicar.
És a dir: “És genètic.” És a dir: “No en tinc ni idea.”
No li ho retrec. Els pacients necessitem, exigim una resposta, una llumeta en la foscor que ens permeti dormir tranquils. La genètica és un recurs aprofitadíssim en aquests casos.
Entre uns i altres, es tractava de fer-me acceptar que això que li passava a la meva pell era crònic i genètic. Crònic perquè és genètic. I genètic perquè un mal funcionament amb insidiosa tendència a durar ha de ser per força una maledicció familiar. Vol dir que heretem de la nissaga un color d’ulls, uns cabells d’una certa qualitat i un repertori de problemes de salut. Resignació cristiana, fill meu. La genètica forma part dels designis inescrutables del Senyor que, per descomptat, no és de bon catòlic voler modificar.
Uns anys més tard, gràcies a certes lectures, vaig començar a albergar sospites que la cosa no era tan simple ni tan fatídica ni tan catòlica. Cas que realment fos per transmissió hereditària, tal vegada el que havia heretat no era l’al.lèrgia sinó la causa de l’al.lèrgia. És a dir que potser hi havia una causa. Una causa que potser era interna. Potser l’origen dels problemes de pell caldria buscar-lo en les profunditats d’aquest immens i insondable cos humà ple de sorpreses i racons i mecanismes ocults -i raons inescrutables que només ell entén-, en alguna regió misteriosa fora de la jurisdicció d’un dermatòleg. Perquè les regions misterioses són la jurisdicció dels metges alternatius o naturals. Un metge alternatiu no es conforma a esborrar la manifestació externa d’un problema intern. Es fa camí endins com qui cerca el tresor perdut en el laberint de la piràmide. Busca les fonts del problema. Ho diu el Gran Paradigma de la Cosa Holística. Tot en nosaltres està interconnectat com ho està Internet. “Holístic... l’estudi de tot, relacionant-lo amb les seves parts però sense separar-lo del tot. És la filosofia de la totalitat”. És una definició penjada al web Definición.org. N’hi deuen haver de millors, però a mi aquesta m’arravata perquè la podia haver signat perfectament Faemino del duo còmic Faemino y Cansado.
Un especialista dermatòleg diagnostica una al.lèrgia sense relacionar-la amb cap part i deixant tranquil el Tot. I amb aquesta tranquil.litat et recepta una pomada esborradora de símptomes. Ni el dermatòleg ni jo estàvem aleshores en l’ona holística. A un dermatòleg, si no és que ha caigut en la fascinació de la medicina alternativa, només se li reconeix una saviesa epidèrmica. A un dermatòleg se li demana si el xampú HS és eficaç contra la teva caspa. I set de cada deu el recomanen per acabar amb la teva caspa, mentre que els altres tres mai més no tornaran a rebre un euro de l’empresa que fabrica HS. El doctor Pinyol hauria estat un d’aquests tres que no, perquè, a més de la fórmula de la pomada, me’n va prescriure una per a un xampú personalitzat que em va anar molt bé per a la caspa, mentre que la majoria de xampús anticaspa del supermercat són un fracàs.
Les lectures pecaminoses que suggerien relacions holístiques del Tot amb les parts i de les parts amb el Tot, em van portar de dret a l’acupuntura. L’acupuntura no tindria gaire sentit, només es podria presentar com una versió benintencionada del vudú, si no existís aquesta oportuna teoria de la relació de les parts amb el Tot i viceversa. Com podria treure un dolor reumàtic a les cames una agulla clavada al clatell, posem per cas, si no hi hagués una oportuna relació de les parts amb un Tot que es torna a relacionar amb altres parts?
L’acupuntura comptava amb el prestigi de ser una tècnica mil.lenària, i amb el prestigi afegit de venir de la Xina. Porcel.lana, taoisme, tortura, productes prestigiosos de la Xina mil.lenària. I en alguna mesura, també me l’havia feta simpàtica, la pel.lícula Emmanuelle II la Antivirgen, en una escena de la qual recobrien d’agulles la suggestiva pell nua de la Sylvia Kristel.
En un pròxim lliurament explicaré com NO vaig resoldre el problema de dermatosi, gràcies a l’acupuntura.

(Continuarà)

El Mite de la Llet de Vaca i les Mucositats

Foto: TEJEDERAS


Fa dies vaig acompanyar el Vítor al pavelló de pediatria de l’Hospital de Sant Pau, perquè el visités l’especialista de bronquis i pulmons infantils -a qui saludo cordialment des d’aquesta tribuna-. El meu fill té crisis d’asma de tant en tant, per causes al.lèrgiques.
En un moment de la visita vaig patir un d’aquests esporàdics atacs d‘ingenuïtat fecunda.
Vaig dir:
- Fa uns anys vam deixar de donar-li llet de vaca i va notar una gran millora.
La resposta va ser del tenor literal següent:
- Això que la llet de vaca faci mocs és un mite que corre per Internet.
A la vista d’una resposta tan categòrica i, ensems, esplèndida, vaig quedar-me sense capacitat de rèplica. Fixeu-vos que no va usar el tecnicisme “mucositats”. Va dir “mocs” i us faig palès que ho va dir posant èmfasi, recreant-s’hi.
De l’explicació contundent i tan sòbria vaig suposar que estava autoritzat a deduir que si havia millorat, el Vítor, era perquè amb l’edat s'havia produït una remissió o millora espontània. I per què? Quina és la resposta científica de tal fet? Doncs perquè sí. Les remissions o millores espontànies sempre són perquè sí.
No tenia arguments per rebatre “la llet de vaca produeix mocs és un mite que corre per Internet”. Per rebatre “la llet de vaca produeix mocs és un mite”, en concret. Ja que “corre per Internet” potser no valia la pena qüestionar-ho vist que, hores d’ara, TOT corre per Internet, tret d’anuncis d’esmolets ambulants, que continuen publicitant-se amb aquell instrument musical tan peculiar.
Quan un mite corre per Internet el primer que cal preguntar-se és: Qui l’ha posat en circulació? Si arribem a saber qui l’ha posat en circulació tindrem una bona base per esbrinar si és un mite o no. El problema és que no hi ha manera de saber qui posa en circulació els mites per Internet –si més no quan no es frueix de l’abundància de temps lliure d’un pensionista, i no és el meu cas.
Aleshores ens queda el recurs d’un meravellós instrument intel.lectual: L’especulació lògica amateur basada en quatre dades poc fiables.
Per què corre per Internet, aquesta informació mítica?:
Per a satisfacció dels corredors de mites i llegendes urbanes d’Internet?
Per l’interès comercial dels productors de liquats de soja, substitut vegetal de la llet de vaca?
O, infringint un gir copernicà a la qüestió, la frase “la llet de vaca produeix mocs és un mite que corre per Internet”, és, al seu torn, un mite fet córrer per Internet –se m’acut a cop calent- per Grupo Leche Pascual?
La meva inquietud científica m’obliga a escriure en el cercador: “Llet de Vaca Mucositats”.
El primer resultat de la cerca que em crida l'atenció és el web del fòrum adventista.
Què diuen els adventistes sobre la llet de vaca i les mucositats?
Diuen: “No guisarás el cabrito con la leche de su madre.”
Això ve a la Bíblia.
Per tant, és paraula revelada pel primer Dietista Nutricionista de la història, el mateix que va prohibir les pomes i va enviar el manà des del cel: Jahvé. I afegeixen, per tal de donar suport al seu Senyor i derrotar els incrèduls: “Estudis han demostrat que la llet és especialment nociva si la prenem amb la carn, ja que forma una pel.lícula que dificulta la digestió proteica, amb la qual cosa el procés digestiu s’alenteix i l’equilibri del colon pot veure’s alterat.” I rematen dient que la llet de vaca produeix mucositats.
Al.leluia!
Però, ai las!, per a això que precisament buscava, no aporten cap cita de les Sagrades Escriptures ni cap argument de suport. Caldrà continuar la recerca.
En altres webs trobo més arguments contra la llet de vaca: La llet materna és un producte creat per alimentar els lactants, no els adults. Tenim uns enzims a l’estómac i a l’intestí que perdem quan ens fem grans: la quimosina i la lactasa. Per tant, no podem digerir-la correctament.
La lactosa sense digerir resta a l’intestí tot alimentant un tipus de bacteri (i jo em pregunto: quin problema hi ha de mantenir mascotes microscòpiques?).
Un altre argument, que ja és un clàssic de l’alimentació alternativa i que persegueix ferir el nostre orgull d’espècie: Cap altra espècie animal, és a dir, cap de les considerades irracionals, no beu llet materna en l’edat adulta ni, per descomptat, llet materna d’altres espècies (tret de la mosca, però la mosca té fama de menjar merda, o sigui que...).
Aquest és l’argument menys argument de tots, cal dir-ho. Hi ha una pila de coses que fem els humans –un bon percentatge, estúpides, i un altre bon percentatge, no tan estúpides- que no fan les altres espècies del regne animal.
Posem per cas: Vestir amb un jerseiet rosa una bestiola de companyia –peluda- perquè no passi fred. Cap altre animal del planeta Terra té l'acudit d'abrigar un animal d’una altra espècie.
Posem per cas: Convocar certàmens de Patchwork, on els aficionats a confeccionar cobrellits vistosos i vestir objectes amb papers i teixits de coloraines intercanvien experiències.
Posem per cas: Injectar-se silicona a les protuberàncies mamàries perquè semblin més protuberants.
Posem per cas: Fer sexe per telèfon.
Posem per cas: Penjar fotos a Internet dels cadells humans per compartir amb tot el planeta moments intensament entendridors. I perquè els pederastes puguin alimentar les seves fantasies.
Posem per cas: Escriure blocs.
El llistat donaria per a un llibre de gran èxit a l’FNAC: Les dues-centes mil coses estúpides que fa l’Homo Sapiens i que no fa cap altra espècie animal.
Potser, al cap i a la fi, prendre llet materna d’una altra espècie no és la més estúpida de les estupideses que fa la raça humana.
Però segurament és una de les que s’ha guanyat més arguments en contra:
La llet vacuna que ens ofereixen (si no és de l’ecològica) sol ser una gasòfia plena de components sospitosos.
I més: Estudis semblen haver demostrat –és curiós que un estudi sembli haver demostrat i que els estudiosos no hagin continuat fins que no només sembli- que els adults que es posen a prendre llet de vaca de grans per tal d’obtenir calci i prevenir l’osteoporosi, paradoxalment tenen més tendència a agafar osteoporosi, que els que no ho fan. I als països occidentals, que prenem llet de vaca habitualment, hi ha molts més casos d’osteoporosi que als orientals.
Però el cas és que tot això encara no m’ha proporcionat res que em demostri que la llet de vaca produeix mucositats. I, francament, no tinc ganes d’anar amb les mans buides, amb res consistent per refregar-li per la cara al pediatra de bronquis de l’Hospital de Sant Pau, en la pròxima visita.
I ja he consultat cinc pàgines web.
Per fi, al web Holistik, veig recompensats els meus afanys: “Si patim problemes intestinals, colon irritable, estrenyiment, flatulències o dolor abdominal, hem de tenir en compte que el consum continuat de llet de vaca produeix unes condicions de mala absorció intestinal ja que la llet neutralitza els àcids estomacals, provoca un excés de mucositat intestinal i afavoreix el creixement de determinat tipus de bacteris patògens. La proteïna làctia, la caseïna, es difícil de digerir i tendeix a enganxar-se al mur intestinal tot causant un bloqueig en l’absorció de nutrients.”
És a dir que, si més no, mucositats intestinals, sí que en provoca. Es tractarà d’un malentès de mucositats mal localitzades? Doncs no, perquè els estralls que, presumptivament, produeix la llet de vaca, no s’acaben aquí:
“A més, aquesta proteïna –la caseïna- intervé en l’aparició d’al·lèrgies i s’ha relacionat amb problemes com la febre del fenc, asma, èczema, psoriasi o dermatitis al.lèrgica. Hi ha uns 25 tipus diferents de proteïnes a la llet de vaca que són possibles al.lergènics. Aquestes proteïnes són presents no només a la llet de vaca sinó en els formatges, quallades, mantega, nata i en aquells iogurts comercials als que afegeixen caseïnats, sòlids lactis o llet en pols.
“També dificulta l’absorció a nivell cel.lular del calci, perquè promou l’entrada de sodi a les cèl.lules i la sortida de potassi, amb el conseqüent desequilibri de calci, magnesi i altres minerals.“
Aquest article el signa Elena Perea, nutricionista ortomol.lecular –que és un títol com a mínim tan imponent com el que deu tenir el metge del Vítor.
Diu la Perea que se l’ha relacionada, la llet amb les al.lèrgies, no que la causa-efecte estigui del tot demostrada.
Però al mateix web trobo una nutricionista més explícita. Isabel F. Castillo diu:
“La indigestibilitat de la caseïna no representa tan sols un problema digestiu. La homogeneïtzació la fracciona en mol.lècules més petites (pèptids), més capaces de travessar les parets intestinals, especialment si la seva permeabilitat està incrementada. En aquest cas, el sistema immunitari les detecta com a antígens i genera anticossos específics, tot augmentant la producció d’IgE, histamina i altres substàncies pro-inflamatòries i productores de mucositat. Per aquest motiu, la dificultat per digerir les proteïnes de la llet –de vaca- és un factor promotor que pot contribuir a l’increment de processos al.lèrgics i inflamatoris.”
“Les immunoglobulines A (IgA) protegeixen la mucosa intestinal i actuen de barrera per tal d’evitar que substàncies no apropiades ingressin en el sistema. En el cas dels lactants, l’intestí dels quals és immadur, la IgA de la llet materna protegeix i facilita el desenvolupament i la integritat de les mucoses intestinal i respiratòria del nadó. En canvi la llet de vaca no en conté, la qual cosa explica que els nadons criats amb biberó tinguin més probabilitats de desenvolupar al.lèrgies i trastorns relacionats.”
Ara ja tinc el que buscava. Eureka! Una explicació prolixa i més solvent, en aparença. En tinc prou. Crec que en la pròxima visita a l’hospital de Sant Pau viurem un combat dialèctic a mort entre l’especialista de bronquis infantils i les nutricionistes Elena Perea i Isabel F. Castillo, representades pel pal.ladí que signa aquest bloc. Li penso refregar els pèptids i la histamina per la cara.

Errors de tipus humà

Simplicitat feliç del parameci

Una de les afirmacions predilectes del mestres orientals és que la nostra civilització està malalta de materialisme i de negativitat, i que els occidentals estem malalts a causa dels nostres egos superinflats. Em sembla una reflexió epitelial, quasi una anàlisi a grosso modo de tints sociològics, a vista d’ocell. En realitat, tot plegat és encara pitjor (no sociològicament, sinó al detall). No sé què em sembla que alguns mestres missioners desconeixen fins a quins extrems arribem, fins a quina profunditat, la malaltia, la insanitat està arrelada en nosaltres.
Per exemple, jo.
Per exemple, aquest bloc.
Tota malaltia (crònica i psicosomàtica) no sé jo si deu ser producte dels nostres errors, o deu tenir un rerefons emocional o és causada per una manca de bellesa. Del que n’estic del tot segur és que ens fa un servei. Tant se val si en som o no conscients: Establim un pacte diabòlic.
Contractem un assassí a sou perquè ens vagi matant molt lentament sense acabar-nos de matar (o de vegades perquè sí que ens acabi de matar). I no n'hi ha prou amb buscar el camí de la salut per guarir-nos-en, perquè nosaltres mateixos sabotegem aquest camí com Pier Nodoyuna als Autos Locos.
És pitjor que això: Hem donat plens poders al discret i parsimoniós assassí. Com més aprofondeixen els metges en la recerca del malvat, més l’ajudem a amagar-se i a sobreviure, més sofistiquem la nostra afecció crònica, més fem que el nostre cos recreï nous símptomes per confondre els experts, més armes defensives proporcionem al nostre presumpte enemic.
Com és que un simple retrovirus pot generar tota una complexa síndrome? Perquè compta amb tot el nostre suport logístic.
Véncer una malaltia crònica exigeix una negociació. La malaltia crònica equival a un segrest consentit. Per fer-nos renunciar a la malaltia, el metge ens ha d’oferir una bona compensació. Si no, no hi ha tracte. Per saber quina compensació ens serà satisfactòria, el metge ha d’esbrinar quin servei ens proporciona la malaltia. Quin greuge, quina angoixa, quin drama ens ajuda a encobrir i a oblidar. Per a aquest servei, una malaltia crònica resulta molt més efectiva que l’alcohol o qualsevol droga.
L’exuberància de la psicoànalisi i de les medicines tradicionals xinesa i índia (ayurveda) deriva directament de la nostra capacitat per a ser complexes (alguns més que altres, per descomptat). I si les malalties són producte dels nostres errors, la gran varietat de malalties és conseqüència de la nostra capacitat creativa a l’hora de cometre errors.
Errors?
Més que errors -en l’accepció clàssica d’error- moltes malalties cròniques es revelen, no tan sols com un exercici subtil de perfídia contra nosaltres mateixos, sinó també contra els que tenim a prop, que reben els efectes colaterals de les nostres malalties. El malalt obté el benefici extra de l’atenció i la compassió dels altres, i els roba el temps i els mortifica, i als éssers pròxims (cònjuge, fills, pares, amics...) els força a exercir el punyeter rol de sants i monges abnegats per no sentir-se miserables.
Els taoistes i els budistes prediquen que la maldat (una varietat de la qual és la perfídia) és producte de la ignorància; practicar la maldat seria una forma particular d’equivocar-se. La maldat i malaltia comparteixen etimologia i causa. Però a ningú no se li escapa que l’equivocar-se sabent-ho té un regustet malsà i refocil.lant que no té l’equivocar-se sense saber-ho. El fumador que sap perfectament que fumar -molt- pot provocar càncer i deixa els pulmons com una carretera acabada d’enquitranar, i, malgrat saber-ho, continua fumant, practica una forma d’ignorància o de suïcidi hedonista d’efecte retardat? I el suïcidi, pròpiament dit, és producte de la nostra ignorància sobre com és la naturalesa del món i el que hem vingut a fer-hi? O, pel contrari, és producte d’un excés de consciència i lucidesa, l’acte conseqüent d’aquell a qui li cau la bena dels ulls?
Els paramecis, pobres simplistes dissortats, no són humans no només perquè els manqui cervell, també perquè són incapaços de fabricar malalties que demanin teràpies fascinants ja que els manca la nostra complexitat i, en particular, la nostra perfídia.

Astrologia, pseudociència amable

Bessons Kaczynski

Per descomptat, hi ha una astrologia que són els horòscops de la premsa que seria el rang més baix dintre del camp i on pots trobar consells tan extraordinaris com que els Bessons (el meu signe) és millor que durant un cert dia no sortim de casa (cap dels milions de Bessons de tot el món) per la propensió a patir un accident (per la conjunció antipàtica de dos planetes), o que en un altre cert dia seria convenient que no promoguéssim discussions amb el/la consort, fins i tot encara que no en tinguem. I al costat d’aquesta astrologia fast-food dels diaris, hi ha una astrologia més ben pensada, una astrologia high quality que entronca amb tradicions mil.lenàries d’uns quants mil.lenis d’anys.
Quan una cosa et diuen que té més de mil anys, impressiona o, si més no, estem disposats a admetre que funciona. L’esclavitud, per exemple, també era mil.lenària i també funcionava molt bé; es va prohibir esgrimint raons ètiques. De fet, l’hem acabat substituint per un sistema millor: l’economia global = contractes temporals + immigració + subcontractació + sous de pena, que és un sistema cridat a ser mil.lenari també. És clar que també hi ha hagut errors que fa massa anys que duren, com el consomé amb picatostes.
En qualsevol cas, la condició mil.lenària eximeix moltes filosofies, teories i altres entelèquies que es maneguen en el món alternatiu, de l'obligació de tenir el certificat ISO de consistència i de rigor científic.
Aquesta astrologia més ben manufacturada diu que al costat del Signe hi ha un altre element en discòrdia que és l’Ascendent. Aquest depèn principalment de l’hora del dia que apareixes al món. I provoca que un nadiu de Bessons amb ascendent Verge (com ara jo, nascut al migdia, just a l’hora de dinar) mantingui diferències de caràcter i d’aficions en relació a un altre Nadiu de Bessons amb l’ascendent en Taure. I, encara, al costat de l’ascendent, trobem un altre motiu d’estudi com són les Cases Angulars, les Cases Succedents i les Cases Declinants, que ja constitueixen un galimaties que haurem de deixar per una altra ocasió.
Un altre aspecte remarcable és que l’Astrologia proporciona o suggereix una ètica solidària. Tots nosaltres seríem incomplets. A tothom li faltaria alguna cosa que un altre subjecte d’un altre signe tindria. O sigui que ens podríem complementar a les mil meravelles si ens organitzéssim una mica. De tota manera, crec que el gran servei que presta l’Astrologia és un altre que detallo a continuació.
S’entén amb un exemple: si ets Nadiu de Bessons i et ve algú del teu àmbit familiar amb aquestes raons: «Podries mirar de no cometre adulteri a costa meva, no? O, com a mínim, no fer-ho al davant meu», tu li pots respondre: «Dispensa’m, és que aquesta és una tendència que tenim els Nadius masculins del meu Signe Solar. La culpa és d’uns astres que giren al damunt dels nostres caps, que ens determinen.» I et pots quedar ben relaxat, sense remordiments ni sentiments de culpa. I és que de l’Astrologia se’n deriva una moral més indulgent que la que promocionen el Catolicisme i el Judaisme i altres, que sempre que poden ens carreguen la culpa de tot, i que només ens concedeixen el control sobre els nostres actes per després poder dir: «Ho veieu com no se us pot deixar fer el que vulgueu?»
Ja Sant Agustí va advertir dels perills de relaxament moral que propiciava l’Astrologia. Sostenia el sant que, amb l’excusa dels astres, el que es feia és caure en les martingales de Satanàs.
Però no puc acabar de donar la raó al sant. Els bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski, respectivament president i primer ministre de Polònia, són també -vés per on!- bessons astrològicament parlant. Els Kaczynski van néixer un divuit de juny. I els bessons -astrològicament parlant- que neixen el divuit de juny una de les coses que diu que tenen és que són implacables amb les conductes immorals -i si a més són catòlics, doblement implacables-. De manera que l'astrologia, en ocasions, treballa en contra del relaxament de la moral, i ens permet entendre per què els bessons bessons de Polònia han prohibit el top-less a les platges de Polònia i per què han obert una rigorosa investigació per determinar l'orientació sexual del teletubbie Tinky-Winky. Doncs perquè la culpa és d’uns astres que giren al damunt dels caps dels bessons Kaczynski, i els determinen.
Si bé ara els astròlegs de carrera comencen a dir que els astres potser no tenen tant a veure amb els horòscops com abans. Això és així perquè s’ha descobert que els planetes i asteroides no paren de moure’s i de sortir-se del lloc on haurien d’estar-s’hi per anar bé. En conseqüència, no pot ser que ens hagin afectat d’igual manera a un Nadiu de Bessons que erigia piràmides en el Yucatan, i a mi, que visc a l’època del Bluetooth, els condons de sabors i altres avenços de la tècnica. Aleshores els astròlegs moderns han buscat l’explicació dels signes astrològics en una mena de teoria que es va treure el psicòleg Jung de la màniga anomenada: “Sincronicitat a nivell Inconscient d’unes Parts de l’Univers amb les Altres”, que és un altre galimaties inexpugnable.
Segons l’astrologia, tenim dues opcions: Anar contracorrent del que assenyalen els nostres signe i ascendent, o anar a favor, potenciant les tendències que ens indiquen i aprenent a treure’n el màxim profit. En aquest darrer cas serem feliços i ens sentirem realitzats.
Així, els Nadius de Taure haurien de mirar de satisfer les necessitats materials i fer un bon manteniment de les seves possessions com l’habitatge i el seu vehicle turisme personal. Per un altre cantó, els Nadius de Sagitari sentiran una gran plenitud i harmonia amb el seu entorn si es dediquen a viatjar i tenir cura dels problemes dels veïns. I és en aquest sentit que conèixer les característiques i tendències del teu signe pot funcionar com una medicina preventiva. O, si més no, com que es tracta de bons consells, tampoc no ens farà cap mal seguir-los. És clar que si adoptem una actitud massa integrista ens podem perdre tot un món de possibilitats; seria una llàstima que, a base d’assumir en excés les característiques del nostre signe, ens oblidéssim d’altres potencialitats que podríem desenvolupar com l’amor exacerbat a la infància gràcies o mitjançant la puericultura o muntar-nos una Clínica d’Ortodòncia i Estomatologia, encara que siguin típiques d’un altre signe.
Hi ha alternatives per als que, per pudor racionalista, rebutgin de creure en l’Astrologia però aspirin a dur una vida saludable i realitzada. Per exemple, agafar devoció a tota la gamma de iogurts Danone o a la Flora ProActiv amb Profliteroles i Omega 3 i 6, que és tan assumpte de fe, en realitat, com no menjar carn durant la Quaresma. Hauríem de saber que és quasi impossible que la medicina i la dietètica s’escapin de l’àmbit de la Fe. I hauríem de saber també que si ens passem de la ratlla en la nostra addició o devoció als bífidus, l-cassei immunitas, i altres amics de la flora intestinal, tindrem una gran propensió a agafar micosis o fongs als intestins, a la pell i candidiasis al sexe (això ho sé pel meu metge i amic Alfons Vinyals, al qual saludo des d'aquí).
Amb bona disposició de part nostra, l’Astrologia acaba sent una ciència força infal.lible ja que, posem per cas, diu de nosaltres, els nadius de Bessons, que no som molt de menjar i qualsevol activitat de l’intel.lecte ens en distreu. Si jo al.lego que és una cosa que a mi no em passa, ja que la gana només la perdo menjant, l’Astrologia afegeix que aleshores és perquè aquí hi influeix més el meu ascendent (o no sé si era la meva Casa de la Llar). De manera que sempre la ciència astrològica dóna en el clau.
En canvi, resulta un repte fascinant intentar compaginar les característiques del nostre signe de l’horòscop occidental amb les pròpies de Bou Fusta de l’horòscop xinès (que és una astrologia tant o més mil.lenària que la nostra). Els cops que ho intento, la meva personalitat esdevé rica i versàtil en el sentit que és rica i versàtil l’esquizofrènia.
El que jo penso, de tota manera, és que si algú (principalment de l’altre gènere) em demana (als cinc minuts d’haver estat presentats) el meu signe astrològic, jo no penso ser mal educat i dir-li que això de l’astrologia és una vil enganyifa, per fer-me una imatge de ranci i estricte intel.lectual devot de la llum de la raó. Al contrari. Jo viatjo en direcció contrària. Cap a la descontracció intel.lectual i muscular. Per a mi l’Astrologia és una ciència inofensiva i relaxada i sobretot un tema de conversa que dóna molt de si i proporciona molta alegria. I a qui s’ho sap manegar, substancioses rendes.

Flors

És el moment de parlar de l'autor d’aquesta frase antològica dels nostres temps:
«Tota malaltia té un rerefons emocional.»

La va dir en el seu moment el doctor Edward Bach, d’ofici metge naturista. La frase li va quedar tan convincent que la mateixa Organització Mundial de la Salut es va rendir als seus encants i va declarar que l’assumia. El cas és que el doctor Bach no es va conformar amb passar a la posteritat com autor d’una frase memorable. Va investigar, va perseverar en la investigació i va inventar una medicina poètica i ultralleugera que porta el seu nom: Les Flors de Bach.
I l’Organització Mundial de la Salut també es va rendir als encants i va declarar que funcionava.
El procés d’elaboració de les essències florals difereix del dels medicaments convencionals. A grans trets: Quan el doctor Bach passejava, posem per cas per un passeig de la seva Anglaterra, no es distreia amb obres públiques o amb anglesetes afavorides per la naturalesa, ell tendia al bucolisme i prestava la màxima atenció a l’arbrat i als jardins, tot el que forma part del món vegetal. Podia ser que li cridés l’atenció un massís floral. Era perquè, d’improvís, les flors d’aquell massís li havien inspirat una emoció o una qualitat de les considerades positives: alegria, confiança, constància, i altres de la mateixa casta. El doctor Bach havia tingut la intuïció que si de les flors que li inspiraven tals coses se n’extragués l’essència i d’aquesta, se’n fes un elixir, es podria obtenir un potenciador d’aquella emoció o qualitat per a una persona que n’anés mancada. I així, per servir-me d’un exemple fàcil, si es tractava d’unes flors d’aspecte alegre que li promovien alegria, l’essència d’aquestes flors tindria una potent càrrega exultadora i, en conseqüència, podrien contrarestrar una tristesa de tipus intolerable. Si en una Assemblea de la Junta d’Accionistes del Banc de Sabadell, sotmesa a l’imperi de l’avorriment, hom hi introdueix una banda de mariachis, és segur que es produïrà algun canvi. Així actuarien els florals, si bé d’una manera més subtil.
I això és factible perquè, segons el doctor Bach, tot en aquest món estaria relacionat. És més, les persones tindríem un rerefons zodiacal que ens posaria en relació amb l’Univers i, en particular, amb la Terra i altres planetes adjacents. I també les flors i totes les coses tindrien implicacions zodiacals amb l’Univers. I, per tant, gràcies a la propietat transitiva, les persones tindríem alguna cosa a veure amb les flors i totes les coses.
El doctor Bach, doncs, arreplegava flors, en feia un extracte concentrat i diluïa aquest extracte en aigua pura de font o de pluja; com es fa amb els nèctars de fruita industrials però força més diluït. També hi afegia una mica de conyac o de vi a tall de conservant (i de passada per fer-ne més interessant el gust). A base d’arreplegar flors diverses i preparar elixirs, va acabar disposant d’un remei floral per a cadascun dels problemes emocionals classificats en una taula de problemes emocionals que ell mateix havia elaborat. En concret va trobar-ne 38 que va classificar segons el mal que contrapesaven. En un primer grup, va col.locar les essències que tracten els temors. En el segon grup, els que tracten la incertesa. En el tercer, els del desinterès pel moment present. I fins a set grups. Així, per exemple, l’essència del boix grèvol nadalenc pertany al grup cinquè, que sembla ser que tracta la susceptibilitat a influències i opinions dels altres, i, més en concret, resulta ideal per a “aquells que es veuen sovint atacats per pensaments com l’enveja, la gelosia, la venjança i la sospita”.
Tot això pot sonar a bagatel.la floral als escèptics, però el cas és que les essències florals i el mateix doctor Bach van prosperar.
A mi mateix em sonava a bagatel.la floral abans de viatjar al Brasil. Portava uns mesos vivint a Belo Horizonte, capital de Minas Gerais, estat del Brasil, quan una amiga em va presentar el doctor H.J.. I vam entaular una amistat. I ja va ser casualitat que aquell home, que exercia el noble ofici de psicòleg, no es limitava a fer garlar els pacients i a guiar-los cap a la llum o cap a les tenebres segons convingués, sinó que els prescrivia essències florals com les del doctor Edward Bach.
Dic “com les del doctor E.B.” ben a propòsit. L’H.J., més que usar les flors del catàleg del Doctor Bach, el que usava era el mètode del Doctor Bach. Vaig poder comprovar personalment que també passejava, també es deixava fascinar per arbres i arbustos florits, també establia associacions entre flors i emocions, també arreplegava les flors, també en feia extractes i, en definitiva, creava els seus propis remeis florals. L’H.J. era el Doctor Bach 2.
Des del principi de la nostra amistat, l’H. es va entestar a aplicar les essències florals a la millora de la meva salut i de la meva presència personal.
Primer que tot, calia establir un Diagnòstic Floral, és a dir: trobar la causa, l’origen, la deu emboscada d’on brollaven els meus problemes aparents. Era el primer cop que sentia parlar de problemes interns que es manifestaven amb problemes externs i, com es pot comprendre, em provocava una certa inquietud i em costava d’assimilar el concepte. Els meus problemes externs, segons el doctor H.J., va resultar que eren, a saber:

MIOPIA
i
ESTRETOR DE PIT

La miopia i l’estretor de pit eren desperfectes causats, segons el doctor H.J., pel mateix culpable, i aquest era una emoció perjudicial. Només era qüestió de trobar-la. I, a partir d’aquí, posar-hi remei. Floral, per descomptat.
Els següents dies vam anar quedant i vam fer diverses passejades plegats. Belo Horizonte és un paradís per als passejadors i, encara més, per als “consellers florals” -que així és com es feia dir el doctor Bach-; els seus carrers, avingudes i places ofereixen un permanent festival floral de colors i aromes que, a la manera d’un enorme calidoscopi urbà, va canviant d’aspecte al llarg dels mesos de l’any gràcies a la varietat d’espècies que el govern municipal ha tingut el bon gust i la intel.ligència de plantar-hi. De tant en tant, l’amic H. es parava al davant d’un arbre florit, amb l’aire reconcentrat d’un poeta, i declarava:
- Aquest arbre em suggereix certs aspectes florals: seguretat, protecció maternal... Se’n podria fer una essència per tractar un pacient que senti inseguretat per falta de protecció, d’escalf maternal, en el seu moment.
Jo examinava amb molta atenció l’arbre i, per més que forçava la vista, distingia amb prou feines un arbre vistosament carregat de flors.
Segons el doctor Bach cal crear “un corrent de comunicació entre el consultant i el conseller floral”. Era així mateix. L’H. parlava i jo li seguia la veta.
L’H.J. no perdia ni un minut. M’estudiava i m’escodrinyava mentre passejàvem i això, i parlàvem d’altres assumptes. Els seus ulls no paraven quiets. Tenia la mirada tan penetrant com el làser d’un cirurgià: veia gent pel carrer i els practicava una incisió en viu amb els seus ulls i després comentava:
- Quins problemes de vesícula té aquest!
- Quina mala relació amb el pare té aquesta altra!
- Quin homosexual reprimit, aquest altre!
Ho treia de la forma del cul o de la caiguda d’espatlles o dels andamis de la persona.
Cap belohorizontí podia passejar tranquil, confiant a mantenir a bon resguard les seves coses íntimes, si l’H. corria per allà a prop. Si volien escapar a la seva mirada escanejadora, els hauria calgut una burka afganesa.
Als cinc dies de tenir-ne tracte, jo mateix havia estat víctima de la mirada més penetrant del Brasil. El doctor H.J. em va agafar de les espatlles, em va mirar als ulls i va declarar, en to solemne, que la meva miopia i la meva estretor de pit provenien d’un problema emocional titulat:

CULPA SEXUAL

(És perdre el temps buscar culpa sexual entre les 38 emocions perjudicials catalogades pel doctor Bach; és de collita pròpia del doctor H.J.).
Confesso que vaig quedar estabornit durant una bona estona, i perplex, i admirat, i impressionat i amb un creixent desig de tornar-li aquell cop baix.
De seguida, és clar, vaig fer el que qualsevol persona de bona fe hauria fet: Vaig repassar la meva vida per si hi havia hagut Violacions o Corrupció de Menors o Violència Sexista o Ejaculació Precoç amb resultat d’insatisfacció de la Parella o altres Aberracions de Tipus Sexual de les quals me n’hagués restat un pòsit de culpa. I no vaig trobar res. El Retaule Històric de la meva Vida Sexual era moralment impecable: Trist i decebedor. L’única excepció, tal vegada, la devoció que de petit li tenia als cargols, als quals tocava les banyes i aquell cos bavós, amb gran delit per la meva part; ara bé, de res d’això no m’avergonyia. En conseqüència, em vaig sentir prou armat de raons per replicar:
- Perdona que et contradigui. amic H. No em reconec cap Culpa Sexual per enlloc. Si de cas, culpa -sense el “sexual”-, una Culpa que comparteixo amb milers de compatriotes que hem tingut el privilegi de rebre una educació d’arrels catòliques basada en la tradició judeucristiana del culte al treball i al sacrifici i on la Culpa juga un paper destacat.
Ell no es deixà somoure de la seva posició tan ben agafada. El fet que jo no ho reconegués, sembla ser que era d’allò més típic de la Culpa Sexual. Si una cosa té la Culpa Sexual és que ningú que la pateixi ho reconeix obertament, de bones a primeres; la reticència a acceptar-ho n’és un símptoma. Jo, com que no tenia com refutar aquell argument irrefutable del gran mestre de la sofística, em vaig rendir i vaig confiar l’eradicació de la Culpa Sexual a la teràpia floral.
El següent pas consistia a escollir les essències florals adequades. L’H.J. em va presentar un estoig, com una caixa de bombons, que en lloc de bombons guardava flasconets amb essències. Cada flasconet contenia l’extracte concentrat d’una flor. Me’n va separar tres que segons sembla eren apropiades per al meu cas. Tot seguit em va demanar que jo mateix n’escollís cinc.
- ?!!!!!
Allò era com si tens la grip i et ve el metge a casa, t’obre un mostrari de medicaments amb aspirines, paracetamols, etc. i et diu que triïs al teu gust. Vaig vacil.lar, com és natural. Ell veia la meva reticència i m’encoratjava. Em va suggerir que em concentrés per triar, que usés la meva intuïció. Figura que aquestes essències emeten unes vibracions que són captades per una part de nosaltres que és molt sàvia i sap què li convé. Segons sembla, de les cinc essències que vaig assenyalar a la bona de Déu (o guiat pel savi Inconscient) tres tractaven de forma explícita la Culpa.
Va posar una mica de cadascuna de les vuit essències en un flasconet amb aigua, va afegir unes gotes de conyac i em va lliurar aquell còctel aigualit.
Tot plegat resultava molt màgic i meravellós, i jo ja sospirava per començar a curar la meva miopia i el meu pit angost, i la pèrfida Culpa Sexual que les produïa.
Vaig seguir de manera escrupolosa la Posologia i el Modo de Empleo prescrits pel doctor H.J. que eren prendre’s quatre gotes cada unes quantes hores.
Als pocs dies, sentia com les vibracions florals feien el seu efecte: em sentia més airós, amb una més estupenda “relació entre el meu esperit i la meva ment i d’ambdós amb el meu medi ambient”, d’acord amb la noció zodiacal del doctor Bach. També he de dir que de tant en tant pensava que tot plegat no era més que suggestió (que és una manera elegant per no haver de dir una altra cosa). Em resistia a acceptar que un extracte de flors molt diluït en aigua amb un rajolí de conyac pogués fer cap mena d’efecte efectiu (és clar que, en compensació, tampoc cap mal). El truc, al meu entendre, podia ser el següent:
Cada cop que prenia les quatre gotes de remei floral, jo no podia evitar de pensar en la famosa Culpa Sexual, i això em feia rescatar de l’oblit situacions en les quals m’havia sentit culpable, com una vegada, a l’edat de set anys, que li vaig confessar al titular de la parròquia que jo sotmetia el meu osset de peluix a pràctiques sadomassoquistes i tal, i el titular de la parròquia va rebre la meva confessió sense fer broma i em va prescriure una col.lecció de parenostres de penitència, perquè el capellà confessor devia intuir que amb aquell meu comportament sublimava uns impulsos insans que hauria pogut dirigir cap a algú que no fos de peluix. O sigui que aquesta medicina floral funcionaria a través de l’associació d’idees i de la suggestió. Vaig pensar, amb tot, que el millor era aparcar els dubtes, oblidar les objeccions i continuar suggestionant-me per treure’m tota la Culpa Sexual del damunt. I també és que em sabia greu contrariar el doctor i amic H. que tant d’interès posava en la meva curació. Quan ell em preguntava com em sentia, jo li responia que millor, com volent dir que notava certes millores, i eludia entrar en detalls.
Hem d’anar acabant. Podia ser descregut, però no malagraït. Li vaig donar les gràcies a l’amic H. per les essències florals i l’atenció que em va regalar sense ànim de lucre, que potser em van curar, per efecte floral-zodiacal, per suggestió, per remissió espontània o pel que sigui, la Culpa Sexual; encara que, malauradament, vaig continuar miop i estret de pit. Per a l’H. això indicava, clar i net, que no m’havia alliberat de tota absolutament tota la Culpa Sexual, cosa que hauria aconseguit si hagués continuat prenent Florals i, tal vegada, si no m’hagués faltat fe i sobrat racionalisme.